(Article publicat a la columna Lo Cresol del Diario de Teruel, el dissabte 22 de novembre)
Segurament no m’equivoco si dic que, vist el títol, la majoria dels lectors d’aquest article estan pensant en el nacionalisme català, basc o gallec. Doncs bé, d’aquests nacionalismes tractaré, però també del nacionalisme espanyol i d’altres coses més. Normalment s’hi tendeix a penjar aquesta etiqueta —nacionalistes— a diferents partits polítics amb ideologies ben diferenciades: independentistes, separatistes, nacionalistes d’esquerres o de dretes, federalistes, o simplement per ser català o basc. Amb tot això es fa un “potatge” que no pot ser bo, es diu o es pensa, per ser excloent i insolidari amb relació a la resta dels espanyols i punt. Al contrari, és clar, ser nacionalista espanyol ha de ser bo pel fet de ser solidari i integrador. Un nacionalista francès és també solidari i integrador?: sens dubte, allà hi són els Pirineus que marquen la frontera. I un nacionalista portuguès o andorrà és també solidari i integrador?: el sol fet de fer la pregunta demostra la càrrega demagògica de qui la fa. Punt.
Suposo que entendran, de les meues paraules, el que vull dir: que els tòpics i certes quantitats de mala llet, abunden en aquest país anomenat Espanya, dit també Estat Espanyol per alguns. Que parlar de nacionalistes catalans, bascs, gallecs, andalusos, aragonesos o d’altres, no és una altra cosa que posar un capell a una comunitat autònoma, nacionalitat o nació, segons es vulguin denominar, amb animus injuriandi, o en el millor dels casos amb animus jocandi. En tot cas, sempre priva en aquestes denominacions la voluntat excloent que fa patent una gran contradicció: en comptes de respectar i acceptar com a patrimoni comú de tots els espanyols les diferències —culturals, lingüístiques o d’altra mena—, reals o fins i tot suposades, dels altres, se’ls anatematitza. El resultat no és cap altre que la reacció de la part oposada —els “nacionalistes” sense més precisió— sentint-se més diferents i incompatibles. Em deixen que els resumeixi en una frase tot el que he volgut dir?: hi serien molts menys els separatistes si no n’hi hagués tants de separadors en aquest país. Sentir-se francès, portuguès, andorrà, espanyol, català, basc, gallec o aragonès, o dos coses alhora o cap d’elles, no és, ni bo ni dolent, senzillament és.
José Miguel Gràcia
Filed under: Articles Lo Cresol | 1 Comment »