José Bada al Periódico

Article, La infamia del Chapurriau que publica l’ex-conseller de Cultura d’Aragó, José Bada, al Periódico de Aragón.

PDF: http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/noticia.asp?pkid=534697

Poesia a Sant Sadurní d’Anoia

Sis dijous poètics a Sant Sadurní d’Anoia. El 5 de novembre a les 8 del vespre, llegirà els seus poemes en Juli Micolau, premi Guillem Nicolau 2008, amb el poemari D’un sol esclop.

Amsterdam

(Amb dues estones a l’hotel, mitja hora a l’aeroport d’Schipol, hora i dos quarts a l’avió, i ja arribat casa, he escrit una crònica en forma de poema, o diguem-ne, ni una cosa ni l’altra. Tot amb tot, ho teniu a la vostra disposició. No m’engegueu a dida per treballar-lo massa apressadament, tot i què ho he fet amb tota la bona intenció).

(Curtes anotacions d’un llarg cap de setmana)

Chet Baker va perdre la trompeta
per un camí ben curt: destí l’eternitat.
I hi vola la trompeta i vola un si bemoll
pel cel obscur de l’humit Amsterdam.

Brassens no li contesta a Labordeta
si Brel camina encara pel vell i tèrbol port;
al restaurant Kapitein Zeppos, més jóvens,

/els vaig veure,
un dia, amb Leo Ferre, tot dos.

Si, no. Si, no. Roba els pètals una noia
del verd i groc d’un gira-sol
i plora la Provença per Vincent van Gogh,
cercant la mitja orella que sap on és Gauguin.
Volen els corbs ben negres sobre un camp de blat
……….ja groc.
No trigarà la mort en fer-lo seu, però la fama , més de cent anys.
S’acaba la visita entre lletres i quadres
i un rebut del bar.

Passa la ronda de nit, però és migdia
per sota la finestra de Rembrandt.
Un raig de llum pinta la cara
d’una noia, un tinent i un capità.
Mig incorporat el pintor dorm
tement que la sang no l’hi amari el cap.

Obscures aigües, gavines blanques
trenquen miralls imaginats,
vaixells que pesquen turistes àvids
d’històries velles de comerciants:
pedres precioses i diamants.

……….A la Venècia del mar del Nord,
……….les bicicletes són tot estiu,
per la tardor i un hivern fred
i en primavera, són l’escomesa dels vianants.

La marihuana va en bicicleta
voltant l’Ouden Kerk o per Neiuw Markt.
La flaire d’herba olfactes cerca
permanentment.

Estret vermell d’aparadors plens
d’un ofici tan vell com és el món
i sembla natural com ho és tot Amsterdam.
Si ho fessin per bellesa seria tot un art,
però és comerç de carn de compra venda d’un instant.
Amb un somriure al rostre i molta tristor al cor
l’aparador es tanca, ben tancat i prou.

Bevem cervesa i hi compro vinils,
s’amaga el sol i plora plugims,
hem sopat disseny a can Vijff Vliegehen
i em riu el cor pels quatre vins.

Breu l’estada a la finestra i un casament,
breu la vida d’Anna Frank:
el seu diari ha omplert el món
pels munts de morts de l’holocaust.

A De Jaren una copa
i un diari i vista a l’Amstel,
i a Rembrandt Plate un cafè.
L’Stedelijk és tancat,
no veurem pas la cadira
blau i grana de Rietvel,
ni el vermell, negre, ni el blau,
ni el groc, ni gris: la cadira de Mondriaan.
I al capdavall
ni la casa més estreta
d’Amsterdam.

I sempre els canals hi són:
malgrat l’aixafament i el son,
mai no poden dormir a la plaça Dam.

Bella ciutat és aquesta,
les cases no cauran mai,
cada dia són més jóvens,
molt més boniques cada any.

Kanalen en bruggen,
ponts i canals,
la més bella ciutat del món,
potser Amsterdam.

José Miguel Gràcia

“Derechos pisoteados”

Avui dimecres m’han publicat a l’Heraldo l’article “Derechos pisoteados”, del qual penjo el PDF que podeu llegir més avall. Els he agraït la publicació i els he dit que la pluralitat d’opinió és el que fa important a un diari.

