El camí més difícil

No se sap per què, però a vegades els polítics prenen el camí més difícil per resoldre els problemes de la ciutadania en general o defensar els drets de les minories. Ara ens volem referir al cas concret del Govern d’Aragó i la Llei de Llengües, i al seu llarguíssim i accidentat procés de gestació, tants cops interromput i mai acabat.

Anem a pams: amb la Constitució Espanyola a les mans i ben llegida, qui hagués gosat d’entorpí la declaració de cooficialitat de les dues llengües minoritàries d’Aragó? Això ja era possible en el moment de presentar el primer Estatut d’Aragó a les Corts aragoneses, perquè a l’article 3, apartat 2 de la Constitució Espanyola —que és de l’any 1978— s’hi estableix: “Les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. Això ho diu després de declarar oficial el castellà. El “seran també” —no ho eren encara en aquell moment— és un manament obligatori que s’ha de portar a terme mitjançant els Estatuts, doncs, no és pas facultatiu. Llavors, per què es vol incomplir aquest precepte constitucional? Quin o quins partits polítics gosen situar-se fora de la Constitució? Per què el PSOE no s’ho ha explicat al PAR, partit de coalició en el Govern? Desitjaria el PP incomplir la Constitució, atesa l’aferrissada defensa que en fan quan els convé? Per què la CHA no ho explicita per tot arreu? No és pas la primera vegada que a Temps de Franja es parla d’aquesta qüestió i també en més d’un article sobre la Llei de Llengües, per part d’algun  dels col:laboradors, en algun altre mitjà de comunicació. Cap articulista, tan de dins com fora de la caverna mediàtica o partit polític, els ha rebatut els seus plantejaments.

Sabem prou bé que els contraris al reconeixement dels drets dels catalanoparlants o parlants de l’aragonès, no volen entrar en el tema. Prefereixen negar el català, per exemple, i davant la diversitat de llengües que hi proposen, qui és el “llest” de regular una cooficialitat caòtica? O potser ni han arribat a plantejar-s’ho o tant se’ls en dóna la Constitució…

Per el que fa al nom i la unitat lingüística —català i aragonès— no ho podien tenir més fàcil la majoria del Govern o el PSOE en general: demanar un dictamen sobre el tema a una comissió d’experts lingüistes, acadèmics de la Universitat de Saragossa i escriptors de la Franja. Després, acceptar el criteri dels experts i portar-lo al projecte de llei. S’hi ha pres el camí més difícil: el anar esventant-lo a l’opinió pública de quant en quant, motivant els promotors de la lingüística-ficció —segons expressió del Dr. Quintana— a crispar la ciutadania, i al rearmant del PP i del PAR, tant d’ignorància com de mala fe.

La cooficialitat queda establerta en la Constitució i la unitat lingüística és la conclusió dels que més en saben del tema. La posició del partit ponent de la Llei restaria confortable i segura: negar la cooficialitat convertiria a qui ho fes en inconstitucional i no acceptar la unitat lingüística, demostraria la seua ignorància.

Res no ha estat així, s’ha agafat el camí més difícil, al qual, al pas del temps li van creixent matolls, cards burrals i argelagues negres.

Lluís Roig