Un codicil de Bernat Antull

Veure pdf amb més definició

Un sonet assonant

(D’un llibre meu)

Sonet assonant en llengua gairebé normal,

amb estrambòtic final i afegitó.

Un any, en fa molt pocs, vaig agafar:
un cabàs d’il•lusió i d’atreviment,
amor a un lloc i tres fulls de paper,
històries i records dels temps passats.

Llengua del bres que m’has mogut el braç,
la mà i els dits, i un sac de sentiments!
Podran sortir-li brots a un arbre vell
i córrer, de distàncies, més d’un pam?

Versos, com brots, uns quants en tinc escrits
i més pams que distàncies, fent un munt.
No esperava un treball tan divertit,

ni fer gavelles grans –planes i fulls-.
Sendes he fet que mai seran camins,
canviant passat per il•lusió i futur.

De rematar el sonet: cap, ni un desig…,
un estrambot faré, fardell feixuc;
espai em sobra molt, dintre del disc,
i em manca color verd dins del cartutx.
On són els «din A4»? Jo, ja no en tinc.
Cent euros prenc de dintre d’un peüc,
he de comprar més temps and colour ink
i un feix -són dues raimes- o mil fulls.

A sota l’olivera queda un buit
i el cel de la tardor canvia a l’obscur.

Labordeta Doctor Honoris Causa

Avui és un dia especialment feliç per a mi, José Antonio Labordeta serà nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Saragossa. Ho he celebrat escoltant un parell de discs de vinil.  “Cantar i callar”, el primer que va enregistrar, una delícia. Tot ho tinc davant:  S’hi alça l’Aragó etern, de terres resseques, de pols i vent. I els masovers venen i els llenyaires marxen, només unes paraules dormen amb llit d’argiles vermelles de foc i temps. El poeta se n’ha anat  pel camí de pols cap un destí infinit sense acomiadar-se  de José Antonio i de tots nosaltres. I després he escoltat remors  teus i meus mentre esperava l’explosió d’un míssil cantant una nadalenca per un Déu mort abans de nàixer. Agafats per les mans escoltàvem a George Brassens un tarde quasi vespre sense fi. Després ens varem preguntar qui som? i on som? perquè abans  havíem estripat el denaí. Excelent el so d’aquest altre disc.

Gràcies José Antonio! Aquí tens una cobleta que faltada de poesia va sobrada d’il·lusió:

“Al doctor Labordeta”

“Ta lo doctor Labordeta”

“Al doctor Labordeta”

Professor i un gran cantaire,
bon poeta i escriptor,
a les Corts un beduí,
des d’avui sempre doctor.

Profesor e un gran cantaire                   ,
güen poeta e escritor,
en as Cortes un beduín,
dende güe perén dotor.

Profesor y un gran cantante,
buen poeta y escritor,
un beduino en las Cortes
y desde hoy siempre doctor.

José Miguel Gràcia

Espero aviat s’acabi el ressó de l’affaire de la Codonyera.

El Peròdico de Aragón publica una crònica o comentari dels fets de la Codonyera, en la qual hi figuro com a organitzador de l’acte, com no es cert, els he enviat una carta rectificadora, i he aprofitat l’avinentesa per  manifestar la meua decisió de fer punt i apart del tema “llegua i cultura de la Codonyera”. Com manifesto, no em falten il·lusions i temes més divertits i encoratjadors per seguir amb el bloc. Espero la publiquin aviat. Tot seguit podeu veure la notícia i un pdf de la meua carta. Avui m’han telefonat dos diaris als qual els he dit que manifestava “que no tinc res a dir sobre el tema.

Gràcies a tots els que vareu visitar ahir aquest bloc, us he de dir que amb més de quatre-centes visites, heu doblat el dia que en vaig tenir més des de l’inici del bloc

el Periódico:pdf

Carta: No participé en la organización del acto

No es va poder explicar la Llei de Llengües a la Codonyera

A la vista dels fets d’ahir a la Codonyera, producte dels quals la xerrada va estar boicotejada i què els mitjans de comunicació, espero, ho expliquin —jo no ho faré—, i també per motius personals, mescla de sentiments i raonaments que porto un temps rumiant-los, he decidit deslligar-me absolutament del tema “aplicació de la Llei de Llengües a la Codonyera”. No penso dedicar un segon del meu temps a tant descoratjadora tasca. Per sort no vaig curt, ni d’il·lusions ni de tasques. La nostra benvolguda llengua no comença ni acaba a la Codonyera. Queda molt per fer a l’Aragó envers aquest assumpte i, per molt minsos que siguin els resultats, espero em produiran algun tipus de satisfacció personal, en tot cas meys desil·lusions.

