Aragó ja té Llei de Llengües

L’article que podeu llegir tot seguit es va publicar ahir dia 30 a l’Heraldo en versió castellana. He de dir que vaig enviar a l’Heraldo les dues versions, no fos que s’animessin, així s’ho vaig dir, a publicar-lo en català. No ha estat així, però sigui com sigui l’han publicat. També he de dir que aquest diari em va publicant tot els articles i cartes que els envio sobre la Llei de Llengües. Llàstima que gairebé sempre me’ls publiquen, per allò del “contraste de pareceres”suposo, juntament algun altre que defensa la posició contrària. Aquesta vegada m’ha tocat de oponent la “prestigiosa lingüista”, diputada i portaveu del PAR, la calandina María Herrero. Llegiu també els dos PDF’s.

“Després de tants anys d’espera, per fi, Aragó ja té Llei de Llengües. Ha estat l’última comunitat autònoma en regular les seues llengües pròpies, en el nostre cas, l’aragonès i el català. Les dificultats són de tots conegudes.

D’entrada s’ha que dir que la nova Llei no obliga a ningú a parlar, ni a estudiar, ni a aprendre les dues llengües pròpies i històriques, ni les seues diverses modalitats, ni dins ni fora de les zones en les quals es parla cada una de les dues llengües. Per tant, a aquells partits polítics, grups o individus, que parlen d’imposició del català, els commino a que, amb la Llei a la mà, justifiquin article per article, on s’imposa alguna cosa i què s’imposa. No es pot crispar la ciutadania brandint la inexactitud i menys encara la mentida. Siguem seriosos i admetem que totes les llengües d’Aragó són un patrimoni cultural extraordinari de tots els aragonesos.

Pel que a mi respecta i també a moltes més persones, ens hagués agradat, i així ho varem dir, que la Llei declarés cooficials l’aragonès i el català. Seria la millor forma de protegir ambdues llengües i les seues modalitats, i respectar el precepte constitucional (art. 3, apart. 2º). Així mateix, molt més lògic seria, que l’ensenyament de les dues llengües als seus corresponents territoris, donant-se el fet que hi formarà part del currículum, fossin de caràcter obligatori. La no obligatorietat de l’aprenentatge no és una qualitat positiva, si no tot el contrari, en poder privar el nen del seu dret al coneixement de la seua llengua pròpia i produir-li una futura mancança professional.

Està clar que la Llei sí que obliga al Govern i a les institucions públiques a garantir el dret dels parlants i el de l’ensenyament en tots els nivells a les corresponents zones, a evitar la discriminació per parlar una llengua diferent del castellà, a conservar el patrimoni lingüístic aragonès, etc., etc.

Amb referència al Consell General de les Llengües, així com l’Acadèmia del Català i la de l’Aragonès, previstes en la Llei, vull destacar que l’elecció dels seus membres serà essencial. Malament aniríem si la seua elecció es polititzés. Malgrat que la Llei parla de que els seus membres hauran de ser “filòlegs, juristes, sociòlegs, personalitats de les lletres, de l’ensenyament, de la recerca lingüística o dels àmbits social o cultural de la Comunitat aragonesa”, el que no diu és que hauran de saber català i/o aragonès. Vull creure que els tres terços tindran profunds coneixements d’una de les llengües o d’ambdues. Algú podria pensar que els membres de la Real Academia Española no sabessin castellà?

Seria bo, que tant el Govern com les institucions públiques, tenint en compte el llarg període d’espera de la Llei, s’esforcessin a desenvolupar-la i aplicar-la en el termini més curt possible, i no esgotessin els tres anys que marca el precepte legal.

