Els jubilats i la crisi

(Publicat a la columna de Lo Cresol del Diario de Teruel, el dissabte 31 de gener del 2009)

La crisi ha esdevingut recessió aplicant la definició tècnica, que no és altra cosa que el cloure dos trimestres successius amb una taxa negativa de creixement econòmic. Si n’hi ha cap col•lectiu que roman ben aixoplugat de la crisi, són els jubilats en tant que no poden perdre el “lloc de treball”i el seu sou que és la pensió, com a mínim, se’ls incrementa per a compensar la inflació. Tot això vol dir que no haurien de preocupar-se massa en llegir les notícies apocalíptiques sobre l’economia, vull dir, preocupar-nos perquè jo també sóc un jubilat. Ja hem passat les “nostres” durant tota la vida laboral, i no ha estat tot flors i violes. Qui no recorda les crisis passades? No pensaran els joves que aquesta és la primera gran crisi, oi? També hem suportat períodes d’inflació galopant, la qual es menjava amb escreix durant l’any, els augments dels sous. Possiblement la vivenda era més accessible amb relació als sous d’abans, però s’hi havia de pagar mitjançant una hipoteca a deu o quinze anys com a màxim. No m’és fàcil dir-ho, tot i que ho diré: en general, l’habitatge ha pujat tant perquè els compradors estaven disposats a pagar aquests preus, sense importar-los ni gens ni mica el termini de la hipoteca. Mentrestant un grup d’espavilats s’anava ben folrant.

Torno als jubilats. Poca preocupació hauríem de tenir amb relació a les futures pensions, el famós pacte de Toledo dóna garanties en quant a la seua revalorització, i a més, quin partit polític gosaria guanyar unes eleccions si es posés en contra dels jubilats? Som el col•lectiu més important amb interessos coincidents.

Em direu que els funcionaris gaudeixen també d’una situació privilegiada en tot allò que fa referència al manteniment del lloc de treball, i així és, però no tenen segur el increment de sou. De fet, en l’anterior crisi, van haver-hi de suportar una congelació.

Estiguem tranquils que la crisi passarà. És més, si els països occidentals desenvolupats foren capaços de viure normalment, abans passaria. L’estupidesa en escoltar als que repeteixen i repeteixen que estem en crisi, l’allarga i l’allarga.

No me n’oblido dels aturats, aquets són els veritables perjudicats de la crisi, a la resta la por els fa patir. La desconfiança generalitzada és la crisi.

José Miguel Gràcia

Anuncis

Jotetes al PAR

M’ha escrit un mail un amic de Saragossa —allí va nàixer i allí hi viu d’ençà la seua naixença—­, que té un sentit de l’humor ben reconegut entre el seu cercle d’amistats. Per les coses que em diu ara, s’entén, que escriu, dedueixo que està força empipat contra el Partit Aragonés Regionalista (PAR). Llegint el mail, no me’l imagino en aquests moments contant els acudits, la sèrie d’acudits que acostuma a encadenar durant les reunions. Parla de que està totalment decebut d’aquest partit per un conjunt de motius, però per sobre de tot, per la posició que ha pres amb relació a la Llei de Llengües, en recolzar i promoure una plataforma —ben lloada per la COPE—, contra les llengües pròpies d’Aragó, a més dels disbarats que solen dir el president i dirigents del PAR amb relació al tema. Mai havia pensat, diu el meu amic, que aquest partit prendria una posició tan radical i escorada envers la lingüística ficció, promoguda per minories políticament integristes, aprofitant-se d’un populisme fruit de la ignorància o manca d’il·lustració en la matèria. M’ho diu tot això, utilitzant un munt de raonaments i retrets, es clar.

No sabia que el meu amic tenia facilitat per a la rima i poesia, en tant que mai no ho havia demostrat. Vet aquí que m’envia una sèrie de cobles, escrites com a venjança contra el PAR, amb l’amenaça de que n’escriurà moltes més per als temps d’eleccions. Al meu entendre, la fermesa de la seua actitud, que el meu amic explica com de venjança, hi porta també una càrrega de càstig contra ell mateix per haver-hi votat al PAR en diversos comicis electorals, fet que jo desconeixia.

Em demana que publiqui al meu bloc la col·lecció de cobletes del fitxeret que m’adjunta, si a mi em sembla bé, pregant-me alhora, no fer públic el seu nom per motius familiars. Vist el seu interès, no puc negar-me al seu desig, a més, les cobletes tenen gràcia, bona rima i acurada mètrica.

