Repte i duel

El passat divendres 23, el Sr. Raul Vallés, en una carta seua que publicava La Comarca d’Alcanyís, em reptava a rebatre les seues teories lingüístiques, basades en fets, ell deia, dels anys 1200 i 1300. No he pogut resistir-me. L’esforç ha estat força feixuc. Aquí teniu la meua resposta, publicada avui al diari La Comarca:

“Reto y duelo

Aprovechando que el Guadalope pasa por Alcañiz, miren por donde, el Sr Raul Vallés —al cual se le atribuye la famosa frase: “en cada casa un huerto y una lengua en cada pueblo”— me contesta a una carta abierta que dirigí al Sr. D. Ángel Biel, Presidente del PAR. Mi mayor interés, que fácilmente se desprendía de mi escrito, era que el Sr. Biel me contestará si estaba de acuerdo con la serie de querellas criminales que el secretario de la asociación del Sr. Vallés, militante del PAR y dirigente de Rolde Choben interpuso contra el Dr. Artur Quintana y dos defensores del catalán en Aragón. Y también si estaba de acuerdo con sus plataformas y manifestaciones. Poco éxito he tenido hasta estos momentos, no obstante no desfallezco.

A lo que el Sr. Vallés llama datos históricos y lingüísticos yo le quería contestar que en el año 1333 le preguntaron a un señor de Valencia si sabía catalán y el respondió: “jo non entenc lo català”. Casualmente, aquel señor tenía también un tío en Granada que no era tío ni nada. Lo he pensado bien y no digo lo que quería decir, no sea cosa que el Sr. Vallés lo considere injurioso y de órdenes a su gabinete jurídico, especializado en querellas criminales, para que interponga una contra mi persona.

También me reta. Tal vez si no acepto su reto se sienta injuriado y…, pues lo voy a aceptar. Exijo como testigos del duelo, los Sres. Miembros de la Real Academia de la Lengua Española y como arma el Diccionario de la RAE (tengo uno encuadernado en edición de lujo que pesa lo suyo). Lugar: la palabra valenciano. De acuerdo con el lanzamiento virtual de una moneda, me toca a mi el primer ataque de significados. “valenciano. adj. Natural de Valencia.” Le toca a Vd. Sr. Vallés. “2 Perteneciente a esta ciudad o a este antiguo reino.” Ahora a mi. “3 Variedad del catalán que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia.” Los jueces suspenden el duelo: no hacía falta tanta parafernalia para dejar patente lo que toda persona medianamente instruida ya sabía. Un consejo, Sr. Vallés: hágase con una buena bibliografía de lingüistas y obras literarias en catalán, deje la política para otros usos y vigile su conciencia, no sea cosa que quiera disculparse por las querellas. Se le hará la luz, vivirá en paz y seremos más.

Un cordial e impreso saludo.

José Miguel Gràcia”

Joventuts del PAR s’apropen al PP contra el català

Un grup d’“aragonesistes” de Rolde Choben es reuneix amb el líder d’Osca dels populars, ateses les coincidències respecte a la inexistència del català a Aragó. Així ho publica el Periódico de Aragón. Encara que la notícia es publica ara, fa dies que la informació la havien donat a conèixer els mateixos militants del PAR. També han estat rebuts pel Justícia d’Aragó. La plataforma NO HABLAMOS CATALAN rebutja tant el català a l’Aragó, com a València i a les Illes Balears. Dins del PAR s’estan produint desavinences per aquesta qüestió.

Per què no expressa públicament la seua opinió, el Sr. Biel? Tampoc ha obert la boca amb relació a les querelles criminals. Si està d’acord, com pot manifestar-se en contra?

(llegir notícia a El Periódico)

L’exposició “De la cuina al marc” a l’Hotel Font del Pas (Beseit)

Si visiteu Beseit, podeu gaudir d’un bon dinar o sopar a l’Hotel Font del Pas. L’Angeles us acollirà amb simpatia i eficiència. Així mateix tindreu a la vostra disposició la col·lecció de quadres “De la cuina al marc”

Hotel Font del Pas

font-del-pas (Catàleg exposició)

El problema de no tener problemas

Article de Ramón Mur que podreu llegir al seu bloc de molt recent creació. L’embranzida de sortida ha estat fantàstica. (Punxeu aquí)

Necessitat fisiològica

El Diario de Teruel avui publica, a la columna Lo Cresol, l’article:

Recordo que fa uns anys hi havia generalment als pobles importants i ciutats, uns llocs —de forta olor a amoníac, d’aspecte exterior poc agradable, amb portes de entrada estretes, i en algun cas en soterranis— que es deien, en castellà repolit, mingitorios, ja m’enteneu, urinaris. Complien una funció força important motivada per una altra funció o necessitat, esta vegada fisiològica, de les persones, tan necessària com repetitiva, sobre tot a mesura que els creix als hòmens la pròstata i a les dones no sé el que. Per un motiu o per altre van anar desapareixen sense explicacions per part de les autoritats municipals. La gent va haver de visitar els bars o a altres establiments públics per a reduir la pressió de la bufeta. Això obliga a passar una certa vergonya quan un no vol prendre la corresponent consumició. Hom pensa que el cambrer t’està mirant, i fins i tot els clients, tot esperant que algú digui: on va vostè? A voltes, si al bar hi ha poca gent, et veus forçat a prendre una cafè o una canya que et faran, tan un com l’altra, pixar de nou dintre de mitja hora. La solució definitiva és marxar a casa.
Des d’aquestes línies reivindico l’obertura de mingitorios públics a les ciutats, i si més no, a les viles. S’han restaurat esglésies i campanars, cases de la vila, cases pairals. S’han arranjat façanes, carrers, fonts i camins. S’han aixecat polisportius, biblioteques i centres culturals. I de la bufeta qui se’n ocupa? Recomano la construcció d’urinaris de fàcil neteja i de materials resistents al temps i a l’amoníac: d’acer inoxidable, per exemple. Si digués que al menys es podria començar per satisfer les necessitats menors dels hòmens, atès els baixos costs de la inversió, em senyalaríeu com masclista i amb força raó. (Recordo unes planxes cilíndriques que hi havia a la vora dels canals d’Amsterdam que feien la seua funció amb decòrum i simplicitat, però solament per als hòmens). El que vull dir és que s’han de fer tant per als hòmens com per a les dones, primer afrontant les necessitats menors i després les majors.
Recordo un verset, darrere la porta d’un vàter, que deia: (canvieu el verb pixar per un altre més contundent)

Pixa amb ganes
i tranquil.
Fixa-t’hi
i pixa en dins.

José Miguel Gràcia

Els assassinats del Mas de la Serra

(Dissabte passat va estar imposible col·locar un monòlit al cementiri de Mont-roig. Crònica d’Artur Quintana i Font)

A la matinada de l’onze de novembre del 1947 sis persones van desaparèixer de la presó d’Alcanyís on es trobaven detingudes i van ser assassinades al Mas de la Serra de Mont-roig de Tastavins, situat prop de la carretera general i a no gaire distancia del centre urbà d’aqueixa vila del Matarranya. Se sap que van ser enterrades en una fossa comuna a l’actual cementiri vell de Montroig, i se’n coneix el lloc on es troba aquesta fossa. Tots els esforços dels familiars dels assassinats per a exhumar els cadàvers han topat amb la negativa de l’Alcaldia de Mont-roig. Davant d’aquesta oposició, i vista la impossibilitat d’identificar els diferents cadàvers i poder procedir així a un enterrament individual i digne, els familiars, amb l’ajut de l’associació “La Gavilla Verde” van decidir de posar un monòlit a l’indret del cementiri vell de Mont-roig on se sap que hi ha la fossa. El dia 16 d’agost d’enguany a les sis de la vesprada es va decidir de col·locar aquest monòlit i a l’acte va assistir una cinquantena llarga de persones. Tanmateix no va ser possible de dur endavant l’acte perquè l’alcaldia de Mont-roig es va negar a obrir el portal del cementiri. Davant d’aquest penosa situació els organitzadors van decidir de posar el monòlit per una estona davant del portal i fer una ofrena de flors i uns parlaments. Però en el moment que ho anaven a fer una parella de la guàrdia civil que fins aleshores s’havia limitat a observar des del seu cotxe què fèiem els assistents, va intervenir adduint que s’obstaculitzava el pas de vehicles, tot i que no els hauria costat gens de desviar-ne el trànsit. Després d’un tens tira-i-afluixa amb els organitzadors els agents van tolerar que l’acte se celebrés a poca distància del portal del cementiri però a l’altre cantó del carrer. I així es va fer. En iniciar l’acte la filla d’un dels assassinats va llegir la inscripció en castellà del monòlit amb els noms de les persones assassinades —José Mir, Aurelio Boj i Josefa Bayod de la Ginebrosa, Eleuterio Simó de la Freixneda, Rogelio Cuartilla de la Vall del Tormo i Aurora Piñana d’Aiguaviva— i a continuació va començar un parlament en cátala. Però només havia dit quatre paraules que des del públic assistent algú va cridar “¡ En castellano!”. Per sort es va sentir una altra veu “En català!”, a la qual se’n van sumar dues o tres més i la dona va poder acabar el parlament en la mateixa llengua en què havia començat. I així a la ignomínia d’haver de celebrar l’acte al carrer, no va caldre sumar-hi la ignomínia de no poder parlar en la llengua dels assassinats. Els parlaments dels organitzadors de la Gavilla Verde van ser també en català. Uns familiars dels assassinats ho van fer en castellà.

