Simon Yorke viu al Carxe

El Carxe és una serra de 1371 metres d’altura que dóna nom a una zona formada per pedanies murcianes —una vintena— de parla catalana, que allà s’anomena valencià. Després de l’expulsió dels moriscs van quedar aquells territoris despoblats fins la dècada 1878-1887 que van ser repoblats per llauradors procedents de les valls del Vinalopó. Tal vegada una incipient repoblació comencés abans d’aquestes dates. Com és ben natural els nous pobladors van portar la seua llengua. En 1950 hi vivien al Carxe 5000 persones, ara amb prou feines arriben al miler. El 6 de febrer de 1999, al Pinós (País Valencià), capital natural del Carxe encara que no administrativa i política, es va presentar el llibre El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia d’Ester Limorti i Artur Quintana.

Fins aquí no he fet altra cosa que repetir el que és conegut, ara bé, el que poca gent sap és que a la Canyada del Trigo, una de les pedanies més grans —100 habitants— hi viu, des de fa sis anys, Simon Yorke, un dels més reconeguts fabricants d’aparells reproductors de discs de vinil (Record players) d’alta gamma mundial. No penseu en grans sèries, el reconeixement li ve donat per la qualitat del producte i no per la quantitat. Simon Yorke va nàixer a la Gran Bretanya, concretament a  Londres. Estudià enginyeria tècnica i la filosofia del seu treball s’hi condensa en unes paraules del propi Yorke: “Nosaltres fem reproductors de discs. I això és tot el que hem fet d’ençà vint-i-cinc anys. Ho fem perquè, per sobre de tot, estimem la música. Tan senzill i seriós com això.”… “Subjectivament, el reproductor de discs és un aparell per estimular la resposta emocional.” Con es pot deduir d’aquestes paraules, en els productes que sorgeixen de les mans de Simon Yorke, la filosofia embolcalla la tècnica o a l’inrevés. L’objectiu final: per a la vista, produir bellesa estètica, per a l’oïda, pura emoció harmoniosa. Ell és un home que ha recorregut mig món, culte i preparat. A més de la seua activitat principal és un original pintor, poeta, músic, melòman i audiòfil empedreït. Tot i que si volguéssim destacar dos qualitats de la seua personalitat, hauríem de fer esment a la senzillesa i la bonhomia.

Ell comenta que només pisar terres espanyoles, i les dels Carxe en particular, en sentir-se fortament impressionat —enamorat diu ell—, va decidir comprar-se una casa vella a la Canyada del Trigo i quedar-s’hi. I allí viu i treballa feliçment amb el seu fill Spencer de 22 anys, i la companya Loli.

Té clients arreu del món, encara que el països on és més admirat i reconeguts els seus aparells són: Alemanya, Grècia, Rússia, Estats Units, Canadà, Singapur i algun més. A banda dels reproductors de discs analògics per audiòfils domèstics, en Simon Yorke construeix sistemes de transcripció analògica d’alta precisió, utilitzats en els grans fons i arxius musicals governamentals. Diversos models s’hi troben a la United States Library of Congress, a la National Library of Canada, al The Audio Archive de California i en algun departament del Kremlin.

En un recent viatge al Carxe he tingut la sort de parlar tota una tarda i vespre amb Simon Yorke, escoltant la millor música en els millors record players i bevent unes cerveses que ens serví molt amablement la Loli.

Sóc afortunat en gaudir d’un reproductor (vulgarment dit toca-discos) S-9, sortit de les mans de l’amic Simon. És el més modest i accessible dels que fabrica, però no per això li manca art, tècnica constructiva i qualitats emocionals. És un bell exemple de la dita “less is more”

Si cap dels lectors decideix un dia endinsar-se en el camp de la música analògica, que no ho dubti, Simon Yorke construeix els millors reproductors. Després tancarà al fons d’un vell armari tota la música “enllaunada” i comprimida digitalment.

