La bombolla ha esclatat (I)

Ningú ho dubta, una lleugera explosió de la bombolla immobiliària va tenir lloc ara fa un parell o tres de mesos. Modestament, el risc de passar el que ha passat, el venia assenyalant repetidament en els meus articles des de feia molt de temps; i com jo, altra gent, però no gaire. La majoria de les veus venien d’aquells que no paraven de brandar aquesta cantarella: “Baixar els preus dels pisos? No pot ser! Això no ha passat mai”. Bé, ja ho tenim aquí, i crec, amb més embranzida de l’esperada: l’explosió s’ha fet sentir. I tant és així, que ni tant sols es parla de crisi immobiliària, sinó de crisi o alentiment econòmic en general. L’espiral que anava creixent i obrint-se cada cop més, durant els passats anys d’eufòria compradora i especuladora —es construïen més habitatges que a França, Alemanya i Anglaterra juntes, i es venien—, va deturar-se i ha emprés el camí invers.Tothom guanyava calés: els propietaris dels terrenys, els promotors, els constructors, els subministradors de materials, els agents immobiliaris, els notaris, els ajuntaments, els bancs, els fabricants de mobles, els especuladors, els inversionistes seriosos, i no en dic més, per no omplir el full, o fulls, i quedar-me encara a mitges en l’enumeració de beneficiaris d’aquest nou miracle dels pans i peixos per a tothom, vull dir, calés per a tantes butxaques.

Aquell que cregui en els miracles, d’explicacions, no li en calen més. A la resta, que suposo seran la majoria, a rajaploma els explico el “miracle” en poques paraules: tots els guanys sortien de l’endeutament dels que compraven els habitatges, s’entén, de les hipoteques cada cop a més llarg termini i a mesura que el pisos anaven augmentant de preu. Els virtuals propietaris dels pisos hipotecats sofriran i compensaran aquells guanys, mitjançant les quotes mensuals, si poden, en vint, trenta o quaranta anys. Això era possible perquè els interessos restaven a nivells baixos i els bancs eren els primers en allargar els terminis. És ben cert també, que n’hi havia uns altres de compradors, els inversors privats o institucionals, del país o estrangers, els quals, moguts per la creença de fer una bona inversió —segura i rendible— estaven disposats a pagar qualsevol preu, aprofitant-se de la cursa especulativa. Demà, pensaven, valdran força més. Això també ho pensaven els compradors de la residència habitual. De fet, dia rere dia, s’anaven carregant de raons, fins l’esclat de la bombolla. Ara, dia rere dia, veuen ensulsir-se l’edifici especulatiu. La crisi de les hipoteques “escombraries” americanes, l’augment de l’euríbor i la por dels, bancs mirant-se al mirall americà i anglès, han estat coadjuvants per a l’esclat de la crisi. Tot i així, el fet cabdal, el motiu preponderant de la crisi no ha estat un altre que la suma de decisions individuals dels possibles compradors. S’han adonat, després d’assumir com una veritat inqüestionable, que allò que anaven a pagar per un pis, estava molt per sobra del valor real i era un parany o una presa de pel. Un gran nombre de persones han deixat de comprar, esperant la possible baixada de preus. La por envers els augments futurs de preus o la il·lusió del negoci especulatiu, s’han esbandit com tempesta d’estiu. Les mesures d’ajuda del Govern i la seua publicitat i repetició, solen produir, tal vegada, més efecte en la lluita per la reducció dels preus de l’habitatge, en conscienciar a la ciutadania i en fer-li obrir els ulls, que el propi efecte econòmic.

Si els promotors o constructors no vénen pisos, augmenten els estocs a mesura que finalitza la construcció de les promocions en curs. La reacció normal serà: posar el fre a les obres previstes però encara no començades i deixar-ne de planificar de noves. I sorgiran les ofertes substancials per a vendre grups d’habitatges i obtenir liquiditat, la qual cosa es callarà. Les conseqüències econòmiques són ben evidents: l’atur dels treballadors temporals de la construcció, la reducció de les comandes o possibles anul·lacions a un ampli ventall de subministradors, reducció del consum de les famílies amb aturats, retraïment de les compres en general, etc. Menys creixement econòmic. Com el pes de la construcció en la economia espanyola ha estat sempre força important, també la crisi d’aquell sector, ha esdevingut, i esdevindrà encara més, un llast rellevant per a l’economia espanyola.

José Miguel Gràcia