La Constitució Espanyola (any 1978 ) diu a l’article 3:
“1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”
L’Estatut d’Aragó del 1982, en el seu article 7, només deia, amb referència a les llengues: “Les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó gaudiran de protecció. Es garantirà el seu ensenyament i el dret dels parlants en la forma que ho estableixi una llei de les Corts d’Aragó per a les zones d’ús predominant d’aquelles” No cal ser un especialista en dret constitucional per adonar-se que l’article 7 d’aquell estatut era anticonstitucional, en transcriure només el mandat de l’apartat 3, però oblidant-se del 2, el més important sense cap mena de dubte. Tot i així, si la llei, mai nascuda, hagués interpretat el “dret dels parlants” com “dret a la cooficialitat”, tal vegada s’hi hagués redreçat cap a la sendera constitucional.
Quan la Constitució Espanyola diu que “Les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”, al meu entendre, no deixa llibertat als estatuts per poder declarar una llengua oficial o no, el que diu és que la declaració i regulació de l’oficialitat es faran mitjançant els estatuts. Altrament dit: quan existeixen en una comunitat autònoma, a més del castellà, altres llengües, aquestes seran cooficials. El com i en què part o parts del territori han de ser cooficials, sembla que ho hauran d’establir els estatuts.
En el vigent Estatut d’Aragó de 2007 es diu a l’article 7:
“Llengües i modalitats lingüístiques pròpies.
1. Les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó constitueixen una de les manifestacions més destacades del patrimoni.
2. Una Llei de les Corts d’Aragó establirà les zones d’ús predominant de les llengües i modalitats pròpies d’Aragó, regularà el règim jurídic, els drets d’utilització dels parlants d’aquests territoris, promourà la protecció, recuperació, ensenyament, promoció i difusió del patrimoni lingüístic d’Aragó, i afavorirà, en les zones d’utilització predominant, l’ús de les llengües pròpies en les relacions dels ciutadans amb les Administracions públiques aragoneses.
3. Ningú podrà ser discriminat per raó de la llengua.”
L’apartat 1 correspon parcialment al 3 de la Constitució Espanyola. En quant a l’apartat 2 de l’actual Estatut es pot dir que, per evitar la paraula cooficialitat, fa un inventari de drets, tractaments de les llengües, actuacions i desitjos que hauran de regular-se mitjançant una llei. Com ni tan sols s’anomenen les llengües de l’Aragó, la qual cosa constataria una evidència, ho haurà de fer la Llei en un dels primers articles. No s’ho deixa fàcil l’Estatut al parlar de llengües, modalitats lingüístiques i modalitats pròpies…, (impossible menys claredat). Tot l’apartat 2 és un seguici de conceptes i paraules que tracten d’allunyar-se del terme cooficialitat, en eludir la referència al “dret global dels parlants” i així diu: “zones d’ús predominant”, “modalitats pròpies”, “difusió del patrimoni lingüístic”,“promourà la protecció”, “afavorirà, etc. Si una llengua és oficial, sobren les explicacions.
Si la majoria dels partits polítics no es van veure amb cor o no van voler regular les dues llengües minoritàries dins de l’Estatut del passat any 2007, per facilitar la redacció de la Llei de Llengües, només els hauria calgut introduir el següent article: “Una Llei de les Corts d’Aragó regularà la cooficialitat i l’àmbit d’aplicació de les dues llengües minoritàries de l’Aragó —català i aragonès— i les seues variants”. Encara ho faré més fàcil: “Article 7. Les dues llengües minoritàries de l’Aragó —català i aragonès— i les seues variants, també seran oficials en els territoris on històricament es parlen”. Ni falta que faria una llei. El treball pràctic a portar a terme seria una activitat, més de tècnics que de polítics. Pecar d’il·lús és una lleugeresa que ens estimula el sentit de l’humor i ens allunya de la frustració.
No arribo a percebre l’abast de l’apartat 3. “Ningú podrà ser discriminat per raó de la llengua”, no faltaria més! Per a què aquesta obvietat, pressa de la Declaració Universal del Drets Humans! Voldrà dir que les llengües pròpies han de ser oficials, per evitar la discriminació? Pecar d’il·lús és una…, etc., etc.
Serà inconstitucional la Llei de Llengües d’Aragó? Ho serà, en tant que el seu conjunt de disposicions defugin del principi de cooficialitat real, segons queda establert a l’apartat 2 de l’article 3 de la Constitució Espanyola.
A vegades, el rellegir la Constitució i els Estatuts dóna arguments per escriure algun article, per exemple, aquest sobre les llengües pròpies.
Arxivat sota: Articles La Franja, Crítica