Us deixaré tranquils un dies, amics seguidors del bloc, marxo de viatge. Seré tot ulls i alguna cosa escriuré a la tornada.

PDF: Derechos pisoteados

Publicat també a La Comarca: Derechos pisoteados:

“Los Otros” aragonesos

Un amic m’ha enviat aquets tres vídeos d’Oregon /Televisió d’Aragó. Ho passareu bé una estoneta:

http://www.purnas.com/2009/10/18/los-otros-oregon-television/

Obertura de l’acte “recordança-homenatge” a Desideri

(Com he vist que el meu post sobre l’obertura de l’acte de commemoració del 25è aniversari de la Declaració de Mequinensa ha estat força visitat, he decit penjar també la meua intevenció en l’acte “recordaça-homenatge a Desideri Lombarte, vespre del dia 10 d’octubre)

“El dia 3 d’octubre de 1989 moria a Barcelona en Desideri, ara fa vint anys i una setmana. L’Associació Cultural del Matarranya li dedica la 19a Trobada Cultural en la seua vila de Pena-roja, amb aquests actes de “recordança i homenatge”

Gràcies a tots per assistir a aquests actes, els quals lliurarem com a present a la Rosalia i a la resta de la família del Desideri, especialment a les seues filles, totes tres aquí presentes. No em toca a mi dir gaires coses de la personalitat i obra del Desideri, per això tenim a Artur Quintana i Carles Sancho que ho faran molt millor que jo, perquè el van conèixer personalment, dominen la seua obra i els vesa la capacitat per fer-ho bé. Només vull dir que ha estat el millor poeta en llengua catalana d’Aragó, sense dubte, fins avui i segurament per molts any més. No cal dir que ha estat també el referent per a tots els que, des d’aquestes terres, gosem escriure allò que es diu poesia. El Desideri poeta i escriptor en general, ha deixat pas al personatge matarranyenc i aragonès, conegut i reconegut en altres àmbits socials. I es parla d’ell i se’l cita com a un gran home. I des d’aquesta categoria torna a entrar a la literatura, però com a personatge dins de la novel·la o de la història. Tenim un exemple força recent: el cap de setmana passat es va presentar a la Fira SinMUGA a Vall-d’algorfa la novel·la de Javier Aguirre, present entre nosaltres, La dama del Matarraña —que es traduirà al català en breu—, on el Desideri protagonitza el paper d’home de seny i bon coneixedor de les terres del Matarranya.

I per acabar permeteu-me que llegeixi uns versets en honor del Desideri, tal com ho vaig fer a l’agost del 2002, amb l’ocasió de presentar a Beseit  l’Epistolari de Desideri Lombarte, a cura d’Artur Quintana. Com veureu els versets són més el producte de l’emoció, bona voluntat i plagi de la seua obra, que de la inspiració poètica:

Tastavineja l’Ebre i més el Matarranya
entre els cabals de sentiments i versos d’un poeta.

Borrimeja a l’ocàs per les viles i pobles
un plugim de soledats i versos d’un poeta.

Masmutegen les serres, tossals, cingles i roques
conquerint-hi el buit, de terra a cel, els versos d’un poeta.

Pena-rogegen setembres i els raïms
libant-hi dels sarments els versos d’un poeta.

Pena-roja és la vila,
Desideri el poeta.

És més roja la roella
en boca teua
i més groga la flor de l’argilaga.
Són més blanques les flors dels timonets
i les mans i els pits de l’esvelta molinera,
més verds
els aufalsos i el fenàs,
més dolç els brescam
de la mel,
més dolça la paraula,
els vers, tota la llengua
en boca teua.

El passat revolt amb el paisatge,
els sentiments dels arbres,
la música dels vents sonant per la Moleta,
el cor dels estris d’una mula roja,
els miracles i sentències,
els camins del temps i llur cadències,
són tot present
amb noms i precisió,
carícies i tendresa
d’una llengua
en boca teua.

