El passat dimecres, dia 11, es va presentar a Barcelona la revista cultural Turia. En paraules de Joaquim Mallofré, membre de la “Fundació Mercè Rodoreda”: “És una revista d’alta cultura amb tots els ets i uts”
Arxivat sota: Notícies | Cap Comentari »
Aprofitant l’acte de lliurament dels premis literaris del Govern d’Aragó, li vaig demanar noticíes a la Consellera de Cultura envers la presentació de la Llei a les Corts d’Aragó. La Consellera va cloure l’acte dient : Res m’agradaria més que portar la Llei de Llengües al Parlament aragonés i que fos aprovada amb els conséns de tots els grups polítics. Alguns varem entendre que deia «José Miguel, nada me gustaría más que llevar la ley a las Cortes y que se aprobara por toz. Moltes gràcies” En la meua intervenció vaig dir més o menys això:
“Muchas gracias al Centro del Libro de Aragón, a la Sra. Consejera y en general a todo el Gobierno de Aragón por el mantenimiento, año tras año, del premio literario en catalán, Guillem Nicolau, y de los otros premios. Moltes gràcies también a los miembros del Jurado porque consideraron que mi poemario podía ser el ganador. Me emocionó la glosa que hicieron de mi obra.
Permítanme una anécdota y un deseo: Hace ahora tres años (36 meses), en el momento de finalizar el acto de entrega de estos mismos premios, me dijo la anterior Consejera, Eva Almunia: “no te preocupes que la salida de la Ley de Lenguas es cuestión de meses”.
“Pasó un día y otro día,
un mes y otro mes pasó,
y un año pasado había;”
mas la Ley no aparecía
y hoy por hoy nadie la vió
(Perdón D. José…, D. José Zorrilla)
Primero pensé que la Sra. Consejera no me había dicho la verdad. Recapacitando, con el tiempo, repensé que bien podía ser cierto lo que me dijo: era una cuestión de meses, no me dijo cuantos y 36 no son tantos frente a la eternidad.
Si Vd. Sra. Consejera, tiene la suerte de tener que defender la Ley de Lenguas en las Cortes de Aragón, y la ley se aprueba debidamente, habrá colaborado al cumplimiento de la Constitución Española, en su Art. 3, que ordena:
“1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.” (Admírese la web del Departamento de Política Territorial, comarcaacomarca.com —espejo de agua del Ebro al pasar por Zaragoza— de este apartado de la Constitución)
Si pudiera darnos una buena noticia…, Consejera…, sino, aún en el caso de pensar en un plazo ad calendas grecas, nos diga que es cuestión de meses. Nadie, creo yo, la requerirá ante la Virgen del Pilar, y si lo hiciere, de poco le serviría, dado que ahora está demasiado distraída con la Expo. Y el Cristo de la Vega de Toledo está tan lejos…
Moltes gràcies a tots! Y perdón por la extensión de mis palabras.”
Com podeu veure, la Llei de Llengües segueix sent una qüestió de mesos, ja m’enteneu
Notícia a l’Heraldo. Notícia a El Periódico de Aragón
Arxivat sota: Articles La Franja, Notícies | 5 Comentari »
L’ ilustre Sr. D. Raúl Vallés, president de la FACAO, ha publicat avui en la secció Cartas al director del diari El Pais lo següent (si teniu tendències masoquistes punxeu aquí). Fa uns instants acabo d’enviar l’escrit que segueix, al mateix diari:
“Catalán y aragonés
El Sr. Raul Vallés, presidente de FACAO (entidad que interpuso una querella criminal, ya archivada por falta de pruebas, contra tres respetables personalidades, por defender la verdad respecto a las lenguas de Aragón), escribió, el pasado domingo, una carta al director, despreciando los conocimientos académicos de lingüistas y filólogos y mofándose del saber científico. El catalán, en su variedad occidental, es la lengua propia de la Franja. En Aragón, existe también otra lengua minoritaria que es el aragonés, no el que nombra el Sr. Vallés. Chapurrear significa “hablar con dificultad un idioma, pronunciándolo mal y usando en él vocablos y giros exóticos”. El Sr. Vallés, sin darse cuenta, dice que en la Franja hablan catalán, pero muy mal. ¿Cual es su autoridad? Para mi, como aragonés y catalano parlante, es un insulto. Es evidente que el Sr. Presidente de Aragón habló en catalán en TV3, es lo mismo que decir que habló en la lengua de su pueblo natal, Bonansa (Aragón).
El Sr. Vallés no nada a contracorriente, sino a favor de la corriente política, sembradora de odios entre los pueblos. Confunde voluntariamente la política con la cultura.
