“La promesa”, traducció d’Artur Quintana

 

Recentment ha editat “El cercle de VIENA” la novel·la policíaca, millor dit, la novela negra, Das Vesprechen de Friedrich Dürrenmatt, segons traducció al català d’Artur Quintana amb el títol  La promesa. L’Artur Quintana li va regalar a la meua dona un exemplar la passada setmana de Pasqua, que va llegir pràcticament d’una tirada, diguem-ne més exactament, la meitat, d’una tirada a la Codonyera i l’altra meitat, el dia següent d’arribar aquí a casa. Hem va dir que l’havia agradat, perquè l’havia captivat des del principi el seu relat torbador, perquè que tenia un vocabulari molt ric i perquè la traducció li semblava força acurada. Poca cosa més puc afegir, després de la lectura que acabo de fer de la novel·la. Us la recomano de debò  i us faig sabedors que correreu el risc de no poder deixar-la fins l’última pàgina, quan arribeu més o menys a la meitat. No patiu, només té 176 pàgines.

Cal dir que la primera traducció al català de la novel·la l’havia feta Artur Quintana l’any 1964, publicada a “Edicions 62”, sis anys després de la primera edició en alemany. L’actual publicació és una revisió de l’anterior, però amb un disseny modern i un format de lletra d’atractiva lectura.

Dürrenmatt va néixer a Konolfingen (cantó de Berna) en 1921 i morí a Neuchâtel el 1990, polifacètic creador: pintor, guionista, dramaturg, assagista i novel·lista, qüestionador dels gran ideals i de la doble moral del seu país. Cal destacar entre les seues novel·les Justícia i L’encàrrec. De les versions cinematogràfiques de Das Vesprechen, cal destacar també, l’Esquer (1960) de László Vadja i El jurament que va protagonitzar Jack Nicolson (2000).

Si llegiu el llibre entendreu l’impacte que m’ha produït, pel fet de què quan jo anava a Suïssa per motius professionals, sempre comprava xocolata —una mena de bombons— a una determinada botiga que en obrir la porta perfumava d’aroma de cacau molts metres de la vorera del carrer.

Els primers records que tinc de Dürrenmatt són dels últims anys seixanta quan en algun Col·legi Major Universitari a Madrid es representava una obra d’aquest autor, potser el mateix any quan Artur Quintana estava traduint l’obra.

L’energia del futur

 (Article que es publica a La Comarca d’Alcanyís)

“La energía del futuro

                                                                                                        José Miguel Gràcia*

         Cada vez que se producen grandes acontecimientos o crisis que tienen que ver algo con la energía, como guerras o rebeliones en países productores de petróleo, aumentos significativos de precios del barril del crudo, incidentes o accidentes en los centros generadores de energía —ejemplo bien reciente el de Japón—, e incluso, publicaciones de informes de organismos competentes relativos al consumo de la energía; los Gobiernos, los ecologistas, los grupos sociales y la sociedad en general iniciamos unas grandes campañas de discusión y concienciación en torno a las energías alternativas. Medios de comunicación, tertulianos, activistas verdes y partidos políticos proponen un batiburrillo de soluciones, la gran mayoría de las cuales sólo se concentran en la sustitución de las fuentes de generación actuales —contaminantes y agotables— por otras que parecen más limpias e inagotables. Muy buenas y necesarias son todas las discusiones y planteamientos respecto al tema de la energía, ojalá se produjeran con más frecuencia. Ahora bien, pocos días o semanas después del apogeo informativo, la preocupación se apacigua hasta que llega su amortiguación casi total. Ya llegará otra crisis, parece que pensamos  los ciudadanos.

        Mientras tanto, a mi modesto entender, la solución u objetivo más importante queda olvidado o en todo caso minusvalorado. Pienso que debe ser el ahorro de energía el primer problema a atacar con toda decisión y esfuerzos posibles, sea cual fuere la fuente generadora. Verdaderamente, el ahorro si que es una fuente inagotable, sin embargo, no parece que estemos demasiado decididos a atacar el problema definitivamente. Pero cuando, algún día inesperadamente, el precio de la energía roce cumbres impensables, entonces, todos a correr: el gobierno debería haberlo previsto, exigiremos.

        Y ahora fabricamos coches de muchos caballos que consumen doble de lo que sería razonable, aunque por ley no pueden superar los 120 km. p/h. Coches para ir por la montaña cuando vamos cerrando pistas y caminos afortunadamente. Aunque se limitara la velocidad a 100 km. por autopista y estuviera prohibido circular por los caminos, se seguirían fabricando todoterrenos, coches grandes y potentes, y se venderían, claro.

        Tenemos una fuente natural, tradicional, inagotable y gratuita para secar la colada y construimos pisos sin espacio para tender. Solución: montar una secadora que consume lo que quiere. En este mismo sentido, ¿por qué las lavadoras y lavavajillas pueden funcionar medio vacías?

        ¿Por que se alumbran tanto y tantas horas los espacios y monumentos públicos? ¿Por que alumbran el cielo? ¡Es que queda tan bonito! Debería ser un pecado grave, abrir una ventana cuando dentro del edificio está funcionando el aire acondicionado.

        ¡Cuántos empresarios se plantean inversiones de ahorro de energía, pero las dejan aparcadas porque dicen que no son rentables! Si así fuera, la energía es demasiado barata.

        Son solo unos ejemplos, siga buscando más el lector, encontrará un montón, y convendrá conmigo que el ahorro debería ser, sin ninguna duda, la energía del futuro.

                                                                                                                          *Escritor

Versió en català: L’energia del futur

Fotografies en blanc i negre

Les composicions fotogràfiques en color que vaig penjar fa uns dies, van tenir un inesperat gran nombre de visites i alguns comentaris, al bloc o fora del bloc, que demostren l’interès que desperta aquest tema. M’animo novament a penjar-ne unes altres, tot i que esta vegada no tenen res a veure amb les anteriors. Són instantànies captades amb la primera màquina que vaig tenir, comprada a les Illes Canàries, d’una qualitat més que discutible. Per la meua banda, només la intuïció em va moure el dit al prémer el disparador. És un dinar familiar de fa més de quaranta anys a la Codonyera. Com si no fos jo l’autor, ara, aquestes fotografies em recorden un xic escenes d’alguna pel·lícula del realisme italià. Sigui com sigui, no em feu massa cas perquè estic plenament i sentimental compromés dins del marc escènic.

Les fotografies no estan pas retocades, tot i que a l’escanejar-les he fet dues versions: la primera respectant el clar obscur original (a), i la segona (b), corregint-lo.

Espero els vostres comentaris.

(Les dos últimes fotografies: un toc d’humor y l’autor un dia després)

A la memòria i honor de les persones que no hi són entre nosaltres:

Fira d’Antiguitats de la Freixneda

Ahir dissabte de la Setmana Santa, 23 d’abril dia de Sant Jordi,  a la Freixneda va tenir lloc la Fira d’Antiguitats —“Fira d’Antiguitats, Arts i Oficis, Monedes i Bitllets”. Com tots els anys, el carrer Major i la plaça d’Espanya eren plenes de gom a gom de firaires i públic. Antiguitats de tot tipus omplien les paradetes i molta gent interessada per les peces exposades, demanava preus i escomençava el típic regateig. També molts patis de les cases hi eren oberts al públic per ensenyar multitud d’eines del camp que el temps i el progrés els van robar la seua utilitat, però ara la seua singularitat y bellesa —amb b alta i v baixa— atrauen a joves i vells per raons diferents. No podia faltar la mostra d’escultures i treballs de José Manuel Aragonès.

        Però la singularitat de la Fira la posava l’única parada de llibres de la Fira, la parada de l’Associació Cultural del Matarranya amb una mostra de les seues edicions. Llàstima de no haver-hi portat un bon feix de roses, tal vegada n’haguessin venut més que de llibres. El President d’ASCUMA, Josep Maria Baró i alguns socis ens vam trobar a la parada i per tota la Fira, o tastant un raig d’oli sobre una torradeta als porxos o un trocet de pernil d’un cuixot del Matarranya o unes bones olives negres o verdes.  Jo mateix vaig aprofitar per portar-me a casa una vintena de vinils dels anys seixanta. Per sort no aparegué la pluja en tot el matí.

        L’exposició d’ASCUMA Quan erem emigrants, fotografies de Tomàs Riva no es podia visitar encara. Segons ens van informar estarà oberta al públic del dimecres 27 al diumenge 1 de maig.

Estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua Catalana

Avui es publiquen al BOA-77 els Estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua Catalana. Podeu llegir-los : Estatuts de l’Acadèmia del Català

Article d’Artur Quintana a la revista Beceroles

A la revista Beceroles, número 4, recentment editada, Artur Quintana ha publicat l’interessantíssim article “La Llei d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó. Unes consideracions”, on tracte dels precedents remots i directes de la Llei de Llengües i fa una anàlisi dels continguts més criticables.

La revista es pot trobar a la Llibreria Viladric http://www.la2deviladrich.cat/. També conté altres articles força interessants.

L’article d’Artur Quintana el podeu veure en pdf aquí.