José Miguel Gràcia

Informacions sobre el Carxe:

ca.wikipedia.org/wiki/El_Carxe

elcarxe.blog.com

www.youtube.com/watch?v=aTnEUzMOcRo

www.mhsinformatica.com/rafaelpoveda/carxe.htm

blocs.mesvilaweb.cat/node/view/45512

Simon Yorke ajustant un equip i models recents : S-10 i S-9

Informacions sobre Simon Yorke:

www.recordplayer.com

www.youtube.com/watch?v=yQrXvYZv1zQ

www.simonyorke.com

Gran Expo i petita Scala

Avui publico a la columna de Lo Cresol del Diario de Teruel, l’article següent:

L’Expo va tancar les portes fa un parell de setmanes entre felicitacions i abraçades per l’èxit aconseguit, y amb un desig general de que les instal·lacions i edificis que han quedat buits puguin ser racionalment utilitzats en un futur pròxim.

D’ençà l’obertura de la mostra fins al seu tancament, el projecte Gran Scala ha restat amagat i oblidat. Ni des del Govern i menys encara des del PAR, gran valedor del projecte, ningú ha obert boca. Hauran dedicat part del temps, si més no, a la reflexió sobre la inviabilitat del projecte original? Hauran investigat la solvència financera dels promotors? Malgrat que els promotors —així s’ha publicat— han portat a terme gestions de compra en diferents llocs, suposo que la Conselleria de Medi Ambient tindrà actualment força clar quin hauria de ser l’emplaçament més adient per garantir l’equilibri mediambiental…

Seria bo recordar que en el megaloprojecte s’hi preveia que el nombre de visites, per any, seria de 25 milions, altrament dit, doblaria el de visitants diaris de l’Expo, tots el dies de l’any. Se n’adonen de la magnitud. Només pot ser el producte d’un somni d’una nit febrosa d’estiu, o d’una megalomania incomprensible.

El govern d’Aragó té l’obligació d’esbandir tot el fum que se’ls han pogut vendre; també ha de veure la viabilitat del projecte, tocant de peus a terra i mitjançant el corresponent estudi emès per alguna empresa o organisme aliens als promotors; així mateix, no ha d’avançar cap euro ni avalar quantitat alguna per augmentar la solvència financera dels promotors; hauria de disposar d’un bon pla d’equilibri mediambiental; tenir molt clar que les possibles estructures viaries i logístiques no seran un obstacle per al desenvolupament dels territoris veïns; etc., etc.

Amb tota sinceritat, avui per avui, se me’n fa molt difícil creure en aquest gran projecte. Dubto que es porti a terme si s’imposa el seny. Altra cosa és, si s’arriben a comprar els terrenys, que la Gran Scala comenci per una micro Scala per a quedar-se en una petita Scala.

Si em permeten, acabaré amb un suggeriment en interrogant, no mancat d’improvisació, però gens malintencionat: es podria cedir un edifici buit de l’Expo per a fer una proba? Si sortís bé, endavant!

José Miguel Gràcia

El sentido del ridículo de algunos políticos

Article publicat avui al Diario de Teruel

José Miguel Gràcia*

“Que el sentido del ridículo no tenga espacio en la mente de algunas personas, y más concretamente de algunos políticos, nos lo confirman los hechos con demasiada frecuencia. Me refiero a continuación, a unas actuaciones de la Generalitat Valenciana que se sitúan en el paradigma de la falta del sentido del ridículo de los altos cargos políticos de la Comunidad Autónoma de València (algunos le llaman País Valencià y otros Regne de València, con el correspondiente enfado de los contrarios, fuera y dentro del espació político-administrativo valenciano) Quede claro que la denominación oficial, guste o no guste, es el primera.

Volvamos a los hechos: a través de la Ley Orgánica de Educación se establece como materia obligatoria la asignatura Educación para la Ciudadanía, con contenidos muy similares o iguales a las de otros países europeos. Las comunidades autonómicas de Madrid, Valencia o Castilla y León (gobernadas por el PP), incumpliendo la ley, incitan a los padres hacia la posibilidad de objetar para que sus hijos no asistan a las clases de esta asignatura. Pero es el gobierno de la Comunidad Valenciana el que ha dado un paso más, intentando desprestigiar la asignatura Educación para la Ciudadanía. Como es bien conocido, la Generalitat Valenciana, presidida por el Sr. Camps, ha decidido que la mencionada asignatura habrá que impartirse en lengua inglesa. ¿De que mente más lúcida habrá salido la idea? Convendría saberlo. Lo que sí está clara, es la voluntad de ridiculizar la materia, minusvalorarla y no acatar rectamente la ley, es como impartir la asignatura, pero de una forma que disuelva y entorpezca su contenido.

