Lliurament dels premis literaris del Govern d’Aragó

A “La Carpa” de la Fira del Llibre de Saragossa, a les 20,30 hores del pròxim divendres dia 4 de juny, seran lliurats els premis 2009: “Miguel Labordeta”, “Arnal Cavero” i “Guillem Nicolau”. Aquest últim el rebrà Marta Momblant i Ribas per la seua obra La venta de l’hereva, atorgat “per les seus qualitats narratives i per ser el reflex de la vida rural d’un territori. Destaca l’especial protagonisme de la dona en el desenvolupament de la vida rural”

La Marta Momblant és sòcia de l’Associació Cultural del Matarranya, resideix a Beseit des del 2006, llicenciada en Història de l’Art i ha fet cursos d’Arts Escèniques. Després de llargs viatges esdevindrà directora teatral i portarà a la pràctica els seus coneixements en una quinzena llarga d’obres clàssiques. Com a escriptora teatral per ha portar a escena s’hi conten les obres Resposta a  Cartes impertinents (2009), Continuar (1998) i Simar (2001). Ha publicat Fora de temps, fora de lloc (2010) a la col·lecció Lo Trinquet i La venta de l’Hereva (2010) . Col·labora a la columna setmanal Lo Cresol i a Temps de Franja.

Un acte cultural recomanable. Lliurarà els premis el Vice-conseller de Cultura.

El Tribunal Constitucional: un yogurt caducado

(Article que es publica avui al Diario de Teruel)

“José Miguel Gràcia*

Cuatro años esperando que el Tribunal Constitucional se pronuncie sobre la constitucionalidad del Estatut de Cataluña. Cuatro años de presiones y filtraciones interesadas, se mire como se mire. Siete ponencias sin acuerdo posible.

Un tribunal en estado precario: de sus doce miembros, a cuatro se les caducó el mandato hace casi dos años, a uno lo recusó el Partido Popular por puro interés político sin causas reales, otro miembro falleció, y como está pasando con los cuatro que hay que sustituir, no hay forma de ponerse de acuerdo los dos grandes partidos. Una vergonzosa irresponsabilidad, más del PP que del PSOE. Si esto no es manipulación  del TC, ya me dirán lo qué es. Si todo lo sucedido dentro del TC no es un proceso de desprestigio de la institución, díganme lo que es.

A mi modesto entender, por pura responsabilidad política, no deberían haberse presentado los recursos, sobre todo el del PP i el del Defensor del Pueblo, después del largo proceso del Estatut de Cataluña por el Parlament, por las Cortes y después del refrendo del pueblo catalán. Esta primera inconveniencia, si hubiese florecido un poco la sensatez entre los que presentaron los recursos, se hubiera podido corregir con las retiradas posteriores de los recursos, a tenor del cariz de los acontecimientos, pero no ha sido así.

El primer error de bulto fue la admisión de los recursos por parte del TC. No me cabe la menor duda que otro gran error fue la admisión de la recusación del magistrado Pablo Pérez Tremps por un trabajo de asesoría con relación al proyecto de Estatut, antes de ser magistrado: pura e interesada acción política por parte del PP. Fue un traspiés difícil de superar por el propio tribunal. Qué quieren que les diga, se me ocurre comparar al TC con un yogurt caducado. Supongo que al lector no le haría gracia comerse un yogurt caducado, en una gran parte, hace tanto tiempo.

Lo que pudo calificarse de interesados recursos de inconstitucionalidad, el tiempo y las circunstancias los han ido convirtiendo en innecesarios y en estos momentos, en sinrazones. ¿Cómo puede entender el ciudadano que, en un tema de tanta importancia, han podido mantener los magistrados posiciones tan dispares y casi al cincuenta por ciento en algunas ocasiones, tal como han contado los medios de comunicación con pelos y señales? De tal circunstancia se puede inferir que, de haberse producido las sustituciones en su tiempo y si no se hubiese recusado a uno de los miembros, las posiciones podrían haberse desequilibrado.

Dicho todo lo cual, mi conclusión es que si el TC dicta sentencia confirmando la constitucionalidad del Estatut, ¡cuanto ruido para nada! Si la sentencia declara inconstitucionales algunos de sus artículos, se producirá un hecho insólito en un país democrático: un tribunal intervendrá y rectificará la decisión de la soberanía popular, manifestada a través de un referendum legal. Supongo que de ser así, el proceso no acabaría aceptándose la sentencia sin más. Quiero pensar que como mínimo habría que volver a convocar a los ciudadanos catalanes para que ratificasen el estatuto rectificado, en un nuevo referendum. ¡Qué menos! Cualquier otro camino conduciría a lo impredecible. Los Estatutos también son normas constitucionales.