Multen els membres de la FACAO

Multen els membres de la FACAO per no presentar-se al judici contra activistes de la Franja. No s’han presentat els testimonis Raúl Vallés (President de FACAO), Julián Naval i Enrique Naval. (500 euros de multa per cadascú)

Veure notícia: aquí

Telenotícies TV3: aquí

Desnonats els promotors de Gran Scala

Una seu fantasma

Recentment s’ha conegut la notícia de que els promotors de Gran Scala han estat desnonats per falta de pagament de les oficines que van llogar en el seu moment a la plataforma logística de Saragossa i que mai van arribar a ocupar. Un jutge ha ordenat recentment el desallotjament de les dependències que tenia arrendades International Leisure Development (ILD) a l’edifici Binary Building. De fet, altres companyies han entrat ja a treballar a l’espai que s’hauria d’haver convertit en la seu espanyola del consorci impulsor del complex de joc dels Montnegres. A més, els promotors tenen oberts uns altres fronts amb altres proveïdors de serveis per manca de pagament.

Ara que s’apropen les eleccions, els aragonesos agrairíem que el Sr. Biel, president del PAR ens expliqués novament aquell projecte que salvaria Aragó per sempre:  “De com portar als Montnegres 25 milions de turistes a l’any i donar feina a milers i milers d’aragonesos”. Ànim Sr. Biel, pot guanyar una pila de vots! Ens diria que serien 68.500 turistes al dia, equivalents a 300 avions, o 170 trens, o 1100 autocars.

Entre somiar truites o enganyar  la ciutadania, l’espai resta lliure. Com la ciutadania es deixa enganyar fàcilment…

La Franja

Quan a Cartagena es parlava català

Fa uns dies, Jaime Cros, resident a Cartagena i seguidor del meu bloc, em va fer arribar l’interessant i ben documentat article, “Cuando en Cartagena se hablaba catalán” d’Alfonso Grandal López (Archivo Municipal de Cartagena).

Atesa la meua relació amb Cartagena per raons familiars, alguna vegada m’havien comentat —i jo ho havia observat— que unes quantes paraules emprades en Cartagena eren catalanes o de clara arrel catalana. Llegint ara l’article esmentat s’entén prou bé la existència d’aquelles paraules en la parla de Cartagena perquè en aquesta ciutat es va parlar el català durant alguns segles, afirmació ben palesa pels estudiosos de la matèria. En paraules de Grandal: “El català arrelà a Cartagena a mitjans del segle XIV per una especial carambola: manca de gent a Castella i una conjuntura excepcionalment favorable als territoris de la Corona d’Aragó”. Segons les Cròniques de Ramon Muntaner, d’Alfons X i Ferran IV, Oriola, Elx, Alacant, Guardamar i Cartagena es van repoblar d’aragonesos, però mes de catalans, per tant, des dels últims anys dels segle XIII o principis del XIV es va a començar a parlar el català per aquelles contrades. Mireu el que deia Ramon Muntaner el 1325: “I quan la dita ciutat (Múrcia) hagué presa, la pobla tota de catalans, i així mateix Oriola, i Elx, i Alacant i Guardamar i els altres llocs; si que sigan certs que tots aquells que en la dita ciutat de Múrcia i en els davant dits llocs, són vertaders catalans i parlen el més bell catalanesc del món”

Les posteriors repoblacions, en aquest cas, procedents de terres castellanes, van ser força importants a Múrcia, Oriola i a altres terres de l’interior, per la qual cosa el català es va dissoldre sota la majoria de castellanoparlants, però no va ser així a Cartagena que va romandre estancada per diferents raons. Tot fa pensar que a les primeries del segle XVI encara s’escoltaria el català pels carrers de Cartagena. Al pas dels anys i degut a noves i nombroses repoblacions de les terres més properes de l’interior, es deixaria de parlar i només restarien les empremtes per tot arreu.

Del munt de paraules catalanes o d’arrel catalana que s’escolten encara a Cartagena, a tall  d’exemple, podem llistar: porputa (putput), garrofero (garrofer), bajoca (bajoca), rebuche (rebuig), jaloque (xaloc), lebeche (llebeig) i tantes altres. També els topònims Cabtot (cap Tort), Cala Reona (Cala Redona), Cabezo Roche (Rogenc), Isla Grosa (Illa Grossa), etc., etc.

Us adjunto el pdf de l’article “Cuando en Cartagena se hablaba catalán”per si voleu passar una estona llegint-lo. També he trobat, sobre el mateix tema, un article més llarg del mateix autor, traduït al català i publicat a Quaderns del Migjorn que podeu llegir aquí.

