De mi tristeza ante unos hechos

(Aquest article surt publicat avui dimarts a La Comarca d’Alcanyís. Els fets succeits a la Codonyera, el meu poble, m’han entristit força en fer-me  sentir vergonya aliena. Suposo que entendreu la meua reacció i el per què del meu article, així com l’estil i la forma. Rebria gustós els vostres comentaris)

“José Miguel Gracia Zapater*

He dicho y he dejado escrito en alguna parte, que a partir de ahora no gastaría una minuto más en argumentar cual es la lengua de los territorios de Aragón que conocemos como La Franja. A los que no admiten que son variantes del catalán, les diré que tienen un problema puesto que ha entrado en vigor la Ley de Lenguas que lo define con claridad, y como las leyes están para cumplirlas…

Unos recientes hechos sucedidos en mi pueblo, la Codonyera (puedo y debo escribirlo así por la ley y por la ciencia), me impulsan a escribir estas líneas. Ni es la indignación, ni es la controversia —uno ya cubrió el cupo en este asunto—, ni tan solo el afán de que resplandezca la verdad, es el profundo sentimiento de tristeza que los hechos que comentaré me producen, acerca de los cuales, hace unos días, nos informaba este periódico y algunas notas de prensa más.

Una charla informativa sobre la Ley de Lenguas aprobada en el Parlamento aragonés, no pudo celebrarse por la negación de la alcaldesa, María José Gascón, a ceder un local del Ayuntamiento. Las personas de Chunta Aragonesista que pretendían celebrar la charla lo calificaron como negación de derechos, boicot e ilegalidad. Yo me ahorro el calificativo y el lector ya pondrá el suyo. La alcaldesa manifestó que “todos los concejales del pueblo votaron en contra, por unanimidad” [sic] porque alteraría “el orden y la armonía del pueblo” Cuando, a través de una inexplicable unanimidad, se impide la libertad de expresión alegando defender el orden y la armonía, jirones de democracia y libertad se esparcen por calles y plazas. En estos casos, a uno le vienen recuerdos de tiempos ya pasados afortunadamente. ¿Como explicar que los concejales del partido —PSOE— que presentó en solitario la Ley de Lenguas, y que después la aprobó con la ayuda de la CHA, se opongan a su difusión, cuando deberían ser ellos los que la difundiesen?

La primera edil manifestó también: “Nosotros no hablamos catalán y decir que lo hablamos es un atentado contra nuestra persona y nuestra cultura”. Si alguien es capaz de descubrir el atentado a la persona y a la cultura que lo haga saber. Cuando los representantes políticos no ejercen la pedagogía de lo científico y se revisten de un populismo endogámico, los resultados suelen ser impredecibles.

Al parecer, después de la intervención de la abogada de la CHA, María José Gascón manifestó oralmente, no sé si por escrito: “Les cederemos la sala porque lo marca la ley aunque en el pueblo nadie está de acuerdo con que se lleve a cabo” Esta última afirmación me deja desconcertado. No es el caso de que una ley obligue o no a ceder un espacio a un grupo que no está ilegalizado para un acto de libre asistencia. Los principios y mandatos que lo imponen son tan generales como la Declaración Universal de los Derechos Humanos, la Constitución Española y, en todo caso, el puro valor democrático de la libertad de expresión.

A aquel que no le gusta el acto, no va y sanseacabó. ¿Por qué hay que tener miedo  a la libertad de expresión y al debate entre las personas? Pero éste no es el caso, porque se trata de una ley que hay que cumplir. Una ley de derechos y de respeto a la lengua propia que no obliga a nada, ni a nadie y que a algunos nos parece corta, pero no por eso vamos a dejar de cumplirla y defenderla. Caso de que el acto se celebre, puede que no vaya nadie o puede que sí, no obstante, aquellos que no debieran perdérselo, o asistir a  otro similar, son los representantes públicos. A éstos, sí les impone la Ley ciertas obligaciones. ¿Conocen ya la Ley? ¿Saben cómo aplicar el mandato sobre la toponimia? ¿Cuál va a ser el tratamiento que hay que a dar a los escritos que reciban en lengua propia? ¿Saben si las Actas del Ayuntamiento habrán de ser bilingües? ¿Como van a promocionar la lengua propia? Pequeños ejemplos nada más.

Cuando sucumbe el ágora ante el miedo a la libertad de expresión, renace nuestra ancestral i endogámica defensa de lo tribal uniformante. Perdone el lector la pedante frase, es una pequeña treta para distraer mi sentimiento de vergüenza ajena.

Acabo con la misma sensación de tristeza que he empezado, aunque con la esperanza puesta en la nueva savia de los árboles jóvenes que crecen y crecerán. Supongo que el lector me entenderá si le digo que siempre he defendido el patrimonio humano, la historia, la cultura y la lengua del pueblo que me vio nacer y crecer, y en donde mantengo casa, familia y muchos sentimientos.

