Fora de temps, fora de lloc

(Traducció de l’article  “Fuera de tiempo, fuera de lugar” que publica avui el Diario de Teruel sobre la  prohibició de les corregudes de bous a Catalunya)

“Fora de temps, fora de lloc

José Miguel Gràcia*

Fa 19 anys les Canàries van prohibir les curses de braus a tots els seus territoris, l’arxipèlag atlàntic espanyol. Ningú no va atribuir el fet a problemes identitaris. El Parlament català acaba d’aprovar també l’abolició de les curses a partir del 2012, per 68 vots a favor de l’abolició, 55 en contra i 9 abstencions. Al marge de la consideració que aquesta majoria, contundent o no, els mereixerà a alguns, cal convenir que d’ençà que va entrar a tràmit l’ILP (Iniciativa Legislativa Popular) promoguda per la Plataforma Prou, va anar convertint-se en la crònica d’una mort anunciada. Malgrat que tot el procés ha estat modèlic, en tant que a la forma  com a la participació al si del Parlament català per part dels animalistes, partidaris de l’abolició de les curses, i dels defensors de la tauromàquia, sorgiran les veus de sempre, sobretot dels mitjans madrilenys, en atribuir la prohibició a la manipulació de les forces polítiques catalanes per raons merament identitàries per tal de diferenciar-se de la resta d’Espanya. Si així fos, les Canàries no hi comptarien com a resta d’Espanya. S’equivocaran els qui ho adoptin com a fet fonamental i faran un flac favor a la convivència entre Catalunya i Espanya, lògicament, sense les Canàries.

És un fet més que evident que les corregudes de bous s’havien convertit a Catalunya en un fet residual, sense interès per a la majoria, però això sí, amb l’existència d’alguns grups antitaurins força actius. En quan a la generació més jove, mai més ben aplicat allò de que “passava” olímpicament

Vull apartar-me de les assenyades raons dels animalistes antitaurins i les dels partidaris de la festa, ben conegudes de tots. Les dels primers, més justificades, racionalitzades i a la page que les dels segons, que hi recolzen sobre la tradició la major part de les seues justificacions. D’altra banda, no gastaré una sola línia ficant-me en profunditats sobre la identitat catalana antiespanyolista per justificar-la o desqualificar-la. Hauria de submergir-me a massa profunditat. Vull deixar ben clar, d’entrada, que no em valen les raons que esgrimeixen en aquests moments els partidaris de la festa dient que és un espectacle privat i que cal considerar-lo propi del camp de la llibertat individual. Per què no s’hi van oposar o s’oposen ara a la tan ampul·losa i generalitzadora denominació de Festa Nacional? No crec que ara gaire gent pugui pensar que la tal denominació li hagi fet massa bé a la festa. Per què no han brandit la bandera de la privacitat fins ara?

Segons la meua opinió, les curses de toros, aquesta mal anomenada Festa Nacional, ancorades en la tradició i sense una posada al dia renovadora, han anat perdent any rere any el glamour de temps passats. Els seus partidaris, altrament dit, els aficionats, no s’han adonat que els vents joves de l’ecologisme i la defensa dels drets dels animals han anat envaint el teixit social, a cavall de la globalització europea i mundial. No hi cap el menor dubte que allò que ha passat a Catalunya, més aviat o més tard, acabarà passant en altres parts d’Espanya inevitablement. Què voleu que us digui, sincerament, al meu entendre les corregudes de braus, malgrat l’esplendor del seu or i colorit, i tots els oripells en els quals s’hi emboliquen, han esdevingut un espectacle ranci i cutre. Si no se m’enfadessin els aficionats, diria que fins i tot una mica caspós per als ulls d’un observador global i allunyat de l’anomenat art de Cuchares, Sánchez Mejías, Juan Belmonte i tants d’altres. Els temps de Goya, Julio Romero de Torres, Federico García Lorca, Picasso, Ernest Hemingway, etc. —mai el seu art— ja han passat, ens agradi o no.

No hi veurem mai més cap polític que es preï, amb un havà entre l’índex i el mitger de la seua mà esquerra, contemplant una cursa de toros. El seu temor a la pèrdua de vots li guanyarà la seua afició, si la tingués.

Em va de peres per rematar aquestes línies, el títol del llibre —no el seu contingut— de Marta Momblant que ha publicat recentment l’Instituto de Estudios Turolenses, Fora de temps, fora de lloc.. Així hi són els toros a Catalunya. Quan trigarà a generalitzar-se la frase amb relació a altres indrets d’Espanya, Mèxic, Colòmbia…?