Entre els assistents es comentava que sembla que hi ha una llei dita de la memòria històrica. Aquesta llei, si realment existeix, ha demostrat a Mont-roig la seua total ineficàcia.

Artur Quintana

Carta abierta al Sr. Presidente del PAR (2)

Amb data 30 de juny vaig publicar el (post) que podeu llegir a continuació.

El periòdic La Comarca d’Alcanyís va publicar la carta amb data 25 de juliol carta-abierta-al-par

No he rebut cap contestació, ni privadament, ni públicament.

“Carta abierta al Sr. Presidente del PAR

José Miguel Gracia Zapater*

Señor Presidente del Partido Aragonés Regionalista y Vicepresidente del Gobierno de Aragón, José Angel Biel Rivera:

Me podría dirigir a Vd. en calidad de Presidente de la Associació Cultural del Matarranya, dado que las manifestaciones que voy a hacer, así como las peticiones que le voy a formular, estoy seguro, las comparten los casi cuatrocientos asociados. No obstante, prefiero hacerlo a título personal, dado que, en este momento, me mueven más los sentimientos íntimos que los concretos objetivos culturales de la asociación.

¿Está Vd. seguro de que la lengua propia de La Franja de Aragón no es el catalán en sus diferentes modalidades? Manifiéstese públicamente y aporte algún razonamiento académico o científico. Diga también lo que piensa del aragonés, la otra lengua minoritaria de Aragón.

¿Por qué ha abierto las puertas de su partido, para que algunos militantes de ideologías secesionistas e integristas monten realmente una plataforma política y una manifestación, coreadas ambas, por las juventudes de su partido, Rolde Choben, para que la lengua catalana no figure en la Ley de Lenguas y contra [sic] “las agresiones que venimos sufriendo desde hace años por los denominados Països Catalans, capitaneados por el nacionalismo catalán y apoyados por algunos aragoneses catalanizados”? Como pueden apreciar Vd. y la ciudadanía, una pura y explícita reivindicación cultural y lingüística.

Más de uno convendrá conmigo que cuando la política se aplica a la regulación o tratamiento de las lenguas, se convierte en mero politiqueo? ¿Por qué, los políticos en general, no hacen caso a las voces de las universidades, de sus académicos, de los filólogos, de los lingüistas y de los escritores? Para la búsqueda o conservación del voto, no se deberían traspasar los límites de la dignidad.

¿Está Vd. de acuerdo con las querellas criminales que interpusieron algunas personas, entre ellas, militantes de su partido, como representantes de una federación cuyo nombre intentan difuminar, contra tres defensores activos del catalán y sus variantes en Aragón? No puedo menos que mencionar a uno de los encausados, por los entrañables lazos que nos unen, el doctor Artur Quintana i Font, miembro del Institut de Estudis Catalans, Presidente de la ICF, profesor, escritor, enamorado de Aragón, y tantas cosas más… Desde hace un tiempo, por fin, le llueven los homenajes: miembro del Comité d’Honor de Rolde de Estudios Aragoneses, miembro de Honor de la Academia de la Lengua Aragonesa, publicación de Xandra —colección trilingüe de sus trabajos—, publicación de Miscel·lània —artículos y ensayos de prestigiosos escritores en su honor—, etc., etc. Sr. Biel, militantes de su partido y/o auspiciados, hace un tiempo, le dedicaban un “sentido homenaje” a través de una querella criminal, ahora justamente archivada. ¿Le gusta el sustantivo felonía?, pues, aplíquelo.

¿Sabe que Aragón es la única comunidad autónoma española que no tiene regulada la cooficialidad de las lenguas propias, incumpliendo gravemente el artículo 2 (apartado 3) de la Constitución Española? ¿Qué quota parte de responsabilidad adjudicaría a su partido?

