La història sempre és contemporània

(Traducció de l’article publicat en castellà avui al Diario de Teruel)

José Miguel Gràcia

Vull dir per començar que sóc un profà en història, per tant, tot el que diré, preneu-vos-ho com a meres observacions sobre el que vaig escoltar i vaig llegir als mitjans de comunicació fa algun temps, i també com el fruit d’algunes informacions que m’he abastit. El conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya va dir, més o menys, que el sepulcre de Pere II, que es conserva al Monestir de Santes Creus (Tarragona), no havia estat profanat mai, i per tant les despulles momificades pertanyen amb tota probabilitat a aquest rei de la corona catalano-aragonesa.

Televisió Espanyola, fent-se ressò de les paraules del Sr Tresserras, va donar la notícia, la qual va causar un gran enrenou entre la classe política i mediàtica aragoneses. Han abundat els articles, les cartes als diaris i en general els comentaris, reivindicant l’aragonesitat de Pere el Gran, davant la usurpació i manipulació, així es va dir, dels catalans. Es va demanar a Televisió Espanyola que rectifiqués la notícia, i fins i tot s’hi van sentir veus de voler-la portar als tribunals.

Jo, com he dit, amb pocs coneixements d’història, el primer que vaig fer és anar a la Viquipèdia i em vaig trobar amb les informacions que indico a continuació, després de cercar “Pere III” i “Pedro III”.

“Pere el Gran, III d’Aragó, I de Sicília, I de València i II de Barcelona (València 1240-Vilafranca del Penedès 1285), Rei d’Aragó, Rei de València, Comte de Barcelona (1276-1285) i després de la conquesta, Rei de Sicília (1282-1285). Està enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus”.

“Pedro III de Aragón (Valencia, 1240–Villafranca del Penedés, 2 de noviembre de 1285), llamado el Grande, fue hijo de Jaime I el Conquistador y su segunda esposa Violante de Hungría. Sucedió a su padre en 1276 en los títulos de rey de Aragón, rey de Valencia (como Pedro I) y conde de Barcelona (como Pedro II)”. Per descomptat que es diuen a la Viquipèdia moltíssimes coses més del Rei Pere el Gran.

He de dir que aquest conflicte no em treu el son, tot i què em demostra que és més fàcil protestar i repetir el que diuen els altres, que el treballar en pro de la veritat, si es pretén conèixer de l’assumpte, amb raonaments i accions pràctiques perquè es cregui que és un tema d’importància, en lloc de clamar al cel per les interpretacions històriques dels altres. Per què no han entrat a la Viquipèdia tots els aragonesos ofesos i preocupats per intentar corregir allò que consideren tenen d’erroni els viquis de l’esmentada enciclopèdia amb relació amb Pere el Gran? No em direu que és difícil. Proveu-ho! De ben segur que seria un bon camí envers la fixació de la veritat històrica, si tal vegada n’hi hagués, salvades diferències i interpretacions. Ja sé que la Viquipèdia és el que és i que cal prendre amb precaució els seus continguts, però a ella acudeixen, en primera instància, la majoria de persones que volen saber d’un determinat tema.

El més correcte i eficaç seria el fer valer la posició personal mitjançant el raonament ben documentat, i no criticar sense més els que utilitzen, en aquest cas, la nomenclatura del llinatge català de Pere el Gran. Si els conflictes entre dos veïns són d’aquest tipus, quines preocupacions ha de tenir la ciutadania!

Per a què es faci càrrec el lector de la “veritat” històrica, els explicaré: en un viatge que vaig fer a la ciutat d’Amsterdam, vaig visitar el Museu d’Història a part d’altres que no és difícil d’imaginar, el Rijsmuseum, el de Van Gogh, la casa d’Ana Frank i algun altre més. Tornant al Museu d’Història: voldrà creure el lector que després de recórrer totes les sales, tant les temàtiques com les que responien a un ordre cronològic, no vaig poder veure ni una sola referència als terços Espanyols, ni a Felip II? A la Viquipèdia s’analitza l’extensió dels territoris d’aquest monarca com: Duc de Milà; Rei de Nàpols, rei d’Anglaterra, sobirà dels Països Baixos i duc de Borgonya, Rei d’Espanya, Sicília i les Índies, i Rei de Portugal. Els creadors i mantenidors del Museu d’Història d’Amsterdam s’han oblidat de Felip II, del Duc d’Alba i dels terços de Flandes. Vull suposar que el quadre “Las Lanzas”, anomenat també “La Rendición de Breda” del gran Velázquez, no seria molt ben acollit al Museu d’Amsterdam, i això que l’holandès derrotat —que va haver de rendir-se—, Justí de Nassau, va ser rebut amb cortesia per Ambrosio de Spinola, aristòcrata i estrateg genovès a les ordres del Rei d’Espanya, Felip IV.

Algú va dir que la història sempre és contemporània: s’escriu en un moment determinat, s’explica des d’una determinada posició, no interessant-se la majoria dels casos per l’opinió del contrari, i generalment la recorden millor els vencedors. La meua recomanació als lectors: llegiu totes les versions possibles si voleu acostar-vos a la veritat. I si us decidiu a escriure la història —la vostra història— per més que us afanyeu també serà contemporània.”

pdf de l’article en castellà al diari

Una resposta

  1. […] La història sempre és contemporània Posted on 22 febrer, 2010 by graciaz […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: