Pluja fina per la llei de Llengües

brusselc2b7les-1Pluja fina a Brussel·les el 28 d’abril, quan un grup de persones que han viatjat a la capital europea sota el paraigües —mai millor dit— de la Chunta Aragonesista s’acrediten a l’entrada del Parlament Europeu. Com a dirigents de la CHA són presents: Chesus Bernal, portaveu del partit a les Corts d’Aragó, Miguel Martínez Tomey, secretari de Política Cultural, Ignacio López Susin i altres dirigents i militants. També hi havia representació del Lligallo de Fablans, Consello d’a Fabla i Nogarà. Pel que fa referència a les associacions de defensa del català a l’Aragó, el grup estava format per Artur brusselc2b7les-2Quintana, president de ICF, Ramon Sistac, representant a CERIB, Màrio Sasot, director de Temps de Franja, Natxo Sorolla, sociolingüista, i jo mateix, com a president d’ASCUMA.

El Parlament Europeu és una institució que rep força visitants, i així es feia palès el passat dia 28 d’abril. Com a grup més selectiu, ens van explicar el seu funcionament amb tota mena de detalls, visita a l’hemicicle i anecdotari inclosos. Atès que brusselc2b7les-3l’informant era lleidetà, pràcticament tota la intervenció la va fer en català, la qual cosa va estar demanada, tant pels catalanoparlants com pels membres de la CHA i parlants de l’aragonès. Després, el diputat Mikel Irujo, gran coneixedor de la institució i del funcionament de les llengües, compartí amb el grup mitja hora, parlant de les seues experiències i deixant ben paleses les possibilitats i facilitats amb relació a les llengües brusselc2b7les-4minoritàries europees. Malgrat que coneixia la situació del català i de l’aragonès a l’Aragó, les manifestacions del reunits li van fer doldre’s del fet de que no s’hagi presentat encara la Llei de Llengües a les Corts Aragoneses. Sempre són les raons polítiques que s’hi imposen als drets lingüístics dels pobles, si aquests no ho reivindiquen, expressà en el transcurs de la seua intervenció.

brusselc2b7les-5Després d’un dinar distés i agradable a la Place Jourdan —no per als periodistes que van haver d’enviar les primeres cròniques—, el grup s’enfilà cap a la seu de la Comissió Europea, Palace Berlaymon. Pel camí, l’Artur Quintana em va fer el següent comentari: tots plegats, diputats, funcionaris, membres dels lobbies, etc, viuent més persones al voltant del Parlament Europeu que a la ciutat de Terol. Tenia tota la raó.

brusselc2b7les-6Solucionades unes petites dificultats logístiques, va tenir lloc la reunió amb el senyor Johan Häggman, Responsable de Llengües Regionals i Minoritàries (multilingüisme i sensibilització). Finalitzada la presentació del senyor Häggman sobre les tasques de la seua cartera, intervingueren els senyors Màrio Sasot, Miguel Martínez Tomey, Chuse Ignacio Navarro, Ignacio López, Natxo Sorolla i Chesus Bernal. La suma de totes les intervencions van brusselc2b7les-7dibuixar el panorama i la realitat de l’aragonès i el català —patrimoni de tots els aragonesos— en els moments actuals, reflectint el progressiu deteriorament d’ambdues llengües i la deixadesa i manca de protecció dels drets dels parlants. Com a resum, tothom estigué d’acord en la urgent necessitat de presentar, per part del Govern d’Aragó, el projecte de Llei de Llengües a les Corts d’Aragó, el qual ha esdevingut també, en el transcurs brusselc2b7les-8del temps, nus gordià d’altres lleis. Molt li sobtà al senyor Häggman, que aquesta llei no estigués ja promulgada des de fa molt de temps… Prengué el dossier que li entregà el senyor Martínez Tomey per al seu estudi i posterior informació, tot encoratjant governants i estudiosos a demanar els ajuts econòmics i suports tècnics a la Comissió Europea per a la protecció de les dues llengües minoritàries d’Aragó.

Més tard i novament al Parlament, unes quantes persones acreditades a l’efecte, donaren una roda de premsa. Afirmacions com: “el govern d’Aragó no té cap excusa per a no desenvolupar la llei”, “Aragó és l’única comunitat autònoma espanyola que no ha legislat al respecte”, “aquesta llei s’ha convertit en nus gordià”, “les llengües són patrimoni de la humanitat”, “hi ha un perill seriós de perdre’s la transmissió generacional”, etc., hi sonaren amb rotunditat.

Uns varem fer el viatge de tornada el mateix dia, i el gruix del grup al dia següent.