*Escriptor”

Texte que publica el Diario de Teruel

Informació contaminada

(Article que publica “La Comarca” d’Alcanyís, sobre el tractament de la informació de tota Espanya als mitjans de comunicació de Madrid i la necessitat de la descentralització ideològica)

“Información contaminada

José Miguel Gràcia*

Aplique el lector a cada dedo de su mano derecha un medio de comunicación de la capital del Reino que le parezca de derechas, me refiero a periódicos y medios audiovisuales, y verá que se queda sin dedos inmediatamente. Haga lo mismo con la mano izquierda y los medios que le parezcan de centro izquierda o de izquierdas, y verá que les sobran tres dedos y medio o cuatro. No hay más cera que la que arde, un desequilibrio abrumador. Por supuesto que esta tendencia hacia la derecha de los medios de comunicación no es un hecho exclusivo de los últimos tiempos. Podríamos convenir que viene de lejos, casi desde siempre. No obstante, en los últimos años se ha producido una mayor radicalidad hacia una ideología abiertamente de derechas, de integrista se acostumbra a calificar, con graves carencias de objetividad y con una clara tendencia a intervenir en el devenir político de todos. Se me dirá que la propiedad de los medios generalmente es de derechas y esto siempre se percibe en la línea editorial. La afirmación es bien cierta, pero la característica española de radicalidad en los medios madrileños, también en algunos del arco peninsular e insular, no se da en la mayoría de los países europeos, en donde las ideas liberales y la objetividad informativa, salvo unos pocos medios que quedan fácilmente en el tamiz selector de la objetividad, está mucho más generalizada.

Más allá de constatar estos hechos, me interesa  entrar en el motivo fundamental de este artículo. Así como la jerarquía de la Iglesia Católica se atribuye la exclusiva autoridad para interpretar los escritos bíblicos y evangélicos —la palabra de Díos, dicen ellos—, frente a las iglesias protestantes que dejan la libertad a los creyentes para hacerlo, los medios de comunicación madrileños intentan comportarse de la misma forma y lo consiguen la mayoría de las veces, dado que su tirada se distribuye por todo el territorio español y, a los efectos, disponen de tierra bien abonada. Cualquier acto de cierta importancia, cualquier comportamiento de la clase política o de cualquier sector de la sociedad, declaraciones políticas o de personas con cierta relevancia de cualquier rincón de España —de algunos más que de otros—, es tomado por tertulianos bien pagados, por las agencias de noticias o por los medios de comunicación—editorializándolos o formando parte de la información— y tras la incorporación de la correspondiente carga ideológica y con animus jocandi, injuriandi o “manipulandi”, los expanden al resto del país. Uno podría pensar que el procedimiento centralizador y distribuidor de la información correspondiente a los otros debería ser aséptico, equilibrado y objetivo, todo lo contrario: es contaminador y dirigido a crear más diferencias y desavenencias entre los ciudadanos, o enfrentamientos de unos territorios contra otros por espurias e interesadas razones políticas, ideológicas o de poder. Debo hacer la manifestación de rigor para aclarar que, frente al comportamiento que he expresado, hay obviamente excepciones muy válidas, pero son las menos.

No es de extrañar que el conocimiento que tenemos unos de otros entre las diferentes partes de España sea tan superficial y tan tópico a la vez.

Sinceramente creo que la cohesión entre los ciudadanos españoles aumentaría, caso de no existir el proceso capitalino contaminante.  Por lo tanto, para formarnos una idea clara y aproximada de los hechos, acudiríamos directamente a las fuentes originarias o donde se producen aquellos, captaríamos lo que directamente piensan y dicen los ciudadanos y leeríamos su prensa. En algunas capitales de comunidades autónomas, mutatis mutandis, “gozan” de casos similares al capitalino español.

Aprovechemos las tribunas de opinión de los medios de comunicación más próximos. Es muy necesaria la descentralización ideológica y de la información en este complejo país nuestro, llamado por algunos Estado Español.

