El problema de no tener problemas

Article de Ramón Mur que podreu llegir al seu bloc de molt recent creació. L’embranzida de sortida ha estat fantàstica. (Punxeu aquí)

Necessitat fisiològica

El Diario de Teruel avui publica, a la columna Lo Cresol, l’article:

Necessitat fisiològica

Recordo que fa uns anys hi havia generalment als pobles importants i ciutats, uns llocs —de forta olor a amoníac, d’aspecte exterior poc agradable, amb portes de entrada estretes, i en algun cas en soterranis— que es deien, en castellà repolit, mingitorios, ja m’enteneu, urinaris. Complien una funció força important motivada per una altra funció o necessitat, esta vegada fisiològica, de les persones, tan necessària com repetitiva, sobre tot a mesura que els creix als hòmens la pròstata i a les dones no sé el que. Per un motiu o per altre van anar desapareixen sense explicacions per part de les autoritats municipals. La gent va haver de visitar els bars o a altres establiments públics per a reduir la pressió de la bufeta. Això obliga a passar una certa vergonya quan un no vol prendre la corresponent consumició. Hom pensa que el cambrer t’està mirant, i fins i tot els clients, tot esperant que algú digui: on va vostè? A voltes, si al bar hi ha poca gent, et veus forçat a prendre una cafè o una canya que et faran, tan un com l’altra, pixar de nou dintre de mitja hora. La solució definitiva és marxar a casa.
Des d’aquestes línies reivindico l’obertura de mingitorios públics a les ciutats, i si més no, a les viles. S’han restaurat esglésies i campanars, cases de la vila, cases pairals. S’han arranjat façanes, carrers, fonts i camins. S’han aixecat polisportius, biblioteques i centres culturals. I de la bufeta qui se’n ocupa? Recomano la construcció d’urinaris de fàcil neteja i de materials resistents al temps i a l’amoníac: d’acer inoxidable, per exemple. Si digués que al menys es podria començar per satisfer les necessitats menors dels hòmens, atès els baixos costs de la inversió, em senyalaríeu com masclista i amb força raó. (Recordo unes planxes cilíndriques que hi havia a la vora dels canals d’Amsterdam que feien la seua funció amb decòrum i simplicitat, però solament per als hòmens). El que vull dir és que s’han de fer tant per als hòmens com per a les dones, primer afrontant les necessitats menors i després les majors.
Recordo un verset, darrere la porta d’un vàter, que deia: (canvieu el verb pixar per un altre més contundent)

Pixa amb ganes
i tranquil.
Fixa-t’hi
i pixa en dins.

José Miguel Gràcia