Fora de temps, fora de lloc

(Traducció de l’article  “Fuera de tiempo, fuera de lugar” que publica avui el Diario de Teruel sobre la  prohibició de les corregudes de bous a Catalunya)

“Fora de temps, fora de lloc

José Miguel Gràcia*

Fa 19 anys les Canàries van prohibir les curses de braus a tots els seus territoris, l’arxipèlag atlàntic espanyol. Ningú no va atribuir el fet a problemes identitaris. El Parlament català acaba d’aprovar també l’abolició de les curses a partir del 2012, per 68 vots a favor de l’abolició, 55 en contra i 9 abstencions. Al marge de la consideració que aquesta majoria, contundent o no, els mereixerà a alguns, cal convenir que d’ençà que va entrar a tràmit l’ILP (Iniciativa Legislativa Popular) promoguda per la Plataforma Prou, va anar convertint-se en la crònica d’una mort anunciada. Malgrat que tot el procés ha estat modèlic, en tant que a la forma  com a la participació al si del Parlament català per part dels animalistes, partidaris de l’abolició de les curses, i dels defensors de la tauromàquia, sorgiran les veus de sempre, sobretot dels mitjans madrilenys, en atribuir la prohibició a la manipulació de les forces polítiques catalanes per raons merament identitàries per tal de diferenciar-se de la resta d’Espanya. Si així fos, les Canàries no hi comptarien com a resta d’Espanya. S’equivocaran els qui ho adoptin com a fet fonamental i faran un flac favor a la convivència entre Catalunya i Espanya, lògicament, sense les Canàries.

És un fet més que evident que les corregudes de bous s’havien convertit a Catalunya en un fet residual, sense interès per a la majoria, però això sí, amb l’existència d’alguns grups antitaurins força actius. En quan a la generació més jove, mai més ben aplicat allò de que “passava” olímpicament

Vull apartar-me de les assenyades raons dels animalistes antitaurins i les dels partidaris de la festa, ben conegudes de tots. Les dels primers, més justificades, racionalitzades i a la page que les dels segons, que hi recolzen sobre la tradició la major part de les seues justificacions. D’altra banda, no gastaré una sola línia ficant-me en profunditats sobre la identitat catalana antiespanyolista per justificar-la o desqualificar-la. Hauria de submergir-me a massa profunditat. Vull deixar ben clar, d’entrada, que no em valen les raons que esgrimeixen en aquests moments els partidaris de la festa dient que és un espectacle privat i que cal considerar-lo propi del camp de la llibertat individual. Per què no s’hi van oposar o s’oposen ara a la tan ampul·losa i generalitzadora denominació de Festa Nacional? No crec que ara gaire gent pugui pensar que la tal denominació li hagi fet massa bé a la festa. Per què no han brandit la bandera de la privacitat fins ara?

Segons la meua opinió, les curses de toros, aquesta mal anomenada Festa Nacional, ancorades en la tradició i sense una posada al dia renovadora, han anat perdent any rere any el glamour de temps passats. Els seus partidaris, altrament dit, els aficionats, no s’han adonat que els vents joves de l’ecologisme i la defensa dels drets dels animals han anat envaint el teixit social, a cavall de la globalització europea i mundial. No hi cap el menor dubte que allò que ha passat a Catalunya, més aviat o més tard, acabarà passant en altres parts d’Espanya inevitablement. Què voleu que us digui, sincerament, al meu entendre les corregudes de braus, malgrat l’esplendor del seu or i colorit, i tots els oripells en els quals s’hi emboliquen, han esdevingut un espectacle ranci i cutre. Si no se m’enfadessin els aficionats, diria que fins i tot una mica caspós per als ulls d’un observador global i allunyat de l’anomenat art de Cuchares, Sánchez Mejías, Juan Belmonte i tants d’altres. Els temps de Goya, Julio Romero de Torres, Federico García Lorca, Picasso, Ernest Hemingway, etc. —mai el seu art— ja han passat, ens agradi o no.

No hi veurem mai més cap polític que es preï, amb un havà entre l’índex i el mitger de la seua mà esquerra, contemplant una cursa de toros. El seu temor a la pèrdua de vots li guanyarà la seua afició, si la tingués.

Em va de peres per rematar aquestes línies, el títol del llibre —no el seu contingut— de Marta Momblant que ha publicat recentment l’Instituto de Estudios Turolenses, Fora de temps, fora de lloc.. Així hi són els toros a Catalunya. Quan trigarà a generalitzar-se la frase amb relació a altres indrets d’Espanya, Mèxic, Colòmbia…?

