Consell de Llengües (més informació)

Entreu aquí: LLENGÜES VIVES-Virginia Lardiés (en aragonès)

Acords del Consell de Llengües d’ahir dia 27

Segons informacions de fonts pròximes al Consell, ahir es van aprovar les “Normes d’Organització Interna y de Funcionament del Consell Superior de les Llengües d’Aragó”. En les properes reunions s’encetarà tot el procés de formació de les dues Acadèmies.

Las televisiones autonómicas

(Publicat al Diario de Teruel, el dia 21 de gener, a la secció “Tribuna abierta”

José Miguel Gràcia*

Con la puesta en marcha de la TDT ha aumentado en España la oferta televisiva de forma espectacular. Tras la sintonización automática del televisor vemos que aparecen una gran lista de canales, algunos de ellos completamente desconocidos, una mayoría totalmente prescindibles, y unos cuantos, pura bazofia.

La llegada de la TDT ha supuesto una fragmentación de las audiencias al repartirlas en tan elevado número de canales. Según la consultora Barlovento, en el pasado mes de diciembre, TVE 1  con una cota de pantalla del 15,5 % (15,2 en noviembre), conservó la primera posición de la audiencia española. Le siguió Telecinco con 13,8 %, dos décimas menos que en noviembre. Antena 3, con tres décimas más, se situó en tercer lugar. En cuarto lugar, la suma de las autonómicas; después, la Cuatro con un 6,5 % y la Sexta con un 5,6 %, seguidas de todas las demás.

Si nos detenemos en las audiencias del año 2010, en cuanto a las televisiones autonómicas y en sus correspondientes territorios, el análisis de Barlovento Comunicación con datos de audiómetros de Kantar Media, nos dice que tan sólo TV3 (Cataluña) y IB3 (Baleares) aumentaron las audiencias en unas cuantas décimas, todas las demás la perdieron y algunas de forma estrepitosa. TV3 tuvo una audiencia del 14,8 %; Canal Sur, el 12,7 % (habiendo perdido un 19 %); TVG (Galicia), el 12,3 % (habiendo perdido un 16 %); TV Canarias, el 10 % (con una perdida del 10 %); ETB2 (cadena vasca), el 9,4 % (con un desplome del 31%); Aragón TV, el 9,4 % (con una ligera disminución); el C9 (Valencia), el 8,9 % (otro gran desplome del 29 %), Telemadrid , el 8 % (después de una caída del 18 %), etc.

Creo sinceramente que en este país nuestro estamos despreciando y malbaratando un instrumento de conocimiento y tal vez de cohesión, de los diferentes territorios autonómicos, llámense naciones, nacionalidades —palabra que nada quiere decir, miren el diccionario— regiones, territorios peninsulares, insulares, etc. Me gustaría que alguien me explicase por qué, ahora con la TDT, no se pueden ver todas les televisiones autonómicas en todos los territorios de España. No será por falta de frecuencias, no será por costes, no será por falta de tecnología. Antes de que nadie me haga llegar una respuesta adecuada y convincente, me atrevo a expresarla yo mismo, mejor dicho, a prepararles la respuesta tal como yo la percibo. Se trata de que una gran parte de los gobiernos autonómicos, y dentro de tus territorios, grupos mayoritarios de personas, no quieren que las cadenas de las otras comunidades autonómicas se inmiscuyan en el día a día de sus respectivos ciudadanos. El análisis o la pura observación de conceptos o ideas tales como: el miedo a la libertad, los intereses políticos, la concepción restringida de democracia de algunos,  el odio al vecino, el temor a que los otros sean mejores, el deprecio a la competencia, la falta de demanda social, etc., etc., nos proporcionarán la contestación de la pregunta. ¿Podremos ver algún día TV3 en Aragón y Aragón TV en Cataluña? Existe un mini acuerdo territorial, pero que tarda y tarda en ponerse en práctica. ¿Quién tiene miedo y a quien se tiene miedo? Es un ejemplo.

No me dirán ustedes que no sería democrático y útil que todos los ciudadanos españoles tuviesen a su alcance todos los canales autonómicos. Estoy seguro que a los ciudadanos gallegos, por ejemplo, les podría interesar algún programa de la televisión de Andalucía y viceversa. A los ciudadanos de Madrid les iría muy bien ver programas de las diferentes televisiones autonómicas para estar mejor informados sobre lo que ellos llaman provincias. No sé si, con los vientos que corren, a los “de provincias” les puede interesar Telemadrid, dada su “objetividad”, pero al menos estaría en sus manos la opción de verla o no verla.