La basseta i la cantrella
no saben d’aigua passà,
la basseta està ben seca
i la cantrella trencà.

*Fill de la Codonyera

La història sempre és contemporània

(Traducció de l’article publicat en castellà avui al Diario de Teruel)

“José Miguel Gràcia

Vull dir per començar que sóc un profà en història, per tant, tot el que diré, preneu-vos-ho com a meres observacions sobre el que vaig escoltar i vaig llegir als mitjans de comunicació fa algun temps, i també com el fruit d’algunes informacions que m’he abastit. El conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya va dir, més o menys, que el sepulcre de Pere II, que es conserva al Monestir de Santes Creus (Tarragona), no havia estat profanat mai, i per tant les despulles momificades pertanyen amb tota probabilitat a aquest rei de la corona catalano-aragonesa.

Televisió Espanyola, fent-se ressò de les paraules del Sr Tresserras, va donar la notícia, la qual va causar un gran enrenou entre la classe política i mediàtica aragoneses. Han abundat els articles, les cartes als diaris i en general els comentaris, reivindicant l’aragonesitat de Pere el Gran, davant la usurpació i manipulació, així es va dir, dels catalans. Es va demanar a Televisió Espanyola que rectifiqués la notícia, i fins i tot s’hi van sentir veus de voler-la portar als tribunals.

Jo, com he dit, amb pocs coneixements d’història, el primer que vaig fer és anar a la Viquipèdia i em vaig trobar amb les informacions que indico a continuació, després de cercar “Pere III” i “Pedro III”.

“Pere el Gran, III d’Aragó, I de Sicília, I de València i II de Barcelona (València 1240-Vilafranca del Penedès 1285), Rei d’Aragó, Rei de València, Comte de Barcelona (1276-1285) i després de la conquesta, Rei de Sicília (1282-1285). Està enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus”.

“Pedro III de Aragón (Valencia, 1240–Villafranca del Penedés, 2 de noviembre de 1285), llamado el Grande, fue hijo de Jaime I el Conquistador y su segunda esposa Violante de Hungría. Sucedió a su padre en 1276 en los títulos de rey de Aragón, rey de Valencia (como Pedro I) y conde de Barcelona (como Pedro II)”. Per descomptat que es diuen a la Viquipèdia moltíssimes coses més del Rei Pere el Gran.

He de dir que aquest conflicte no em treu el son, tot i què em demostra que és més fàcil protestar i repetir el que diuen els altres, que el treballar en pro de la veritat, si es pretén conèixer de l’assumpte, amb raonaments i accions pràctiques perquè es cregui que és un tema d’importància, en lloc de clamar al cel per les interpretacions històriques dels altres. Per què no han entrat a la Viquipèdia tots els aragonesos ofesos i preocupats per intentar corregir allò que consideren tenen d’erroni els viquis de l’esmentada enciclopèdia amb relació amb Pere el Gran? No em direu que és difícil. Proveu-ho! De ben segur que seria un bon camí envers la fixació de la veritat històrica, si tal vegada n’hi hagués, salvades diferències i interpretacions. Ja sé que la Viquipèdia és el que és i que cal prendre amb precaució els seus continguts, però a ella acudeixen, en primera instància, la majoria de persones que volen saber d’un determinat tema.

El més correcte i eficaç seria el fer valer la posició personal mitjançant el raonament ben documentat, i no criticar sense més els que utilitzen, en aquest cas, la nomenclatura del llinatge català de Pere el Gran. Si els conflictes entre dos veïns són d’aquest tipus, quines preocupacions ha de tenir la ciutadania!

Per a què es faci càrrec el lector de la “veritat” històrica, els explicaré: en un viatge que vaig fer a la ciutat d’Amsterdam, vaig visitar el Museu d’Història a part d’altres que no és difícil d’imaginar, el Rijsmuseum, el de Van Gogh, la casa d’Ana Frank i algun altre més. Tornant al Museu d’Història: voldrà creure el lector que després de recórrer totes les sales, tant les temàtiques com les que responien a un ordre cronològic, no vaig poder veure ni una sola referència als terços Espanyols, ni a Felip II? A la Viquipèdia s’analitza l’extensió dels territoris d’aquest monarca com: Duc de Milà; Rei de Nàpols, rei d’Anglaterra, sobirà dels Països Baixos i duc de Borgonya, Rei d’Espanya, Sicília i les Índies, i Rei de Portugal. Els creadors i mantenidors del Museu d’Història d’Amsterdam s’han oblidat de Felip II, del Duc d’Alba i dels terços de Flandes. Vull suposar que el quadre “Las Lanzas”, anomenat també “La Rendición de Breda” del gran Velázquez, no seria molt ben acollit al Museu d’Amsterdam, i això que l’holandès derrotat —que va haver de rendir-se—, Justí de Nassau, va ser rebut amb cortesia per Ambrosio de Spinola, aristòcrata i estrateg genovès a les ordres del Rei d’Espanya, Felip IV.