Si jo fos esclau o senyor de les creències
ens podríem veure al cel.
Com sóc de la terra
i penso quedar-me, sempre, viu o mort,
per sobre d’ella… .

Serà que hauré creixcut en gosadia?
Serà el desig tant gran
d’escriure-li  un poema al Desideri?
Seran els anys?
Serà l’instant?”

L’anticatalanisme d’Aragó

(Publicat al Diario de Teruel, el 17 d’octubre del 2009)

“Algú que recorregués les terres d’Aragó, especialment la capital, on viuen més del cinquanta per cent de tots el habitants d’aquesta comunitat, i demanés opinió sobre les comunitats veïnes, no trigaria a adonar-se’n de l’irracional i generalitzat sentiment anticatalanista que existeix. Expressions com: “als catalans, ni tant sols aigua”,  “els catalans tot ho volen per a ells”, “els pancatanalistes reivindiquen les terres de la Franja”, “ens han robat els bens de la Franja”, “se’n volen emportar l’aigua”, “ens volen imposar el català”, “són uns insolidaris”, etc., són comunes per tot arreu. No vull analitzar cadascuna d’aquests expressions, tot i què pretenc manifestar que són el producte de la insuficiència d’anàlisi racional, dels tòpics, de la manca de coneixement i, lo que és pitjor, de la influència dels dirigents de tot tipus i dels mitjans de comunicació fonamentalment.

Jo que conec, per raons òbvies, la societat catalana, igual o més que l’aragonesa, mai m’hi he trobat a Catalunya amb sentiments antiaragonesos i desqualificacions tan punyents; tot al contrari, el fet de ser aragonès m’ha sumat punts i per parlar català m’han discriminat—discriminació positiva, s’entén. No vull que el lector pensi que no hi ha excepcions a ambdues bandes, prou que ho sé, parlo de una gran majoria, però no de tots.

Al respecte, vull manifestar també que són ben pocs els aragonesos que, en viure poc o molt a Catalunya, demostrin sentiments tan anticatalans. Llavors, què és allò que està succeint?: a qui l’hi ha convingut i quan l’hi ha convingut ha aixecat tanques al diàleg per impedir la veritable comunicació i enteniment entre els pobles; s’han repetit fins l’extenuació tòpics y més tòpics; alguns partits polítics, per a captar-hi vots, no han dubtat en engreixar el sentiment anticatalanista; el mitjans de comunicació saragossans, i amb l’entestament dels columnistes, han burxat i burxen sempre que poden contra els veïns catalans. Unes vegades són els bens de la Franja, altres la llengua, i l’aigua de l’Ebre i els independentistes i el que calgui. Agafen un petit exemple, de vegades no tan cert, i el generalitzen. El resultat: anticatalanisme a dojo.

No gosaria mai enviar aquestes línies a cap diari o mitjà escrit de Saragossa, no me’l publicarien de totes totes. No em cansaré de repetir que tenim més llibertat d’expressió a Terol que a Saragossa.

L’anticatalanisme a l’Aragó, ha esdevingut un problema de psicoanàlisi col·lectiva.

José Miguel Gràcia“

Introducció a l’acte: 25è aniversari de la Declaració de Mequinensa

Algunes persones m’han demanat el text que vaig llegir el 10 d’octubre a Pena-roja, com a introducció a l’acte de commemoració dels 25 anys de la Declaració de Mequinensa. El deixo a disposició de qui vulgui, al  PDF següent:

Parlament del president d’Ascuma, 25 aniv. Decl. Mequinensa

Trobada Cultural d’ASCUMA a Pena-roja

(Crònica de la Trobada de Lluís Roig)

No trobo altra manera de començar aquesta crònica de la 19ª Trobada Cultural al Matarranya, del dia 10 d’octubre d’enguany, que afirmant que tots els actes comptarem amb una assistència massiva de públic. No hi quedaren cadires lliures en cap dels espais. Més encara, unes quantes persones van romandre estoicament dempeus en cadascun dels actes. Atenent als comentaris que em van fer tant el President d’Ascuma com altres membres de la Junta, he de dir que van quedar molt satisfets de la franca i oberta acollida de l’Alcalde, Paco Esteve. Més d’un comentari vaig escoltar, amb aquestes o similars paraules: amb alcaldes com el de Pena-roja, quant hi guanyaria la cultura i la nostra llengua! L’agraïment a l’Alcalde, al Regidor de Cultura, als jóvens, a l’Associcio Tastavins, de part l’ASCUMA, els vaig poder recollir en diverses ocasions.