José Miguel Gràcia

Reivindicació del català i l’aragonès a Brussel·les

Dimarts vinent, dia 28, una grup de persones que defensen el català i l’aragonès a l’Aragó —experts i representants d’associacions culturals— visitarà  el Parlament Europeu  i mantindrà una entrevista amb el responsable de les llengües minoritàries de la Comissió Europea, senyor Johan Häggman, per a reivindicar la Llei de Llengües. Els actes han estat patrocinats i organitzats per la CHA (Chunta Aragonesista), dirigents de la qual, com és lògic, formaran part del grup, tal com s’hi publica als diaris. Us mantindré informats.

http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/noticia.asp?pkid=493994

Demani perdó al Dr. Quintana!

Carta meua al senyor Raúl Vallés, publicada a La Comarca d’Alcanyís del divendres, dia 24.

http://www.lacomarca.net/noticia2.asp?m=cartas

Perillen les pensions?

Sota el títol “El partit dels jubilats”, avui dissabte, dia 25, escric al Diario de Teruel y a la columna Lo Cresol, un article on hi manifesto la permanent i inapropiada forma de tractar el futur de les pensions en temps de crisi. Tema recurrent com el que més.

Fa un parell de setmanes, el Governador del Banc d’Espanya va fer uns comentaris amb relació al futur de les pensions a Espanya. Concretament ens digué que si la crisi econòmica i les despeses del Govern continuessin com actualment, desapareixeria en breu el superàvit de la Seguretat Social, per tant, per reduir un futur dèficit s’hauria de pensar en incrementar l’edat de la jubilació o en ampliar-hi els anys de cotització. Aquests tipus de declaracions són força recurrents en els períodes de dificultats econòmiques. No diré jo que el superàvit no s’hi està reduint a passes de gegant, ara bé el que no em sembla correcte és el transmetre desassossec i por als actuals o futurs pensionistes. Comprenc que és un bon exercici el seguiment i control d’ingressos i despeses de la Seguritat Social, tot i que sempre m’ha sobtat l’intent de fer caixa separada per a la Seguritat Social. Les cotitzacions dels empresaris i treballadors són uns ingressos més de l’Estat i el pagament de les pensions i la resta de serveis sanitaris, una despesa, això sí, molt important.

El senyor Fernández Ordóñez hagués pogut dir també que si creix i creix el dèficit, perillaran els sous dels funcionaris del Banc d’Espanya i tal vegada el d’ell mateix, i els de tots els altres funcionaris, i les despeses de l’exèrcit, i les inversions i manteniment de la xarxa de comunicacions, i les transferències i subvencions a les diferents administracions púbiques, etc., etc. La realitat és que la caixa del Estat és única i l’assignació de recursos ha d’obeir a una determinada estratègia. Amb què caixa o butxaca haurien de pagar-se les despeses sense entrada de diners?

En tot cas, les pensions estan garantides mitjançant el Pacte de Toledo, però encara que no ho estiguessin, què govern suïcida gosaria reduir les pensions o limitar les despeses relacionades amb els jubilats, atesa la gran força electoral que representen els pensionistes a qualsevol país? Fins i tot, si existís un partit polític dels jubilats o persones properes a jubilar-se, les possibilitats de ser-hi al govern haurien de tenir-se molt en compte. La idea pot semblar extravagant, però no me’n direu que no és digna d’estudi a efectes pràctics.

José Miguel Gràcia

ASCUMA a la Rambla de Barcelona

foto-sant-jordi-1foto-sant-jordi-2foto-sant-jordi-3Com en anys precedents, ASCUMA ha muntat “paradeta” a la Rambla de Barcelona, el dia de Sant Jordi. L’afluència de visitants ha estat força abundant, possiblement superior als anys anteriors. Aquest any, la parada lluïa una altra puixança, atesa la seua grandària de quatre metres, la qual cosa feia més fàcil la consulta i l’elecció dels llibres per part del públic que s’hi fixava i es detenia davant de les publicacions d’ASCUMA i de les altres associacions culturals de la Franja. A primera hora del matí, la Cèlia Badet i la seua família, i una mica més tard també el President de l’Associació Cultural del Matarranya, van atendre al públic que demanava informació sobre els llibres, sobre el Matarranya i sobre la Franja en general. A mig matí, i més encara al migdia, la presència de socis y amics va anar augmentant. Després de dinar, tota la tarda i el vespre, el públic fora i els socis al altra banda del taulell, omplien permanentment l’espai. El president va atendre també a dirigents d’altres associacions culturals i amics de la Franja en general, que s’apropaven a la parada. Resumint: èxit de públic, de vendes i recolzament dels socis. Segons declaracions del president, l’any 2010 hi serem novament a la Rambla de Barcelona la diada de Sant Jordi.