Con toda modestia, creo que la mejor decisión del TC debería haber sido la declaración de no competencia en el asunto, de acuerdo con el artículo 1º. 2 de la Constitución Española: “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado”. O mejor todavía, la decisión más responsable del TC en estos momentos sería la dimisión en pleno de todos sus miembros.

El pasado día 24 de mayo, el President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla pidió en el Senado la renovación de los miembros del Tribunal excedidos en su mandato, lo que no deja de ser una manera de alargar el proceso. Se tira el yogurt y se compra otro de sabor diferente. No faltan figuras retóricas por parte del PP y afines: “no se pueden cambiar las reglas de juego a mitad del partido” y también en contrario que “lo que hay que hacer es cumplir todas las reglas de juego”. Mientras tanto el Estatut está plenamente vigente y en acelerado proceso de desarrollo a través de unas cincuenta leyes. Respecto de otros estatutos que contienen artículos similares al catalán, nadie osa reclamar su inconstitucionalidad. ¿A qué jugamos en este país? Y España sigue sin romperse.

No se si se tendrán en cuentas las peticiones de una gran parte de la sociedad catalana. No se si habrá sentencia, ni cuando, ni en que sentido, pero estoy seguro que de haberla, será peor que si no la hubiere. Al tiempo.

*Escritor”

Vida i obra de l’occità Joan Bodon

El passat 20 de maig hi va tenir lloc a la vila de Gràcia de Barcelona una conferència a càrrec del Dr. Artur Quintana i Font sobre “L’obra de Joan Bodon i la seva recepció a Catalunya”, organitzada pel “Cercle d’Agermamanent Occitano-Català” (CAOC).

En primer lloc parlà de la biografia de Joan Bodon, des del seu naixement en 1920 a Crespin (Llanguedoc) —família, estudis i treballs—, fins la seua mort el 1975, a Arbàtaix, un barri de l’Alger.

El Dr. Quintana no deixà d’explicar i glosar cap de les obres de Bodon, totes elles gairebé autobiogràfiques en sentit ampli o producte de les seues vivències:  els Contes del meu ostal, els Contes dels Balssàs, els Contes de Viaur, els Contes del Drac, i les novel·les La grava sul camin, La Santa Estèla del Centenari, Lo libre dels Gran Jorns, Lo libre de Catoia, les històriques La Quimera i la inacabada Las Damisèlas; sense oblidar els seus treballs poètics.

La documentada i completa exposició del Dr. Quintana ben bé podria ser publicada en format de quadern en alguna col·lecció, incloent-hi les fotografies que en van projectar durant la intervenció.

En 1976, el “Club dels novel·listes” va publicar Lo libre de Catoia, traduït al català per Artur Quitana, sota el títol Catoia l’enfarinat. I l’any passat, la mateixa editorial, l’ha reeditat amb un nou pròleg d’Artur Quintana.

No vull deixar de dir que en un futur pròxim es publicaran en català la novel·la La grava sul camin i Les contes dels Balssàs, segons traducció de Jaume Figueras —aquest amb Artur Quintana són els únics traductors al català de Joan Bodon. I a més, i com a complement de l’obra de Joan Bodon, l’editorial “Club dels Novel·listes”/“Edicions del 1984” publicarà Le verdugo d’Honoré de Balzac, traduït per Artur Quintana.

José Miguel Gràcia

Més enllà de la democràcia

(Article publicat al Diario de Teruel d’avui)

Segurament al lector li haurà arribat la informació del referèndum que es va portar a terme fa uns dies a la Ciutat Comtal per a què el veïns decidiren sobre tres alternatives de reforma de la Diagonal barcelonina. A part d’esmentar els problemes informàtics que van sorgir, vull dir alguna cosa amb relació a l’alternativa votada majoritàriament. Al voltant del vuitanta per cent es va inclinar vers l’alternativa de deixar la via tal como està. Modestament penso que ha sortit la pitjor alternativa, però es que no podia sortir una altra cosa. Me explico: aplicant el mateix sistema, avui Barcelona mancaria de l’Eixample de Ildefons Cerdà, no tindria la Pedrera, ni el Parc Güell, per exemple. Ni Bilbao tindria el Gugguenheim, ni Saragossa, la Seo, ni Terol, les torres mudèjars. Cap majoria li hagués demanat a Picasso que pintés el Guernica, ni a Pau Gargallo que realitzés el Profeta, ni Kiki de Montparnasse.

Podríem dir que ni la pintura, ni la escultura, ni la literatura, ni l’arquitectura, ni el urbanisme, ni totes les arts i allò que ho envolta, no poder ser democràtics. Són producte de la intel·ligència individual de les persones, mai producte d’una decisió democràtica. Probablement per consens, ni tant sols s’hagués pintat la cova d’Altamira.