Gràcies a tots els que vareu intentar realitzar l’acte i als que vareu assistir amb la il·lusió de que la vostra presència recolzaria la dels actors i organitzadors. Ho sento de debò el que va passar. I tot per intentar explicar una llei aprovada a les Corts d’Aragó…

José Miguel Gràcia

Demà tindrà lloc la xerrada a la Codonyera

La premsa de Saragossa d’avui fa esment a la xerrada sobre la Llei de Llengües a la Codonyera de demà dissabte, a les 19 hores. Tot el rebombori que s’ha muntat ha estat la millor propaganda. Si s’hagués celebrat el dia que estava prevista, dins de la normalitat, qui s’hagués enterat? Qui vagi a la xerrada demà s’enterarà d’allò que diu la Llei. Si algú no es vol enterar, que sàpiga que “la ignorància de les lleis no eximeix del seu cumpliment” Tot i què la Llei no obliga a res, només dona drets, els representants públiques alguna obligació tenen i l’hauríen de coneixer.

El Periódico de Aragón

Heraldo: Xerrada a El Heraldo

“A Love Supreme”

Els meus vinils

“A Love Supreme” de Jonh Coltrane

Fa un parell de mesos escrivia sobre l’aparició al mercat espanyol, i suposo també a altres, d’una col·lecció de discs de vinil, reedicions dels anys 50 i 60, sota el títol de “Vinilos míticos de jazz”. Com la publicació és quinzenal, ja han sortit uns cinc vinils, tots ells de qualitat garantida i força recomanables.

Vull referir-me a un d’ells: el mític A Love supreme de Jonh Coltrane, saxofonista (alt i tenor), nascut a l’Estat de Carolina del Nord l’any 1926. Al 1949 a Nova York, va entrar a formar part de la banda de Dizzy Gillespi on es va introduir en el be bop. Al 1955 va conèixer a Miles Davis i es va incorporar al seu rupturista quintet. I al 1960 va crear el seu memorable quartet. Va morir de càncer als 41 anys després de superar llargues etapes d’alcohol i drogues. És uns dels musics més rellevants i influents de la història del jazz.

A Love Supreme és una espiritual suite que Coltrane va gestar a les golfes de casa. Després de cinc dies,  i quan va acabar d’escoltar tota la música interiorment, va baixar i digué: “És la primera vegada que m’ha arribat tota la música que vull enregistrar, en una suite. És la primera vegada que ho tinc tot, tot enllestit”

Carlos Santana ha dit d’aquesta suite: “A Love Supreme ha esdevingut una forma sublim de presentar a la humanitat el llenguatge radiant de la llum”. El saxo de Coltrane ens declama un llarg poema, una pregaria…

Una obligació moral i intel·lectual de tenir-la per més reduïda que sigui la discoteca.

José Miguel Gràcia

Xerrada sobre Llei de Llengües a la Codonyera

Per fi tindrà lloc a la Sala de la Cultura de la Codonyera la xerrada sobre la Llei de Llengües, el pròxim dissabte dia 20 de març a les 19 hores.  Estarà a càrrec del andorrà Marcos Negredo, Coordinador del Rolde de Política Lingüística de la Chunta Argonesista/ Junta Aragonesista. És ben reconeguda la competència de Negredo en aquests temes, per tant, l’ocasió per informar-se sobre la Llei de Llengües és magnífica. Tant de bo que així ho pensessin els codonyerans i els habitants dels pobles veïns. Com va deixar escrit el bellmuntà Juan Pío Membrado: “La ignorancia es la peor de las exclavitudes. Tot i què els representants públics tenen l’obligació d’estar informats perquè l’ignorància de les lleis no eximeix del seu compliment.

Lliurament del Premi Franja a José Bada

En finalitzar el dinar del 13 de març, després de l’Assemblea General d’ASCUMA, al conegut restaurant Fonda Alcalà de Calaceit, el President d’Iniciativa Cultural de la Franja, Dr. Artur Quintana, va lliurar el “III Premi Franja. Cultura i Territori”  al Sr. José Bada Panillo, per la seua llarga trajectòria en defensa de la llengua i cultura de la Franja,  d’ençà l’any 1983, com a conseller de Cultura de la DGA, fins avui. El doctor Quintana va enaltir la figura de José Bada, com a pensador, escriptor i defensor del català a l’Aragó. En acabar el parlament, lliurà el premi —una escultura de J. M. Aragonès — al Sr Bada, el qual, tot seguit, va fer gala de la seua erudició i bon humor en el seu discurs d’agraïment del guardó, esquitxat d’entendridors records de la seua infantesa i joventut, en un bell català literari d’accents matarranyencs.

