Era l’única illa de les Canàries —Illes Afortunades— que no havíem visitat encara. Ja havíem estat a les altres sis i, en algunes d’elles, més d’una vegada. Fuerteventura és l’illa de formació geològica més antiga, totes elles d’origen volcànic. És força plana, però també té turons i algunes petites serralades, sempre molt arrodonides per l’efecte de l’erosió: pluja no gaire, per contra, molt de vent. Segons he pogut llegir, en aquesta illa hi havia, fa uns 20.000 anys, muntanyes de més de 3000 metres, les quals, per efecte de l’erosió, han esdevingut cims de poc més de 600 metres, i només un de 800.
És l’illa més àrida de tot l’arxipèlag, no hi ha cap mena d’arbre a les muntanyes, valls i planes. Això sí: s’hi troben palmeres a l’entrada i entre les cases dels pobles, algunes plantades no fa gaire temps, algunes altres semblen que en porten pocs a les espatlles. Els pobles es conformen per la suma de vivendes separades, gairebé sempre de planta baixa, abans de color terra amb pedres irregularment incrustades per totes les parets dels edificis, ara blanques com marca la moda. Així i tot, les noves construccions turístiques, trencant la rusticitat i l’estil propi illenc, s’arrepleguen en urbanitzacions com petits o grans pobles despersonalitzats. Apartaments, hotels, bungalous i casetes creixen i creixen, i s’envolten de palmeres, cactus i buguenvíl·lees de flors roges o morades. L’agricultura només resta als museus etnològics. El temps no passa debades pels valletons i faldes, on s’esmicolen dia rere dia les pedres dels oblidats marges. Poca aigua, i tota per al turisme, el qual és monocultiu i quasi el déu.
Arxivat sota: Altres