Algú va dir que la història sempre és contemporània: s’escriu en un moment determinat, s’explica des d’una determinada posició, no interessant-se la majoria dels casos per l’opinió del contrari, i generalment la recorden millor els vencedors. La meua recomanació als lectors: llegiu totes les versions possibles si voleu acostar-vos a la veritat. I si us decidiu a escriure la història —la vostra història— per més que us afanyeu també serà contemporània.”

pdf de l’article en castellà al diari

25.000 visites

Feia temps que no parlava de les visites al bloc, però en arribar a les 25.000 no puc més que donar-vos les gràcies a tots vosaltres. Tot i què només sigui una xifra, m’ha il·lusionat força veure-la a les estadístiques del bloc.

S’aplaça la xerrada de la Codonyera

Xerrada sobre la Llei de Llengües

Vista que la Junta Aragonesista (CHA) encara no té cap paper de l’ajuntament de la Codonyera han decidit que de moment, dissabte només faran una conferencia a Alcanyís. Més endavant la faran també a la Codonyera i a altres llocs del Matarranya.

L’alcaldessa de la Codonyera obligada a rectificar”

El Diario de Teruel publica avui:

““L’alcaldessa de La Codoñera, María José Gascón, ha rectificat i cedirà un local municipal per a la celebració d’una xerrada sobre la Llei de Llengües que Chunta Aragonesista (CHA) havia programat per a aquest dissabte al poble.

Després de dos dies de converses i després de parlar, finalment, amb “l’advocada de CHA”, segons va reconèixer la regidora, Gascón va canviar ahir d’opinió i va explicar que “si la nostra obligació és cedir-los els locals, els tindran a la seva disposició”. No obstant això, va puntualitzar que “no creiem que sigui el més convenient, perquè aquestes polèmiques no porten a res.”

Segons l’alcaldessa, “tant els regidors del PSOE como els del PAR, per unanimitat, van decidir que com aquest tema crearia moltes controvèrsies no era procedent realitzar actes d’aquest tipus”. Gascón va insistir que “com a alcaldessa no els he negat cap local per escrit i només els he transmès verbalment l’opinió de la Corporació”.

La formació aragonesista va enviar una nota en la qual denunciava el “boicot” de la regidora a la xerrada que té un “caràcter més cultural i divulgatiu que polític”. Va lamentar l’actitud municipal per impedir la seua celebració, que per a CHA és “una decisió discrecional que atempta contra els drets democràtics”.””

Boicot a la Llei de Llengües a la Codonyera

L’alcaldessa de la Codonyera, María José Gascón del PAR, boicoteja  un acte informatiu  sobre la Llei de Llengües de la Chunta Aragonesista. Segons la nota informativa d’aquest partit, l’alcaldessa va justificar la seua negativa a què s’utilitzés la Casa de la Cultura  dient que “ni ella ni la resta de la corporació ho consideraven oportú”. Qui és l’alcaldessa i la resta de la corporació, per prohibir un acte cultural? Aquesta actitud contra la llibertat d’expressió no hauria de quedar impune. Només el sectarisme o l’analfabetisme de la llengua pròpia poden explicar aquesta mena d’actituds. Per què grups ultradretans i integristes, han pogut realitzar actes en el local que ara s’ha barrat a un acte tan legal como és el d’explicar la Llei de Llengües?

Si els fets han succeït tal com explica la nota de la CHA, des de la meua condició de fill de la Codonyera, sentint-me avergonyit, demano la dimissió de l’alcaldessa que també és consellera de la comarca del Baix Aragó. Si el PAR i els altres partits que conformen el consistori, no prenen les mesures oportunes davant d’aquests fets, demostraran fins on arriba la seua concepció democràtica.

ndp Alcaldesa la Codoñera boicotea Charla CHA Ley Lenguas

Labordeta honoris causa

Ahir es va dona a conèixer l’atorgament del “doctor honoris causa” per la Universitat de Saragossa a José Antonio Labordeta, professor, cantant, poeta, escriptor, lluitador per la llibertat, diputat, bona persona i un gran aragonès.

Sense conèixer-lo personalment sempre l’he tingut un gran afecte. Amb les seues cançons he gaudit llargues estones, moltes hores, assistint als seus concerts i segut a casa.  Tinc gairebé tots el seus discs en CD i en vinil. Se m’acut ara només una anècdota que probablement coneixereu:  del primer disc que va editar Cantar i callar, va sortir la primera edició així “Cantar i callar”, amb la i llatina, altrament dit, en català. En altres edicions es va canviar per la y grega.