Al dinar i a l’acte van ser presents representants de l’Associació Cultural del Matarranya, de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i del Centre d’Estudis Ribagorçans, i una quarantena de persones que havien assistit a l’Assemblea.

Tot plegat, després d’un bon àpat amb una jovial convivència, un acte de merescut reconeixement on l’emoció ens agafar uns llargs instants.

José Miguel Gràcia

Per a més informació entreu a:www.ascuma.org

Llegir notícia a El Periódico de Aragón

1) Video de Sigrid Schmidt von der Twer (YouTub)

2) Video de Sigrid Schmidt von der Twer (YouTub)

Caña a las pensiones

Article que publica avui El Periódico de Aragón

“Caña a las pensiones

José Miguel Gràcia*

En el año dos mil veintitantos no habrá dinero suficiente para pagar las pensiones.  Ésta es la frase que se oye por doquier: medios de comunicación, organizaciones empresariales, comentaristas económicos, tertulianos, partidos políticos, etc. Hasta los sindicatos se atreven a mentarla por lo bajini. En general, la ciudadanía también la acepta. Permítanme que les diga que es una afirmación a la que no me duelen prendas en calificarla, según los casos, de aventurada, derrotista, engañosa o tendenciosa por ser una media verdad, interesada o demagógica, y, en el mejor de los casos, inexacta si el que la proclama lo hace de buena fe.

La frasecita siempre viene acompañada de una presunta justificación: la masa de jubilados irá creciendo por el aumento de la longevidad frente a la estabilización  o disminución de los cotizantes, lo que se traducirá en una menor recaudación y un mayor pago de pensiones, generando un inmenso déficit; es decir, la quiebra del sistema. Con lo cual se desprecia la posibilidad del crecimiento económico y el aumento de la productividad, así como la llegada de emigrantes para cubrir una posible demanda de mano de obra. En poco o en nada han acertado las previsiones realizadas hasta la fecha.

De todas formas mi oposición a que se utilice el concepto de quiebra del sistema de la Seguridad Social, en el año que sea, va más allá de la crítica anterior. Me niego a aceptar que se haga una caja aparte con los recursos provenientes de las cotizaciones y el pago de las pensiones. ¿Por qué en este caso sí  y no en otros conceptos de los presupuestos del Estado? ¿Qué tipo de solidaridad es ésta que considera a los pensionistas fuera del sistema económico? ¿Acaso no pagan IVA cuando compran los productos, ni IRPF de acuerdo con sus ingresos? Siguiendo por el camino de la identificación de las cotizaciones con las pensiones, se puede llegar a poco que nos lo propongamos, a parcelar las cuentas por autonomías, o por grupos de pensionistas, o por tarifas, hasta llegar a la concepción más insolidaria: cada uno cobrará lo que haya cotizado. ¿Y por qué ha de ser el Estado el depositario?  Que cada persona se haga su propio plan de pensiones, la más pura concepción ultraliberal.

Empezaba el artículo manifestando mi oposición a la afirmación de que en el año dos mil veintitantos no habrá dinero suficiente para pagar las pensiones. Estaría de acuerdo con tal afirmación si a continuación se dijese también: en el año dos mil veintitantos tampoco habrá dinero para pagar a los funcionarios (maestros, médicos, jueces, militares…), ni a los cargos políticos, ni tampoco habrá dinero para hacer inversiones en infraestructuras, etc., etc. Sería como decir que el Estado estará en quiebra.

¿Por qué se juega únicamente con las pensiones? ¿Por qué no han de considerarse  las cotizaciones a la Seguridad Social como un impuesto más, como el IRPF, o como el IVA? La caja del Estado, se diga lo que se diga, es única. ¿Alguien osaría establecer la balanza de ingresos y gastos de la sanidad, la enseñanza, el ejército, el parlamento o la casa real, por ejemplo? Si se prevé un futuro difícil para el año veintitantos, establezcamos mediadas correctoras, acuerdos y limitaciones en todos los sectores económicos para garantizar el equilibrio de la caja del Estado y no focalicemos únicamente el problema en las pensiones.

Jubilado como estoy —de cualquier trabajo remunerado— y no habiendo perdido todavía el “vicio” de pensar, no estoy dispuesto a aceptar, si encuentro razones, ningún supuesto por muy alto que sea el grado de aceptación social. Al joven o no tan joven lector, ahora en activo laboralmente, le recuerdo que llegará algún día a jubilado.

*Economista”

Article a El periódico

pdf de l’article