*Escritor

Una altra cançó del Tomàs a You Tube

Podeu escolta una altra cançó, “Es hermoso vivir”, música i veu de Tomàs Bosque. És un poema de Ángel Guinda i pertany a la sèrie “Cançons amoroses”

Escoltar la cançó

5a Trobada d’Autors Ebrencs a Fondespatla

El pròxim u d’agost tindrà lloc a Fondespatla la V Trobada d’Autors Ebrencs al Matarranya. El motiu principal d’aquest any serà la presentació del recull sobre ARBRES EBRENCS, on han participat 54 escriptors amb un prologuista de luxe, invitat a l’acte, el periodista i crític literari, Víctor M. Amela. A més hi haurà també els actes tradicionals com la posada en comú dels projects literaris, presentació del premi Guillem Nicolau, Col·lecció Lo Trinquet, etc., com podeu veure al programa. Serà una jornada entre amics, plena de lletres ebrenques i a la fresqueta de la piscina i càmping de la vila de Fondespatla.

(Per a veure el programa cliqueu els punts de llibre de dreta i esquerra i amplieu)

Programa detallat de la Trobada: V Trobada autors programa

Arriben els Senyors de Calatrava a Pena-roja

La vila de Pena-roja fa el següent pregó:

Se comunique a tots los veïns de la vila, i als de les rodalies, que el dia 31 de juliol de 2010 los nostres Senyors de l’Ordre de Calatrava visitaran los seus dominis.

9.30 Amorzar al carrer del vent
10-14 i 16-20h Fira d’oficis tradicionals
20.30 Representació teatral de la visita dels Senyors de Calatrava (teatralització de Desideri Lombarte)
23h Cena (apuntar-se a penaroja@gmail.com)
00.30h Concert en Chundarata, Los Draps, Txirigol i Ixuquera

Més informació: http://calatravos.wordpress.com/ , penaroja@gmail.com i
647820689
Vídeos: http://www.youtube.com/watch?v=4fteoq6eih0
Fotografies:http://picasaweb.google.com/penarojaVisitaDelsCalatravos07

Veure programa: Visita Calatravos 2010 – Català

Un pas més per al Consell de Llengües

Avui, El Periòdico de Aragón publica un article signat per M. Vallés sobre l’estat actual dels noms de possibles  consellers que ha de nomenar el Govern d’Aragó abans d’acabar aquest mes de juliol. És fa esment a diferents personalitats ben conegudes i reconegudes per la seua vàlua en els àmbits lingüístics del català a l’Aragó i en els culturals en general, com José Bada, Artur Quintana, José Ignacio Micolau, Ramon Sistac o Hèctor Moret, José Ignacio López Asín, Ángel Huguet o Emilio Gastón.

Entreu a l’article de el Periódico

AVÍS:

La noticia anterior que he penjat fa un parell d’hores ha estat un error per part meua al confondre les dates. Potser les ganes de tenir definitivament el Consell de Llengües m’han fet dir que al final d’aquest mes hi hauria ja Consell. La notícia realment n’era del 8 d’abril del 2010. Encara que, tal com estan les coses, podria ser d’avui.

Istanbul 1710

Qualsevol persona que llegeixi el meu bloc podrà adonar-se que els temes leitmotiv sobre els que escric són: d’una banda, les notícies relacionades amb la Franja i la defensa de la cultura i de la llengua d’aquest cuc franjolí; d’una altra, la publicació, normalment en castellà, d’articles d’actualitat política i econòmica, publicats abans en algun diari. I de quan en quan, per adobar-hi aquesta cassoleta que bull a la calor del foc de la heterodòxia, parlo d’altres temes, un d’ells la música, més com a audiòfil que com a melòman. Avui us faré cinc cèntims d’un magnífic concert que vaig escoltar fa pocs dies de Jordi Savall i Hesperion XXI al Teatre Grec de la Ciutat Comtal.

La Viquipèdia comença dient de Jordi Savall: “Jordi Savall i Bernadet (Igualada, Anoia, 1941) és un compositor i músic català, especialitzat en la viola de gamba i en música antiga” Després parla de la seua biografia, de la seua obra, dels premis, dels enregistraments, filmografia, concerts, etc., etc.: un músic extraordinari i català universal. Mireu per on, jo tinc una cosa en comú amb Jordi Savall, tots dos varem nàixer el mateix any. Llàstima de no tenir-ne més. Vull dir de coses en comú, no d’anys.