Enhorabona, José Antonio! T’ho mereixies de fa molt de temps.

Les tres llengües al Parlament d’Aragó

Encara que només fos una anècdota, ahir divendres, per primera vegada van sonar les tres llengües a les Corts d’Aragó. María Victoria Broto, consellera d’Educació, nascuda a Guaso, va utilitzar les tres llengües al moment de contestar una interpel•lació  del diputat Miguel Navarro del PP, que havia llançat un allau de dubtes sobre el desenvolupament de la Llei de Llengües. El gest de la consellera no va agradar al PP, no podria ser d’altra manera; per contra els diputats del PSOE van reaccionar amb forts aplaudiments.  Tant de bo que el gest fos un signe d’una (im)possible normalitat

Pongamos los pies sobre la tierra

(Publicat a “El Periódico de Aragón” avui dissabte 6 de Febrer)

Con este escrito rompo la promesa que me hice hace un tiempo de no escribir nada más sobre el conflicto de los bienes de las parroquias de La Franja, que están ahora, y desde hace cien años, en el “Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal”, hasta tanto no sucediese algo importante respecto a la solución del problema. No me mueve otro objetivo que el deseo irrefrenable de intentar que se imponga la sensatez y se aleje la radicalidad de los posicionamientos, sobre todo teniendo en cuenta que a medida que pasa el tiempo no se avanza nada y pierde peso —sinceramente lo creo— la posición aragonesa, teórica y prácticamente. Desde siempre he mantenido con firmeza que la única salida del conflicto de raíces seculares, se ha de producir en una mesa de negociación, y ha de ser producto de la imaginación y del sentido de la responsabilidad. Hasta la fecha no he logrado que se hiciesen eco de mis escritos ningún medio de Zaragoza, eso sí, he tenido completa libertad de publicación en los dos periódicos de la provincia de Teruel. No espero demasiados frutos de mi más que modesto escrito, no obstante por intentarlo una vez más que no quede.

En tantas ocasiones como he podido he manifestado, y lo hago ahora de nuevo, que no se es más patriota, más aragonés quiero decir, obviando o despreciando las razones del contrario y enarbolando solo las propias, cuando uno atisba el peso de las del oponente. Actuando de esta forma, los aragoneses conciben falsas esperanzas, que con el tiempo se transforman en crispación, y se descuida irresponsablemente la búsqueda de razones que puedan enfrentarse a las del contrario. Aferrarse total y únicamente a las sentencias o decretos del Vaticano, podría ser un punto de partida, pero nada más. Habría que esforzarse en acumular pruebas y razones, ahora que el caso ya ha empezado el camino de los tribunales civiles españoles.

Me ha hecho mucha gracia lo declarado por el Presidente Marcelino Iglesias, refiriéndose a las declaraciones del obispo de Lérida, Joan Piris, en la vista previa del juicio civil que se celebrará en Lérida  para determinar la propiedad de los bienes: “Es insólito que un obispo no haga caso a Roma”. Y con sentido del humor, creo, se preguntaba si el obispo realmente formaba parte de la Iglesia Católica. No sé si se dió cuenta el Presidente que con su declaración ponía en evidencia el valor real de las sentencias vaticanas. ¿Acudiría gustoso y confiado el Presidente al Tribunal Vaticano para dirimir algún conflicto importante? ¿Quién me puede hablar de las garantías procesales de este tribunal? ¿De verdad, alguien puede pensar que un juez español puede conceder el exequátur que obligue a ejecutar la sentencia o los decretos vaticanos? Hay que ser realista y no poner todos los huevos en la misma cesta. Una cosa es ser obispo de Barbastro y otra muy diferente serlo de Lérida. ¿Cuántos kilos de documentos habrá acumulado ya este obispado? Y aquí en Aragón se acumulan, junto a una sola razón, demasiadas descalificaciones y reivindicaciones populistas. El obispo Joan Piris ahora declara que las obras fueron adquiridas de manera legítima por el obispo Meseguer, mañana dirá que son de Lérida. El derecho de usucapión emerge con fuerza. Parece que los abogados de la parte aragonesa son elegidos más por su anticatalanismo que por sus éxitos profesionales. Este es el camino perfecto que conduce a perder el pleito. Y el que lo pierda será porque no tenía razón o porque no supo defenderlo.

Repito una vez más y las que hiciere falta: todavía queda tiempo para negociar, pero no mucho, aprovéchenlo las partes. Con un acuerdo todos saldríamos ganando.

Los hombres cuando negocian ponen los pies sobre la tierra, son capaces de cuestionarse “su verdad”, se defienden del contrario y piensan en las razones que han de dar a los suyos para justificar el resultado de la negociación; en resumen, el sentido común y la razón práctica se imponen. Y esto vale para las dos partes.

José Miguel Gràcia

pdf de l’article