I al final del seu correu, em fa la següent pregunta: —Com a persona que tens experiència en el concurs de cobles de les festes del Pilar de l’Ajuntament de Saragossa, què penses si en presento unes quantes col·leccions aquest any? Sap, que si donem a conèixer la col·lecció que m’envia, no la podrà presentar al certamen, al perdre la qualitat d’inèdita. Tant se li’n fot, n’escriurà més, puix que idees i ganes no li’n manquen. El meu amic escriu en castellà perquè d’aragonès i català no en sap. Atesa aquesta circumstància, la seua aferrissada defensa del català i de l’aragonès és molt més valuosa.

(llegiu les jotetes aquí: jotas-pareadas-con-estrambote

El lector es pot fer càrrec de les qualitats satíriques i poètiques del meu amic, i també de les possibilitats que té de guanyar algun premi en el esmentat concurs de l’Ajuntament de Saragossa, si segueix per la mateixa tresquera lírica. Vosaltres lectors, què en penseu? ¡Digueu la vostra i escriviu un comentari aquí baix! Estic segur que el meu amic els llegirà amb fruïció. Suposo que en català podrà entendre’ls, tot i que si ho feu en castellà l’anirà prou bé.

Un article de Ramón Mur

En Ramón Mur, empedreït periodista i defensor com ningú de les llengües minoritàries d’Aragó, ha penjat al seu bloc un article sobre l’autonomia aragonesa i la Llei de Llengües, tan punyent com acurat i de recomanable lectura. Tant de bo el publiqués a qualsevol diari de gran tirada de Saragossa.

Llegir l’article:

http://ramonmur.blogspot.com/2009/01/una-vctima-propiciatoria-del-retroceso.html

Bus ateu

(L’article que podeu llegir a continuació l’he escrit com a rèplica d’un altre, “Bus ateo=Bus irrespetuoso” publicat al Diario de Teruel. En breu enviaré el meu a aquest diari per a que el publiquin a la secció d’opinió, en castellà)

busateu-bcn-atras2

Bus creient = Bus intolerant?

José Miguel Gràcia

No tenia cap interès en comentar la campanya dels busos, ateus els uns, creients els altres, que es va encetar a Barcelona fa unes setmanes. I no volia fer-ho perquè em semblaven uns fets negligibles, més “lights” que altra cosa, sense més importància que la seua curiositat, però amb un relatiu sentit de l’humor, tal vegada vorejant la bufonada insignificant i innòcua, sense major transcendència.

Pel que he pogut llegir en aquesta mateixa secció del dia 24 de gener, sota el títol “Bus ateo = Bus irrespetuoso”, al senyor Javier Arnal, actiu militant i catòlic convençut —així ho reflecteix als seus articles— no li van produir els mateixos sentiments, puix que hagués prohibit la campanya i lloava la no autorització de la mateixa per part de l’empresa saragossana Tuzsa. La Conferència Episcopal Espanyola va consirar com a blasfèmia la iniciativa de la Unió d’Ateus i Lliurepensadors. Clars exemples de tolerància i llibertat… Prohibiria el senyor Arnal els busos creients, aquells que prediquen que Déu sí que existeix? A mi no em molesten ni els busos ateus ni els creients. Milers d’anys d’història de les religions han deixat empremtes imperibles sobre la llibertat i la raó dels homes, algunes d’aquelles i en diferents èpoques han deixat la llibertat i la raó fetes uns esquinçalls. Algunes ideologies totalitàries, amb o sense religió, van fer el mateix. Que quedi ben clar el meu respecte a les creences del senyor Arnal per molt allunyat que estigui jo d’elles. No dubto de la seua moderació i bon seny quan hagi de ponderar les meues d’ara endavant, o les d’aquells que pensen com jo.

Fins aquí podria semblar una incongruència per part meua el dir que els fets em semblen una banalitat i alhora dedicar-los tot aquest espai i, a més, amb la rotunditat amb què ho faig. Els lectors m’entendran quan en comenti a continuació una de les frases de l’escrit en qüestió i motiu principal de la meua rèplica: “Les vies cap a l’ateisme són múltiples: la ignorància promoguda, l’amargor no assimilada, l’orgull, o la simple enveja en veure joiosos els que són coherents amb la religió,” diu el senyor Arnal.

Una manera radical i poc indulgent, i crec també poc efectiva, per començar, és la desqualificació dels no creients, qualificant-los d’ignorants, això sí, “promoguts” per no sé què, per no sé qui o per ells mateixos. Caldrà suposar que és la raó la que produeix efectes perniciosos d’aquesta mena.

És possible que no jo sàpiga assimilar l’amargor que hauria de sentir en haver acceptat la no transcendència humana respecte al més enllà. Què li farem? Tot al contrari, estaria molt més amargat pensant que el resultat de l’alternativa entre el foc o el paradís eterns pogués tenir-lo a les meues mans pecadores. Aquest no és el meu problema. Afortunadament, des de fa gairebé sempre i encara més després de l’arribada del blanc als cabells, tota amargor sobre això m’és desconeguda.