José Miguel Gràcia”

pdf de l’article publicat: Aragón ya tiene Ley de Lenguas

pdf de la rabiola de l’oponent: Article de Maria Herrero

La Llei de Llengües al BOA

Avui ha estat publicada la Llei de Llengües al BOA:

Veure pdf: Llei de Llengües (BOA)

Directament al BOA: aquí

Com una taca d’oli

(Publicat al Diario de Teruel, avui dissabte)

Dijous passat, dia 24, hi va tenir lloc a Saragossa un ple extraordinari per tractar diversos assumptes, pendents des de feia força temps. El llarg ordre del dia, ben explícit i variat, es seguí punt a punt exhaustivament. Van haver-hi temes controvertits fins a extrems inaudits, llargues discussions, posicions encontrades i algun regidor del partit majoritari va amenaçar en trencar la disciplina del vot del seu partit si no s’hi considerava el canvi que proposava per tancar l’acord. Fins i tot un parell de regidors del partit de la coalició de govern van votar en el mateix sentit de l’oposició. Tothom volia parlar al mateix temps, mentre l’Alcalde s’esforçava en mantenir l’ordre a cops de maça sobre la taula. Una persona de Guadalajara, resident a la capital de l’Ebre des de fa poc, que hi era entre el públic assistent —poc nombrós per ser la vespra de Nadal— va comentar al sortir: —Allò semblava una olla de grills, tots cridant. Si no fos que som a Saragossa diria que parlaven un parell de llengües diferents del castellà.

Per al final es va deixar un tema, que amb tota seguretat ocuparia només alguns minuts de comentari per part de l’Alcalde, abans d’aprovar-se: es tractava del canvi d’una làpida o placa de marbre blanc, situada a la plaça d’Espanya, indicant el començament del passeig. La placa diu “P. de la Independencia”. L’Alcalde proposà el canvi per dos motius, tots dos importants: era una de les últimes plaques de nom de carrer que encara restaven per canviar i a més contenia una falta ortogràfica. A la segona “e” li mancava un accent obert. La “P.” podria passar perquè en castellà volia dir “Paseo” i com en la llengua actual també comença per “p”…, però la falta ortogràfica no es pot tolerar. Algú va proposar de pintar l’accent, i la resta es va oposar:  —S’ha de canviar la placa— van clamar. Assumpte acabat. El Secretari de l’Ajuntament va anotar: nova placa “Passeig de la Independència”. Després va escriure: Saragossa a 24 de desembre de 2015.

(Tres anys després de la completa aplicació de la Llei de Llengües, el català s’havia estès per tot l’Aragó com una gran taca d’oli. A Saragossa, tots els carrers ja estaven retolats en català)

José Miguel Gràcia

En capgirar els nadals

(Del meu poemari Dietari en groc)

Desembre 25: en tots els calendaris sempre és Nadal
indefectiblement, però, dissortadament.

U de gener: sempre l’any nou
lògicament, però, fastigosament.

Canviem els calendaris (també el Zaragozano),
els galls dindi i el cava per xaviar i campany.

Traïm les tradicions, dates, festes i fites per fets puntuals;
la coma, el punt i coma; i els dos punts: punts suspensius…

Canviem els noms als tres reis mags: Melciar, Pargàs i Baltacior,
canviem-los els colors i, fins i tot, canviem els reis…, els mags.

Traïm l’Óssa Major, omplint el cel de llunes de colors
i en mig l’Estrella del Sud.

Canviem/traïm també els torrons —el d’Alacant i el de Xixona—
Això no!, això no! Que n’és de bo el primer! Que n’és de bo el segon!
Són els dos tan bons…!

I en capgirar-ho gairebé tot:
mai més serà Nadal, sinó Ladan
i l’any nou, nou any.

Què diu la Llei de Llengües?

Ben clara hi va quedar la nostra posició envers la Llei de Llengües, tant al moment de la seua presentació com a proposició de llei, com durant el seu procés de discussió a la ponència. Volíem que les dues llengües minoritàries d’Aragó —català i aragonès— fossin declarades cooficials amb tot allò que la cooficialitat comporta. No ha estat així, per tant no ens podem sentir lògicament, ni tranquils, ni menys escara satisfets. Tot i què ja tenim la tan esperada —25 anys—, demandada i necessària llei, ens sentim força insatisfets i intranquils. Tanmateix ha arribat el moment, doncs, de destacar a gran trets allò que la llei diu, per evitar malentesos y treure-li el suc possible. Desitjaria que la primera crítica la fes el lector en primera instància, temps tindrem molt més assossegadament de expressar-la cadascú de nosaltres privada i públicament. Aquesta primera anàlisi, preneu-la com una mena d’inventari del que considero més important, positiu o negatiu, de la Llei. Passo per sobre de l’exposició de motius i vaig directament a l’articulat de la Llei aprovada el 17 de desembre:

1. Després d’establir que el castellà és la llengua comú i oficial de tots els aragonesos diu que “L’aragonès i el català són llengües pròpies originals i històriques de la nostra Comunitat Autònoma. En qualitat de tals, gaudiran de protecció i es garantiran el seu ensenyament i el dret dels parlants al seu ús a les zones d’utilització històrica predominant de les mateixes” (Art. 2).

2. Els ajuntaments, a les zones d’utilització històrica predominant, podran “proposar al Consell Superior de les Llengües d’Aragó la denominació de la seua modalitat lingüística, fonamentada en raons històriques, filològiques i sociolingüístiques”.

3. A partir  d’aquest article es repeteix tenaçment per tot el text  la frase “llengües i modalitats lingüístiques d’Aragó”.

4. Els aragonesos tindran el dret de conèixer i d’utilitzar les llengües pròpies, i rebre ensenyament i informació del mitjans de comunicació, tot i que no hi ha cap obligació, amb l’excepció de que el poders públics hauran de garantir els drets i evitar la discriminació.

5. Estableix quatre zones lingüístiques d’utilització històrica, sempre juntament amb el castellà: a)  l’aragonès en la zona nord d’Aragó, b) el català en la zona est, c) una mixta de ambdues en la zona nord-oriental, e) una zona d’ús exclusiu del castellà, i espais de transició-recepció.

6. Es crea el Consell Superior de Llengües d’Aragó que proposarà en matèria lingüística la política i la protecció del patrimoni, seguirà els plans i programes, proposarà les zones lingüístiques i el topònims i realitzarà altres tasques que se li puguin encomanar. Mai seran executives les seues decisions. Estarà format per quinze membres nomenats pel President d’Aragó, per sis anys, i proposats a terços pel Govern, per les Corts i per la Universitat. Hauran de ser “filòlegs, juristes, sociòlegs, personalitats de les lletres, de l’ensenyament, de la recerca lingüística o dels àmbits social o cultural de la Comunitat aragonesa”. Hauran d’establir la seua organització i normes de funcionament,

les quals hauran d’aprovar-se pel Govern desprès d’haver estat debatudes en comissió a les Corts.

7. Es creen l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa i l’Acadèmia Aragonesa del Català amb les funcions següents: establir les normes de les llengües pròpies i assessorar als poders públics i institucions sobre el correcte ús d’aquelles. Ambdues són declarades com a autoritats lingüístiques. El Govern d’Aragó aprovarà els seus Estatuts i fixarà la seua organització i composició entre “filòlegs, personalitats de les lletres, de l’ensenyament, de la comunicació i/o recerca de reconeguda solvència dins de l’àmbit d’aquesta Llei” Els seus primers membres seran nomenats pel Govern d’Aragó a proposta del Consell Superior de Llengües.

8. La Llei dedica quatre llargs capítols al Patrimoni Lingüístic Aragonès. Fa una descripció força detallada i s’esforça en descriure la seua conservació i coordinació. Es repeteixen en els diferents apartats paraules com promoció, foment, afavorir, vetllar, recolzar, establir, facilitar, promoure, evitar, prevenir, etc., etc. Una gran part d’aquest articles no hi era al projecte original. Tot i què l’aplicació real de les mesures podrien quedar a l’atzar del govern de torn.

9. “Es garanteix el dret a l’ensenyament de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó a les zones d’ús històric predominant, de les quals, l’aprenentatge serà voluntari”. Igualment es garanteix l’ensenyament en les zones de transició-recepció i als centres de referència amb alumnes de poblacions de llengua aragonesa o catalana.

