(Traducció de l’article publicat en castellà al Diario de Teruel, el proppassat dia set de gener)
“Si els fidels no acudeixen a les esglésies, els bisbes surten al carrer. Poc confien en la seva influència ex pulpitum. No serà per falta de cobertura eclesial a tots els racons del país… Tot individu o institució té dret a expressar-se lliurement, però si es prenen posicions polítiques cal estar preparat per a les seues conseqüències, en altres paraules, cal estar-hi a les dures i a la madures. Per a aquells que el seu regne no és d’aquest món, sembla que la seua veritat i democràcia tampoc no ho és. Per què obliden amb tanta freqüència allò de: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar…. “? Jo sé que tres bisbes i uns milers de fidels no representen a tota la catolicitat espanyola, no obstant això, observo que el mutisme per part d’altres sectors eclesiàstics és la norma, davant de manifestacions, concentracions o mítings, com el dels bisbes Cañizares, Rouco i García Gasco. Senyors bisbes: no és veritat que en democràcia, les lleis les fa el Govern. Si no els agrada una llei, culpin el Parlament que és l’expressió de tot el poble.
Al PP li semblen massa radicals les manifestacions del PSOE en contra dels fets, millor de les “dites” de la plaça de Colón de Madrid. Per què no diu el PP que faria amb les lleis en qüestió, si arribés al poder? Portaria al Parlament noves lleis contra el divorci, els matrimonis homosexuals i l’avortament? Quan va ser al poder, poc va fer sobre això, esclar que tampoc els senyors bisbes no s’ho van demandar. En el míting de Madrid es van dir coses com a: “La nostra ordenació jurídica ha donat marxa enrere respecte al que la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides reconeixia i establia… “. “La cultura del laïcisme condueix a la desesperació…. i ens dirigim a la dissolució de la democràcia”. I sobre la família i el que pretenen les lleis del nostre país: “deformar-la en la seua veritat més pròpia, lleis com el divorci exprés, aquelles que estan contra la vida,…desfiguren la veritat de la família que està assentada sobre el matrimoni únic i indissoluble…, o lleis que suposen la desaparició en el Codi Civil del matrimoni entre l’home i la dona”.
Una associació o una institució que prohibeix el matrimoni als seus dirigents, les relacions sexuals, i per tant, tenir fills, pot qualificar-se com a defensora de la família i de la procreació? De poc exemplar sí pot qualificar-se, fins i tot, de contradictòria i poc conseqüent. Una associació o una institució, en la qual els seus dirigents són elegits pel sistema tan poc democràtic com és el “dit”, pot parlar de democràcia sense enrojolar-se? Posi-li, el lector, nom a la institució a què em refereixo. No hauran confós la democràcia amb la teocràcia, la llibertat amb la seua llibertat i la veritat amb la seua veritat? Suposo que entre els seus principis sobresurt aquell de: no donar a l’error les mateixes possibilitats que a la veritat. Gaudeamus lectors! Només la ciència ens apropa a la veritat.
Algun dia, quan la nostra Constitució proclami el laïcisme de l’Estat, s’esclariran les relacions entre aquest, l’Església catòlica i les altres confessions religioses. Mentrestant, contra el vici de demanar hi ha la virtut de no donar”.
José Miguel Gràcia
Arxivat sota: Política i Societat