*Escriptor”

Texte que publica el Diario de Teruel

Informació contaminada

(Article que publica “La Comarca” d’Alcanyís, sobre el tractament de la informació de tota Espanya als mitjans de comunicació de Madrid i la necessitat de la descentralització ideològica)

“Información contaminada

José Miguel Gràcia*

Aplique el lector a cada dedo de su mano derecha un medio de comunicación de la capital del Reino que le parezca de derechas, me refiero a periódicos y medios audiovisuales, y verá que se queda sin dedos inmediatamente. Haga lo mismo con la mano izquierda y los medios que le parezcan de centro izquierda o de izquierdas, y verá que les sobran tres dedos y medio o cuatro. No hay más cera que la que arde, un desequilibrio abrumador. Por supuesto que esta tendencia hacia la derecha de los medios de comunicación no es un hecho exclusivo de los últimos tiempos. Podríamos convenir que viene de lejos, casi desde siempre. No obstante, en los últimos años se ha producido una mayor radicalidad hacia una ideología abiertamente de derechas, de integrista se acostumbra a calificar, con graves carencias de objetividad y con una clara tendencia a intervenir en el devenir político de todos. Se me dirá que la propiedad de los medios generalmente es de derechas y esto siempre se percibe en la línea editorial. La afirmación es bien cierta, pero la característica española de radicalidad en los medios madrileños, también en algunos del arco peninsular e insular, no se da en la mayoría de los países europeos, en donde las ideas liberales y la objetividad informativa, salvo unos pocos medios que quedan fácilmente en el tamiz selector de la objetividad, está mucho más generalizada.

Más allá de constatar estos hechos, me interesa  entrar en el motivo fundamental de este artículo. Así como la jerarquía de la Iglesia Católica se atribuye la exclusiva autoridad para interpretar los escritos bíblicos y evangélicos —la palabra de Díos, dicen ellos—, frente a las iglesias protestantes que dejan la libertad a los creyentes para hacerlo, los medios de comunicación madrileños intentan comportarse de la misma forma y lo consiguen la mayoría de las veces, dado que su tirada se distribuye por todo el territorio español y, a los efectos, disponen de tierra bien abonada. Cualquier acto de cierta importancia, cualquier comportamiento de la clase política o de cualquier sector de la sociedad, declaraciones políticas o de personas con cierta relevancia de cualquier rincón de España —de algunos más que de otros—, es tomado por tertulianos bien pagados, por las agencias de noticias o por los medios de comunicación—editorializándolos o formando parte de la información— y tras la incorporación de la correspondiente carga ideológica y con animus jocandi, injuriandi o “manipulandi”, los expanden al resto del país. Uno podría pensar que el procedimiento centralizador y distribuidor de la información correspondiente a los otros debería ser aséptico, equilibrado y objetivo, todo lo contrario: es contaminador y dirigido a crear más diferencias y desavenencias entre los ciudadanos, o enfrentamientos de unos territorios contra otros por espurias e interesadas razones políticas, ideológicas o de poder. Debo hacer la manifestación de rigor para aclarar que, frente al comportamiento que he expresado, hay obviamente excepciones muy válidas, pero son las menos.

No es de extrañar que el conocimiento que tenemos unos de otros entre las diferentes partes de España sea tan superficial y tan tópico a la vez.

Sinceramente creo que la cohesión entre los ciudadanos españoles aumentaría, caso de no existir el proceso capitalino contaminante.  Por lo tanto, para formarnos una idea clara y aproximada de los hechos, acudiríamos directamente a las fuentes originarias o donde se producen aquellos, captaríamos lo que directamente piensan y dicen los ciudadanos y leeríamos su prensa. En algunas capitales de comunidades autónomas, mutatis mutandis, “gozan” de casos similares al capitalino español.

Aprovechemos las tribunas de opinión de los medios de comunicación más próximos. Es muy necesaria la descentralización ideológica y de la información en este complejo país nuestro, llamado por algunos Estado Español.

*Escritor

Una altra cançó del Tomàs a You Tube

Podeu escolta una altra cançó, “Es hermoso vivir”, música i veu de Tomàs Bosque. És un poema de Ángel Guinda i pertany a la sèrie “Cançons amoroses”

Escoltar la cançó

5a Trobada d’Autors Ebrencs a Fondespatla

El pròxim u d’agost tindrà lloc a Fondespatla la V Trobada d’Autors Ebrencs al Matarranya. El motiu principal d’aquest any serà la presentació del recull sobre ARBRES EBRENCS, on han participat 54 escriptors amb un prologuista de luxe, invitat a l’acte, el periodista i crític literari, Víctor M. Amela. A més hi haurà també els actes tradicionals com la posada en comú dels projects literaris, presentació del premi Guillem Nicolau, Col·lecció Lo Trinquet, etc., com podeu veure al programa. Serà una jornada entre amics, plena de lletres ebrenques i a la fresqueta de la piscina i càmping de la vila de Fondespatla.

(Per a veure el programa cliqueu els punts de llibre de dreta i esquerra i amplieu)

Programa detallat de la Trobada: V Trobada autors programa

Arriben els Senyors de Calatrava a Pena-roja

La vila de Pena-roja fa el següent pregó:

Se comunique a tots los veïns de la vila, i als de les rodalies, que el dia 31 de juliol de 2010 los nostres Senyors de l’Ordre de Calatrava visitaran los seus dominis.