¿Qué es lo que ha hecho para salvar lo que él llama “entrañables lenguas”? Nada. Su filosofía está bien clara: disgregar cuanto más, mejor, y así morirán de muerte natural. No busque el lector ni libros, ni ensayos que avalen las teorías del Sr. Vallés y sus amigos, no los hay. Encontraran las raíces en idearios políticos de marcada inclinación integrista.
José Miguel Gràcia Zapater
President de l’Associació Cultural del Matarranya. La Franja (Aragón) ”
Arxivat sota: Articles La Franja | 1 comentari »
(Artice que publicarà el Diario de Teruel, demà dissabte 14 de juny)
No perdré tres segons en explicar si l’economia espanyola està travessant una recessió o una crisi, més que la semàntica m’importen les causes i els efectes de la situació. Cadascú en posarà nom. Ara cal, si es pot, aportar-hi alguna solució, allò que gairebé ningú fa. A grans trets, quatre en són les grans causes d’aquesta recessió, crisi o fase crítica de l’economia: els brutals augments dels preus del petroli, l’esclat de la bombolla immobiliària, la pujada dels preus dels cereals i alguns comportaments histèrics de la ciutadania que fan canviar les decisions econòmiques de forma sensible a curt termini.
Amb relació al preu del cru, poca cosa s’hi pot fer des del govern, tal vegada algun ajut als sectors del transport, pesca i ramaderia per apaivagar les protestes, poca cosa. Els preus d’aquest sectors hauran de reflectir els augments del cru. La reacció hauria de ser una reducció del consum o de la dependència d’aquest tipus d’energia, però això només podrà ser efectiu a llarg termini. Ens cal obrir el debat sobre els avantatges o inconvenients de les altres energies. Mentrestant a patir. I si arriba el barril de petroli als 200 € ?
Si es vol que la crisi del sector immobiliari duri el menys possible s’han de deixar caure els preus, 30 %, 40 % o el que calgui, fins al límit que pugui animar novament els compradors. Tots sortirem guanyant si succeeix aviat, i més que ningú els nous compradors: la crisi haurà estat com una benedicció. Si d’habitatges en sobren tants, per a què fer-ne més. Una altra cosa és augmentar l’obra pública.
Per animar la ciutadania, el govern ha de vendre un sentiment de dificultat econòmica, no massa greu i amb portes obertes a la esperança.
L’augment de preu dels cereals, producte d’una demanda creixent dels països emergents, dels nous biocombustibles i l’especulació, derivada de la globalització dels capitals, només es podran atacar amb mesures que han d’anar des de la vigilància dels capitals especulatius fins la bona fe o el comportament moral dels països més desenvolupats.
El govern o governs poden estimular els sectors productius per a que absorbeixen una part dels aturats i poder crear valor afegit; vigilar força les subvencions ineficaces; racionalitzar i reduir les despeses públiques, per duplicitat de funcions descentralitzades, i estimular les noves tecnologies i la I+D. Si esperem miracles, malbaratarem l’esperança.
José Miguel Gràcia
Arxivat sota: Articles Lo Cresol | 1 comentari »
A la Carpa de la Fira del Llibre de Saragossa 2008, el dia 18 de juny a les 20 hores, es lliuraran els premis: Guillem Nicolau, en català; el Miguel Labordeta, en castellà; l’Arnal Cavero, en aragonès; al millor Llibre editat a l’Aragó i a la Trajectòria Professional. En el mateix acte s’hi presentaran el llibres de cadascun dels premiats.
Al finalitzar l’acte, ho celebrarem amb una copa de cava.
Aquí teniu la invitació
(A la invitació hi ha un error: on diu dijous 18, vol dir dimecres 18 )
Arxivat sota: Notícies | Cap Comentari »
La Constitució Espanyola (any 1978 ) diu a l’article 3:
“1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”
L’Estatut d’Aragó del 1982, en el seu article 7, només deia, amb referència a les llengues: “Les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó gaudiran de protecció. Es garantirà el seu ensenyament i el dret dels parlants en la forma que ho estableixi una llei de les Corts d’Aragó per a les zones d’ús predominant d’aquelles” No cal ser un especialista en dret constitucional per adonar-se que l’article 7 d’aquell estatut era anticonstitucional, en transcriure només el mandat de l’apartat 3, però oblidant-se del 2, el més important sense cap mena de dubte. Tot i així, si la llei, mai nascuda, hagués interpretat el “dret dels parlants” com “dret a la cooficialitat”, tal vegada s’hi hagués redreçat cap a la sendera constitucional.
Quan la Constitució Espanyola diu que “Les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”, al meu entendre, no deixa llibertat als estatuts per poder declarar una llengua oficial o no, el que diu és que la declaració i regulació de l’oficialitat es faran mitjançant els estatuts. Altrament dit: quan existeixen en una comunitat autònoma, a més del castellà, altres llengües, aquestes seran cooficials. El com i en què part o parts del territori han de ser cooficials, sembla que ho hauran d’establir els estatuts.