No ens enganyem, la democràcia és el millor sistema polític de tots els inventats i practicats, la qual cosa no és pecata minuta, però fora de la política i de la convivència social, hi ha que sé curós en el moment de confrontar el parer de la majoria amb la llibertat de creació o la responsabilitat individual, o més encara, la decisió tècnica. Pot funcionar una família —pares i fills— en autèntica democràcia? És recomanable?

Amb relació als replantejament urbanístics de les ciutats tots hi estarem d’acord en què una gran part d’ells amaguen l’objectiu més important: la reducció o supressió del transit dels vehicles privats. Malgrat que jo tinc cotxe i que em resisteixo, més del que hauria de ser normal, a utilitzar els transports públics, entenc perfectament que quan a algun carrer o avinguda n’hi ha greus problemes de transit, la millor solució és obstaculitzar-lo o prohibir-lo. Les dues alternatives menys votades anaven per aquest camí. Defugint d’altres qualificacions, penso que els vessà la ingenuïtat tant a l’alcalde com als regidors responsables de la comesa, tant democràtica com innecessària.

José Miguel Gràcia

Avui conferència d’Artur Quintana

Avui podem assistir a la conferència “L’OBRA DE JOAN BODON I LA SEVA RECEPCIÓ A CATALUNYA”

A càrrec d’Artur Quintana i Font, filòleg català i membre de l’IEC.
El dijous 20 de maig del 2010 a la sala d’actes del CAOC (Hotel d’Entitats. Providència, 42 – Gràcia), tindrà lloc una conferència a càrrec del filòleg i membre de l’Institut d’Estudis Catalans Artur Quintana i Font.
Dia: dijous 20 de maig de 2010
Lloc: Providència, 42. 08024 Barcelona (Gràcia)
Metro: Fontana (L3) o Joanic (L4)
Hora: 19h00
Entrada: lliure
Més informació:
CERCLE D’AGERMANAMENT OCCITANO-CATALÀ (CAOC)
Hotel Entitats. Providència, 42. 08024 BARCELONA
Tel : 93 284 36 34 // e-mail: caoc@caoc.cat // web: http://www.caoc.cat

Cartell Conf_AQuintana-1

Cançons de Tomàs Bosque

Farà tres o quatre anys, Tomàs Bosque va endegà un projecte musical força important. Es tractava de compondre —i escriure— una sèrie de cançons que Plàcido Domingo hauria de cantar en un possible concert que tindria lloc en algun dels actes de la Expo Saragossa 2008. Segons em consta, Tomàs Bosque va compondre suficients cançons i tal vegada l’arranjador havia començat ja els treballs. Pensem que les dites cançons haurien de ser cantades per el gran tenor amb una gran orquestra. Després d’una sèrie de vicissituds, el projecte es va anar apaivagant i finalment es va dissoldre.

A tots aquells que no ho sàpiguen, els diré que Plàcido Domingo té arrels a la Codonyera: la seua avia paterna era d’aquesta vila del Mesquí.

Jo mateix havia començat un petit guió per a un possible reportatge sobre les arrels codonyerenques de Plàcido Domingo.

D’algunes de les esmentades cançons, el mateix Tomàs Bosque va enregistrar unes maquetes amb una reduït grup de músics, tipus grup de jazz. Utilitzant conegudes vistes de Saragossa, aquestes composicions s’hi aniran penjant a youtube. De moment podeu escoltar-ne una si entreu a:

www. youtube.com/user/cancioneszaragoza

Com veureu al vídeo, en Tomàs ha compost una altra sèrie de cançons, Cançons amoroses, algunes en català, que té previst cantar en els actes de presentació del seu llibre, Melodia provençal.

José Miguel Gràcia

Consell General de Llengües

Sembla que per part de la Universitat, estan pràcticament decidides les cinc persones (un terç) del Consell. En quant als grups parlamentaris, fonts coneixedores del tema comenten que s’estan mantenint negociacions amb la itenció d’acabar-les en un termini breu. Si em deixeu especular diré que una solució pràctica, oberta i desinteressada per part dels dos grup majoritaris, podria ser que cadascun dels grups nomenés un membre dels cinc. Si algun grup majoritari es desentengués, l’altre grup majoritari en podria nomenar dos, per exemple. La imaginació és lliure.

Des del departament d’Educació sempre s’ha dit que els cinc representants que els pertoquen —al govern vull dir—  vindran a compensar els altres dos terços. Com s’entendrà aquesta compensació? Tindrem Consell al juny?