MANIFEST PER LA LLIBERTAT D’EXPRESIÓ

Manifest aprovat per les associacions participants en la jornada “Català a l’ensenyament sense la Llei de llengües?” celebrada a Calaceit (el Matarranya) el dia 15 de decembre de 2007

Manifestem el nostre rebuig contra el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, perquè representa un atac del tot inadmissible contra la llibertat d’expressió i de comunicació de les persones i el pobles.

∙Manifestem el nostre suport i solidaritat amb ACPV, en la seua extraordinària defensa de la llengua catalana, representada pels esforços que han fet possible el funcionament tants anys dels emissors de TV3 arreu del País Valencià.

∙Així mateix, d’acord amb les enormes possibilitats tecnològiques a l’abast, demanem a les administracions corresponents que es garantixca la recepció televisiva a les comarques de la Franja de tots els canals que emeten en català, ja siga del País Valencià, ja siga de Catalunya o bé de les Illes Balears.

Text aprovat per: Associació Cultural del Matarranya, Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans (les tres components d’Iniciativa Cultural de la Franja) i El Casal Jaume I de Fraga.

Compte les paraules!

El diumenge passat vaig llegir a La Provincia/Diario de las Palmas una declaració que em va desconcertar força, atès tot allò que plou sobre el tema. El Director del diari deia a la pàgina d’opinió: “El Sr. Rajoy, candidat del PP, en el Congrés Mundial d’una part de les Víctimes del Terrorisme, promet que si guanya tornarà a dialogar amb els terroristes” No em direu que no és una declaració, com a mínim, xocant. Després vaig llegir la resta de l’article i vaig convenir amb l’esmentada afirmació. El Sr. Rajoy no va utilitzar les mateixes paraules, esclar, en tant que digué: “Si guanyo les pròximes eleccions del 19 de març restabliré la política antiterrorista d’Aznar”. Quina va estar la política antiterrorista d’Aznar? Va dialogar o negociar amb la banda terrorista, sí o no? Aleshores… Compte les paraules!

Fuerteventura (I)

foto-bloc-1.jpg

Era l’única illa de les Canàries —Illes Afortunades— que no havíem visitat encara. Ja havíem estat a les altres sis i, en algunes d’elles, més d’una vegada. Fuerteventura és l’illa de formació geològica més antiga, totes elles d’origen volcànic. És força plana, però també té turons i algunes petites serralades, sempre molt arrodonides per l’efecte de l’erosió: pluja no gaire, per contra, molt de vent. Segons he pogut llegir, en aquesta illa hi havia, fa uns 20.000 anys, muntanyes de més de 3000 metres, les quals, per efecte de l’erosió, han esdevingut cims de poc més de 600 metres, i només un de 800.

És l’illa més àrida de tot l’arxipèlag, no hi ha cap mena d’arbre a les muntanyes, valls i planes. Això sí: s’hi troben palmeres a l’entrada i entre les cases dels pobles, algunes plantades no fa gaire temps, algunes altres semblen que en porten pocs a les espatlles. Els pobles es conformen per la suma de vivendes separades, gairebé sempre de planta baixa, abans de color terra amb pedres irregularment incrustades per totes les parets dels edificis, ara blanques com marca la moda. Així i tot, les noves construccions turístiques, trencant la rusticitat i l’estil propi illenc, s’arrepleguen en urbanitzacions com petits o grans pobles despersonalitzats. Apartaments, hotels, bungalous i casetes creixen i creixen, i s’envolten de palmeres, cactus i buguenvíl·lees de flors roges o morades. L’agricultura només resta als museus etnològics. El temps no passa debades pels valletons i faldes, on s’esmicolen dia rere dia les pedres dels oblidats marges. Poca aigua, i tota per al turisme, el qual és monocultiu i quasi el déu.

