(Del meu llibre Reflexions i abstraccions. XXXIII POEMES, el poema Cercles)
Ara, els cercles
em desconcerten,
em pertorben,
em confonen.Quan era xiquet
jugava amb els cercles
i em sentia bé.
Eren cercles de pols fets al carrer,
òrbites de llum que integraven les distàncies.
Les fulles, en caure, conformaven els límits
com dies i nits dintre dels cercles;
i la meua il•lusió pintant circumferències.
Omplia de pedres les basses,
mirava els ulls de les nenes maques.
Per què portava tants botons la sotana del capellà?
Per què es feia, els dissabtes, tonsurar?
Sort que els claps eren rodons
i les rodes dels carros i els ulls dels gats;
les coscaranes i les rosques.
Sempre esperant que retornessin les festes
perquè els anys eren cercles
i la vida era un cèrcol.En arribant al cilindre, acumulant cerclades,
em vaig quedar tant fart…,
que vaig odiar, per sempre, tots els cercles.Ara m’agraden les línies que s’allunyen,
que no tornen,
que es perden…
Arxivat sota: Poesia
