Carta al President d’Aragó, Marcelino Iglesias

Aquí teniu una carta oberta que he escrit a D. Marcelino Iglesias, President d’Aragó amb referència a la virtual, per ara, Llei de Llengües. Crec que està escrita amb un to moderat i reflexiu i, si no m’ho considereu com una pedanteria, fins i tot diria que pedagògic. Vull entendre les seues dificultats, i de fet alguna cosa en dic a la carta, tot i així vull deixar clar que la cultura i la llengua, i tantes altres coses, mai haurien de ser el resultat de suposats algoritmes electorals, passats o futurs. Els polítics haurien de ser més agosarats en aquests temes. Preparar el terreny i donar passes llargues. Fer-ho ara, després d’anunciar-lo infinitat de cops, és sembrar en l’arena. Vint anys, quinze o dotze és un període de temps força llarg per poder fer entendre a la ciutadania gairebé allò que es vulgui, sempre que no sigui una falsedat i el partit polític al poder estigui convençut. Recordeu aquell eslògan “OTAN, de entrada no” ? Recordeu com s’hi va demanar el sí, per al referèndum? Allò que no s’ha de fer és deixar passar el temps -el que s’ha fet, en el passat, amb la Llei de Llengües- i esperar un altra legislatura, perquè mentrestant, l’oposició i els grups integristes poden anar plantant de mines tot el terreny. En aquest cas, tot i que el PAR està al Govern, el seu comportament és de pura oposició. Si el PSOE no se n’adona… Feu-vos-en mirar! La Llei de Llengües és necessària, a més s’ha de cuplir el mandat constitucional. Aragó és l’única Comunitat Autònoma que no té regulades les llengües pròpies.

La carta ha estat enviada també a El Periódico de Aragón fa un temps. Vaig pensar que com l’Heraldo  havia publicat no fa gaire un dossier sobre la Llei de Llengües, tal vegada El Periódico podria estar interessat en la publicació de la carta. Vist el termini transcorregut…, en fa pensar que tenen molt poc interès en publicar-la. Tanmateix avui surt publicada al Diario de Teruel. La llibertat d’expressió que tenim a la província de Terol (Diario de Teruel i La Comarca) falta li fa a la premsa saragossana i de l’Alt Aragó.

Us pregaria, que a la vista del poc èxit que vaig tenint en quant als mitjans de gran tirada de Saragossa, tots els que vulgueu, i si us fa goig, li doneu la publicitat que pugueu, en català o en castellà, a la carta. Animeu-vos i feu algun comentari a sota del post. Gràcies.

A continuació podeu llegir la carta traduïda al català. Per a llegir-la en castellà punxeu aquí: PDF de l’article querido-presidente

“Benvolgut president

Fa uns dies, vaig llegir el llibre El porvenir de mi pueblo (1907) de don Juan Pío Membrado en una molt recent edició facsímil, acompanyada d’una brillant biografia del patrici anticentralista aragonès, de la ploma del periodista Ramón Mur. En ser l’obra de gènere epistolar, em va obrir els ulls, senyor president, per a escriure-li aquestes línies utilitzant l’esmentada característica, sense pretendre de cap manera, la formalitat de don Pío, i molt menys el seu didactisme i l’essencialitat moralitzant. Seran només uns comentaris a tall de reflexions que, utilitzant-lo com a destinatari, poden servir a nombrosos aragonesos. Senyor president, en un escrit meu, referit a la futura Llei de Llengües, deia que em feien mal els seus silencis i els del seu partit, respecte a fets succeïts recentment —querelles criminals i plataformes contra les llengües pròpies de l’Aragó— i a manifestacions, sinó promogudes, sí recolzades per l’altre partit (el PAR) col·ligat en el Govern d’Aragó. Últimament he llegit unes declaracions seues sobre el contingut de la tan esperada Llei de Llengües, les quals m’han fet reflexionar sobre el meu malestar pels seus silencis. Hauria preferit que continués sense manifestar-se.

Senyor president, el 12 d’agost, va declarar referint-se a la Llei de Llengües: “A diferència d’altres llengües que són obligatòries per als ciutadans, la nostra generarà drets i llibertats, no generarà obligacions, per la qual cosa cap aragonès no es veurà obligat a utilitzar una llengua que no vulgui” Estic segur que l’afirmació la va fer pensant en els territoris on el català o l’aragonès són considerats llengües pròpies. No tinc perquè dubtar de què no fossin unes declaracions reflexionades, atesa la seua moderació i la ressonància que, com sap, tindran unes declaracions seues. Se n’adona, senyor president, en quina situació deixa l’article 3, apartat 1 de la Constitució Espanyola?: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la” Hem d’inferir de les seues manifestacions que el deure de conèixer el castellà, imposat per la Constitució, coarta la llibertat dels aragonesos, i que la futura Llei de Llengües corregirà parcialment aquest defecte en no generar obligacions amb relació a les altres dues llengües aragoneses? Segons aquest cant laudatori a la llibertat, com s’hauran de compaginar el dret d’un ciutadà a utilitzar públicament la seua llengua pròpia i el dret a no utilitzar-la per part d’una administració o d’un funcionari? El dilema “els drets d’un individu acaben on comencen els dels altres” es pot convertir en un, permeti’m la paraulota, “trilema“.

