ASCUMA i l’IEBC a la fira de Calella

Primer dia de fira a Calella, 24 de novembre: ASCUMA i l’IEBC hi eren presents, malgrat les inclemències del temps.

Els dies 24 y 25 va millorar el temps i el públic, força nombrós, frequentà la majoria del estands. Al d’ASCUMA y de l’IEBC no hi van mancar visites amb peticions d’informació.

Cartell i vista de Calella a: ASCUMA

Anuncis

Adéu arbres altius

Un any després de l’aparició del primer disc d’en Tomàs Bosque hi va sortir el segon l’any 1978, com a títol, el nom de l’autor. Si el primer era el típic d’un cantautor  amb molta presencia de la guitarra, al segon n’és una gran orquestra la que li envolta amb un gran arropament musical. En algunes cançons conserva l’intimisme del primer disc, però ara els temes s’eixamplen cap una concepció social i política molt més generalitzada.

Començo penjant la cançó Adios altivos árboles. Els arbres altius eren les oliveres, les quals, en aquells anys patien la febre arrencadora i talladora dels pobles del Baix Aragó. Els camps eren despullats per donar entrada a plantacions d’ametllers, o senzillament es deixaven com a terra campa per al conreu de cereals. Aquesta cançó, gairebé una cantata, comença així (tradueixo al català):

“Adéu arbres altius
de verd i blau vestits,
no tornareu mai més
a fer-li ombra al camí,
ni els camps del poble meu
tampoc podreu omplir.
Sou ja la llenya i troncs
que el foc va consumint.
Sou la tristesa amarga
d’un paratge ferit,
implacable actitud
de poders ben podrits,
forçant-ne la agonia
d’aquells cultius antics…”

Escolteu la cançó aqui.

Cant a la llibertat

Hem traduït la cançó “Canto a la libertad”, com a petit homenatge a José Antonio Labordeta:

Veure en pdf:   Cant a la llibertat

A José Antonio Labordeta

S’ha mort una veu,

s’ha mort un poeta,

s’ha mort la cançó,

s’ha mort Labordeta.

Orfe queda el vent,

òrfena la terra,

orfes quedem tots,

s’ha mort Labordeta.

Qui cantarà al cerç?

qui a la llibertat?

qui ho farà a Aragó?

Som buits i callats.

A la teua motxilla hi cap tot un país,

però no un cor tan gran com el teu.

Tota la pau per a tu, José Antonio.

Escolteu “Canto a la libertad” aquí

Vídeo en You Tube

Un marge sota un garrofer

Avui he acabat d’aixecar una paret de pedra seca d’un bancalet que envolta un vell i mal esporgat garrofer, al terreny costerut de casa meua. La paret no es ben bé de pedra seca, perquè a l’hora de col·locar, encastar i falcar les pedres, he utilitzat paletades de morter de ciment i sorra, però no gaires. Ja sé que no és cap obra d’art, i que a molts de vosaltres poc os hauria d’interessar aquesta obra, fruit d’haver-ne vistes moltes a la Codonyera, o tal vegada, resultat de l’instint natural d’un descendent de tantes generacions que aixecaren marges per aterrassar els estrets barranquets on plantarien oliveres, vinya, o quatre grans de blat, ordi o sègol, els anys que no restaven en “guareit”.

No feia massa temps que la paret s’havia esbaldregat, per la pressió de les arrels del garrofer, o pot ser pel seu propi pes o per la força de la gravetat, com diria l’“il·lustrat” de torn. El cas és que un dia decidí “llevantar lo portell”.

El matí que vaig començar l’obra, de ben segur que el garrofer va pensar que estava boig. A la meua edat, amb unes lumbars força delicades i amb tan poca experiència, allò no tenia sentit. El garrofer pensaria: aviat s’hi cansarà, no podrà acabar la paret perquè el dolor que sentirà a la zona del ronyons no el deixarà alçar-se dempeus. Molt savi el garrofer, no sabia, però,  que una protecció lumbar amagada sota la camisa m’anava estrenyent i a la vegada protegint les darreres vèrtebres, tan malparades en tots el hòmens d’una certa edat. El “savi” garrofer tampoc sabia que l’objectiu d’aixecar o refer el portell era a llarg termini, gairebé sine die. El gavadal de pedres esteses al peu de la paret anava minvant molt lentament, però inexorablement dia rere dia. Varen passar uns mesos i el verd de les garrofes del saberut garrofer es transformà en negre. I és ara quan en trencar-les per la meitat, la flaire profunda d’aquets fruits s’hi pot sentir de prop.