Observado el contenido de la materia, no acierto a encontrar otro objetivo que no sea el ensalzamiento de los valores constitucionales, o en todo caso, la enseñanza y popularización de los mismos. Valores como la convivencia, el diálogo, la participación, el respeto a la diversidad, la solidaridad, la igualdad social y de género; el análisis de los derechos humanos y las relaciones entre valores democráticos y bienestar social; los problemas sociales del mundo actual; las teorías éticas; una cultura para la paz; etc., no pueden ser más necesarios y deseables en nuestra sociedad, hoy y mañana. La oposición a esta asignatura por parte de la jerarquía de la Iglesia Católica y de la mayoría del PP se centra en calificarla de adoctrinamiento moral no neutro y que la educación en valores corresponde a la familia y no al Estado. Ustedes me dirán qué hacía la Iglesia Católica, no hace muchos años, cuando impartía obligatoriamente la asignatura de religión. ¿Aquello no era adoctrinamiento? ¿Qué espacio de libertad para decidir le queda a una persona si se le adoctrina en una determinada religión desde su más tierna infancia? Reflexione el lector.

Pero cuando el ridículo de la Generalitat Valenciana ha alcanzado el límite máximo y se convierte en una extravagancia surrealista, produciendo el desconcierto en los colegios y enseñantes y la mofa de muchos ciudadanos, ha sido al ordenar la presencia de un traductor de inglés en las clases: el profesor encargado de la materia explicará en valenciano o castellano al oído del traductor, y éste lo repetirá en inglés en voz alta, digo yo. Y otras combinaciones que ustedes pueden imaginar. Yo propongo a la Generalitat Valenciana que añadan más traductores de diferentes lenguas, y así los niños aprenderán la materia propia educativa, inglés y otras lenguas. Todos los niños valencianos acabaran los estudios siendo multilingües y ciudadanos bien educados. Un prodigio de racionalidad, aprovechamiento del tiempo y dignificación de la enseñanza. Tal vez por ello hayan sido bien escasas las críticas de los medios de comunicación…, y ¡miren que había tela para cortar!

¿Y del sentido del ridículo de algunos políticos, qué se ha hecho? En todo caso han sido los valencianos los que han votado a estos políticos y podrán seguir votándoles, o no, en el futuro

*Escritor

La “Brunete mediàtica” ataca

Estratègicament ben coordinats, el divendres 19 es posaren en marxa la COPE i El Mundo per atacar l’avantprojecte de Llei de Llengües d’Aragó i amb l’objectiu, estrictament polític, de crispar els aragonesos i, si potser, la resta de la societat espanyola. Com arguments, els de sempre, pancatalanisme i utilitarisme pervertit. Els efectes i conseqüències: menyspreu de la llengua, incompliment de la Constituciò Espanyola i odi als catalans que es guarden d’obrir boca. I una gran part del poble, més mancat d’instrucció i d’informació objectiva que de grans àpats, què pensa?

La cadena dels bisbes dona suport a la plataforma NHC

En el dia d’avui, als diferents espais de “desinformació” de la cadena dels bisbes (COPE), s’han dit les bestieses que acostumen a dir, esta vegada, contra la futura Llei de Llengües d’Aragó. S’han mofat del trilingüisme aragonès i han acusat al colonialisme català, donant suport a la plataforma “No Hablamos Catalán” (i un senyor de Sevilla tampoc). Només per aquest fet, la plataforma ha quedat ben retratada i també despullada, ensenyant les vergonyes de la desraó i el ressentiment. L’ajut d’algun partit polític a la plata(desin)forma, el retrata i el despulla.

