Bus ateu

(L’article que podeu llegir a continuació l’he escrit com a rèplica d’un altre, “Bus ateo=Bus irrespetuoso” publicat al Diario de Teruel. En breu enviaré el meu a aquest diari per a que el publiquin a la secció d’opinió, en castellà)

busateu-bcn-atras2

Bus creient = Bus intolerant?

José Miguel Gràcia

No tenia cap interès en comentar la campanya dels busos, ateus els uns, creients els altres, que es va encetar a Barcelona fa unes setmanes. I no volia fer-ho perquè em semblaven uns fets negligibles, més “lights” que altra cosa, sense més importància que la seua curiositat, però amb un relatiu sentit de l’humor, tal vegada vorejant la bufonada insignificant i innòcua, sense major transcendència.

Pel que he pogut llegir en aquesta mateixa secció del dia 24 de gener, sota el títol “Bus ateo = Bus irrespetuoso”, al senyor Javier Arnal, actiu militant i catòlic convençut —així ho reflecteix als seus articles— no li van produir els mateixos sentiments, puix que hagués prohibit la campanya i lloava la no autorització de la mateixa per part de l’empresa saragossana Tuzsa. La Conferència Episcopal Espanyola va consirar com a blasfèmia la iniciativa de la Unió d’Ateus i Lliurepensadors. Clars exemples de tolerància i llibertat… Prohibiria el senyor Arnal els busos creients, aquells que prediquen que Déu sí que existeix? A mi no em molesten ni els busos ateus ni els creients. Milers d’anys d’història de les religions han deixat empremtes imperibles sobre la llibertat i la raó dels homes, algunes d’aquelles i en diferents èpoques han deixat la llibertat i la raó fetes uns esquinçalls. Algunes ideologies totalitàries, amb o sense religió, van fer el mateix. Que quedi ben clar el meu respecte a les creences del senyor Arnal per molt allunyat que estigui jo d’elles. No dubto de la seua moderació i bon seny quan hagi de ponderar les meues d’ara endavant, o les d’aquells que pensen com jo.

Fins aquí podria semblar una incongruència per part meua el dir que els fets em semblen una banalitat i alhora dedicar-los tot aquest espai i, a més, amb la rotunditat amb què ho faig. Els lectors m’entendran quan en comenti a continuació una de les frases de l’escrit en qüestió i motiu principal de la meua rèplica: “Les vies cap a l’ateisme són múltiples: la ignorància promoguda, l’amargor no assimilada, l’orgull, o la simple enveja en veure joiosos els que són coherents amb la religió,” diu el senyor Arnal.

Una manera radical i poc indulgent, i crec també poc efectiva, per començar, és la desqualificació dels no creients, qualificant-los d’ignorants, això sí, “promoguts” per no sé què, per no sé qui o per ells mateixos. Caldrà suposar que és la raó la que produeix efectes perniciosos d’aquesta mena.

És possible que no jo sàpiga assimilar l’amargor que hauria de sentir en haver acceptat la no transcendència humana respecte al més enllà. Què li farem? Tot al contrari, estaria molt més amargat pensant que el resultat de l’alternativa entre el foc o el paradís eterns pogués tenir-lo a les meues mans pecadores. Aquest no és el meu problema. Afortunadament, des de fa gairebé sempre i encara més després de l’arribada del blanc als cabells, tota amargor sobre això m’és desconeguda.

On és l’orgull del no creient en acceptar la limitació de la seua existència i descobrint el seu sentit i plenitud (em refereixo a l’existència) en el propi gaudiment temporal d’aquesta. Al revés, hi ha cap posició conceptual més arrogant i altiva que la dels creients respecte a la seua existència, quan transcorreguda la part temporal terràquia, la prolonguen amb caràcter espiritual cap a l’eternitat (sense entendre-ho, esclar). Existeix major ensuperbiment que pensar en ser etern, com un déu, com el seu Déu? Hi ha major prepotència epistemològica del discurs al tenir com a objectiu final d’asseure’s eternament al costat de l’omnipotència?

Ni mirant a distància els rostres de les persones, ni sentint-les pròximes, he sabut apreciar l’alegria dels creients, ni he vist l’aura de tranquil•litat espiritual en els últims moments que els diferenciïn dels no creients. En conseqüència, poca enveja puc tenir. Fer el bé als altres sense esperar gens ni mica a canvi, ser feliç quan els que t’envolten són feliços, intentar no fer mal a un semblant, creure en les veritats científiques, gaudir de la vida i voler saber cada dia una mica més, crec modestament que és donar sentit a la vida. A mi em proporciona molta tranquil•litat i plaer.

I en acabant, allunyat de tot transcendentalisme, sense animus jocandi, però amb el desig de que els lectors dibuixin un lleuger somriure, que sempre és benvingut, aquí els deixo un lema per a una futura campanya: Si Dios otorga la fe y Dios la quita, el hombre qué pinta.

Publicat en castellà al Diario de Teruel: bus-creyente-d-d-t