Governs i ciutadans

(Article publicat avui al Diario de Teruel)

Quantes voltes no s’haurà escoltat la sentència…: “Cada poble té el govern que es mereix”. No seré jo el que li tregui la gran part d’encert d’aquesta afirmació tant estesa, tot i que, últimament me inclino per una altra que, semblant a primera vista quasi idèntica, conté diferències importants. I així es pot dir: “Cada poble té el govern que se li sembla”, que “se li pareix”, diríem per terres occidentals de la llengua catalana.

La primera de les dues sentències es focalitza en la responsabilitat de la gent per haver-hi votat un determinat partit,  per la qual cosa no hi cap queixar-se després. La segona, de entrada, sembla no voler jutjar la gent, i dóna com a un fet que “els testos s’assemblen a les olles”: les persones voten a aquells que són com elles, poca cosa més es pot esperar. També podríem dir que voten a aquells que els agradaria ésser o semblar-se.

El pròxim més de maig veurem com, en alguns ajuntaments i autonomies, guanyaran persones que han estat imputades en processos de corrupció o que han estat mentiders o han mantingut comportaments poc ortodoxes en les seues tasques públiques.

Més encara, com els partits polítiques coneixen l’electorat, presentaran aquests candidats perquè estan segurs que els votaran. En aquest cas, les persones que els votin, no els faria res tenir comportaments com els seus votats, o tal vegada si estiguessin en el seu lloc voldrien fer el mateix. Hi cap una altra explicació? No cal dir que a la Comunitat Valenciana les coses van directament per aquest camí: Gürtel, Camps, terns i PP.

Un exemple paradigmàtic del que he dit, el tenim a Itàlia amb el senyor Silvio Berlusconi, primer Ministre i la persona més adinerada d’Itàlia, amb una fortuna de 5.900 milions de dòlars i que ocupa el lloc 45 entre les majors fortunes personals del món. Quants italians no voldrien tenir la fortuna de Berlusconi? Hi ha qui diu que com és tan ric no té necessitat d’utilitzar la política per enriquir-se. Ara bé, els escàndols sexuals i la manera tan personal d’escapolir-se’n de la justícia, també els agrada als italians?

José Miguel Gràcia

Anuncis