10. En les corresponent zones, “es garantirà, juntament amb el castellà, que el seu ensenyament (de les llengües pròpies) s’estableixi a tots els nivells i etapes com a matèria integrant del currículum”. També a la Universitat i centres d’estudis superiors, es fomentarà el coneixement de les llengües pròpies i es crearan les especialitats de Filologia catalana i Filologia aragonesa. Es garanteix l’adequada formació del professorat necessari per a l’ensenyament de les llengües pròpies. Mitjançant el corresponent reglament es regularà la qualificació d’accessos a les places de professors. La qualificació serà progressiva i voluntària.

11. “Tots els ciutadans tindran dret d’usar tant el castellà com les llengües pròpies i modalitats lingüístiques en les respectives zones d’utilització predominant” Els administrats podran dirigir-se a les administracions amb la llengua pròpia. Quan rebin els escrits els traduiran i se’ls enviaran al interessat. Les respostes de les administracions seran en castellà i en la llengua pròpia. Hi haurà formularis i textos bilingües o en llengües pròpies.

12. Les publicacions oficials, si el corresponent organisme ho desitgés, podran fer-se en llengües pròpies, però separadament. Per reglament s’establirà la utilització de les llengües pròpies a les Corts. Qualsevol ciutadà es podrà dirigir a les Corts en la seua llengua pròpia d’Aragó. La resposta serà en castellà i en la llengua que hagi utilitzat. El procediment serà el mateix per al Justícia d’Aragó.

13. A les zones amb llengua pròpia, els debats a les entitats locals es podran fer en llengua pròpia o en castellà i les actes s’hi hauran d’escriure en castellà i en la llengua pròpia.

14. La denominació dels topònims a les zones amb llengua pròpia serà única, la tradicionalment utilitzada, llevat d’allò establert per les comarques i municipis. El nom únic dels carrers serà competència dels municipis.

15. Es reconeix el dret d’ús de noms i cognoms en llengua pròpia. Els majors de 14 anys podran demanar la substitució dels seus noms i cognoms castellans per els corresponents  de les llengües pròpies.

16. Respectant els principis d’independència i autonomia, les Administracions Públiques, en el que fa referència als mitjans de comunicació i a les llengües pròpies, adoptaran mesures per: promoure emissions de radio i televisió, fomentar la producció i difusió d’obres, fomentar articles de premsa, donar suport financer a les produccions d’audiovisuals, donar suport a la formació de periodistes i vigilar per a que els interessos dels parlants estiguin representats en les estructures internes dels mitjans per garantir la llibertat i la pluralitat.

17. La iniciativa social en tot allò que faci referència a la recerca, difusió, ensenyament i dignificació de les llengües pròpies, serà especialment tinguda en compte i es subscriuran convenis de col·laboració amb les entitats socials.

18. La Llei entrarà en vigor un mes després d’haver-s’hi publicat al Butlletí Oficial d’Aragó. En un termini de tres mesos es constituirà el Consell Superior de les Llengües. En un termini de vuit mesos el Govern d’Aragó aprovarà els Estatuts de les acadèmies de les llengües. El termini màxim d’aplicació de la Llei serà de tres anys. L’ensenyament  de les llengües pròpies, tal com preveu la Llei, s’iniciarà gradualment des del començament del curs 2011-2012.

1. En un termini de sis mesos, el Govern d’Aragó crearà un òrgan administratiu al objecte de vigilar el compliment de la Llei, especialment en tot allò referent a l’ensenyament.

Substancialment, això és el que diu la Llei. Els comentaris crítics ja vindran.

José Miguel Gràcia

Magnífica l’editorial d’El Periódico

L’editorial d’El Periódico de Aragón d’avui dia 20 és d’una sentatesa francament mai vista a la premsa saragossana. I ho deiem només per ser moderat.

La podeu llegir aquí

Ja tenim Llei de Llengües

El Periódico de Aragón em va demanar ahir a corre-cuita un article en català sobre la Llei de Llengües que s’estava votant a les Cors d’Aragó. Així ho vaig fer i a última hora de la tarda el vaig enviar. Segurament haurà estat el primer o un dels primers articles escrits en català i publicats en un diari de tirada important a la capital d’Aragó, des de fa molt de temps. Tenint en compte aquesta circumstància, està escrit volgudament en un to, si més no, contemporitzador. Tant de bo que la Llei de Llengues comencés  a fer-se visible.

Quan he vist aquest matí el diari, me n’adono que ha estat reduït l’article a menys de la meitat per motius que desconec. Això és el que hi ha, resta la curiositat d’haver-hi estat el primer article—part d’un article— escrit en català i publicat a El Periódico de Aragón

“Ja tenim Llei de Llengües

José Miguel Gràcia*

Ahir, les Corts d’Aragó van aprovar la tan esperada, tan demandada i tan necessària Llei de Llengües. En primer lloc hi ha que agrair a tots el que han treballat per a què el projecte hagi pogut veure la llum: partits polítics (no tots, el lector m’entén), institucions i persones que han lluitat força, i què tan poc reconeguda ha estat la seua tasca en aquest Aragó que no acaba d’adonar-se de la seua riquesa cultural i lingüística.

No són tot flors i violes a la Llei, ni molt menys: a un gran col·lectiu, en el qual m’hi trobo, ens hagués agradat que l’aragonès i el català es declaressin cooficials i no només llengües pròpies i històriques. Bé que ho hem reclamat des de sempre! Tot i què, si la Constitució estableix la cooficialitat de totes les llengües espanyoles a més del castellà i la Llei de Llengües diu que són llengües pròpies…, clara és la conclusió, oi?

Repassant els diferents articles, ens agrada l’obligació que s’imposa al Govern i a les diferents institucions públiques —tal vegada no podria ser d’altra manera— de  garantir els drets dels parlants i el dret a l’ensenyament en tots els nivells, d’evitar la discriminació per parlar una llengua diferent del castellà, de conservar el patrimoni lingüístic aragonès, etc., etc.

M’agradaria que quedés prou clar que la Llei no obliga a ningú, ni en les zones amb llengües pròpies diferents del castellà ni fora d’elles, a utilitzar o a rebre ensenyament de i en català o aragonès. Això ho dic per a què callin per sempre les veus dels crispadors, dels enganyadors i politicastres de les llengües, Partit Popular i Partit Aragonès, quan diuen “nos quieren imponer el catalán”, y a més ho diuen en zones de parla castellana. Emperò el que jo penso, i molta més gent, és que la no obligació d’aprendre a escola la llengua pròpia, com una altra assignatura, no és un fet positiu, ans al  contrari, és molt negatiu en tant que es pot privar d’un dret a l’infant que tindrà repercussions en el futur, al menys en la seua carrera professional.

Penso que la repetició constant de la Llei mitjançant la frase “llengües i modalitats lingüístiques d’Aragó”, no és gens aclaridora, hagués estat molt més adient dir “llengües pròpies i les seues modalitats”. En quan a la denominació de la zona on es parla el català, tenint una paraula prou clara per anomenar-la com és la Franja, s’utilitza la indefinició de “zona oriental d’Aragó”. No ho entenc. No es parla català en la totalitat del llevant d’Aragó.

Amb referència, tant al Consell General de les Llengües, com a l’Acadèmia del Català i la del Aragonès, que la Llei preveu, voldria dir que l’elecció dels seus membres serà essencial. Mal anirem si l’elecció es polititza. Malgrat que la Llei parla de que els seus membres hauran de ser “filòlegs, juristes, sociòlegs, personalitats de les lletres, de l’ensenyament, de la recerca lingüística o dels àmbits social o cultural de la Comunitat aragonesa”, el que no diu és que haurien de saber català i/o aragonès. Vull creure que tots tres terços gaudiran de forts coneixements d’una d’elles o d’ambdues. Algú gosa pensar que els membres de la Real Academia Española no sabessin castellà?

Tant de bo que els ciutadans de les zones amb llengua pròpia es puguin dirigir a les diferents administracions en la seua pròpia llengua, una altra cosa és el procediment que s’estableix. Hi ha temps per a les simplificacions mitjançant els reglaments.

Reconeixen que el termini d’aplicació de la Llei era de quatre anys en el projecte original i que ara la Llei el redueix a tres, no us hi sembla massa llarg encara?

Bona cosa és l’obligació dels mitjans de comunicació públics d’utilitzar l’aragonès i el català en determinats espais i horaris segons ordena la Llei. També molt adient la referència que es fa a la recomanació de fer-ho en els privats.

I per acabar amb una humorada de la Llei: què voleu que us digui? Frega el ridícul la possibilitat que la Llei dóna als Ajuntaments per proposar al Consell General de Llengües la denominació de la varietat lingüística del Municipi. Una rialla a temps no va gens malament.

Ja tenim Llei de Llengües, amb els seus aspectes positius i les seues mancances, la qual ara, tant el Govern com les institucions públiques haurien d’esforçar-se en desenvolupar i aplicar amb tot l’interès, fermesa i habilitat possibles, i sense esperar a esgotar el termini legal per a  la seua íntegra aplicació.

*Escriptor”

veieu l’article al diari digital

pdf de l’article

Bones Festes i Feliç 2010

Superades les 22 000 entrades al bloc, amb un petit poema i un quadre de recent factura, us faig arribar la meua felicitació. Moltes gràcies.

Tomàs Bosque publicarà llibre en breu

Pròximament sortirà el llibre Melodia provençal de Tomàs Bosque, un recull de poemes, cançons i prosa. M’han arribat noticies de què el dibuixant Azagra té preparats uns quants dibuixos per l’esmentat llibre del Tomàs. Azagra publica al seu bloc personal, unes vinyetes amb comentaris sobre el Tomàs i el seu llibre. Podeu veure’ls a: post al bloc d’Azagra

Ja està pactada la Llei de LLengües

Sembla que ja està pactada la Llei de Llengües entre el PSOE i la CHA, a l’haver-s’hi acceptat unes 60 esmenes de la CHA. El PP està completament desmarcat, recollint signatures contra el català. Ni aquesta, ni cap altra llei, ells neguen els drets perquè pensen guanyar vots. El PAR, malgrat que ha anunciat que votarien en contra, penso que s’estan rumiant l’abstenció, o potser no, al haver-s’hi entestat en la paraula “català”. Si voten en contra, quedaran a l’alçada del PP. IU diu que votarà en contra per considerar el projecte molt lluny d’allò que seria acceptable al no contemplar la cooficialitat. També rebutgen l’acadèmia del català per innecessària.

El projecte esmenat ha millorat alguns aspectes del projecte original, com el paper dels mitjans de comunicació, més articles proteccionistes, la tasca de la Universitat i les relacions per escrit amb les administracions, per exemple, però per contra, s’han admès esmenes o part d’esmenes del PAR, clarament obviables i innecessàries.

El català i l’aragonès no seran cooficials, ni obligatoris, tal com es deia en el projecte original. Es declaren com a llengües pròpies i històriques,  així com les varietats lingüístiques. Aquesta última expressió es  repeteix fins l’extenuació.

No és de rebut la “trampa saducea” que hi figura a l’exposició de motius en el sentit de que ambdues llengües no poden ser oficials perquè no ho diu l’Estatut. És un intent infantil de carregar-se l’article 3, punt 2 de la Constitució. S’ha introduït també l’estupidesa de que els ajuntaments podran proposar el nom de la varietat de llengua del municipi. Hi haurà dues Acadèmies i el Consell General de Llengües. La “condició política d’aragonès” que exigia una esmena del PAR per a ser membre del Consell Superior de Llengües, ha quedat en “persones dels àmbits social o cultural de la Comunitat Aragonesa”.

S’ha reduït el termini d’aplicació de la llei a l’ensenyament, de quatre a tres anys.

El dia 17 coneixerem la definitiva Llei de Llengües.

Dos articles d’ El Periódico d’avui:

Los científicos dan por probado que en Aragón se habla el catalán

La campaña contra el catalán