Sr. Iglesias, vostè ha manifestat en alguna ocasió que la nova Llei serà consensuada entre tots els partits polítics. Com estem encara sota els efectes de la canícula i del formiguer de Ranillas, espero que no s’ho prengui malament si deixo anar una riallada. Jo sé que no es creu allò del consens. Com s’hi posaran d’acord amb el PP? Sap molt bé que el PP ha dit i diu que no fa falta cap Llei de Llengües i que a l’Aragó es parlen moltes llengües. No aconsegueixo veure quina és la seua concepció —la del PP— de les llengües pròpies de l’Aragó, però el que sí demostra amb la seua actitud és la manera de conrear el seu planter de vots arreu de l’Aragó de cachirulo profundament encasquetat, i això al PSOE li fa por. Un partit sense vots no és gairebé res. I què dir del PAR, si s’asseuen a la mateixa taula? Suposo que li manifestaran el mateix que diuen pels pobles de la Franja els seus alcaldes, regidors i militants, amb honroses excepcions. Em permet, senyor president, que li ho expressi d’una forma un xic pujada de to?: vostè i el seu partit manifesten la seua voluntat envers la Llei de Llengües i els seus socis de govern els “fan el llit” electoralment a vostès. Estic ben segur que tothom m’entén. Poca cosa puc dir sobre el comportament d’IU. Tinc dubtes en manifestar que la CHA és l’únic partit que ha defensat una Llei de Llengües raonable i com mana la Constitució, no sigui cosa que els faci perdre vots.

Reconec, senyor Iglesias, que des del seu Govern es concedeixen ajuts a les institucions que defensen el català i l’aragonès, que es proporcionen ensenyants d’aquestes llengües quan voluntàriament se’n sol·licita, que es concedeixen premis literaris en aquestes dues llengües (no sóc aliè a ells), etc., però han fracassat en l’estratègia relativa a les dues llengües minoritàries pròpies: han decidit donar allargs al tema (qui dia passa, any empeny) i no han sabut o no han volgut, salvades algunes excepcions, en el munt d’anys que són al Govern, fer pedagogia als ciutadans, ni tan sols als seus militants, respecte a l’autoestima lingüística i al valor del plurilingüisme propi, fent bona aquella sentència que diu “la ignorància és la pitjor de les esclavituds”. No pensi que la frase és meua, no. Està extreta del llibre del senyor Pío Membrado que he esmentat al principi. I així estem, senyor president. Llei? Vots? Desconeixement? Aprofitament? Por? Indecisió? Jo estic segur que si no li pesessin tant aquestes paraules en interrogant, es manifestaria d’una altra forma respecte a la Llei.

Si s’hagués de repetir tot el procés de la Llei (és més, així s’hauria de fer), donada la seua facilitat i efectes beneficiosos que produiria, li indicaré, modestament però de forma molt sincera, a tall de decàleg, el procés a seguir per a què els partits no intentessin treure profit de la Llei, i el que anomenen crispació es dissolgués com un terrosset de sucre:

1. Llegir i acceptar la Constitució Espanyola (art. 3, apart. 2): “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. 2. Que una comissió de lingüistes documentats i acadèmics, sense intervenció política, fixin d’una vegada per sempre, quines són les llengües pròpies de l’Aragó. 3. Que les conclusions de la comissió siguin acceptades pels partits polítics; millor encara: que els partits polítics no en puguin dir res. 4. Informar massivament i sense ideari polític la ciutadania sobre la riquesa cultural i lingüística de l’Aragó, així com de la utilitat d’aquesta última. 5. Que els tècnics facin la feina, aprofitant l’experiència d’altres Estatuts. 6. No crear cap nova Acadèmia de les Llengües. Aprofitar i adequar l’existent de l’aragonès. La del català, ja existeix, així com la del castellà. S’estalviarien costos i problemes. (A algú amb cinc dits de front, se li passaria pel cap la feliç idea de crear una Acadèmia Aragonesa de la Llengua Castellana per a protegir les varietats dialectals del castellà a l’Aragó?) 7. Confeccionar el mapa lingüístic, històric i actual. 8. Que la Llei procuri que les llengües pròpies siguin vehiculars als seus territoris. 9. Que la Llei s’aprovi en les Corts d’Aragó. Si el procés que proposo es complís, pocs polítics voldrien quedar-s’hi fora.

Em permet, senyor president, quedar-me amb el número 10 per fer palesa una paradoxa?: malgrat que he criticat amb duresa el “Manifiesto a favor del castellano” que camina per terres espanyoles, aquest manifest és més favorable a les altres llengües espanyoles, en el terreny de l’ensenyament, que allò que es desprèn de les seues manifestacions i de les filtracions del projecte de Llei de Llengües. Veure per a creure! Així ho ha escrit també el doctor Artur Quintana.

Que l’èxit de l’Expo li faci més suportable la lectura d’aquesta llarga epístola, si arribés a les seues mans, senyor president.

Molt atentament.

José Miguel Gràcia Zapater”