A todo este gran pastel le pondré una guinda. ¿Sabe, claro que lo debe saber, que esa plataforma política contra el catalán y la manifestación del día 4 de julio han sido jaleadas por la “imparcial” cadena de la Conferencia Episcopal, insultando groseramente a todos los aragoneses que hablamos y ensalzamos la lengua catalana, y a las asociaciones aragonesas que la defienden? ¿Se siente cómodo, Sr. Biel?

Yo me declaro profundamente aragonés, hablo y escribo el catalán de la Codonyera, el del Matarranya, el de la Franja y un poco más allá, y lo siento como lengua propia, fruyéndolo en mi modesta creación literaria. Ni su partido, ni sus “egregios” militantes anticatalanistas, con sus difamaciones y declaraciones carentes de todo rigor científico y académico, y ensalzados además por todas las tierras españolas, con las villanías de los predicadores de la cadena episcopal, ni quien fuere, van a menguar un ápice mi aragonesismo. (Afortunadamente no existen todavía organismos oficiales, encargados de expedir el carnet que lo acredite). Siento también como patrimonio mío, el aragonés, y obviamente, el castellano. Si, ni Vd. ni su partido lo entienden, es su problema. Si ahora tuviese más tiempo y espacio, podría explorar los límites y la aplicación del concepto analphabetus.

Y para acabar una cosa más al respecto: me duelen profundamente los silencios de nuestro presidente y los de su partido en general.

*Un aragonés de la Franja”

Trobada a la Sorollera

(Article a publicar a la columna “Lo Cresol” del Diario de Teruel, el pròxim dissabte dia 16 d’agost)

“El dia 9 d’aquest mes d’agost, la tan petita com oberta, neta, simpàtica i arranjada vila de la Sorollera, ens va acollir amb els braços oberts. Em refereixo a la Trobada Cultural del Matarranya, que enguany l’ha tocat a les terres del Bergantes. No puc dir que els actes es van desenvolupar amb tota normalitat, perquè per començar, van tenir que canviar el Saló de Plens de l’Ajuntament pel Saló Polivalent, davant les expectatives de la gran assistència de públic a la presentació de les publicacions. Previsió confirmada amb escreix. Els llibres presentats van ser: Xandra del Dr. Artur Quintana, Si les pedres parlaren de José Miguel Gràcia i Jesús Pallarès, Memòries d’una desmemoriada mula vella de Desideri Lombarte i El porvenir de mi pueblo de Juan Pio Membrado i Ramón Mur. Amb l’exposició fotogràfica “Quan érem emigrants” de Tomàs Riva i el concert de música i poesia de Túrnez i Sesé, a més dels jocs infantils del matí, es van completar els actes de la Trobada.

Com he dit al principi, l’acollida de tots el veïns, del seu alcalde, Antonio Arrufat, de l’Ajuntament, de l’Associació Serva, va estar magnífica, i a la vegada en un ambient de normalitat que ens hi vam sentir com “a casa nostra”.

Durant el sopar a la Plaça, sota un cel estrellat, a la vora de l’església i del robust campanar, amb la presència també dels alcaldes de Massalió i de Calaceit, de la Directora de l’IET, associats i veïns vam comentar tot allò que havíem vist durant la visita que havíem fet per la vila: façanes, racons i raconets arranjats amb força cura i respecte. El Sr. Alcalde ens va informar sobre els fets que havien tingut lloc, aquell mateix dia, 61 anys abans: l’incendi dels pinars per part de l’exèrcit i la guàrdia civil amb la intenció de “netejar” el maquis d’aquelles contrades. Tothom va petar la xerrada animadament i també es va parlar del futur de la cultura i de la llengua més enllà del Matarranya, del Bergantes i del Mesquí.

Recomano molt sincerament una visita turística a la vila de la Sorollera. Amb unes bones habitacions, restaurant i bar, a l’Hostal de la Plaça, gaudireu de la nit, i a l’alba, els pinars propers i llunyans us hi faran somiar en un mar de color verd.

José Miguel Gràcia”

ETA és un problema dels vascos

Sota el títol “ETA es un problema de los vascos”, avui publico al Diario de Teruel l’article que podeu llegir entrant en aquest pdf eta-es-un-problema-de-los-vascos

Concert de Túrnez i Sesé a la Sorollera

Dins dels actes de la Trobada Cultural, a les 22,30 tindrà lloc el concert de Túrnez &Sesé al Saló Polivalent.

Si voleu informació del grup: discografia pròpia, col·laboracions, concerts, etc., entreu a http://www.turnezisese.com/