Rara avis, els economistes

damia.jpg

José Miguel Gràcia*

Els economistes, en general, són éssers especialitzats en llançar les seves diatribes per desassossegar o vendre preocupació a la ciutadania, tant si l’economia va bé com si travessa un període de crisi, o quan s’hi està entrant, o fins i tot, si s’està emergint. Qui no recorda les crides d’atenció, als diaris i altres mitjans de comunicació, d’aquesta guisa!: “Ara que estem travessant un període de bonança, caldria gastar menys i estalviar més”. “Atenció la inflació que pot repuntar, a conseqüència de tanta alegria en el consum, caldria augmentar els tipus d’interès (en altres ocasions es diu baixar, segons convingui)”. “Com l’economia està tan bé, en un futur pròxim, només pot empitjorar”. “Compte amb el dèficit de la Balança Comercial!”. “La Borsa està massa reescalfada”. “Atenció a la pròxima reunió de l’OPEP, és molt probable que acordin un augment del preu del petroli”. I així totes les que vulguin.
Al contrari, i quan l’economia transcorre per hores baixes, encara que amb certs signes de recuperació, no falten veus d’aquest tipus: “Aquesta crisi mostra indicis de ser força llarga”. “No es facin falses esperances, allò que sembla un repunt, en són només petits miratges passatgers”. “La millora que es preveu ja està descomptada”. “Pot ser que la nostra economia presenti símptomes de recuperació, però mirin cap als EUA, encara són en el cicle més baix”. Si els EUA en remunten clarament: “El comportament de la nostra economia és molt diferent a la d’EUA”. “Els nostres bancs són sòlids, tot i això, donada la globalització de l’economia, ens abastarà fortament la crisi nord-americana. I així fins a l’extenuació. Per a què cansar-los més. Al sofert ciutadà només li queda la por, o la indiferència si vol viure un xic més feliç.
Observin el que està passant en el present: fa pocs mesos, era l’increment dels preus de l’habitatge, el gran problema dels espanyols (és clar, encara ho és). Després d’increments del 15, 20 o 25 per cent anuals, es venia a dir, que caldria tants sols una estabilització dels preus per a què el problema comencés a no ser-ho. I no diguem si els preus baixessin en el futur!, es repetia. Però això no havia succeït mai. El missatge era: compri avui, millor que demà. Els altres efectes econòmics no importaven i els “españolitos” a resignar-se, a comprar pisos caríssims i a hipotecar-se trenta-cinc o quaranta anys. Bé, ara que les coses comencen a canviar, perquè l’alça dels interessos impossibiliten fer front a les quotes mensuals de les hipoteques, les ànsies de posseir un habitatge s’han frenat de forma sensible i hi comencen a créixer els cartells de pisos en venda, apareixen veus culpabilitzadores, atribuint a la baixada de preus, una possible recessió de l’economia. Altrament dit: si d’ençà d’ara, els pisos continuen baixant, els compradors —una mica més folgats— seran els responsables d’una possible crisi econòmica. I si aquesta arriba, augmentarà l’atur, no es podran apujar els sous i, malgrat els preus baixos dels pisos, no se’n podran pas comprar. O potser aquesta altra conclusió: la liquiditat necessària per al creixement econòmic espanyol i els guanys empresarials —creadores d’ocupació— els fornien, el gran volum de diners que el negoci immobiliari abocava al sistema, finançats mitjançant els quaranta anys d’hipoteca dels soferts propietaris “virtuals” d’un habitatge.
Ja està bé, senyors analistes econòmics: més intel·ligència i menys tòpics. De vegades, tinc raonades dubtes respecte les crisis econòmiques: si són, més producte de la seua predicció, que de raons objectives. És bo que baixin els preus de l’habitatge, sí, o no? Just i necessari, sí ho és.
*Economista

Una fiesta muy particular

(Article publicat al Diario de Teruel, el 18 de gener del 2008, a la columna d’OPINIÓ)
JOSÉ MIGUEL GRÀCIA*