En el concert s’hi van poder escoltar una selecció de les peces de l’últim disc de Jordi Savall i Hespèrion XXI, publicat l’any passat. Aquest disc compacte porta per nom “ISTANBUL” i les 21 peces que conté són una mostra elegida pel mestre Savall d’El llibre de la ciència de la música de Dimitri Cantemir (1673-1723), eminent musicòleg a més de lingüista i historiador; i de les tradicions musicals  sefardites i armènies. L’obra de Cantemir és un cançoner “on es recullen més de tres-centes partitures de música instrumental otomana en un sistema de notació musical creada per l’autor mateix”. El príncep moldau, Dimitri Cantemir va realitzar aquest treball i altres durant les dues llargues estades a Istambul, la primera com a ostatge i la segona com a diplomàtic de Moldàvia. El mestre Savall i la seua esposa la soprano Montserrat Figueras integraven el conjunt de 17 músics, armenis, turcs, búlgars, grecs, marroquins, israelites i espanyols. De la seua interpretació cal subratllar el seu mestratge, perfeccionisme i exquisidesa. Quantes i quantes subtileses poden traspuar d’uns instruments —ney, kanun, tanbur, ud, kamanche, duduc, kaval, sas, lira d’arc, ravec… — tan poc coneguts en la cultura occidental!

Totes les peces del disc són només instrumentals,  tot i que hi ha moments que de les cordes del tanbur i d’algun altre instrument sembla que sorgeixin veus humanes. Al concert, a més, la veu de Montserrat Figueras i d’algun altre component varen arrodonir l’actuació. Les peces o instants d’improvisació hem recordaven els passatges dels solos d’improvisació del jazz, on la guitarra del gitano Django Reinhardt o el violí de Stephane Grapeli hi eren gairebé presents. Cançons sefardites, armènies i gregues de la cort otomana del 1700 amb un ritme més viu del convencional, segons la concepció de Jordi Savall: tot un intens plaer per a l’oïda.

A tots aquells que el compact disc (CD) els hi sembla mancat de calidesa musical, o tal vegada i més encara, sobrat de perceptible so metàl·lic i allunyat del so del vinil, els diré que l’enregistrament “ISTANBUL” està realitzat mitjançant el sistema Direct-Stream Digital (DSD), mes conegut com Super Audio Compact Disc (SACD), que segons els audiòfils s’apropa força al musical i càlid vinil.

José Miguel Gràcia

Un grave problema constitucional

(Aquest article s’hi ha publicat avui al Diario de Teruel. Havia estat escrit abans de la manifestació de Barcelona. La nit del dia 10 només vaig incorporar les xifres de manifestans abans d’enviar-lo al diari)

José Miguel Gràcia*

No acierto a entender cómo una gran mayoría de ciudadanos piensa que la reciente sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut Catalán es un problema para Cataluña. La realidad es todo lo contrario, el grave problema es para toda España. Es más, la “indisoluble unidad de España”, tan repetida en la sentencia sale tocada por inducción después de la misma. Sin sentencia, el Estatut Catalán, plenamente vigente, venía desplegándose durante los cuatro últimos años sin producir ninguna resquebrajadura en las estructuras del Estado Español. Muy al contrario, lo aplicado del Estatut y lo pendiente de aplicar del mismo, producía un efecto moderador entre la mayoría de los partidos políticos catalanes.

A los socialistas catalanes (PSC), alejada cualquier posibilidad federalizante, les venía como anillo al dedo de cara a sus votantes históricos o potenciales la defensa del nuevo Estatut porque había seguido exquisitamente todo el proceso constitucional y además había sido refrendado por el pueblo catalán. Nunca habíamos tenido tantas competencias, decían, y esto ha sido posible gobernando nosotros en Madrid y en Cataluña. Era su gran baluarte.

La Coalició Convergencia i Unió, a pesar de que una parte de su militancia defiende posiciones independentistas, dado que fue actora importante en los acuerdos con Rodríguez Zapatero y su voto fue decisivo en el Parlamento Español para aprobar el Estatut recortado, se sentía cómoda, o no le quedaba otro remedio, defendiendo la aplicación integra del Estatut. Las aspiraciones independentistas, si las había, se aplazaban sine die. Su indefinición se alargaba en el tiempo.

Iniciativa per Cataluña Verds se sentía más cómoda aún con las nuevas competencias y su lucha política la podía dirigir hacia la defensa de sus posiciones de izquierda.