On és l’orgull del no creient en acceptar la limitació de la seua existència i descobrint el seu sentit i plenitud (em refereixo a l’existència) en el propi gaudiment temporal d’aquesta. Al revés, hi ha cap posició conceptual més arrogant i altiva que la dels creients respecte a la seua existència, quan transcorreguda la part temporal terràquia, la prolonguen amb caràcter espiritual cap a l’eternitat (sense entendre-ho, esclar). Existeix major ensuperbiment que pensar en ser etern, com un déu, com el seu Déu? Hi ha major prepotència epistemològica del discurs al tenir com a objectiu final d’asseure’s eternament al costat de l’omnipotència?

Ni mirant a distància els rostres de les persones, ni sentint-les pròximes, he sabut apreciar l’alegria dels creients, ni he vist l’aura de tranquil•litat espiritual en els últims moments que els diferenciïn dels no creients. En conseqüència, poca enveja puc tenir. Fer el bé als altres sense esperar gens ni mica a canvi, ser feliç quan els que t’envolten són feliços, intentar no fer mal a un semblant, creure en les veritats científiques, gaudir de la vida i voler saber cada dia una mica més, crec modestament que és donar sentit a la vida. A mi em proporciona molta tranquil•litat i plaer.

I en acabant, allunyat de tot transcendentalisme, sense animus jocandi, però amb el desig de que els lectors dibuixin un lleuger somriure, que sempre és benvingut, aquí els deixo un lema per a una futura campanya: Si Dios otorga la fe y Dios la quita, el hombre qué pinta.

Publicat en castellà al Diario de Teruel: bus-creyente-d-d-t

Conflicte a la la Franja de Gaza : assassinats i assassins

Sota el títol Bastaría con una llamada telefónica, en la pàgina d’opinió del Diario de Teruel d’avui, escric el que penso sobre el conflicte.

Article: bastaria-con-una-llamada-telefonica

La Llei de Llengües no dóna vots

Amb el títol Muchos ques y tan poca cultura, el passat divendres dia 11, vaig publicar al diari La Comarca d’Alcanyís, l’article -sobre la Llei de Llengües- que a continuació podeu llegir-lo  en català.

balanza

“Ha arribat el 2009 i seguim sense Llei de Llengües.

Que la Constitució ordena que han de ser cooficials les llengües pròpies de cada territori a més de la llengua castellana, a través dels Estatuts, i no es vol complir aquest precepte constitucional, doncs, oblidem-lo, no llegim ja mai més el corresponent article constitucional i en pau. Minúcies inconstitucionals.

Que l’Estatut d’Aragó estableix la regulació de les llengües pròpies mitjançant la corresponent llei, com no s’hi estableix el termini… És més, per això es va arribar al consens tant majoritari. Alguns pensaven en un termini sine die.

Que les institucions científiques, les universitats, els acadèmics, lingüistes, filòlegs, escriptors…, diguin que la llengua pròpia de la Franja és el català en la seua modalitat nord-occidental, i no es vol acceptar l’evidència, doncs se’ls menysté, se’ls interpreta arbitràriament o no se’ls escolta en absolut. Que sabrà aquesta gent!

Que el Comitè d’Experts del Consell d’Europa encoratja les autoritats competents a accelerar l’adopció d’un marc jurídic específic per a la protecció i promoció de l’aragonès i el català a Aragó, i a prendre les mesures necessàries per assegurar la seua aplicació; i que posteriorment ho hagi ratificat el propi Comitè de Ministres, òrgan polític del Consell d’Europa, i no es volen complir aquestes recomanacions; és millor no llegir els informes de les esmentades institucions. M’han d’explicar a mi els estrangers allò que he de fer!

Que uns ciutadans i algunes associacions culturals aragoneses reivindiquen el català a la Franja o l’aragonès en uns determinats territoris: a uns se’ls acusa de pancatalanisme i als altres, de qualsevol altra cosa. Ja en n’hi ha prou d’expansió catalanista! No passaran! Una llengua, gran i lliure!

Que algunes associacions culturals, grups d’ensenyants o qualsevol ciutadà en general, demanin l’ensenyament obligatori de les dues llengües minoritàries d’Aragó dins del currículum de les escoles, als corresponents territoris de cada llengua, es considera un atemptat a la llibertat i una pèrdua de temps. Millor saber una llengua bé que dos malament! Olé la pedagogia i la cultura pròpia! Cada llengua ocupa una part del cervell humà i no se n’ha de malbaratar.