Amb la benvinguda de l’Alcalde van començar els actes de la commemoració del 25è aniversari de la Declaració de Mequinensa. El President d’ASCUMA, José Miguel Gràcia, va agrair l’assistència a tots els presents, en especial als signants o representants d’aquells de la Declaració, a José Bada, exconseller de Cultura, a l’Alcaldessa i Regidora de Cultura de Mequinensa i sobre tot al Viceconseller de Cultura d’Aragó, Juan José Vázquez. El President llegí dempeus el Manifest i encoratjà a tots els polítics d’Aragó a tirar endavant una Llei de Llengües com cal.  El senyor Viceconseller parlà, en una gran part de la seua intervenció, en català malgrat ser de parla castellana, i va explicar la feixuga càrrega per portar endavant el projecte de la Llei de Llengües, de l’estat del projecte en aquest moments i de diverses vicissituds, de la seua necessitat i de la seua esperança —la del Viceconseller— d’un Aragó veritablement trilingüe. Agraí la tasca d’ASCUMA.  El senyor José Bada va fer esment a la situació política i cultural dels seus principis com a conseller. Entre records, fina ironia amb referència als seus oponents, anàlisi acurat de les seues gestions, i encertats i subtils traços de la idiosincràsia aragonesa, mantingué el públic allò més atent i dispost a exterioritzar algun espontani somriure d’aprovació. Hi desitjà lo millor per a la nostra llengua. i va dir: el anticatalanisme d’Aragó és de jutjat de guàrdia. Alguns s’ho hauríen de fer mirar. Forts aplaudiments per a tots el oradors. L’acte es va tancar amb un animat col·loqui.

Tot seguit, al Saló Cultural, el grup “Temps al temps” ens oferí un concert, farcit de poemes del Desideri, amb bona música. Dues veus, dues guitarres i la persecució bastaren y sobraren per omplir amb dignitat l’oïda i altres sentits. Mentrestant a l’escenari, sorgia Pena-roja i el seu entorn d’una gran pintura ràpida.

Bona estància, bon dinar i petarem la xerrada tots.

A la tarda, després dels poètics audiovisuals de la Sigrid Schmidt: poemes i prosa poètica, paisatges matarranyencs i sensibilitat, esdevingueren com a un bon proemi per a la recordança-homenatge de Desideri Lombarte, amb tota la família present: la Rosalia, les filles i la resta. Va començar l’acte amb les paraules del President d’ASCUMA, José Miguel Gràcia, el qual va lloar breument la figura de Desideri i va dir: “ha estat el millor poeta d’Aragó en llengua catalana, sense dubte, per ara i segurament per molt anys més” i llegir uns versos dedicats a Desideri. Carles Sancho va fer una biografia personal del jove, del home i del poeta, breu però força acurada i parlà de la seua obra poètica, dels seus poemaris i de la seua tasca com activista cultural. Artur Quintana, proveït de tota l’obra, publicada o no, de Desideri, va anar ensenyant i comentant cadascun dels llibres publicats o les fotocopies dels originals no publicats i hi dedicà gran part del temps a les publicacions en revistes, a l’obra novel·lística i al teatre. Encoratjà a tots a treballar per la publicació de tota l’obra inèdita de Desideri. Tots els intervinients van rebre força aplaudiments.

L’actuació del Duo Recapte (Antoni Bengochea i Màrio Sasot) amb les seues noves postes en escena dels poemes del Desideri, van encisar a tot el públic que omplia de gom a gom el Saló Cultural. Un plaer estètic per als sentits de l’oïa i de la vista.