Premis de l’Ajuntament de Pena-roja de Tastavins

Fins a l’u d’octubre encara hi ha temps de presentar els treballs per al 5è premi de relats curts “VILA DE PENA-ROJA DE TASTAVINS-MATIES PALLARÈS” i també per al 5è premi de pintura “DESIDERI LOMBARTE”. Les bases de ambdós concursos les podreu veure en els PDF’s següents:

01-bases-6 (Relats Curts)

01-bases-5 (Pintura)

Carta al President d’Aragó, Marcelino Iglesias

Aquí teniu una carta oberta que he escrit a D. Marcelino Iglesias, President d’Aragó amb referència a la virtual, per ara, Llei de Llengües. Crec que està escrita amb un to moderat i reflexiu i, si no m’ho considereu com una pedanteria, fins i tot diria que pedagògic. Vull entendre les seues dificultats, i de fet alguna cosa en dic a la carta, tot i així vull deixar clar que la cultura i la llengua, i tantes altres coses, mai haurien de ser el resultat de suposats algoritmes electorals, passats o futurs. Els polítics haurien de ser més agosarats en aquests temes. Preparar el terreny i donar passes llargues. Fer-ho ara, després d’anunciar-lo infinitat de cops, és sembrar en l’arena. Vint anys, quinze o dotze és un període de temps força llarg per poder fer entendre a la ciutadania gairebé allò que es vulgui, sempre que no sigui una falsedat i el partit polític al poder estigui convençut. Recordeu aquell eslògan “OTAN, de entrada no” ? Recordeu com s’hi va demanar el sí, per al referèndum? Allò que no s’ha de fer és deixar passar el temps -el que s’ha fet, en el passat, amb la Llei de Llengües- i esperar un altra legislatura, perquè mentrestant, l’oposició i els grups integristes poden anar plantant de mines tot el terreny. En aquest cas, tot i que el PAR està al Govern, el seu comportament és de pura oposició. Si el PSOE no se n’adona… Feu-vos-en mirar! La Llei de Llengües és necessària, a més s’ha de cuplir el mandat constitucional. Aragó és l’única Comunitat Autònoma que no té regulades les llengües pròpies.

La carta ha estat enviada també a El Periódico de Aragón fa un temps. Vaig pensar que com l’Heraldo  havia publicat no fa gaire un dossier sobre la Llei de Llengües, tal vegada El Periódico podria estar interessat en la publicació de la carta. Vist el termini transcorregut…, en fa pensar que tenen molt poc interès en publicar-la. Tanmateix avui surt publicada al Diario de Teruel. La llibertat d’expressió que tenim a la província de Terol (Diario de Teruel i La Comarca) falta li fa a la premsa saragossana i de l’Alt Aragó.

Us pregaria, que a la vista del poc èxit que vaig tenint en quant als mitjans de gran tirada de Saragossa, tots els que vulgueu, i si us fa goig, li doneu la publicitat que pugueu, en català o en castellà, a la carta. Animeu-vos i feu algun comentari a sota del post. Gràcies.

A continuació podeu llegir la carta traduïda al català. Per a llegir-la en castellà punxeu aquí: PDF de l’article querido-presidente

“Benvolgut president

Fa uns dies, vaig llegir el llibre El porvenir de mi pueblo (1907) de don Juan Pío Membrado en una molt recent edició facsímil, acompanyada d’una brillant biografia del patrici anticentralista aragonès, de la ploma del periodista Ramón Mur. En ser l’obra de gènere epistolar, em va obrir els ulls, senyor president, per a escriure-li aquestes línies utilitzant l’esmentada característica, sense pretendre de cap manera, la formalitat de don Pío, i molt menys el seu didactisme i l’essencialitat moralitzant. Seran només uns comentaris a tall de reflexions que, utilitzant-lo com a destinatari, poden servir a nombrosos aragonesos. Senyor president, en un escrit meu, referit a la futura Llei de Llengües, deia que em feien mal els seus silencis i els del seu partit, respecte a fets succeïts recentment —querelles criminals i plataformes contra les llengües pròpies de l’Aragó— i a manifestacions, sinó promogudes, sí recolzades per l’altre partit (el PAR) col·ligat en el Govern d’Aragó. Últimament he llegit unes declaracions seues sobre el contingut de la tan esperada Llei de Llengües, les quals m’han fet reflexionar sobre el meu malestar pels seus silencis. Hauria preferit que continués sense manifestar-se.