Vet aquí que un dia de la tercera setmana de novembre del 2010 vaig col·locar en rastellada les últimes pedres de la darrera filada. El marge no és pas atalussat ni esgraonat, només un xic desplomat.

El mallorquí Joan Llabrés, glossant als paredadors, escriu al final del seu llibre Mestres de paret seca:

“Hi ha mestre paredador

sense martell ni ginyola

que sa paret fa tan bona

com un altre o millor.”

Jo no sóc mestre paredador, ni tinc l’habitud de margenar, ni he fet  servir ginyola —dita també llinyola o nyinyola a Mallorca. És un cordill tibant per a fer la paret recta—, entre altes motius perquè el marge era circular, convex per la part de fora, segons podeu veure a les fotografies. No m’ha quedat pas malament, oi? De bell antuvi, sempre el margenador ha tingut la seua pròpia cal·ligrafia.

De cara al futur hi tinc una temença: potser el garrofer, ferit en el seu amor propi i sense jo fer-li la gara gara, comenci a fer créixer extraordinàriament les seues arrels per empènyer perversament la meua paret i esbaldregar-la novament. Atesa la seua concavitat interior, no li caldria gaire empenta… Quan em mira el malastruc garrofer, ho fa perversament. Si succeís aquesta malaventura us ho faria saber.

Si voleu aixecar un marge, jo sóc vell, no treballo de franc i el termini seria immesurable.

Això de les parets de pedra seca dóna per a molt; no sé on vaig llegir que si s’arrengleraren totes les parets de pedra seca de Menorca, donarien dos voltes a la Terra.

José Miguel Gràcia (16/09/2010)

Dedicat al pres polític més jove del món

Segurament el pres polític més jove del món va ser un xiquet de Saragossa que van empresonar perquè va escriure un poema en contra de la repressió i va trucar a la policia per llegir-se’l. Tomàs el va homenatjar amb la  cançó “Dedicado a M.A.”

Podeu escoltar-la punxant aquí

L’associació Kalat-Zeyd va celebrar el 25è aniversari

Ahir dia 12 de setembre, l’associació de dones i consumidors de Calaceit (Asociación de mujeres y consumidores KALAT-ZEYD) celebrà el 25è aniversari. Una associació de caire cultural, recreatiu y reivindicatiu, amb 25 anys a les espatlles és poc freqüent  per aquestes contrades matarranyenques. Tampoc em trobaríem gaires per altres terres. Han estat 25 anys d’actes populars i culturals: publicacions de receptaris i llibres de cuina, promoció de llibres, diades molt diverses com la de puntaires, publicació de la revista Kalat-zeyd, amb periodicitat anyal, etc., etc. Les pàgines d’aquesta revista, amb predomini del català, han estat plenes de col·laboradors de qualitat sobre temes diversos: història local, etnologia, poesia, assaig, sobre patrimoni material i immaterial i temes diversos d’interès.

Per commemorar el 25è aniversari, a la Sala d’Exposicions dels baixos de l’Ajuntament es va inaugurar una exposició sobre fotografies, llibres de cuina i cartells referits a la història de l’associació. Durant el dinar de germanor a la ben redreçada, ben dissenyada,  hauríem de dir, nova Fonda Alcalà, plena de gom a gom, va parlar la presidenta de l’associació, María Jesús Celma, fent un recordatori dels 25 anys passats i agraint la col·laboració a les institucions i a totes les associades. Després parlà l’alcaldessa de Calaceit i lliurà a la presidenta una placa commemorativa. Jo mateix en nom d’ASCUMA vaig dona l’enhorabona a tots els reunits, desitjant llarga vida a l’associació. Tots els assistents varem rebre, en edició facsímil, el Receptari que es va elaborar com a treball final del curs de cuina de l’any 1987, primera publicació mecanografiada de l’associació. No varen faltar mitja dotzena de jotetes per a cloure l’acte.

Després, a l’ espai de l’antic cine va continuar la festa amb música i ball.

José Miguel Gràcia