Nota. Els signants o representants de la Declaració de Mequinensa que hi van assistir als actes van ser: José R. Bada, exconseller de Cultura, l’Alcaldessa  i Regidora de Cultura de Mequinensa, Miguel Ripoll de Valljunquera, Manuel Jaráiz de Benavarri, Carlos Galindo de Tolva, Fernando Solsona de Saidí, José Albiac de Nonasp, Sebastià Caballé de Mequinensa, Teresa Lombarte de Calaceit, José Maria Foz de Vall-de-roures, Joaquin Pallarés d’Areny i Sebastià Caballe de Mequinensa. El fatal traspàs de Navidad Cereza de Montanui va deixar un buit (q.e.p.d). Mario Roca de Faió es va excusar. Malgrat la confirmació no hi van assistir Anton Chauvell i José Luis Lorenzo de la Codonyera.

Excursió pels espais i paisatges del Desideri

El dia 11, un grup de persones amants de la natura i dels espais i paisatges de Desideri,  van realitzar l’excursió organitzada per Natxo Sorolla (Creu del Llop, camí de Valibona, cingle de Sant Jaume, mas de Molinar, etc.). A estones, els versos del Desideri, en boca dels reunits, es fonien amb el paisatge. Una sorpresa els esperava a l’ermiteta de Sant Llambert: coques, begudes i dolços, tot preparat per l’Associació Tastavins.

A la ermiteta
de Sant Llambert
hi ha unes creutes
des de fa temps.

Unes amb peus
i sense mans
i com Llambert
no tenen cap (J M Gràcia)

Les exposicions, “Ataüllar el món des del Molinar” i ”Plantes de Pena-roja” preparada pels jóvens, van restar exposades al Saló Cultural.

Una trobada inoblidable.

Luís Roig

PDF de la Trobada a “La Comarca” d’Alcanyís: La Comarca.Trobada

Carta oberta a Maria Herrero

Tot seguit podeu llegir una carta oberta a Maria Herrero de Calanda, diputada pel PAR a les Corts d’Aragó. El dijous 8 d’octubre va ser la veu del PAR a la sessió de presa en consideració del projecte de la Llei de Llengües. El que va dir no m’agradà ni gens ni mica, per això li dic algunes cosetes en el meu escrit. Com veureu en la carta, li tutejo, perquè la conec, som de pobles veïns i desitjo treure’n ferro a les meues paraules,    Amb tota la bona fe, al Director del Diari de Teruel no li semblà  prou adient el tractament, per la qual cosa va introduir el “vostè”. Algunes expressions meues prenen un efecte diferent amb el canvi. (Adjunto el PDF del diari). En breu publicarà també la carta La Comarca d’Alcanyís.

“Carta abierta a María Herrero

(Diputada por Teruel en las Cortes de Aragón)

He leído prácticamente toda tu intervención del jueves día 8, sobre la toma en consideración de la proposición de la Ley de Lenguas propias de Aragón. De entrada, no puedo menos que decirte que me has  decepcionado profundamente, si la trascripción que he leído se ajusta a lo dicho por ti. No esperaba el discurso que hiciste. Dijiste obviedades tales como: “Estamos discutiendo una proposición de ley y eso significa que no hay una Ley de Lenguas y modalidades lingüísticas de Aragón”. “Si no hay una ley es por una razón y no por otra cosa” ¿Te quedarías descansada  después de la frasecitas, no?

A mi me pareció que te metiste en un lío de cuidado cuando hablaste “de que socialmente no hay unidad de criterio”, “le pueden llamar criterios filológicos”. “Y no voy a entrar aquí en por qué o por que no decimos eso, le pueden llamar criterios filológicos, sí, y hay otros criterios, científicos también como puede ser la historia o la sociología”. “También en la psicología o la psicolingüística” No lo entiendo, debo estar muy obtuso, que quieres que te diga.