Esquerra Republicana de Catalunya, que no votó el Estatuto, sin renunciar al objetivo de la independencia, pero conocedora de su fuerza electoral y queriendo dar muestras de responsabilidad y madurez política, aparecía como defensora del voto de la mayoría, y por tanto del Estatut. Sus actuaciones las revestía de posibilismo. Su lema más o menos era: trabajemos para que en un mañana indeterminado aumenten los partidarios del independentismo, por ahora saquemos todo el jugo al Estatut.

Ahora bien, los cuatro grupos políticos, condicionaron sus posiciones y actuaciones a que el Estatut se mantuviera exactamente como lo refrendaron los ciudadanos. De “santo y seña” pasó a condición “sine qua non”. Por cierto, una posición bien constitucional: si todos los poderes nacen del pueblo, nadie puede sustituir su voluntad. Sé que el lector me dirá que el recurso al Tribunal Constitucional contra las leyes que salen de los parlamentos, está contenido en la Constitución, y es verdad. Lo que pasa es que, pienso yo, a los señores constituyentes se les escapó la situación especial de un estatuto aprobado en referéndum,

Pedir antes de la sentencia al Partido Popular y al Defensor del Pueblo que no deberían haber interpuesto el recurso por pura responsabilidad política, o que deberían haberlo retirado, creo que fue pedir peras al olmo. Su grave irresponsabilidad tal vez les reste votos en Cataluña, pero incluso puede hacerle ganar en el resto de España. Lo que no me cabe en la cabeza es que el Tribunal Constitucional, ante tal contradicción, admitiese el recurso, o no se declarase incompetente en este asunto y tardase cuatro años en dictar sentencia. Si a esto añadimos la anómala situación del propio tribunal y el rocambolesco desarrollo de los hechos en su seno, el asunto no tiene ni pies ni cabeza, pero, eso sí, su gravedad se explicitará con las reacciones y efectos de la sentencia. Nunca mayor desafección e indignación había existido en Cataluña.

Que los socialistas del PSC han quedado tocados con la sentencia es de una claridad meridiana. Que a los otros partidos políticos catalanes les ha venido de maravilla la sentencia, de cara a unos próximos comicios electorales, es más evidente todavía. Que el error del TC lo pagará también él mismo, tal vez en breve plazo, lo veremos. Y que la Constitución también ha quedado tocada, se nos mostrará en un futuro próximo.

Se han intentado cerrar unas ventanas al entendimiento, o mejor aún, unas puertas de una parte de España con el resto, sin tener en cuenta que las fuerzas políticas de Cataluña y sus ciudadanos acabarán abriendo otras. Diré más, se les está empujando a abrir otras. Los innumerables nacionalistas integristas de España harán lo posible para que la gran manifestación de Barcelona del 10 de julio sea solo el principio. Sus razones se parecerán mucho a  aquello de: ¿Por qué he de concederle el divorcio a mi mujer, si yo tampoco la quiero, pero la aguanto? ¿Y si un día los partidarios de la independencia llegan al 50 o 60 por ciento en Cataluña, qué pasará? Las consignas más escuchadas en la manifestación de un millón cien mil personas, o un millón y medio, lo fueron reclamando la independencia. Nunca hubo más banderas independentistas en las calles de Barcelona. Flaco favor ha hecho a España la sentencia del Tribunal Constitucional.

Para acabar hago mías las palabras de Javier Pérez Royo, Catedrático de Derecho Constitucional, que escribía recientemente en un artículo: “De ahí que el problema no sea un problema de Cataluña, sino de toda España. La expresión de la voluntad de autogobierno a través de la reforma del Estatuto era un problema estatuyente. La declaración de inconstitucionalidad de dicha expresión  de voluntad nos sitúa ante un problema constituyente.”

*Escritor”

Si voleu entrar al Diario de Teruel, podeu veure la web que recentment han estrenat: Article publicat