9.30 Amorzar al carrer del vent
10-14 i 16-20h Fira d’oficis tradicionals
20.30 Representació teatral de la visita dels Senyors de Calatrava (teatralització de Desideri Lombarte)
23h Cena (apuntar-se a penaroja@gmail.com)
00.30h Concert en Chundarata, Los Draps, Txirigol i Ixuquera

Més informació: http://calatravos.wordpress.com/ , penaroja@gmail.com i
647820689
Vídeos: http://www.youtube.com/watch?v=4fteoq6eih0
Fotografies:http://picasaweb.google.com/penarojaVisitaDelsCalatravos07

Veure programa: Visita Calatravos 2010 – Català

Un pas més per al Consell de Llengües

Avui, El Periòdico de Aragón publica un article signat per M. Vallés sobre l’estat actual dels noms de possibles  consellers que ha de nomenar el Govern d’Aragó abans d’acabar aquest mes de juliol. És fa esment a diferents personalitats ben conegudes i reconegudes per la seua vàlua en els àmbits lingüístics del català a l’Aragó i en els culturals en general, com José Bada, Artur Quintana, José Ignacio Micolau, Ramon Sistac o Hèctor Moret, José Ignacio López Asín, Ángel Huguet o Emilio Gastón.

Entreu a l’article de el Periódico

AVÍS:

La noticia anterior que he penjat fa un parell d’hores ha estat un error per part meua al confondre les dates. Potser les ganes de tenir definitivament el Consell de Llengües m’han fet dir que al final d’aquest mes hi hauria ja Consell. La notícia realment n’era del 8 d’abril del 2010. Encara que, tal com estan les coses, podria ser d’avui.

Istanbul 1710

Qualsevol persona que llegeixi el meu bloc podrà adonar-se que els temes leitmotiv sobre els que escric són: d’una banda, les notícies relacionades amb la Franja i la defensa de la cultura i de la llengua d’aquest cuc franjolí; d’una altra, la publicació, normalment en castellà, d’articles d’actualitat política i econòmica, publicats abans en algun diari. I de quan en quan, per adobar-hi aquesta cassoleta que bull a la calor del foc de la heterodòxia, parlo d’altres temes, un d’ells la música, més com a audiòfil que com a melòman. Avui us faré cinc cèntims d’un magnífic concert que vaig escoltar fa pocs dies de Jordi Savall i Hesperion XXI al Teatre Grec de la Ciutat Comtal.

La Viquipèdia comença dient de Jordi Savall: “Jordi Savall i Bernadet (Igualada, Anoia, 1941) és un compositor i músic català, especialitzat en la viola de gamba i en música antiga” Després parla de la seua biografia, de la seua obra, dels premis, dels enregistraments, filmografia, concerts, etc., etc.: un músic extraordinari i català universal. Mireu per on, jo tinc una cosa en comú amb Jordi Savall, tots dos varem nàixer el mateix any. Llàstima de no tenir-ne més. Vull dir de coses en comú, no d’anys.

En el concert s’hi van poder escoltar una selecció de les peces de l’últim disc de Jordi Savall i Hespèrion XXI, publicat l’any passat. Aquest disc compacte porta per nom “ISTANBUL” i les 21 peces que conté són una mostra elegida pel mestre Savall d’El llibre de la ciència de la música de Dimitri Cantemir (1673-1723), eminent musicòleg a més de lingüista i historiador; i de les tradicions musicals  sefardites i armènies. L’obra de Cantemir és un cançoner “on es recullen més de tres-centes partitures de música instrumental otomana en un sistema de notació musical creada per l’autor mateix”. El príncep moldau, Dimitri Cantemir va realitzar aquest treball i altres durant les dues llargues estades a Istambul, la primera com a ostatge i la segona com a diplomàtic de Moldàvia. El mestre Savall i la seua esposa la soprano Montserrat Figueras integraven el conjunt de 17 músics, armenis, turcs, búlgars, grecs, marroquins, israelites i espanyols. De la seua interpretació cal subratllar el seu mestratge, perfeccionisme i exquisidesa. Quantes i quantes subtileses poden traspuar d’uns instruments —ney, kanun, tanbur, ud, kamanche, duduc, kaval, sas, lira d’arc, ravec… — tan poc coneguts en la cultura occidental!

Totes les peces del disc són només instrumentals,  tot i que hi ha moments que de les cordes del tanbur i d’algun altre instrument sembla que sorgeixin veus humanes. Al concert, a més, la veu de Montserrat Figueras i d’algun altre component varen arrodonir l’actuació. Les peces o instants d’improvisació hem recordaven els passatges dels solos d’improvisació del jazz, on la guitarra del gitano Django Reinhardt o el violí de Stephane Grapeli hi eren gairebé presents. Cançons sefardites, armènies i gregues de la cort otomana del 1700 amb un ritme més viu del convencional, segons la concepció de Jordi Savall: tot un intens plaer per a l’oïda.

A tots aquells que el compact disc (CD) els hi sembla mancat de calidesa musical, o tal vegada i més encara, sobrat de perceptible so metàl·lic i allunyat del so del vinil, els diré que l’enregistrament “ISTANBUL” està realitzat mitjançant el sistema Direct-Stream Digital (DSD), mes conegut com Super Audio Compact Disc (SACD), que segons els audiòfils s’apropa força al musical i càlid vinil.

José Miguel Gràcia