La “revolución” empresarial

(Publicat avui al Diario de Teruel)

“José Miguel Gràcia*

El pasado 29 de marzo, Joan Rosell, líder de la CEOE, comentó en Zaragoza que habría que hacer una “revolución” laboral para detener la sangría del desempleo ya que “no hemos acertado en la reforma laboral, porque se sigue destruyendo empleo”, dijo textualmente. No sé muy bien que quiso indicar con la palabra “revolución”. Supongo que quería referirse a la implantación de la plena flexibilidad laboral —tomar y despedir empleados con toda libertad— y dejar en calzoncillos a la negociación colectiva. En todo caso no es cierto que el mercado laboral español sea realmente más rígido que el de otros países europeos. Por supuesto que coincido con el señor Rosell cuando critica el abultado absentismo español  —en estos momentos menos —, no obstante, alguna culpa tendrán los empresarios por la falta de control desde los servicios de personal de las empresas. Apliquemos el sentido común al asunto: ¿si las reformas laborales realizadas no han surtido efecto, por qué hacer más de lo mismo? ¿No será más inteligente y más práctico pensar en nuevas políticas y nuevas actitudes que puedan aligerar la insoportable cifra del desempleo?

Analicemos una vez más las teorías de la flexibilidad laboral que propone el ultraliberalismo imperante, que no es otra cosa que la libertad de despido y la disminución de las percepciones laborables. Aplicando esas políticas en una empresa determinada tal vez mejoraría su cuenta explotación. Si se aplicase a muchas empresas o al conjunto de empresas del país, aparentemente mejorarían las cuentas de explotación de todas, pero habría disminuido el poder adquisitivo de todos los asalariados. ¿Con qué dinero se comprarían los productos y servicios de las empresas? ¿Cómo podrían crecer las empresas? Aunque parezca simplista la conclusión, les diré que lo bueno para una empresa es malo para el resto. O dicho de otra forma: lo instantáneamente bueno para todas las empresas es peor también para todas a muy corto plazo. Si a esto añadimos los recortes en cadena del sector público, todo el mundo puede entender que la espiral decreciente hacia el centro que estamos siguiendo no va a detenerse.

Sin incremento del poder de compra o capacidad de ahorro de los ciudadanos no puede haber crecimiento sostenido, y menos aún disminución del paro. Ya sé que me dirán que para la solución de este dilema están las exportaciones, lo cual no deja de ser verdad, pero en la lucha por la exportación concurren todos los países. Una parte de los  ganadores serán aquellos que coloquen sus productos a más bajo coste. Poco podrá hacer al respecto Europa frente a China, India, Brasil, Corea y otros países…La otra parte ganadora será la que ofrezca productos de más calidad, de mejor diseño, más atractivos, más originales, de más valor añadido, etc. En este caso no serán las reformas laborales sus motores, sino las nuevas ideas de las empresas o de los empresarios. Aquí si que sería exacto aplicar el término de “revolución” permanente de las ideas o “revolución” de la creatividad y de la cultura empresarial.

Un buen empresario es una persona que no basa su negocio fundamentalmente en la mano de obra barata, ni en las subvenciones, ni en el capital ajeno. En todo caso, todo esto es circunstancial. Lo más importante es la confianza en si mismo y en su proyecto de negocio. Si añadimos a ello la capacidad de trabajo, la aceptación del riesgo y el funcionamiento de su negocio a base de una gran parte de capital propio, tendremos unos muy buenos ingredientes para el triunfo. La abundancia de negocios fáciles, de beneficios puramente especulativos, sin creación real de riqueza, de mano de obra barata y poco especializada conduce a la economía de un país hacia una crisis segura a poco que se produzcan unos pocos acontecimientos internacionales desfavorables. Para qué mejor ejemplo que el de la burbuja inmobiliaria.

No quisiera dejarme en el tintero el tema de la productividad. Generalmente se admite que ésta es consecuencia única de la mano de obra, incluso más, de la mano de obra barata. Claro que tienen influencia en un negocio o empresa los costes laborales, pero lo tienen tanto o más otros factores: un favorable ratio de capitales propios, unos productos diferenciados e innovadores, un racional proceso de producción, una buena estrategia de distribución, la inversión adecuada, una dirección competente, una comercialización y logística adecuadas, la autonomía para tomas decisiones, una política motivadora del personal más allá de las retribuciones, y tantos y tantos otros…

Dejémonos de tantas “revoluciones” laborales y apliquémonos más en las “revoluciones” empresariales, si queremos dejar atrás la crisis.

*Economista”

pdf de l’article