La actualidad anda sobrada de temas para escribir un artículo, tan largo como uno quisiera: personajes que caen de las listas electorales, otros que suben, las bolsas andan revueltas y a la baja, los precios de la vivienda se estabilizan o bajan, se atisban amenazas sobre el crecimiento económico, la guerra incivil de Irak sigue, en Líbano y Palestina empeoran increíblemente las cosas, se ha casado Sarkozy, los pantanos están medio vacíos, el calentamiento global, se ha retirado la poética letra del himno nacional, etc., etc. Y miren por donde a mi, hoy, me da por otro tema. Voy directo a ello.
Escribir en el Diario de Teruel sobre los festejos taurinos en su sentido más amplio, cuando la ciudad tiene por uno de sus símbolos a “El Torico”, “La Vaquilla” como una de sus fiestas y un buen número de entendidos aficionados a los toros, y además, no hacerlo en tono laudatorio y autocomplaciente, se acerca mucho a la imprudencia temeraria. Pese a lo cual, como el que escribe se siente libre para decir lo que piensa y el medio en que lo hace demuestra cada día su apertura a todo tipo de opiniones expresadas educadamente, aquí van las mías referidas a los festejos taurinos de España en general.
Recientemente he leído que el total de subvenciones públicas que reciben las fiestas y actividades relacionadas con los toros asciende a 564 millones de euros, o lo que es lo mismo, que cada familia española contribuye con 47 euros. ¿Qué quieren que les diga?: no me parece nada bien. La lista de necesidades más sociales o más populares sería interminable.
No voy a explicarles mi trayectoria intelectual respecto a la fiesta de los toros. Lo que pienso ahora mismo es lo que importa. Sin situarme en el drástico posicionamiento de los antitaurinos, protectores de animales, pienso que son espectáculos poco edificantes por mucho arte y diversión que se les atribuya. Por supuesto que no pretendo su prohibición, aunque tampoco me molesta que alguien la defienda. Todo es cuestión de mayorías.
A mi modo de ver son espectáculos que el paso del tiempo los va desplazando hacia lo pasado de moda por su atavismo o, tal vez (disculpen, no me sale otra palabra más ligera) por su cutrez intrínseca, ataviada de oro, plata, blanco o grana. Se habla de valor, cuando el protagonista manifiesta tendencias suicidas. Se habla de arte, cuando la sangre es de verdad y no pintura roja para una “hapening”. Sinceramente, y que me perdonen los aficionados, los pocos instantes de la fiesta que veo por televisión, me aburren. Hasta las imágenes de varones enganchados a enormes habanos, pertenecen al siglo pasado.
No seré yo quien pida su prohibición, ni total, ni siquiera de alguno de sus tercios, ahora bien, insto a las autoridades competentes a que destinen los importes de las subvenciones de los festejos taurinos, a otros fines más sociales, más culturales o más generales.
Respecto a los encierros, vaquillas, toros embolados, toros ensogados etc., reflexiónese fríamente a la hora de programarlos en las fiestas patronales. Podría hablar de los accidentes mortales que se producen y alguien mentaría la demagogia.
Solamente una cosa más para acabar: dejemos de apelar a la impropia denominación de “fiesta nacional” para referirnos a las corridas, nombrémoslas como “fiestas particulares”, muy particulares. No son estos momentos especialmente adecuados para que, del concepto nación, derivemos adjetivos calificativos tan poco apropiados para lo que dicen calificar.
Sé que “El Torico” no me lo tendrá en cuenta, ahora está muy entretenido con las luces que pintan la plaza por la noche.

*Economista

Un projecte d’Ascuma nominat per als Premis de la Música aragonesa

sons-del-mataranya-f.jpgAhir van ser anunciats els Premis a la música aragonesa. Un projecte de l’Associació Cultural del Matarranya, Sons del Matarranya va ser nominat per al premi al projecte que més suport ha donat a la música aragonesa, i no sol això, sinó que a la categoría de llengua “no castellana” hi ha nominades dues cançons del disc i també una de Temps al temps que es va decidir a engeristrar un cd (al qual ASCUMA ha donat suport) després de participar al projecte.
El projecte Sons del Matarranya ha estat acollit a Perpinyà, Barcelona, València i Madrid, i ara es reconeix la feina a Saragossa.

He perdut l’esperança

Només dos dies, he pogut mantenir l’esperança de canviar alguns versos de la recent infantada lletra de l’himne nacional d’Espanya. Ara mateix m’he assabentat que ja ha estat retirada. Curta vida per a un gran poema! Em dirigeixo als promotors: no teníeu una cosa millor per fer! I ara, qui es farà càrrec del temps perdut? Si una pròxima vegada sentiu la improrrogable necessitat d’una nova lletra, penseu també en un canvi, per què no, de la música. I per estalviar temps i esforços, analitzeu primer el “Porompompero”, el “¡Qué viva Espanya!” i, fins i tot, el “La, la, la”, tal vegada trobareu adient algun dels tres. No us trenqueu el cap, en aquest camp, està tot fet.