No se preocupen ustedes que pronto se extenderán las voces desde el Km. 0, o desde donde convenga, que dirán que sobran las televisiones autonómicas por que hay que reducir costes para atajar el déficit público y porque nos lo impone la UE o los “mercados”. Entender y respetar las diferencias de los otros —la lengua, la cultura, las costumbres, la forma de ser— primer paso para que todos nos sintamos bien en este país, no tiene demasiada importancia frente a la uniformidad centralista y patriotera, aunque sea irracional o anticonstitucional. Demasiados españoles, incautos o no, caerán en la trampa. (El señor Aznar ya predica por la desaparición de las autonomías). Se dirá que con TVE y las cadenas privadas estatales ya tenemos bastante. Y cuando el PP llegue al poder, tratará de convertir TVE en un instrumento partidario, ya lo hizo en el pasado y lo hace ahora concretamente con Telemadrid y Canal 9, o por el contrario, aduciendo razones económicas, intentará  su privatización. Se extenderá la aculturización y la bazofia televisiva. Confiemos en que la juventud, si eso sucede, se aparte de la pantallas de las “cajas tontas”.

*Escritor”

Reunió del Consell de Llengües

El dijous dia 27 es reunirà el Consell Superior de Llengües d’Aragó a Saragossa, sota la presidència de José Bada. Segons fonts pròximes al Consell, a l’ordre del dia hi figura l’aprovació dels reglaments de les acadèmies del Català i del Aragonès. També es podrien començar a confeccionar les llistes de possibles candidats d’ambdues acadèmies. Sempre s’ha dit que no haurien d’haver majors dificultats per a la formació de l’Acadèmia del Català, contràriament, la del Aragonès pot resultar complicada si es volen integrar les diferents corrents lingüístiques.

Tomàs Bosque a Saragossa

22 de gener del 2011

El matí del dia 22 vaig acompanyar el Tomàs a Radio Saragossa (SER) per a realitzar una entrevista a les 13,15 hores. Minuts abans vàrem comentar amb l’entrevistador que en aquell mateix estudi, l’any 1969 havia cantat Tomàs per  primera vegada en un mitjà de comunicació. Casualment també jo l’havia acompanyat. La cara de l’entrevistador —que seria molt jovenet l’any 69— va reflectir incredulitat, sorpresa i després un goig especial. Només va gosar dir: “Hace 42 años, casi nada”. L’entrevista va quedar força bé.

Abans de les 18 hores, les 250 localitats de la sala del Centre Cívic Teodoro Sánchez Punter ja estaven gairebé ocupades per molts amics i coneguts del Tomás —de la Codonyera, de Castelseràs i de saragossans, es clar. Va començar l’acte, amb la sala plena de gom a gom.

Res millor per començar que el reportatge de Tomàs, “Temps de cançons” de l’any 1978, enregistrat a la Codonyera i recuperat de TVE amb força esforços, on cantava tres cançons i reivindicava la terra, la gent del seu lloc i l’estimada llengua catalana de la Codonyera. Tot el públic restà interessadíssim i en acabar molt joiós.

Després, el més esperat: el primer bloc de cançons, noves i antigues, en castellà i en català amb una veu potent, harmoniosa i delicada. Totes acompanyades de forts aplaudiments al final. Destacarem “Me gustaria” “Es hermoso vivir”, lletra de Angel Guinda” i “Nana”.

La mestria de Loli Gimeno i Artur Quintana van fer possible la presentació del llibre del Tomàs, Melodia provençal, tan resumidament i tan entenedorament com calia. Loli Gimeno, efusiva i preparada, Artur Quintana, erudit i reivindicador. Cèlia Conesa, va llegir l’elegia dedicada al seu pare, Antonio Conesa, que en Tomàs havia escrit.  Ángel Guinda, premi de les Lletres Aragoneses d’enguany i el ben conegut rapsode Antoni Bengochea recitaren versos bosquians en castellà i català.

El segon bloc de cançons va estar més emotiu i apassionat encara que el primer amb “De l’amor i el desig”, “Te amo”, “Levantándonos”…, i com a bis “Hauríem”. Molts i molts aplaudiments. Tot un éxit.

Van ser presents a l’acte: la regidora del Districte Carmen Gallego, el vice-conseller de Cultura Juan José Vázquez, el president del Consell de Llengües José Bada i el dibuixant Azagra, entre altres,

I per acabar vam presentar oficialment i vam llegir el “Cant a la llibertad” de Labordeta en català, i sota la direcció de Tomàs, tots els assistents el vam cantar en les tres llengües d’Aragó.

No deixarem de destacar la professionalitat dels dos músics, Raul Soria i Ángel Sanz.

Vàrem tenir l’honor y el plaer de presentar l’acte, en castellà i català, Ramón Mur i jo mateix, en nom i representació d’ASCUMA.

