L’expressió concreta de la voluntat popular es manifesta molt singularment en l’acte de votar. És, sens dubte, la demostració més important d’un règim democràtic, per mitjà del qual elegim a aquella persona o grup que han de gestionar els assumptes públics del país. Malgrat els seus defectes, la democràcia és superior a qualsevol altre règim experimentat fins avui, altrament dit: és el menys dolent de tots els sistemes polítics. Ara bé, si volguéssim aplicar el mateix sistema, és a dir la democràcia, a altres activitats que precisen decisions, o a certs comportaments socials, ens hi trobaríem amb contraindicacions o amb efectes perniciosos provinents de la seua aplicació. La democràcia, portada fins a l’extrem més teòric d’acostament al poble, ens pot arrossegar vers un règim assembleari, principi de l’anarquisme, tan fal·laç com estèril.
Em vénen a la ment dos exemples concrets per evidenciar allò que he dit a les anteriors línies. En podria enumerar molts més, però crec que n’hi haurà prou amb els que diré a continuació: s’imagina el lector, què podria succeir, si es demanés l’opinió de la ciutadania per a promulgar i implantar les lleis sobre l’ordenació del trànsit? Creuen que s’hauria arribat a la reducció dels límits de la velocitat? Quina seria la taxa d’alcoholèmia acordada democràticament? I tot això estant en joc les nostres vides…! També és cert que, transcorregut el temps i veient els efectes beneficiosos de les mesures, la majoria dels ciutadans estarà d’acord amb aquestes mesures coercitives. Abans d’acceptar una norma que pretén rebaixar el nombre d’accidents de trànsit, mitjançant mesures que incumbeixen al comportament dels conductors, sempre trobem altres suposades causes més importants, generadores dels accidents i alienes a la conducta de l’individu, com ho són: l’estat de les carreteres, la manca de senyalització, l’estat dels vehicles, etc. Els tractats sobre el comportament humà, l’inventari d’accidents individuals i les seues causes, i l’experiència en altres països, són els que han d’informar a les autoritats de trànsit i no les opinions individuals dels conductors.
Un altre exemple que em ve a col·lació són les obres arquitectòniques i urbanístiques. Més d’una vegada he comentat amb les meues amistats, de forma un tant humorística, però que no per això falta de realisme: quan un edifici, dels anomenats singulars, agrada a la majoria, és gairebé segur que no resistirà el pas del temps. Al contrari, quan un edifici comença agradant a molt pocs, és la primera condició per convertir-se en un edifici emblemàtic que es revaluarà any rere any. Algú recorda els comentaris dels bilbaïns quan s’estava construint el Guguenheim? Què no van dir en la seua època sobre la casa de la Pedrera de Gaudí a Barcelona? Què pensaven els conciutadans del Greco o de Picasso de les seves respectives obres? Em costa dir-lo, però en qualitat de ser sincer, ho he de dir: l’art i la cultura en general no s’avenen amb la democràcia —opinió de la majoria—, o tal vegada, amb una democràcia mal entesa. Són productes de la llibertat individual de creació. Deixo la porta oberta a les matisacions.
Arxivat sota: Política i Societat
Ei, molt bon tema per a discutir! Però no hi estic d’acord… Primer perquè haig begut molts anys dels principis assemblearis i anarquistes, i tot i que tenen les seues perversions, també les té la poliarquia en la que ens movem. Per exemple, un conegut partit el qual funciona assembleàriament se li menyspreava eixa part del funionament. Precisament se li ataca que siga “més” democràtic i que la seua cúpula no signo quines coses si la seua base no hi està d’acord. El carnet de partit servix per a alguna cosa més que portar-lo a la cartera. Sobre la decisió democràtica de les normes de circulació, tampoc el parlament és un bon lloc per a triar-les. Recordem què n’ha dit el penúltim president d’Espanya… Sense un gavinet tècnic que analitzo i recomano unes normes o altres, cap “mortal” pot triar bé les normes. Siga parlamentari, xupatintes o professor de secundària. El parlament es fa servir dels tècnics per a apropar-se a la realitat.
Crec que un post sobre cultura popular vs. cultura d’elits pot ser molt interessant.
I sobre l’art… crec que hi ha un debat encara més de fons… entre cultura de les elits i cultura popular. I el poble, sempre ha preferit la cultura popular, que no és cap de les obres que mencioneu més amunt… Comparar el contingut del Macba amb Obrint Pas, per posar dos nuclis de “fer art” ben diferents, necessita veure qui consumix quin tipus d’art. Evidentment, les elits sempre tenen major capacitat de donar prestigi al seu art
Acabava l’article deien: “Deixo la porta oberta a les matisacions”. Amb això em volia referir tant a les matisacions del lector com a les meues. Si us ha semblat el meu escrit massa punyent, no aneu desencaminats, quan el vaig escriure tenia la intenció de moure algun comentari de desaprovació, per engrescar la polèmica. En quan al moviment anarquista o assembleari vull puntualitzar que mai qüestionaré la bona intenció dels seus partidaris, altra cosa són els seus resultats, la poca eficàcia. Fins i tot dic, que en general van de massa bona fe. Amb referència a la normativa sobre el transit, estic d’acord amb Xarxes sobre el treball dels gabinets tècnics, tanmateix mantinc la innecessària i nul•la importància dels conductors. Sobre la cultura popular versus cultura de les elits, m’agrada més anomenar-la de creació personal o individual, deixo el tema obert esperant que algú més digui la seua.