I després de la crisi, què?

(Article que es publicarà en breu, en castellà, a “La Comarca” d’Alcanyís)

crisis-economica

José Miguel Gràcia*

Sé que corro el risc de que se m’acusi de pretensiós, no sense raó, si dic que procuraré d’“endevinar” el que passarà després de la crisi. Amb tot i això, no em resisteixo a donar-li una certa llibertat a la meua imaginació, això sí, utilitzant el raonament econòmic, l’experiència històrica, la pura lògica i uns tocs a la bola de vidre.

La primera cosa que cal deixar ben establerta és la seguretat de què la crisi, recessió o el que sigui, passarà més tard o més aviat. I arribarà un dia, no massa llunyà, en què quedarà oblidada en el boirim del temps passat. Estic donant un salt massa llarg en el temps, la qual cosa ve a demostrar que em traeix el meu subconscient davant la por, irracional o no, de equivocar-me. M’imposo sobre el meu subconscient i vaig pel tema.

Una primera conseqüència de la crisi, en aquest cas no tinc dubtes, serà l’aparició de diferents regulacions de caràcter internacional, destinades a controlar els riscs bancaris. No seria gens d’estrany que es copiés de manera total o parcial la regulació del Banc d’Espanya envers les provisions i control bancaris.

La lògica em fa pensar en l’aparició de normes o acords per regular els grans moviments de capitals, o si més no, perquè a posteriori se’ls pugui seguir el rastre. No sé si s’assajarà la desaparició dels paradisos fiscals actuals, en tot cas s’hi podrà arribar a un semicontrol d’aquests. També poden produir-se alguns altres canvis en el sistema monetari internacional.

Si ens fixem en Espanya, encara que també podria aplicar-se a altres països, però amb menys contundència, no hi ha cap dubte de que el mercat immobiliari sofrirà grans canvis. Els preus dels habitatges s’hauran reduït fins a límits insospitats no fa gaire temps, amb la qual cosa els nous compradors es veuran beneficiats substancialment en les quotes mensuals de la hipoteca, o el que és més segur, que els terminis descendiran dels 35 o 40 anys fins als 20 o 25. No es tornaran a construir els 750.000 habitatges anuals com es feia fins no fa gaire, no veig que s’hi puguin superar les 300.000 en el millor dels casos. Baixarà el percentatge d’ingressos familiars destinats a l’adquisició de l’habitatge, amb la qual cosa els augmentarà el poder de compra i d’estalvi. Com a línia de negoci de bancs i caixes, el mercat hipotecari, s’hi reduirà i transformarà: menors imports i un rigor major en la concessió. Com el segon habitatge patirà l’indicible amb la crisi, baixarà la pressió constructora a les costes i altres paratges. La costa i el paisatge descansaran.

Pot ser que el consum desenfrenat entri per un camí de més racionalitat, alhora que els intel·lectuals, els polítics i els animadors dels corrents de pensament, exterioritzin la seua dilecció amb fervor cap a la sostenibilitat del nostre planeta i un millor repartiment mundial dels recursos, per exemple, energia i matèries primeres. Que bonic seria si amb tot i això l’ètica presidís el pensament. En aquest punt la imaginació m’ha superat la racionalitat

El socialisme real se’n va anar a fer punyetes amb la caiguda del teló d’acer i el sistema capitalista ha sofert un cop baix, tanmateix, com és l’únic que tenim, ens hem d’agafar-hi com calgui, però oblidant les teories dels neocons i de les salvatges lleis del mercat, i tornar a replantejar-nos el paper de l’Estat en alguns sectors. Caldrà salvar els mobles com sigui.

No crec que baixin realment els impostos, ja que és la millor forma de recaptar recursos, potser l’única i més justa, per part de l’Estat. Durant la crisi i després d’ella no hi mancaran col·lectius necessitats d’ajut i protecció. Crec també que les desgravacions per a la compra d’habitatge o s’eliminaran o disminuiran força, atesa la seua eficaç col·laboració a l’augment del preu de l’habitatge.

Durant la crisi i després de la crisi s’hi moderarà la inflació, en poder arribar, si els preus de l’energia no experimenten grans increments, a una xifra realment baixa i semblant a la dels altres països de l’UE. En aquestes condicions, l’euribor haurà d’anar a la baixa també.

El gran repte de les economies occidentals més desenvolupades —plantejat ja en l’actualitat— no és un altre que la transformació productiva i estratègica de les seues economies: els treballadors aturats, així com les noves incorporacions al mercat laboral, difícilment no podran reintegrar-se als sectors més castigats durant la crisi, pensem en el sector de la construcció i en els seus proveïdors i en el sector de l’automòbil. Caldrà crear nous llocs de treball en sectors diferents, a poder ser, de gran valor afegit; en empreses exportadores; nous serveis; empreses tecnològiques; etc.

Malgrat que en temps de crisi es restringeixen els crèdits adduint falta de liquiditat, després de la crisi poden aflorar grans bosses de liquiditat producte de l’estalvi de les classe mitjana i alta, i no gastat ni invertit. Aquests diners s’hi dirigiran cap al Deute Públic i cap als bancs en general.

Podria afegir algunes coses més sobre el després de la crisi i així incrementar el risc de no encertar. L’espai de l’article no dóna per a més, i el meu atreviment ha superat amb escreix els marges de la prudència dels economistes en actiu.

* Economista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: