Percepció del risc

(Publicat al Diario de Teruel, avui dissabte 30 de gener)

La certesa de què ocorri un determinat fet l’anomenem com a probabilitat u, és a dir que tota la gamma de probabilitats d’ocurrència d’un fet aniran d’un xic més de cero a u. El risc relatiu és una proporció de la probabilitat de l’esdeveniment que ocorri a un grup exposat a alguna cosa, en comparació a un altre grup no esposat. Si de cent persones fumadores, trenta acaben generant un càncer de pulmó, i només una, si no ho són, el risc relatiu seria de trenta —xifra que surt de dividir 30 entre 1.

La percepció del risc és un tema força complex i matèria d’estudi d’especialistes: psicòlegs, sociòlegs i antropòlegs. No és només la xifra concreta del risc, ni tan sols és l’aspecte més important, el que fa que la societat tingui prevenció o temor a una determinada circumstància de risc. Tal vegada és més influent la quantitat d’individus que surten o poden sortir afectats per esdeveniment que la suma d’individus afectats en tots els esdeveniments dins d’un determinat període. Anem als exemples.

Ningú ho dubta: està ben estudiat i documentat que el risc de mort de càncer de pulmó dels fumadors actius i passius, és tan gran com per a deixar de fumar immediatament després de pensar-ho. Doncs, per què no ho fan? Aquí actua la percepció del risc. Si els afectats per càncer de pulmó, i a més fumadors, es morissin en grups grans, encara que sumessin els mateixos que individualment, el canvi en l’hàbit de fumar seria dràstic. Algun agosarat parlaria de fumadors suïcides.

Un altre exemple ben actual, però de caire invers al anterior, el tenim en l’energia nuclear. Se sap que hi ha un risc, que els tècnics diuen que és gairebé infinitesimal, que els que viuen a la vora de les central no desenvolupen més càncers que la resta de la població, que la seguritat creix dia rere dia, etc. Tot això són foteses, pensem. I intel·lectualment barregem Chernobyl, Hiroshima, els quatre cents mil anys de vida estimada dels residus nuclears que hi seran als cementiris —no ens va bé dir magatzems—, les possibles conseqüències d’un accident nuclear, i ens surt un còctel imbevible, però explícitament esfereïdor. Si més no els risc és molt petit, oi? Això no té importància. Jo també vaig ser fumador i encara no les tinc totes amb lo nuclear.

José Miguel Gràcia

Una sentència innecessària

(Article pendent de publicar en castellà a “El Heraldo” de Saragossa)

“Tres llargs anys esperant que el Tribunal Constitucional es pronunciï sobre la constitucionalitat de l’Estatut de Catalunya. Tres anys de pressions i filtracions interessades, s’hi miri com s’hi miri.

Un tribunal en estat precari: dels seus 12 membres, a quatre se’ls ha caducat el mandat, a un el va recusar el Partit Popular, més per interès propi que per motius reals, un altre membre va morir, i com està passant amb els quatre que cal substituir, no hi ha forma de posar-se d’acord els dos grans partits. Una vergonyosa irresponsabilitat, potser més d’una part que de l’altra. Una circumstància prevista per la llei que la raó i el sentit comú es neguen a acceptar. És més, hi ha hagut  manifestacions públiques afirmant que no hi haurà renovació fins que no hi hagi sentència sobre l’Estatut català. Si això no és manipulació del TC, ja em direun quina cosa és. Allò que es pogué qualificar d’interessats recursos d’inconstitucionalitat, ara, el temps i les circumstàncies els està convertint potser en recursos impropis. ¿Com pot entendre el ciutadà que, en un tema de tanta importància, puguin mantenir els magistrats dues posicions tan diferents i gairebé al cinquanta per cent, tal com han explicat els mitjans de comunicació en multitud d’ocasions? D’aquesta circumstància es pot inferir que, en el cas d’haver-se produït les substitucions al seu temps, i si no s’hi hagués recusat a un dels membres, les posicions podrien haver-se desequilibrat, no importa a favor de qui. Mentrestant a Catalunya creix la desafecció.

Dit tot això, la meua conclusió és que si el TC dicta sentència confirmant la constitucionalitat de l’Estatut, quant de soroll per a no res! Si la sentència declara inconstitucionals alguns dels seus articles, es produirà un fet insòlit en un país democràtic: un tribunal intervindrà i rectificarà la decisió de la sobirania popular, manifestada a través d’un referèndum legal. Suposo que si així succeeix, el procés no s’acabaria acceptant la sentència sense res més. Vull pensar que com a mínim s’hauria de tornar a convocar els ciutadans catalans perquè ratifiquessin l’Estatut rectificat, en un nou referèndum. Que menys! Qualsevol altre camí conduiria a l’impredictible.

La pregunta clau és: Pot un tribunal, fins i tot el TC, rectificar o anul·lar la voluntat popular democràticament manifestada? Si les lleis ho permeten, aquestes són inconstitucionals. Si és un precepte constitucional el que ho tutela, és una contradicció que s’ hauria de corregir urgentment. (Art. 1.2. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat). És que el poble català no és poble espanyol?

Amb tota modèstia, crec que la millor decisió del TC, no hauria de ser altra que la declaració de no competència sobre l’assumpte, d’acord amb l’article 1er de la Constitució Espanyola. Tot seguit, hauria de demanar als partits polítics el necessari i urgent acord per a la renovació immediata dels membres, dels quals, el seu mandat va caducar fa massa temps. La Institució sortiria reforçada.

José Miguel Gràcia”

Integrisme catòlic

Article publicat avui a “La Comarca” d’Alcanyís

“Integrismo católico

José Miguel Gràcia*

Grandes nubes de nacional catolicismo integrista llegan a todos los rincones de España, empujadas por los vientos propagandísticos que surgen de los medios de comunicación y grupos de católicos ultras. La reacción ultramontana en defensa de la permanencia de los crucifijos en las escuelas es un acto poco democrático y de anulación de los derechos individuales de los escolares. ¿En unas escuelas laicas, públicas o concertadas, incluso si sólo se las considera aconfesionales, por qué hay que colocar signos e imágenes exclusivamente de una religión? Para respetar la libertad del niño en toda su integridad, habría que poner un muestrario de todas las religiones, de todas las formas de entender la espiritualidad, de los indiferentes, de los no religiosos, de los agnósticos, de los ateos…¡Teóricamente qué bonito, pero qué absurdo! Por lo tanto, dejemos las paredes limpias de ideologías y de religiones. Tiempo tendrán los niños y jóvenes cuando alcancen la mayoría de edad o tengan el suficiente criterio para inclinarse libremente, con las mínimas influencias posibles, hacia el credo religioso o hacia la ausencia de religiosidad según lo estimen oportuno. Lo que pasa, y de ahí la insistencia de que no se retiren los pocos crucifijos que quedan en las escuelas, es que un niño educado en un ambiente católico (familia y escuela) tiene infinitamente más probabilidades de ser oficialmente católico que musulmán. También es cierta la situación inversa. La libertad de elegir de los hijos no debiera estar influida por la idea de los padres respecto a que su religión es la verdadera. De lo contrario, podemos caer en el despropósito de: si mi religión es la verdadera, por qué he dar a mi hijo posibilidades de conocer las no lo son. Sería un riesgo, o en todo caso, una pérdida de tiempo.

No quiero pasar por alto una de las razones que dan los defensores del crucifijo en las escuelas cuando afirman que el Cristo crucificado es el símbolo de amor más grande que se puede dar, al haber dado la vida por todos los hombres: es la explicación del creyente. Para un no creyente y también para un niño, el ver un hombre crucificado y muerto en la cruz,  con una corona de espinas, con una herida abierta en el pecho por una lanza, ensangrentado, vilipendiado, etc., etc., ¿no creen que puede producirle todo tipo de sentimientos menos amor? ¡Qué personas tan crueles, inhumanas e irracionales pudieron hacer eso! Un ejemplo del odio en estado puro. ¿Alguien soportaría tal solo un animal sacrificado en esas circunstancias? Ya sé que me dirán los católicos que es solo un símbolo, muy bien, pero solo para los cristianos, añado yo.

El pasado 27 de diciembre el Cardenal Rouco convirtió Madrid en la capital europea de la familia cristiana. Unos miles de católicos, menos de los esperados, cuarenta obispos y cardenales y una quincena de prelados y purpurados extranjeros asistieron a una misa en pleno paseo de la Castellana. El cardenal Rouco cargó contra el divorcio, el aborto y los matrimonios gays, entre otras cosas. Durante los gobiernos del Partido Popular, no se manifestaron ni una sola vez por las calles de Madrid. No seré yo quien niegue el derecho, a los allí reunidos, a manifestar públicamente sus ideas, no obstante quiero recordarles que tanto el divorcio como el aborto y el matrimonio entre homosexuales fueron aprobados, bajo determinados supuestos o circunstancias, por el Parlamento español. Ello me lleva a concluir que cuanto más aireen públicamente sus creencias, sobre todo si lo hacen en contra de las leyes vigentes, menos consideración pública tendremos los ciudadanos hacia las instituciones que representan y más expuestos estarán a la crítica de todos, como yo lo hago ahora.

Veamos algunas de sus contradicciones. No aceptan el derecho de una mujer a abortar de acuerdo con la ley, y tampoco admiten los anticonceptivos ni el preservativo. Tampoco aceptan este último como medida preventiva contra el SIDA. (Supongo que el lector conocerá las pintorescas explicaciones del por qué no es eficaz el preservativo en África, a tenor de unas declaraciones que hizo el Papa). No aceptan el divorcio por que el matrimonio católico es indisoluble, pero el Tribunal de la Rota puede declararlo, con un poco de tiempo y sobre todo dinero, no consumado, habiendo tenido un hijo, dos o los que fuere. Alientan las familias numerosas como un bien casi supremo —Dios proveerá dicen—, dictan las normas de un buen comportamiento familiar, y prohíben el matrimonio y tener hijos a todo aquel que ejerce el sacerdocio. Esto es lo que se llama un buen ejemplo. Rechazan las uniones, ahora matrimoniales, de los homosexuales y predican el amor y la caridad de los seres humanos. Hablan de la libertad y les gustaría imponer sus ideas. Predican la igualdad y prohíben a las mujeres ejercer el sacerdocio. Dicen estar con la democracia y tanto el Papa como cardenales, obispos, párrocos, etc., son elegidos sin ninguna intervención de los fieles. Para qué más.

Hubo un tiempo en que su reino estaba en la tierra y en el cielo, ahora que están perdiendo el de la tierra, deberían reflexionar por qué a tanta gente  le importa tan poco el de su cielo.

Enhorabona als vinilòfons

Que el vinil està viu, ben  viu, és un fet que avui està a l’abast de tothom. Des d’aquest bloc he comentat més d’una vegada que realment mai havia mort. Espectaculars hi han estat els avanços dels suports i aparells reproductors digitals (CD, SACD, Audio video, Bluray audio, MP3 sense comprimir, Servidors, etc.), tot i què mai han fregat l’alta qualitat, la naturalitat i l’emotivitat d’un disc de vinil reproduït amb un giradiscs, proveït d’una bona càpsula fonocaptora (suport i aparell reproductor analògics). La comparació és difícil, són móns diferents.

Després de molts anys i quan les vendes de discs compactes estan baixant dia rere dia, i quant moltes botigues de venda de música han de tancar, reduir el negoci o donar-li un altre caire, ha aparegut al mercat espanyol una col·lecció de discs de vinil, sota el títol de “Vinilos míticos de jazz”. El primer disc que ha sortit és el mític “Kind of Blue” de Miles Davis, amb Cannonball Adderley, Paul Chambers, James Cobb, John Coltrane, Bill Evans i Wilton Kelly: una pura delícia, publicat el17 d’agost de 1959 a la Columbia Records de Nova York. Ha estat considerat per molts crítics com el millor àlbum de jazz de tots els temps.

La reedició que comentem ha estat realitzada per la companyia americana Classic Records, adquirida per la companyia editora espanyola, amb un disc de 180 grams de gran qualitat. Es pot comprar als quioscs de premsa. No cal dir que el recomano fervorosament, després d’haver-lo escoltat amb molta tranquil·litat, avui 17 de gener. Fora, una fina pluja gosava dibuixar sobre els vidres efímeres figures indesxifrables, tal vegada volia escriure música.

