(Traducció de l’article publicat en castellà al diari La Comarca d’Alcanyís, el vuit de febrer del 2008)
José Miguel Gràcia*
Com el lector sap, des de fa més de vint anys, s’aplica a les escoles de Catalunya —públiques i concertades— la immersió lingüística en català com a llengua vehicular amb una baixíssima o nul·la conflictivitat per part dels pares i de la societat en general, i amb uns excel·lents resultats. Els nous alumnes, provinents de territoris de l’Estat no catalanoparlants, així com d’altres països, se’ls acull a les escoles amb classes de reforç de llengua catalana per a facilitar la seua integració amb els altres alumnes. Després vénen les classes corresponents de castellà. El resultat final és que tots els alumnes, en acabar els estudis, han adquirit les mateixes competències tant en una llengua com en l’altra. Referent a això, convé recordar que la presència del castellà als mitjans de comunicació, al carrer i, fins i tot, als patis de les escoles, és tan gran com per abastar suficients coneixements pràctics de castellà. Contràriament a allò que diuen els detractors del model, per sort són escassíssims a Catalunya, és precisament la llengua catalana la que sofreix una agressió real i permanent com a llengua vehicular en multitud d’ocasions i àmbits. En cas de no aplicar-se la immersió lingüística a Catalunya, entre altres mesures, la vida de la llengua catalana seria lànguida i curta. En aquests temps de globalitat i grans moviments emigratoris, una llengua sense Estat, o es cuida o desapareix. No tinc el menor dubte.
Recentment, el Partit Popular ha proposat que a les escoles de Catalunya caldria discriminar els alumnes de primària en dos grups segons la llengua vehicular que elegeixin els seus pares: classes en castellà i classes en català. Han pensat els populars en la discriminació social que produiria aquesta mesura? S’han adonat que seria la llavor de la formació de dos grups de ciutadans? Uns, els coneixedors de les dues llengües, provinents de la classe mitjana i alta catalanes, majoritàriament; i els altres, els castellanoparlants en general, col·lectius d’origen immigratori i de menys recursos econòmics. El conflicte estaria servit. A aquells que pensin que erro amb les meues afirmacions, puix que, a les classes en castellà, assistirien tots els castellanoparlants de la resta de l’Estat i d’altres països, per entendre’ns, rics i pobres, els plantejo la següent pregunta: de veritat creuen, que davant l’abundància de nens immigrants en una classe, els pares amb major disponibilitat econòmica, no farien el possible per traslladar-los al altre grup, amb més gent de la seua classe? La llengua quedaria en segon terme, no ens enganyem.
Aquest afany en respectar la llengua pròpia que diu tenir el Partit Popular, per què no l’aplica amb la mateixa intensitat política i social a l’Aragó, i més concretament als territoris de La Franja i als de parla aragonesa? Mirin per on caminen les idees de congruència “lingüística” dels populars: el Sr. Rajoy, en declaracions al diari “La Comarca” d’Alcanyís, va dir, no fa gaire, que no era partidari de la Llei de Llengües d’Aragó, ja estaven bé les coses sense cap normativa. Aquest és un bon exemple de principi de poca lògica i menys coherència: el que és just i convenient per a uns, no és ni just ni convenient per als altres. Segurament tot val per aconseguir un vot.
I ja per acabar, vull deixar a la reflexió dels lectors la pregunta que emana del “pretès” afany de respectar la decisió dels pares o tutors, amb referència a l’ensenyament dels seus fills en la llengua que aquells decideixin: a una família de Catalunya, o de València, o de les Illes Balears o de la Franja, se’ls hauria de garantir l’ensenyament en la seua llengua vehicular —català o, diguem, valencià—, si així ho sol·licitessin, en qualsevol comunitat autonòmica d’Espanya? No seria equivalent, aquesta garantia, a la proposada pel Partit Popular a Catalunya?
* Escriptor
Arxivat sota: Articles La Franja, Crítica