Que un grup d’acientífics amb clares vinculacions polítiques, no precisament progressistes, digui que a la Franja es parlen infinitat de llengües, però no català d’acord amb la lingüística ficció, se’ls acull, se’ls protegeix i se’ls utilitza. I si no ens fan cas els intel·lectualoides venuts a l’or català, més enllà de la desraó, sempre resten les querelles criminals.

Que la ciutadania podria entendre un raonament sobre les llengües minoritàries d’Aragó català i aragonès—, això no, se’ls desinforma, o el que és pitjor, se’ls menteix mitjançant consignes que produeixen crispació, i després s’invoca aquesta crispació per justificar la inoportunitat de la Llei de Llengües.

Que es filtra un esborrany per part del Govern que no estableix la cooficialitat de totes les llengües d’Aragó, tot i que reconeix el català i l’aragonès com a llengües pròpies, “no admetem la cooficialitat”, diuen, com no admetrien qualsevol altra cosa a fi i efecte d’evitar la llei. Que injustícia que alguns aragonesos puguin ser totalment bilingües i tenir més drets, davant d’una majoria monolingüe!

Que, que i que…

El lector pot identificar els partits polítics aragonesos i els grups afins mitjançant l’adjudicació dels “ques“. És tan senzill l’exercici, que seria una desconsideració envers el lector si jo li donés la solució. El partit o grup que resulti amb major nombre de “ques“, consideri-se’l com a campió de l’entossudiment, de la incultura lingüística, de la indignitat i de l’aprofitament en benefici propi de la baixa autoestima popular amb relació a la seua llengua.

A baix la intel·ligència! Visca el vot útil! I si puc me l’emporto. A per ell!

No puc menys que acabar amb la tan coneguda frase del bellmuntà, Juan Pío Membrado: “La incultura és la pitjor de les esclavituds”. Tant se me’n dóna si el meu partit pot incrementar els seus vots.”

muchos-ques

Declaració de Mequinensa

signatures

El pròxim u de febrer es compleixen 25 anys de la Declaració de Mequinensa que tot seguit reproduïm:

Declaració de Mequinensa

Reunits a Mequinensa, representants dels Ajuntaments aragonesos de Areny, Benabarri, Bonansa, Montanui, Pont de Montanyana, Tolba, Saidí, Fraga, Torrent de Cinca, Mequinensa, Faió, Nonasp, Fabara, Calaceit, Vall-de-roures, la Codonyera i Valljunquera, baix la presidència del Conseller de Cultura de la Diputació General d’Aragó, D. José Bada Panillo.

SOM CONSCIENTS de la importància històrica que té aquesta primera trobada d’alcaldes i Consellers de la zona catalanoparlant d’Aragó.

RECONEIXEM que dintre de la nostra Comunitat Aragonesa es parlen diferents llengües i que la llengua catalana que se parla a la Franja Oriental perteneix al patrimoni cultural d’Aragó. REBUTJEM les denominacions despectives de “chapurreau” i d’altres paregudes que encara s’apliquen a la nostra llengua materna.

DECLAREM: 1.°. Que es urgent desenvolupar l’Estatut d’Autonomia d’Aragó pel que respecta a la conservació i estudi de les nostres modalitats llingüístiques.

2.°. Que es urgent desenvolupar mides concretes per aconseguir la normalització llingüística d’Aragó, i que, en el cas de la llengua catalana, significa acceptar com a norma la gramàtica catalana, sense menyspreu de les peculiaritats llinguístiques de cada poble o comarca.

PROPOSEM: 1.°. Accelerar les gestions davant del Ministeri d’Educació i Ciència per a que el català pugui ser ensenyat com assignatura optativa, i per ara en fase experimental, a les escoles i centres d’ensenyament dels municipis de la Franja Oriental d’Aragó que ho demanin.

2.º Que la diputació General d’Aragó done suport i foment a la producció literària autòctona i a tots aquells estudis i tesis que tracten de la problemàtica sociollinguística de la Franja Oriental d’Aragó.

3.°. Que la Universitat de Saragossa, dins dels seus Plans d’estudis i d’investigació es faci càrrec de les necessitats culturals i llinguístiques d’Aragó.

Per la nostra part, ENS COMPROMETEM a fomentar l’ús públic del català als nostres pobles, rotullació bilingüe de carrers i places, edictes, mitjans de comunicació, etc…

SOM PLENAMENT CONSCIENTS de que d’integració cultural i política d’Aragó no es possible sense que tots els aragonesos reconeixin com a pròpia la riquesa cultural i llinguística de la Franja Oriental d’Aragó.

MEQUINENSA, 1 de febrer de 1984