Senyor president, el 12 d’agost, va declarar referint-se a la Llei de Llengües: “A diferència d’altres llengües que són obligatòries per als ciutadans, la nostra generarà drets i llibertats, no generarà obligacions, per la qual cosa cap aragonès no es veurà obligat a utilitzar una llengua que no vulgui” Estic segur que l’afirmació la va fer pensant en els territoris on el català o l’aragonès són considerats llengües pròpies. No tinc perquè dubtar de què no fossin unes declaracions reflexionades, atesa la seua moderació i la ressonància que, com sap, tindran unes declaracions seues. Se n’adona, senyor president, en quina situació deixa l’article 3, apartat 1 de la Constitució Espanyola?: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la” Hem d’inferir de les seues manifestacions que el deure de conèixer el castellà, imposat per la Constitució, coarta la llibertat dels aragonesos, i que la futura Llei de Llengües corregirà parcialment aquest defecte en no generar obligacions amb relació a les altres dues llengües aragoneses? Segons aquest cant laudatori a la llibertat, com s’hauran de compaginar el dret d’un ciutadà a utilitzar públicament la seua llengua pròpia i el dret a no utilitzar-la per part d’una administració o d’un funcionari? El dilema “els drets d’un individu acaben on comencen els dels altres” es pot convertir en un, permeti’m la paraulota, “trilema“.

Sr. Iglesias, vostè ha manifestat en alguna ocasió que la nova Llei serà consensuada entre tots els partits polítics. Com estem encara sota els efectes de la canícula i del formiguer de Ranillas, espero que no s’ho prengui malament si deixo anar una riallada. Jo sé que no es creu allò del consens. Com s’hi posaran d’acord amb el PP? Sap molt bé que el PP ha dit i diu que no fa falta cap Llei de Llengües i que a l’Aragó es parlen moltes llengües. No aconsegueixo veure quina és la seua concepció —la del PP— de les llengües pròpies de l’Aragó, però el que sí demostra amb la seua actitud és la manera de conrear el seu planter de vots arreu de l’Aragó de cachirulo profundament encasquetat, i això al PSOE li fa por. Un partit sense vots no és gairebé res. I què dir del PAR, si s’asseuen a la mateixa taula? Suposo que li manifestaran el mateix que diuen pels pobles de la Franja els seus alcaldes, regidors i militants, amb honroses excepcions. Em permet, senyor president, que li ho expressi d’una forma un xic pujada de to?: vostè i el seu partit manifesten la seua voluntat envers la Llei de Llengües i els seus socis de govern els “fan el llit” electoralment a vostès. Estic ben segur que tothom m’entén. Poca cosa puc dir sobre el comportament d’IU. Tinc dubtes en manifestar que la CHA és l’únic partit que ha defensat una Llei de Llengües raonable i com mana la Constitució, no sigui cosa que els faci perdre vots.

Reconec, senyor Iglesias, que des del seu Govern es concedeixen ajuts a les institucions que defensen el català i l’aragonès, que es proporcionen ensenyants d’aquestes llengües quan voluntàriament se’n sol·licita, que es concedeixen premis literaris en aquestes dues llengües (no sóc aliè a ells), etc., però han fracassat en l’estratègia relativa a les dues llengües minoritàries pròpies: han decidit donar allargs al tema (qui dia passa, any empeny) i no han sabut o no han volgut, salvades algunes excepcions, en el munt d’anys que són al Govern, fer pedagogia als ciutadans, ni tan sols als seus militants, respecte a l’autoestima lingüística i al valor del plurilingüisme propi, fent bona aquella sentència que diu “la ignorància és la pitjor de les esclavituds”. No pensi que la frase és meua, no. Està extreta del llibre del senyor Pío Membrado que he esmentat al principi. I així estem, senyor president. Llei? Vots? Desconeixement? Aprofitament? Por? Indecisió? Jo estic segur que si no li pesessin tant aquestes paraules en interrogant, es manifestaria d’una altra forma respecte a la Llei.

Si s’hagués de repetir tot el procés de la Llei (és més, així s’hauria de fer), donada la seua facilitat i efectes beneficiosos que produiria, li indicaré, modestament però de forma molt sincera, a tall de decàleg, el procés a seguir per a què els partits no intentessin treure profit de la Llei, i el que anomenen crispació es dissolgués com un terrosset de sucre:

1. Llegir i acceptar la Constitució Espanyola (art. 3, apart. 2): “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. 2. Que una comissió de lingüistes documentats i acadèmics, sense intervenció política, fixin d’una vegada per sempre, quines són les llengües pròpies de l’Aragó. 3. Que les conclusions de la comissió siguin acceptades pels partits polítics; millor encara: que els partits polítics no en puguin dir res. 4. Informar massivament i sense ideari polític la ciutadania sobre la riquesa cultural i lingüística de l’Aragó, així com de la utilitat d’aquesta última. 5. Que els tècnics facin la feina, aprofitant l’experiència d’altres Estatuts. 6. No crear cap nova Acadèmia de les Llengües. Aprofitar i adequar l’existent de l’aragonès. La del català, ja existeix, així com la del castellà. S’estalviarien costos i problemes. (A algú amb cinc dits de front, se li passaria pel cap la feliç idea de crear una Acadèmia Aragonesa de la Llengua Castellana per a protegir les varietats dialectals del castellà a l’Aragó?) 7. Confeccionar el mapa lingüístic, històric i actual. 8. Que la Llei procuri que les llengües pròpies siguin vehiculars als seus territoris. 9. Que la Llei s’aprovi en les Corts d’Aragó. Si el procés que proposo es complís, pocs polítics voldrien quedar-s’hi fora.

Em permet, senyor president, quedar-me amb el número 10 per fer palesa una paradoxa?: malgrat que he criticat amb duresa el “Manifiesto a favor del castellano” que camina per terres espanyoles, aquest manifest és més favorable a les altres llengües espanyoles, en el terreny de l’ensenyament, que allò que es desprèn de les seues manifestacions i de les filtracions del projecte de Llei de Llengües. Veure per a creure! Així ho ha escrit també el doctor Artur Quintana.

Que l’èxit de l’Expo li faci més suportable la lectura d’aquesta llarga epístola, si arribés a les seues mans, senyor president.

Molt atentament.

José Miguel Gràcia Zapater”

Crisis económica y embotellamientos

Article publicat a La Comarca d’Alcanyís, el passat dia 5 de setembre

“José Miguel Gràcia*

Conociendo mi formación económica, algo enrobinada por cierto, un amigo mío me dijo que le explicase que es lo que yo entendía por crisis económica y sus efectos. Como no estaba yo para grandes cavilaciones y razonamientos de lógica económica, si es que existe realmente a priori, se me ocurrió largarle la siguiente explicación muy propia de finales de agosto —tiempo de laxitud corporal y mental y de ideas recurrentes—: Una crisis económica se parece mucho a lo que sucede en las grandes autopistas, los días punta de regreso de vacaciones o simplemente los fines de semana, en las proximidades de las grandes ciudades. (Economía boyante). Las autopistas i carreteras están a reventar de vehículos, aunque mantienen una velocidad normal, todo el mundo piensa que en breve puede producirse el colapso circulatorio, la parada imprevista, el encendido masivo de las luces de frenado e incluso el ruido de la frenada. A pesar de las evidentes premoniciones de la parada masiva, los conductores no aflojan el pie del acelerador. (Recalentamiento económico). Puede que hoy no pase, piensan, mientras avanzan un kilómetro más. Transcurridos unos minutos, unos cuantos coches, delante de nosotros, van frenando de cuando en cuando. (Cambio de ciclo). Un poco más adelante el crescendo de luces rojas detrás de la mayoría de los coches se hace hoguera. (Suben los precios del petróleo). Aún no se ha producido el parón, pero está muy cerca. Se oye algún claxon y no falta algún cara dura que quiere avanzar por el arcén. (Aviso serio de crisis). Dos coches de de la policía de tráfico están parados en una pequeña área de descanso. Sin saber el porqué nos estamos moviendo a una velocidad casi normal y no encontramos explicación a lo sucedido. La esperanza se apodera de nosotros: este fin de semana no va a pasar (¿Quién dijo crisis?). Llegaremos pronto a casa.

Quedaba lo peor: un cuarto de hora más tarde, en los carteles de información se anuncian grandes retenciones a pocos quilómetros (indicadores económicos a la baja) y muy pocas conductores reducen la velocidad. Llegamos a una curva de la autopista y es precisamente allí e inesperadamente cuando aparece el gran embotellamiento, todos los frenos a tope, ruido de neumáticos pintando de goma el asfalto, luces y más luces rojas y alguna colisión de poca importancia. Todos parados. Han pasado diez minutos y no hemos avanzado ni un metro. Los conductores más analistas deducen que el motivo ha sido un grave accidente, un par de kilómetros más adelante. Pasan un par de coches de la policía por el arcén, anunciándose a golpe de sirena. Los niños y no tan niños aprovechan para hacer un pipí despistadamente. Dudas acerca de la hora de llegar a casa. (Dudas acerca de cómo se pagará la hipoteca).

Ha transcurrido un período de tiempo bastante largo y casi todo el mundo está desesperado, pero, hete aquí que a lo lejos aparecen indicios de movimiento de vehículos. Es tan cierto el hecho, que en breves instantes nos movemos nosotros mismos, eso sí, los vecinos de carril siempre van más deprisa que nosotros. Si cambiamos de carril sucede lo mismo. (Nuestros vecinos se recuperan de la crisis a un ritmo superior al nuestro). En el arcén van quedando vehículos averiados o con alguna abolladura, sin embargo el gran accidente habido, no aparece. No puede aparecer porque no lo hubo y los peajes funcionan con normalidad.

Se han consumido muchos litros de combustible extra por motivo de las frenadas y arrancadas y el ralentí. Se han producido algunos daños en las carrocerías. El estado de nerviosismo de los conductores les ha hecho perder la paciencia y ha habido discusiones dentro del vehículo y rifirrafes con los otros conductores. ¡Y mucho tiempo perdido…! ¿Y cual fue la causa concreta de la gran retención? Éramos muchos y todos queríamos llegar al mismo tiempo. ¿O tal vez la culpa sea de Henry Ford y su modelo T? (Las crisis económicas, en términos generales, las acabamos pagando entre todos)

Mi amigo me interrumpió diciéndome: —No sigas, lo he entendido todo perfectamente— y marchó contento y agradecido, con su lección de economía bien aprendida. A medida que se alejaba, un servidor de ustedes tuvo que contener una carcajada ante el hecho de que yo seguía sin entender lo que es una crisis económica y el porqué de sus cíclicas apariciones. Como mucho, los economistas llegamos a cuantificar sus efectos. ¿Sinceramente, querido lector, te han servido realmente mis explicaciones como le sirvieron a mi amigo? Si no ha sido así, no te preocupes, como puedes ver ya somos dos.

*Economista”

No m’arronso d’espatlles

Per a aquest cap de setmana us presento un poema del meu llibre Dietari en groc.

Sovint em pregunto per què escric
si s’ha escrit tant…
i han escrit tants…,
i tant bé!

Sóc un inconscient o és l’inconscient meu?

Totes les revolucions m’han passat abans o per sobre,
portant a les espatlles un remitjó de sensatesa, tramada de timidesa,
quan l’ensopiment es menjava la joventut de les meves paraules
i els números somiaven poesia.

He arronsat molt de temps les espatlles, però ara no m’arronso d’espatlles
perquè: el bon hermeneuta és i serà un revolucionari.

Un nou tossoló a la FACAO

El Sr. Jutge de Fraga acaba de desestimar el recurs de la Facao al Jutjat de Fraga, interposat per l’Angel Hernández (l’home de les enganxines pro catalanistes) i Héctor Castro (secretari de la Facao, militant del PAR i destacat membre de Rolde Choben), segons es fa públic en nota de premsa:

“DARRERA HORA:
Segona victòria als tribunals contra els secessionistes: El recurs de la FACAO al jutjat de Fraga, signat per Ángel Hernández i Héctor Castro, confirma el 4/8/08 l’arxivament de les querelles”:

Se DESESTIMA el Recurso interpuesto y se confirma en su integridad la resolución recurrida por la cual se acordaba el Sobreseimiento Provisional y el archivo de la causa.

Com tots sabeu es refereix a la querella criminal contra Artur Quintana i dos lluitadors pel català a la Franja. No en tenen prou encara els facaoistes!

El Lluís Roig, tan aviat s’ha assabentat de la notícia, m’ha enviat aquestes copletes:

Si vols bona xocolata,
fes-te abans amb bon cacau.
Si vols fer-te amic del PAR,
fes-te abans de la Facau.

Si tu dius que ets de la Franja
i que parles català,
prepara’t la burxaqueta
per pagar un bon advocat.

Yo no hablo catalán,
llavors, pots ser amic del PAR.

No entenc massa bé que vol dir el Lluís Roig, de tota manera aquí teniu les copletes per si algú en sap com desxifrar-les.