 

José Miguel Gràcia

(fotos de Sigrid)

Més informació a: Entre páginas

 


Donar exemple

(Article de la columna de Lo Cresol al Diario de Teruel)

Recentment el senyor Aznar ha fet les següents declaracions amb relació a les autonomies: “Aquesta configuració de l’Estat, amb tant grau de debilitat, ha de ser reformada en despesa i en ordenació, perquè Espanya no dóna per tenir 17 organismes, 17 administracions que fan les mateixes coses. No podem mantenir aquest Estat tal com està configurat. Espanya és un Estat políticament no viable i financerament, inviable. Algú ha de posar-li el picarol al gat del sistema i serà el PP”.

Quina ocasió perduda per part del senyor Aznar per demostrar amb el seu exemple com s’hauria de reduir el dèficit espanyol. —Renuncio al meu sou vitalici com a expresident perquè ja en tinc prou amb el que guanyo privadament— hagués pogut dir. I hagués pogut afegir que una forma d’estalviar a Espanya seria la desaparició de les províncies i les diputacions —totes fan el mateix—, seria un bon començament.

Em podria dir el senyor Aznar la utilitat real del Senat? Per a què necessitem una Càmera d’Autonomies quan no vol automies? I que hem de fer amb els Ministeris a Madrid mig buits de continguts? Segurament els voldria omplir novament. També hagués pogut dir que s’haurien de retallar els càrrecs a les ambaixades i consolats.

La meitat dels govern autonòmics corresponen al PP. Com el senyor Aznar té les coses tan clares al respecte, hauria de convèncer als seus presidents i consellers autonòmics per tant de que es reduïren els sous en un vint-i-cinc o cinquanta per cent, més encara, podrien dimitir i arrossegar amb ells tots els càrrecs de confiança, atesa la malignitat d’aquestes institucions.

Com a acte de contrició per la seua responsabilitat directa de portar l’exèrcit espanyol a l’Iraq, hagués pogut qüestionar la presencia actual de les tropes a l’Afganistan i les despeses tant importants que això comporta, amb uns resultats tan magres o tal vegada nuls.

El PSOE rebutja recentralitzar l’Estat autonòmic, segons han manifestat destacats membres del partit, fins i tot, a alguns càrrecs autonòmics del PP no els van plaure les paraules d’Aznar. No han de rebutjar, ni deixar de rebutjar, només han de llegir la Constitució Espanyola i complir-la. Anem per mal camí.

José Miguel Gràcia

Anna Bolena

El passat dia 17, vaig tenir la sort d’assistir a l’assaig general al Teatre del Liceu de Barcelona —en la pràctica la primera representació— de l’opera Anna Bolena, “tragèdia lírica en dos actes de Gaetano Donizetti, amb llibret de Felice Romani,  estrenada al Teatro Carcano de Milà el 1830, fou un dels seus primers èxits decisius. El compositor s’imposà aviat a Itàlia i als pocs mesos l’òpera ja era representada a Londres i a París i després a tot Europa. A Barcelona arribà l’any 1835 al Teatre de la Santa Creu i uns anys després fou la primera òpera representada el 1847 en el recent inaugurat Gran Teatre del Liceu. Després de la pràctica desaparició de l’obra donizettiana dels escenaris els darrers decennis del segle XIX, s’ha escrit que la seva reposició a La Scala el 1957, dirigida escènicament per Visconti, amb Maria Callas i Giulietta Simoniato, marcà la Donizetti Renaissance. Però cal remarcar que, a part de la reposició un any abans, el 1956, a Bèrgam, pàtria de Donizetti, el Gran Teatre del Liceu l’havia programada el 1947, arran del centenari del Teatre, amb Sara Scuderi i Giulietta Simioniato.

L’acció se situa al castell de Windsor, l’any 1536.”

Sobre la cruel condemna d’Enric VIII d’Anglaterra a Anna Bolena per tornar-se a casar amb Joana Seymour s’aixeca l’obra amb una gran força lírica expressiva. El llibret no relata l’historia —ben coneguda— dels fets, només es centra i desenvolupa el patiment d’Anna Bolena davant de la pèrdua del tro. Un bon final amb la follia d’Ana Bolena. Tres bones hores de bona música.

Si em permeteu una curiositat us diré que en el transcurs de l’obra, hom fa esment un parell de vegades a l’“aragonesa” en referir-se a l’anterior i primera muller d’Enric VIII, Caterina d’Aragó, filla dels Reis Catòlics. Contents hauríem d’estar els aragonesos perquè havent-hi nascut a Alcalà de Henares, sigui anomenada encara com a aragonesa i Princesa d’Aragó.