Crònica  de Lluís Roig

Dues copletes a una manifestació

El meu amic coplaire de Saragossa m’envia novament un parell de copletes. Es veu que ahir, dia 18 d’abril, unes trenta persones entre el PAR (Rolde Choben) i altres negacionistes del català, van fer el ridícul a Saragossa. Aquestes són les copletes:

“No pasaban de los treinta
con Rolde Choben del PAR,
las mismas estupideces
y negando el catalán.

Se dice que en el futuro
se quieren manifestar
en La Muela o Gran Scala,
dada la fuerza del PAR.

http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/noticia.asp?pkid=492177



La crisis: un complot universal

pisos_venta

Article publicat al diari La Comarca d’Alcanyís, el divendres 17 d’abril, sobre l’espiral de la crisi económica:

“José Miguel Gràcia*

Dicen que el diablo existe, allá cada cual con sus creencias. Pues bien, ni su malignidad, ni toda su capacidad de perturbar el entendimiento de algunas personas, tal como relatan los exégetas de los casos de endemoniados, hubiese podido actuar con mayor sutileza y perversión, no sólo en el cuerpo de un individuo, sino en el de la mayoría del corpus social. Me refiero a las causas y al proceso de la crisis económica que atenaza a la gran mayoría de los países desarrollados o en vías de desarrollo. Las hipotecas basura americanas, producto de las inmorales ansias de ganar dinero en un mercado desregulado e incontrolado, esparcidas por el mundo occidental a través de las titularizaciones, explotaron un determinado día, reventando el sistema financiero de los Estados Unidos y dejando muy tocado el mercado europeo. Aquí en España, explotó a continuación la burbuja inmobiliaria. El miedo y la desconfianza se adueñaron de las economías y, lo que es peor, de los individuos en general. Comenzó la espiral económica a encogerse. A partir de este momento, parece que alguien, perverso e inmoral, esté sembrando el mundo de desconfianza y miedo. ¿Será el demonio? Los bancos no se fían unos de otros, piensan que el otro está en peor situación que ellos mismos y solo prestan dinero a aquellas personas o empresas que demuestran que lo podrán devolver. La gente que no sufre realmente la crisis ha restringido sus gastos, tal vez por nada en concreto. Los que realmente soportan la crisis, los parados, no compran porque no pueden. Las empresas despiden trabajadores porque no les hacen falta y por si acaso. Y la espiral económica se dirige hacia el centro.

(Recuerdo que hace un tiempo escribía sobre la crisis, comparándola con un embotellamiento de fin de semana en una gran ciudad. No preví en aquel momento que una gran parte de las personas que ocupaban los coches, saldrían de los mismos y se negarían a entrar por miedo a nuevos embotellamientos, o ¿quién sabe por qué? Los que se quedaron dentro de los coches, tampoco han podido circular, se lo impiden los coches abandonados).

Todo el mundo pide soluciones a los gobiernos. Algunas medidas se toman, pero sirven más bien de poco. La oposición culpa al gobierno, como si éste tuviera poder sobre las mentes. Los más arriesgados, conocedores del tema, hacen previsiones, las cuales se muestran erróneas al cabo de pocos días o semanas. Aumenta la desconfianza y la espiral económica se encamina hacia el centro. Si no es Satanás el culpable, esto es un complot de no se sabe quien, que ha hecho que la mano invisible del mercado haya perdido el pulso, si es que lo tuvo alguna vez. El que no esté de acuerdo con lo que digo que me explique cuales son los actuales motivos concretos de la desastrosa crisis que está atravesando el mundo. Nos hará un favor a todos.

Desafortunadamente no tenemos otro sistema económico, ni posibilidad de tenerlo en breve, no obstante algo habrá que hacer, mejor dicho, mucho habrá que hacer en los modelos aplicados si se quieren evitar nuevas crisis, así como dar confianza al corpus social. Los polvos neoliberales nos han llevado a estos lodos de miedo, desconfianza, retracción e hipercrítica improductiva y generadora de más desconfianza

(Pero llegará un día en el que, cansados los conductores y los acompañantes de vagar por los campos cercanos a las autopistas y observando que los precios de la gasolina y el gasoil estarán ya muy bajos, decidirán entrar en los coches, accionarán la llave del encendido y poco a poco empezarán a circular. En el camino que les lleva a sus casas, se darán cuenta que sus coches se han quedado viejos y tomarán la decisión de cambiarlos. Atravesando la ciudad, antes de llegar a sus domicilios, verán multitud de anuncios de venta de pisos. Algunos conductores, sabiendo que habrán bajado un cuarenta por ciento o más, tal vez decidan comprarse uno. Los bancos y cajas abrirán un poco la mano, contemplando la euforia naciente. Y colorín, colorado…)

No busquen demasiado las verdaderas causas de la espiral de la crisis: no están en la economía, aunque en ella se reflejen, están en nuestras mentes, y éste es el complot: la suma de miedos y desconfianzas individuales lo hacen universal.

* Economista”