En el vigent Estatut d’Aragó de 2007 es diu a l’article 7:
“Llengües i modalitats lingüístiques pròpies.
1. Les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó constitueixen una de les manifestacions més destacades del patrimoni.
2. Una Llei de les Corts d’Aragó establirà les zones d’ús predominant de les llengües i modalitats pròpies d’Aragó, regularà el règim jurídic, els drets d’utilització dels parlants d’aquests territoris, promourà la protecció, recuperació, ensenyament, promoció i difusió del patrimoni lingüístic d’Aragó, i afavorirà, en les zones d’utilització predominant, l’ús de les llengües pròpies en les relacions dels ciutadans amb les Administracions públiques aragoneses.
3. Ningú podrà ser discriminat per raó de la llengua.”
L’apartat 1 correspon parcialment al 3 de la Constitució Espanyola. En quant a l’apartat 2 de l’actual Estatut es pot dir que, per evitar la paraula cooficialitat, fa un inventari de drets, tractaments de les llengües, actuacions i desitjos que hauran de regular-se mitjançant una llei. Com ni tan sols s’anomenen les llengües de l’Aragó, la qual cosa constataria una evidència, ho haurà de fer la Llei en un dels primers articles. No s’ho deixa fàcil l’Estatut al parlar de llengües, modalitats lingüístiques i modalitats pròpies…, (impossible menys claredat). Tot l’apartat 2 és un seguici de conceptes i paraules que tracten d’allunyar-se del terme cooficialitat, en eludir la referència al “dret global dels parlants” i així diu: “zones d’ús predominant”, “modalitats pròpies”, “difusió del patrimoni lingüístic”,“promourà la protecció”, “afavorirà, etc. Si una llengua és oficial, sobren les explicacions.
Si la majoria dels partits polítics no es van veure amb cor o no van voler regular les dues llengües minoritàries dins de l’Estatut del passat any 2007, per facilitar la redacció de la Llei de Llengües, només els hauria calgut introduir el següent article: “Una Llei de les Corts d’Aragó regularà la cooficialitat i l’àmbit d’aplicació de les dues llengües minoritàries de l’Aragó —català i aragonès— i les seues variants”. Encara ho faré més fàcil: “Article 7. Les dues llengües minoritàries de l’Aragó —català i aragonès— i les seues variants, també seran oficials en els territoris on històricament es parlen”. Ni falta que faria una llei. El treball pràctic a portar a terme seria una activitat, més de tècnics que de polítics. Pecar d’il·lús és una lleugeresa que ens estimula el sentit de l’humor i ens allunya de la frustració.
No arribo a percebre l’abast de l’apartat 3. “Ningú podrà ser discriminat per raó de la llengua”, no faltaria més! Per a què aquesta obvietat, pressa de la Declaració Universal del Drets Humans! Voldrà dir que les llengües pròpies han de ser oficials, per evitar la discriminació? Pecar d’il·lús és una…, etc., etc.
Serà inconstitucional la Llei de Llengües d’Aragó? Ho serà, en tant que el seu conjunt de disposicions defugin del principi de cooficialitat real, segons queda establert a l’apartat 2 de l’article 3 de la Constitució Espanyola.
A vegades, el rellegir la Constitució i els Estatuts dóna arguments per escriure algun article, per exemple, aquest sobre les llengües pròpies.
Arxivat sota: Articles La Franja, Crítica | Cap Comentari »
Article publicat al Diario de Teruel, avui 2 de juny de 2008. (llegir-lo)
Arxivat sota: Política i Societat, Uncategorized | Cap Comentari »
Modestament i poquet a poquetet, hem arribat a les tres mil visites. Gràcies a tothom
Arxivat sota: Notícies | Cap Comentari »
Dins dels actes de la Fira del Llibre de Saragossa 2008, el dia 18 de juny a les 20 hores, es lliuraran els premis literaris del Govern d’Aragó (el Guillem Nicolau, el Miguel Labordeta i l’Arnal Cavero). En el mateix acte s’hi presentaran el llibres de cadascun dels premiats. Del meu llibre, Dietari en groc, publico a continuació el poema “Acaronament”.
“T’acarono la pell, tots els sentits.
Deu versos llargs pel cos t’escric
amb somnis curts i el tou dels dits.
Desendega’t! el cos sense alarit,
xuclant-te el temps vers l’infinit.
Les flors dels ametllers i les pereres vestiran de blanc
totes les primaveres dels nostres cors
i s’allunyarà la metàfora pel camí de l’hivern.”