Hablaste de “lenguas y modalidades lingüísticas propias”, de “pluralidad lingüística”, de “dos realidades lingüísticas”, de que “esto no significa que estemos hablando de 120 lenguas en Aragón” y “no voy a entrar en lo que es una lengua o un dialecto”. Pues mira, bien te iría que dedicases un tiempo a la distinción del qué es una lengua, una modalidad lingüística o un dialecto. Dices que en Aragón no hay 120 lenguas, ¿hay acaso 119? Supongo que vuestros asesores, filólogos y lingüistas eminentes, las tendrán inventariadas después de sus profundos estudios. Mira, diputada: si tomas la Ley del Patrimonio Cultural Aragonés podrás leer que: “El catalán y el aragonés, lenguas minoritarias propias, en cuyo ámbito están comprendidas las diversas modalidades lingüísticas…” ¡No me dirás que no te ahorrarías trabajo, asesores y mals de cap si aceptases esta sencilla afirmación! Por cierto y como bien sabes, las leyes, si están en vigor, se han de cumplir. Te ayudaría mucho al respecto que te leyeses también el Dictamen de 1997 de las Cortes, de las cuales formas parte con todos los derechos y obligaciones, sobre el tratamiento del catalán y el aragonés. De alguna de tus frases se desprende que los criterios de todos los filólogos, lingüistas, escritores, académicos, la RAE, etc. no te ofrecen credibilidad suficiente. Y lo que es peor, los equiparas a los inventos de integristas, aculturizados o politizadores de nuestras lenguas. Esto te pasa por tener malas compañías dentro de tu partido. Conozco también a algunos compañeros municipalistas que están en las antípodas.

Fíjate, diputada,  si en Aragón hubiera 119, 118, o solamente 100 lenguas, que mal lo tendríais en tu partido, y en algún otro, para dar cumplimiento al artículo 3º, apartado 2º, de la Constitución Española, que dice: “que las otras lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas comunidades Autónomas…”. ¿No crees que con tres ya vale?

Una cosa tienes, o tenéis en el partido, muy clara sobre la lengua propia de La Franja —no digo zona oriental porque no es lo mismo—, puesto que lo repites por tres veces al menos: “Y no queremos que se llame catalán”, “no aceptamos que se denomine catalán” y “no tiene porque llamarse catalán”. ¿Qué pensarías de mi si te dijese?: no quiero que te llames María, no acepto que te llames María, no tienes porque llamarte María.  ¿Por qué te da miedo la palabra Franja?

¿Cómo puedes decir que la cooficialidad no es posible por no estar en el Estatuto de Aragón? Seamos serios. ¿Por qué no te preguntas sobre la inconstitucionalidad del Estatuto al hacer caso omiso del apartado 2º, del artículo 3º de la Constitución. Un incumplimiento de la Constitución lo haces servir para justificar el propio incumplimiento: la no cooficialidad. No me dirás que no es inconsistente tu razonamiento.

¿Qué tienen que ver los vecinos catalanes con la proposición de ley que habríais de tomar en consideración? Caña al mono que es de goma y lanzo la caña y a ver si pesco un voto más, ¿verdad? ¿Por qué no dejáis a los vecinos tranquilos y os dedicáis a lo vuestro? Flaco aragonesismo demostráis con vuestra actitud.

No puedo por menos que terminar con lo más inefable de tu intervención: “No queremos que en ningún caso se pueda dejar abierta la puerta que el Institut d’Estudis Catalans (Instituto de Estudios Catalanes, perdone señor presidente, para el acta)” O es una gracia que quisiste hacer, o de lo contrario, es una …(ponga el lector lo que crea conveniente), yo tengo un sustantivo que podría no gustarte demasiado, prefiero no escribirlo. Seguro que tampoco te debe gustar que la RAE se ocupe del castellano de Aragón. De no ser así, no te entiendo.

Podría decir tanto o más sobre lo que dijo el portavoz del PP, pero estoy convencido que de nada serviría. ¡Y tanto ruido e inconvenientes y falsos  razonamientos por un timorato proyecto de ley!

Nada más. Me alegraría de verdad que tu partido rectificase durante la tramitación de la ley, porque por el camino que habéis emprendido no pasareis a los anales de la ilustración aragonesa.

José Miguel Gracia Zapater”

PDH: Carta abierta012