(Article publicat al Diario de Teruel d’avui)

“Cada vegada que hi surten nous casos de corrupció política, la societat munta en còlera contra tots els polítics en general i s’escolten frases com: aneu-vos-en al diable, tots sou iguals. Si voleu que us parli amb sinceritat us diré que a mi em succeeix tot el contrari. En primer lloc, me n’alegro de que la justícia hagi descobert un presumpte nou corrupte i que sigui jutjat i recaigui sobre ell tot el pes de la llei. També me n’alegro perquè la justícia hagi funcionat. I una altra cosa més encara, amb la nova descoberta, tal vegada algú que estava a punt de cometre algun delicte, es freni.

El fet cabdal que més ha contribuït a la corrupció ha estat la bombolla immobiliària sense cap mena de dubte. Quan, mitjançant un acte administratiu de requalificació d’un terreny per part d’un ajuntament, es pot multiplicar per “x” el seu valor, s’obre un ventall de possibilitats d’actuació, legals, quasi legals, aparentment legals,  explícitament al marge de la llei —vull dir corruptes— de dimensió incalculable. El ball entre els constructors, els especuladors, els promotors, els regidors d’urbanisme i construcció, i els alcaldes, pot produir una mena, diguem-ne, de laxitud en la consciència d’algunes persones, albirant les grans corrents monetàries. Suposo que en aquests moments, quan la construcció està sota mínims, el risc de la corrupció haurà baixat a xifres infinitesimals. Una elevada fiscalitat sobre les plusvàlues reals, entre altres mesures, hagués estat un fre, tant de la corrupció com de l’increment incontrolat dels preus de l’habitatge.

Malgrat tot, tinc la convicció de que el nivell de corrupció de la classe política és similar al de la societat en general. El diner negre, l’economia submergida, les factures petites i grans sense IVA, la contractació d’emigrants sense papers, etc., etc, refermen la meua convicció. Però, ni tots els partits polítics són iguals, ni tots els ciutadans.

No vull deixar-me al tinter una aparent fortuïtat amb referència al descobriment dels casos de corrupció: fa uns anys eren el diaris els que posaven al descobert el casos de corrupció, ara és la justícia. Els diferents mitjans es dediquen a repetir les noticies i a personar-se a la porta dels jutjats amb les càmeres. Tot això em dóna que pensar. Què s’ha fet del periodisme d’investigació? Està la premsa massa vinculada al poder?

José Miguel Gràcia”

He traduït de l’anglès les paraules de Simon Yorke envers el nou braç tangencial de giradiscs, que va presentar el mes de juny passat, anomenat Aeroarm. Es tracta d’un sistema molt sofisticat que utilitza un “coixinet” o “capa” d’aire, provinent d’un petit compressor, per al  desplaçament del curt braç lector on es fixa la càpsula fonocaptora. Tal com diu en Simon Yorke: “l’aeroarm és un microscopi sònic” i “és el treball de tota una vida”.

Suposo que l’interès que pot despertar el tema només arribarà als audiòfils i vinilòfons empedreïts, tot i que pot esdevenir curiós per alguns lectors, malgrat els tecnicismes, per la forma en que ho explica Simon Yorke. Del que costa o val l’aparell és millor no parlar-ne.

A continuació teniu dos PDF’s amb la traducció en català i en castellà:

L’aeroarm (en català)

El aeroarm (en castellano)

Article Lo que se dice y lo que no se dice de la crisis, publicat avui al Diario de Teruel. Quan costa dir la veritat! Tal vegada perquè no es vol dir, o potser no es vol saber.

Lo que se dice y lo que no se dice de la crisis.doc

Article, La infamia del Chapurriau que publica l’ex-conseller de Cultura d’Aragó, José Bada, al Periódico de Aragón.

PDF: http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/noticia.asp?pkid=534697

Sis dijous poètics a Sant Sadurní d’Anoia. El 5 de novembre a les 8 del vespre, llegirà els seus poemes en Juli Micolau, premi Guillem Nicolau 2008, amb el poemari D’un sol esclop.

(Amb dues estones a l’hotel, mitja hora a l’aeroport d’Schipol, hora i dos quarts a l’avió, i ja arribat casa, he escrit una crònica en forma de poema, o diguem-ne, ni una cosa ni l’altra. Tot amb tot, ho teniu a la vostra disposició. No m’engegueu a dida per treballar-lo massa apressadament, tot i què ho he fet amb tota la bona intenció).

Amsterdam

(Curtes anotacions d’un llarg cap de setmana)

Chet Baker va perdre la trompeta
per un camí ben curt: destí l’eternitat.
I hi vola la trompeta i vola un si bemoll
pel cel obscur de l’humit Amsterdam.

Brassens no li contesta a Labordeta
si Brel camina encara pel vell i tèrbol port;
al restaurant Kapitein Zeppos, més jóvens,

/els vaig veure,
un dia, amb Leo Ferre, tot dos.