Arxivat sota: Poesia, Uncategorized | Cap Comentari »
(L’article que tot seguit reprodueixo, el vaig escriure (8 de maig) per a publicar-lo a un diari de Saragossa. No sé per quina raó (o sí) no van considerar oportuna la seua publicació. Si us allunyeu un xic de la corrent d’opinió ebrenca-pilarenca, no goseu publicar massa cosa a Saragossa. No se puede crispar a la sociedad zaragozana y hay que vender periódicos. La pluja ha fet envellir l’article i la canonada no es farà, tot i que alguns punts tenen llarga vida).
Más claridad y menos semántica
José Miguel Gràcia*
En este país nuestro, parece, que para justificar una demanda extraordinaria de agua, y también para negarla o demostrar su improcedencia, hay que acudir a la semántica antes que a la razón i a la solidaridad. Y si no, ¿qué me dicen Vdes. de la concesión de agua desde Tarragona al área metropolitana de Barcelona —unos cinco millones de habitantes—? Se ha hablado de trasvase, minitrasvase, conexión entre cuencas, cesión temporal, envío puntual, redistribución de caudales sobrantes, transferencia hídrica, transferencia limitada, redistribución de agua, extensión de la conexión, salida real de una cuenca, compra de derechos, extensión de redes, aprovechamiento de la conexión, aprovechamiento sobrante del mini transvase, cesión temporal, solución de emergencia, y así hasta el aburrimiento. Me importa un comino el nombre que se le pueda dar.
Vayamos a los hechos: las cuencas catalanas están atravesando el mayor período de sequía que se conoce desde hace más de sesenta años. Los embalses catalanes están en los límites críticos, pocos puntos más por encima del 20 por ciento. Si no lloviese suficientemente en los próximos meses, allá por el mes de octubre, habría que proceder a drásticas restricciones en toda aquella área catalana. Está muy avanzada la construcción de la desaladora en Prat de Llobregat, la cual, cuando entre en funcionamiento, en mayo del 2009, sustituirá el agua captada en Tarragona (ponga el nombre que quiera el lector). Para evitar las posibles restricciones se calculan las necesidades en unos 40 Hm3, equivalentes a 5000 Ha de riego. Después de estudiar diversas posibilidades, la solución propuesta —una tubería de 60 kms, Tarragona- Olèrdola— parece la más viable, si se quiere que el caudal del Ebro no se vea afectado, previos los correspondientes acuerdos con los regantes de toda la cuenca. Al parecer, la conducción será reversible: podría conducir agua en sentido inverso, de las desaladoras a Tarragona.
En el 2009 se iniciará la construcción de una nueva desaladora en Cunit (Tarragona), con cuya capacidad, sumada a la de Blanes (Girona) y a la del Prat se alcanzarán un total de 100 Hm3/año. Por ahorro de agua y la reutilización de acuíferos, pozos y otras medidas, se confía poder aportar en los próximos años, unos 100 Hm3/año más. Con todo ello se evitarían situaciones críticas como la actual, tenidas en cuenta las necesidades futuras.
Si hay políticos, medios de comunicación, grupos trasvasistas o antitrasvasistas, y parte de la ciudadanía que no son capaces de entender el problema puntual y extraordinario, no puedo menos de preguntarme: ¿qué se ha hecho del sentido común y de la solidaridad? ¿Dónde está la humillación y de quién? ¡Qué sentido tienen los gritos de “que no nos quiten el agua” o “agua para todos”! ¿Por qué hay que contraponer la concesión temporal a Barcelona a la solución de los problemas acuciantes por falta de “agua de boca” en otras partes de Aragón? ¿Por qué remover de nuevo los grandes trasvases? Para entender los problemas reales del agua no hacen falta, ni tanta semántica ni tanta demagogia, basta con aplicar nuestra capacidad de raciocinio, un mínimo de solidaridad y decisión firme de respetar el medio ambiente.
También sería gracioso que durante el tiempo de construcción de la tubería, lloviese lo suficiente para no necesitar su utilización.
Querámoslo o no, el futuro del agua se basará en los grandes pactos, dado que los recursos hídricos no son ilimitados. No tiene sentido, en la actualidad, planificar el territorio primero y después demandar el agua que se va a necesitar. Hay que invertir la secuencia: en función del agua que se va disponer, habrá que planear el territorio, la industrialización y la agricultura. Con este principio básico, estudios de costes i beneficios y el respeto al medio ambiente, podremos encarar el futuro con mayor racionalidad. Y si queremos preocuparnos por algo, todavía más importante, pensemos en la energía. No sé a que ritmo crecerá el recalentamiento de nuestro planeta, ni que influencia tendrá en la pluviometría, lo que nadie duda, es que seguirá lloviendo, por el contrario, la transformación de las grandes masas forestales en reservas fósiles de energía (carbón, petróleo y gas) es asunto de miles de millones de años, sin espectadores humanos y después de alguna nueva glaciación.
*Economista
Arxivat sota: Crítica | Cap Comentari »
|