Com a pròximes sortides anuncien. “A love supreme” de John Coltrane, “Mack the knife” d’Ella Fitzerald, “Bird and diz” de Charlie Parker i molts més.

És una perfeta ocasió per aquells que vulguin iniciar-se en el jazz i la música analògica amb majúscules. Els preus són raonables. El CD està mort, visca el vinil!

Debat sobre la Llei de Llengües a Aragón Televisión

Aquesta nit a les 23,15 hi ha un debat sobre la Llei de Llengües a Aragón Televisión. Hi participen lingüistes, periodistes i polítics. Els que no tingueu accés perquè esteu fora dels territoris d’Aragó, o senzillament no tingueu cobertura, hi podreu veure el programa per internet, entrant a :

Veure el programa

Veure la programació

Gracián i la monarquía espanyola

(Sobre la incomprensió i el centralisme espanyols, com a temes principals o  fent-hi esment parcialment, tinc escrits uns quants articles, dels quals avui en transcric un que vaig publicar en castellà, fa un temps, a “La Comarca” d’Alcanyís)

“Gracián i la Monarquia espanyola

José Miguel Gràcia

Enfront de les anàlisis utòpiques i providencialistes i les categories psicològiques, religioses o teològiques, emprades per referir-se a la Monarquia espanyola, de tots els analistes de l’època, tal com manté José Luís Bermejo Cabrero, el gran Gracián feia la següent anàlisi conceptual: “Hay también grande distancia de fundar un reino homogéneo y dentro de una provincia al componer un imperio universal de diversas provincias y naciones. Allí, la uniformidad de leyes, semejanza de costumbres, una lengua y un clima, al paso que lo unen en sí, lo separan de los extraños. Los mismos mares, los montes y los ríos le son a Francia término connatural y muralla para su conservación. Pero en la monarquía de España, donde las provincias son muchas, las naciones diferentes, las lenguas varias, las inclinaciones opuestas, los climas encontrados, así como es menester gran capacidad para conservar, así mucha para unir.” El subratllat és meu com podeu suposar.

Han passat quatre cents anys d’ençà que Gracián va escriure aquestes línies, i quan actuals són encara les seues paraules en aquest país anomenat Espanya. Ja sé que algú em dirà que les províncies i nacions a què es referia Gracián no són exactament les mateixes que ara s’hi entenen, però sí són conceptualment equivalens. En el moment de redactar la Constitució del 78, potser hi hagués col·laborat a la seua millora una lectura del subratllat de les paraules de Gracián. Com a consol tranquil·litzador podem argüir en contra que de poc hagués servit l’exercici de la lectura de les paraules de Gracián, ateses les circumstàncies polítiques i grups de pressió dels temps de la transició, i per això, es va fer allò que es va poder.

Abans de continuar vull dir que la cita de Gracián, reduïda a la part subratllada, la vaig veure escrita fa força temps a la introducció del llibre de José Antonio Labordeta, Un país en la Mochila. Em va agradar. Fa pocs dies, ordenant unes quantes prestatgeries del meu despatx, em vaig topar amb els tres o quatre llibres que tinc de Labordeta, vaig veure de nou la cita i em vaig decidir a escriure aquestes línies.

Des de la capital del Regne d’Espanya i també des d’algunes altres parts, sembla que cada dia costa més reconèixer les diferències dels diversos territoris. Em refereixo a les diferències importants, aquelles que són bàsiques de la personalitat diferencial, com la llengua, la cultura, el sentiment de pertinença a un territori propi que la Constitució, en alguns casos, anomena nacionalidad i què els habitants d’alguns territoris li diuen nació. Ni gens ni mica tenen res a veure aquestes diferències amb les purament folklòriques o els tòpics sense fonament real. Se’ls fica en el mateix calaix, als nacionalistes, federalistes, separatistes, independentistes i a altres “istes”, i se’ls critica per insolidaris, irresponsables i anticonstitucionals. Entrar en l’anàlisi de les singularitats i diferències d’aquests, no hi cap en el raonament dels que pretenen separar més que unir, tot i que manifestin el contrari.

Recentment estan apareixent brots nous de fervor uniformador i centralista que no tenen res a veure amb la realitat plural espanyola, fins i tot, aquella que contemplà la Constitució de 1978. Estranya manera d’unir els territoris que se senten diferents, és aquella que atribueix el conjunt de mals existents a les autonomies, a les seues competències i a tots els seus dirigents. Estranya manera d’unir és també aquella que es desinteressa de les característiques especials d’algun territori. Els posaré un exemple: fora dels territoris espanyols de parla catalana, només hi ha 7 universitats que ensenyen la llengua catalana a Espanya. A Itàlia hi ha 12, a Alemanya hi ha 40 i a tot el món, unes 180. El català és la novena llengua europea, al mateix temps que el grec i per davant del portuguès, del suec i del danès. Quina hauria de ser la reacció del que se n’adona de que és  rebutjat per les coses que més estima?

He escrit més d’una vegada, amb escàs èxit i més crítiques, que en aquest país anomenat Espanya creixen els separatistes perquè creixen també els separadors, voluntària o involuntàriament. Hi posaré un altre exemple: suposo recordarà el lector el creixement extraordinari d’Esquerra Republicana de Catalunya després de la campanya d’anticatalanisme dels governs d’Aznar. Quant millor farien els partits polítics, i més que ningú el PP, de no utilitzar l’atac contra algunes parts del nostre país com a planter de vots de la resta d’Espanya. Quant millor farien els mitjans de comunicació, molts d’ells de la capital del Regne, de no establir el melic d’Espanya a la Puerta del Sol.

No trobo millor cosa per acabar que aquestes paraules:  “… es menester gran capacidad para conservar, así mucha para unir”, Baltasar Gracián, il·lustre aragonès, nascut el 1601 a Belmonte, que a partir de 1910 es va dir Belmonte del Rio Perejil, el 1920 Belmonte de Calatayud i d’ençà 1985, Belmonte de Gracián, si la Wikipèdia no m’enganya. Sembla que els pobles que es diuen Belmonte tendeixen a canviar d’apel·latiu. Al Baix Aragó tenim un altre exemple: primer es deia Bellmunt / Belmonte a seques. El 1917 passà a anomenar-se Bellmunt de Mesquí / Belmonte de Mezquín. El 1979, es va canviar per Belmonte de San José. Fa un parell d’anys, algun il·lustrat, complint amb la Llei de Comarcalització, va posar en els cartells Belmonte de San José / Bellmun. No va passar molt de temps i es va canviar el cartell per Belmonte de San José / Bellmunt, com ha de ser, però sense apel·latiu. Hi veurem algun altre canvi? Perdoni el lector, m’he allunyat del tema original i he d’acabar.”

Concurs de pintura (Pena-roja)

L’obra Fardell (autor: J. M. Gràcia) ha estat finalista del VI CONCURS DE PINTURA “DESIDERI  LOMBARTE” de la vila de Pena-roja de Tastavins.

Capital centralista, Estado descentralizado

(Article publicat avui al Diario de Teruel)

“José Miguel Gràcia*

Me refiero a España y a su capital Madrid. A través de la Constitución del año 1978 nos dimos un país descentralizado denominado Estado de las autonomías —unas de ellas mediante el artículo 151 (Cataluña, País Vasco, Galicia i Andalucía) i el resto por el artículo 143. El resultado político final, llámense regiones, nacionalidades o naciones según algún estatuto reformado reclama, se aproxima tanto a un Estado Federal, que podríamos decir que solo le falta el nombre. No fue mal camino el emprendido, si lo juzgamos por los resultados económicos de nuestro país o por la creciente aceptación y adhesión inquebrantable de cualquier parte de España hacia el   sistema autonómico que establecimos.

El traspaso de competencias produjo los correspondientes traspasos de funcionarios directos que a tales competencias correspondían. Ahora bien, las estructuras ministeriales, la mayoría de ellas en Madrid, quedaron prácticamente intactas, al mismo tiempo que se creaban las equivalentes en las diferentes autonomías. Con el paso del tiempo y hasta el día de hoy, pocos avances se han  producido al respecto: siguen las mismas estructuras ministeriales, aferradas en mantener el poder que realmente se fue a las autonomías. Ministros y ministerios que deberían ser meros coordinadores, actúan como si lo fueran de nuestra vecina Francia, país centralista por excelencia. La estructura de poder político y funcionarial conlleva una serie de compañeros de viaje: entes públicos, entidades autónomas e incluso privadas que se justifican por estar al lado del poder. Y el poder político los necesita a ellos para engrandecer su entorno y arroparse. El resultado del conjunto es el mantenimiento de pesadas estructuras, tan costosas como innecesarias, propias de un estado centralista.

El Senado que debiera haberse transformada en la cámara de las autonomías, se ha quedado anclado en sus orígenes, destino de políticos que han dejado de importar a sus partidos, con honrosas excepciones: un órgano de escasa representación y prácticamente sin ninguna utilidad real, eso sí, ostentando la vacua responsabilidad de Cámara de segunda lectura de la leyes. Cámara de entorpecimiento de las leyes, habría que llamarla.  Y luego dirán que la Constitución está bien como está y no necesita ningún cambio…

No es poco todo lo que he dicho, no obstante, queda lo más negativo por relatar de ese Madrid centralista. Iré directamente al tema. La capital del Reino se ha convertido en la central de la administración de la ideología uniformadora, o al menos así quiere serlo, de un país diverso en el campo cultural y lingüístico, geográficamente diferente y más complejo de lo que a primera vista parece en cuanto a los sentimientos de pertenencia al Estado. Seria largo y prolijo el mencionar todos los núcleos, medios de comunicación y grupos de presión que representan lo que quiero trasmitir al lector. Tomemos los cuatro grandes periódicos de Madrid y veamos su comportamiento e influencias. El Mundo, ABC y La Razón, con ediciones en otras grandes ciudades, pero manteniendo la mismas editoriales, comparten prácticamente una ideología más ultramontana que el mismo Partido Popular, el cual se siente atrapado en medio de los tres rotativos, a los cuales ha de obedecer por si acaso. La concepción del Estado de dichos medios se basa en una interpretación restrictiva de la Constitución y en una permanente crispación hacia lo diferente y lo plural. Nadie duda de la profesionalidad de El País, ni de su ideología más centrada y responsable, no obstante desde hace un tiempo se observa en él un cambio con una crítica permanente al Gobierno y haciendo gala de una tendencia más centrípeta que hace un par de años. España, o mejor dicho Madrid, salvadas las excepciones, se aleja del espíritu de la transición. A pesar de las leyes progresistas que el gobierno del PSOE ha logrado aprobar, referentes a la familia, a la educación, a la protección social y a determinados derechos del individuo, grandes nubes de pensamiento conservador y catolicismo integrista se ciernen sobre Madrid. La mayoría de ellas logran esparcirse por toda la geografía española, al no encontrar barreras de pensamiento propio, ni en la ciudadanía, ni en medios de comunicación de las diferentes comunidades, con algunas excepciones.

¿Cuál es la conclusión de todo esto? Pues miren, a mi modo de entender, España iría mucho mejor con un Madrid aligerado de funcionarios y cargos políticos, de centros de poder, de tertulianos y de medios de comunicación. Lo que pudiera parecer un Madrid integrador, no es mas que un centro de uniformismo y de tensiones, y a la larga, motor de desafecciones de ciertos territorios. Criticar los nacionalismos de algunas partes de España, no es ni justo ni coherente, si no se extiende la crítica al nacionalismo centralista, integrista y uniformador. No es la primera vez que escribo lo siguiente: la fábrica de los separatismos está en Madrid y en algún partido político.

El pensamiento predominante no ha de surgir de un núcleo central privilegiado; el verdadero pensamiento integrador y cohesionante saldrá de las diferentes corrientes y comunidades de todo el país. Y el caldo de cultivo no habría de ser otro que el respeto a las diferencias —no me refiero al folclor—, nunca la amenaza, ni el deprecio.

Permítanme una ligereza: para bien del país, habría que desmontar Madrid. No se asusten, quiero decir desnudarlo al menos ideológicamente.

*Escritor

pdf artículo

El web d’ASCUMA

L’Associació Cultural del Matarranya invita a visitar el seu WEB, tenint en compte que està prou avançada la renovació.

Entrar al web: ASCUMA