Senyeres i estelades

Segons la Guàrdia Municipal un milió cent mil, i segons els organitzadors un milió i mig de persones, es van manifestar, tal vegada hauríem de dir, es van concentrar al bell mig de Barcelona ahir dissabte. Estoicament plantats sobre l’asfalt o sobre els panots de les voreres van romandre els ciutadans catalans més de dues hores sense poder donar un pas. El motiu d’aquesta concentració no era altre que la indignació per la retallada de l’Estatut, segons sentència del Tribunal Constitucional. Mai abans tantes persones no havien sortit als carrers de Barcelona en manifestació o concentració. Si bé el motiu era el rebuig a la sentència, poques veus es van fer sentir contra el TC, ni reclamant la integritat de l’Estatut. La meua pròpia interpretació d’aquest fet no és altra que la següent: si el dit tribunal ha rebutjat la nació catalana, el més gran rebuig que poden fer els catalans contra la sentència i el tribunal és l’oblit i el menyspreu. Menys el Partit Popular, tota la societat catalana hi era representada. Dins d’un mar de senyeres, mai abans tantes estelades no s’havien vist a Barcelona. Mai abans tantes veus no s’havien escoltat reclamant el dret a decidir o directament la independència. Aquestes peticions van arraconar, al menys durant l’acte, conceptes com catalanisme i nacionalisme partidista.

Que lluny en son les idees federalistes que un temps s’alçaven com la panacea de l’encaix de Catalunya amb la resta d’Espanya!

Mai abans cap grup polític, institució o persona no havien fet més per augmentar els desitjos d’independència que la sentència del  Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya.

Passarà el temps i com és normal de preveure se’n refredaran els sentiments i les vivències del dia 10 de juliol, però no hi ha cap dubte que aquest 10 de juliol del 2010 marcarà un abans i un després en la Història de Catalunya, quan el sentiment identitari  dels ciutadans superà els polítics i les institucions. I com la vida segueix, avui, ni és ahir ni demà.

Composició del Consell de Llengües

Article que surt publicat avui a El Periódico de Aragón,  amb alguns petits canvis amb relació a aquest  original.  Sembla que el Govern està esperant els certificats oficials de les propostes de la Universitat i de les Corts abans de fer el seus nomenaments. La llista de consellers del Govern estaria pràcticament establerta, però encara oberta, segons fonts informades del Departament de Cultura.

“Composición del Consejo de Lenguas

José Miguel Gràcia Zapater*

Ya han sido nombrados los miembros del Consejo General de Lenguas correspondientes a los partidos políticos, es decir, un tercio del total. También se ha publicado la lista propuesta por la Universidad de Zaragoza. A la vista de ambos tercios, la primera conclusión que se extrae es que, del total de diez personas, solamente dos pertenecen al ámbito del catalán, bien como lingüistas o como catalanoparlantes. Otra de las personas ha realizado trabajos sobre el catalán de la Franja, y las restantes siete,  o están situadas dentro del área del aragonés, bien como parlantes o estudiosos, o no se les puede incluir dentro de ninguna área de la lingüística por sus conocimientos o especialización.

El Partido Popular se ha abstenido de ejercer el derecho de proponer algún candidato, una posición irresponsable, pero coherente con su actitud en contra de la Ley de Lenguas. El pasado viernes, día 18, presentó un inconsistente recurso de inconstitucionalidad contra dicha ley por invasión de competencias municipales. El Partido Socialista ha designado dos miembros: uno del área del catalán y otro del aragonés. Tanto Chunta Aragonesista como Izquierda Unida se han decantado por personas conocedoras o estudiosas del aragonés. El Partido Aragonesista ha optado por una persona que habla aragonés-ribagorzano y que se le sitúa cercano al movimiento contra el catalán. De los propuestos por la Universidad, uno o dos pertenecen al campo de la lingüística catalana, otro al del aragonés, y los dos restantes a otras especialidades.

Las funciones del Consejo están claramente fijadas en la Ley y se resumen en las siguientes: proponer la política lingüística y la protección del patrimonio lingüístico, seguimiento de los planes establecidos, emisión de informes técnicos, establecer las zonas lingüísticas, establecer la toponimia y proponer los primeros miembros de las academias. Como se ve, funciones todas ellas técnicas especializadas.

Todo lo anterior me lleva a concluir que el Gobierno de Aragón, a través de los cinco miembros del Consejo que ha de nombrar, debería compensar el desequilibrio en perjuicio del catalán que introducen los cinco miembros de los partidos políticos y los cinco de la Universidad. Atendiendo a las funciones de hondo calado lingüístico que ha de llevar a término el Consejo, como he resumido en el párrafo anterior, bien haría el Gobierno en poner como primeras condiciones de los miembros que ha de nombrar, los conocimientos lingüísticos, las experiencias literarias, el conocimiento del territorio — la Franja i la zona del aragonés—, la experiencia y los trabajos relacionados en las zonas lingüísticas que motivan y fundamentan la Ley.

*President de l’Associació Cultural del Matarranya”

publicat  a el periódico