Si, no. Si, no. Roba els pètals una noia
del verd i groc d’un gira-sol
i plora la Provença per Vincent van Gogh,
cercant la mitja orella que sap on és Gauguin.
Volen els corbs ben negres sobre un camp de blat
……….ja groc.
No trigarà la mort en fer-lo seu, però la fama , més de cent anys.
S’acaba la visita entre lletres i quadres
i un rebut del bar.

Passa la ronda de nit, però és migdia
per sota la finestra de Rembrandt.
Un raig de llum pinta la cara
d’una noia, un tinent i un capità.
Mig incorporat el pintor dorm
tement que la sang no l’hi amari el cap.

Obscures aigües, gavines blanques
trenquen miralls imaginats,
vaixells que pesquen turistes àvids
d’històries velles de comerciants:
pedres precioses i diamants.

……….A la Venècia del mar del Nord,
……….les bicicletes són tot estiu,
per la tardor i un hivern fred
i en primavera, són l’escomesa dels vianants.

La marihuana va en bicicleta
voltant l’Ouden Kerk o per Neiuw Markt.
La flaire d’herba olfactes cerca
permanentment.

Estret vermell d’aparadors plens
d’un ofici tan vell com és el món
i sembla natural com ho és tot Amsterdam.
Si ho fessin per bellesa seria tot un art,
però és comerç de carn de compra venda d’un instant.
Amb un somriure al rostre i molta tristor al cor
l’aparador es tanca, ben tancat i prou.

Bevem cervesa i hi compro vinils,
s’amaga el sol i plora plugims,
hem sopat disseny a can Vijff Vliegehen
i em riu el cor pels quatre vins.

Breu l’estada a la finestra i un casament,
breu la vida d’Anna Frank:
el seu diari ha omplert el món
pels munts de morts de l’holocaust.

A De Jaren una copa
i un diari i vista a l’Amstel,
i a Rembrandt Plate un cafè.
L’Stedelijk és tancat,
no veurem pas la cadira
blau i grana de Rietvel,
ni el vermell, negre, ni el blau,
ni el groc, ni gris: la cadira de Mondriaan.
I al capdavall
ni la casa més estreta
d’Amsterdam.

I sempre els canals hi són:
malgrat l’aixafament i el son,
mai no poden dormir a la plaça Dam.

Bella ciutat és aquesta,
les cases no cauran mai,
cada dia són més jóvens,
molt més boniques cada any.

Kanalen en bruggen,
ponts i canals,
la més bella ciutat del món,
potser Amsterdam.

José Miguel Gràcia

Avui dimecres m’han publicat a l’Heraldo l’article “Derechos pisoteados”, del qual penjo el PDF que podeu llegir més avall. Els he agraït la publicació i els he dit que la pluralitat d’opinió és el que fa important a un diari.

Us deixaré tranquils un dies, amics seguidors del bloc, marxo de viatge. Seré tot ulls i alguna cosa escriuré a la tornada.

PDF: Derechos pisoteados

Un amic m’ha enviat aquets tres vídeos d’Oregon /Televisió d’Aragó. Ho passareu bé una estoneta:

http://www.purnas.com/2009/10/18/los-otros-oregon-television/

(Com he vist que el meu post sobre l’obertura de l’acte de commemoració del 25è aniversari de la Declaració de Mequinensa ha estat força visitat, he decit penjar també la meua intevenció en l’acte “recordaça-homenatge a Desideri Lombarte, vespre del dia 10 d’octubre)

“El dia 3 d’octubre de 1989 moria a Barcelona en Desideri, ara fa vint anys i una setmana. L’Associació Cultural del Matarranya li dedica la 19a Trobada Cultural en la seua vila de Pena-roja, amb aquests actes de “recordança i homenatge”

Gràcies a tots per assistir a aquests actes, els quals lliurarem com a present a la Rosalia i a la resta de la família del Desideri, especialment a les seues filles, totes tres aquí presentes. No em toca a mi dir gaires coses de la personalitat i obra del Desideri, per això tenim a Artur Quintana i Carles Sancho que ho faran molt millor que jo, perquè el van conèixer personalment, dominen la seua obra i els vesa la capacitat per fer-ho bé. Només vull dir que ha estat el millor poeta en llengua catalana d’Aragó, sense dubte, fins avui i segurament per molts any més. No cal dir que ha estat també el referent per a tots els que, des d’aquestes terres, gosem escriure allò que es diu poesia. El Desideri poeta i escriptor en general, ha deixat pas al personatge matarranyenc i aragonès, conegut i reconegut en altres àmbits socials. I es parla d’ell i se’l cita com a un gran home. I des d’aquesta categoria torna a entrar a la literatura, però com a personatge dins de la novel·la o de la història. Tenim un exemple força recent: el cap de setmana passat es va presentar a la Fira SinMUGA a Vall-d’algorfa la novel·la de Javier Aguirre, present entre nosaltres, La dama del Matarraña —que es traduirà al català en breu—, on el Desideri protagonitza el paper d’home de seny i bon coneixedor de les terres del Matarranya.

I per acabar permeteu-me que llegeixi uns versets en honor del Desideri, tal com ho vaig fer a l’agost del 2002, amb l’ocasió de presentar a Beseit  l’Epistolari de Desideri Lombarte, a cura d’Artur Quintana. Com veureu els versets són més el producte de l’emoció, bona voluntat i plagi de la seua obra, que de la inspiració poètica:

Tastavineja l’Ebre i més el Matarranya
entre els cabals de sentiments i versos d’un poeta.

Borrimeja a l’ocàs per les viles i pobles
un plugim de soledats i versos d’un poeta.

Masmutegen les serres, tossals, cingles i roques
conquerint-hi el buit, de terra a cel, els versos d’un poeta.

Pena-rogegen setembres i els raïms
libant-hi dels sarments els versos d’un poeta.

Pena-roja és la vila,
Desideri el poeta.

És més roja la roella
en boca teua
i més groga la flor de l’argilaga.
Són més blanques les flors dels timonets
i les mans i els pits de l’esvelta molinera,
més verds
els aufalsos i el fenàs,
més dolç els brescam
de la mel,
més dolça la paraula,
els vers, tota la llengua
en boca teua.

El passat revolt amb el paisatge,
els sentiments dels arbres,
la música dels vents sonant per la Moleta,
el cor dels estris d’una mula roja,
els miracles i sentències,
els camins del temps i llur cadències,
són tot present
amb noms i precisió,
carícies i tendresa
d’una llengua
en boca teua.

Si jo fos esclau o senyor de les creències
ens podríem veure al cel.
Com sóc de la terra
i penso quedar-me, sempre, viu o mort,
per sobre d’ella… .

Serà que hauré creixcut en gosadia?
Serà el desig tant gran
d’escriure-li  un poema al Desideri?
Seran els anys?
Serà l’instant?”

(Publicat al Diario de Teruel, el 17 d’octubre del 2009)

“Algú que recorregués les terres d’Aragó, especialment la capital, on viuen més del cinquanta per cent de tots el habitants d’aquesta comunitat, i demanés opinió sobre les comunitats veïnes, no trigaria a adonar-se’n de l’irracional i generalitzat sentiment anticatalanista que existeix. Expressions com: “als catalans, ni tant sols aigua”,  “els catalans tot ho volen per a ells”, “els pancatanalistes reivindiquen les terres de la Franja”, “ens han robat els bens de la Franja”, “se’n volen emportar l’aigua”, “ens volen imposar el català”, “són uns insolidaris”, etc., són comunes per tot arreu. No vull analitzar cadascuna d’aquests expressions, tot i què pretenc manifestar que són el producte de la insuficiència d’anàlisi racional, dels tòpics, de la manca de coneixement i, lo que és pitjor, de la influència dels dirigents de tot tipus i dels mitjans de comunicació fonamentalment.

Jo que conec, per raons òbvies, la societat catalana, igual o més que l’aragonesa, mai m’hi he trobat a Catalunya amb sentiments antiaragonesos i desqualificacions tan punyents; tot al contrari, el fet de ser aragonès m’ha sumat punts i per parlar català m’han discriminat—discriminació positiva, s’entén. No vull que el lector pensi que no hi ha excepcions a ambdues bandes, prou que ho sé, parlo de una gran majoria, però no de tots.

Al respecte, vull manifestar també que són ben pocs els aragonesos que, en viure poc o molt a Catalunya, demostrin sentiments tan anticatalans. Llavors, què és allò que està succeint?: a qui l’hi ha convingut i quan l’hi ha convingut ha aixecat tanques al diàleg per impedir la veritable comunicació i enteniment entre els pobles; s’han repetit fins l’extenuació tòpics y més tòpics; alguns partits polítics, per a captar-hi vots, no han dubtat en engreixar el sentiment anticatalanista; el mitjans de comunicació saragossans, i amb l’entestament dels columnistes, han burxat i burxen sempre que poden contra els veïns catalans. Unes vegades són els bens de la Franja, altres la llengua, i l’aigua de l’Ebre i els independentistes i el que calgui. Agafen un petit exemple, de vegades no tan cert, i el generalitzen. El resultat: anticatalanisme a dojo.

No gosaria mai enviar aquestes línies a cap diari o mitjà escrit de Saragossa, no me’l publicarien de totes totes. No em cansaré de repetir que tenim més llibertat d’expressió a Terol que a Saragossa.

L’anticatalanisme a l’Aragó, ha esdevingut un problema de psicoanàlisi col·lectiva.

José Miguel Gràcia“

]]> http://finestro.wordpress.com/2009/10/17/l%e2%80%99anticatalanisme-d%e2%80%99arago/feed/ 2 graciaz