Fira del Llibre Ebrenc

        El pròxim cap de setmana tindrà lloc a Mora d’Ebre la 8a Fira del Llibre Ebrenc i 4a Fira d’Espectacles Literaris (LITTERARUM). Un programa farcit d’actes i espectacles durant els dies 3, 4 i 5 de juny.

        Com en els passats anys, l’Associació Cultural del Matarranya hi serà a la fira amb un estand amb les seues publicacions.

        Dins dels actes programats i en allò que fa referència al Matarranya i més concretament a l’ASCUMA i els seus associats, trobem un espectacle musical del grup TEMPS AL TEMPS amb cançons i poemes de Desideri  Lombarte, Juli Micolau i Germán Bernús.

        A les taules de presentació de llibres, el dissabte  hi serà Artur Quintana presentant Roda la Mola: poesia del Baix Aragó de llengua catalana dels orígens als nostres dies; Carme Oriol, Pere Navarro i Mònica Sallés presentant el seu llibre Literatura oral a Faió, Favara i Nonasp; i Marta Momblant amb el seu llibre La venta de l’hereva. El diumenge 5, Tomàs Bosque presentarà Melodia provençal: poesia, música i prosa.

        Un munt d’actes que podeu veure al programa.

La càrrega de la plaça Catalunya

        Per a què una dràstica i expeditiva actuació policial és pugui justificar a posteriori, hauria de complir al menys unes quantes condicions. Podríem establir la següent seqüència: hauria de tenir un objectiu concret, un motiu justificat, mantenir una proporcionalitat de la força emprada, un control permanent de l’actuació dels agents, efectivitat del resultat i una explicació justificativa creïble.

        El conseller Felip Puig ha fet bona la caricatura —pal de beisbol a la mà—que fan d’ell al programa Polònia de TV3. La càrrega dels mossos a la plaça Catalunya de Barcelona no ha complert cap de les condicions que he esmentat. Entenc que encara és massa aviat, així i tot, el senyor Mas, president de la Generalitat, hauria d’anar pensant en la substitució del senyor Puig, cas de no fer-ho, després d’aquesta en vindrà una altra. No crec que sigui la persona més adequada pel càrrec de conseller d’Interior.

        Per ara, ningú no ha pogut explicar quin era l’objectiu concret de l’actuació policial del divendres passat. S’ha dit que era la neteja i després la seguretat. Per a netejar no fa falta la policia, si no uns quans empleats municipals, diguem-ne escombriaires. En quant a la seguretat s’ha explicat que hi havia bombones de butà i era un perill, ateses les possibles celebracions o manifestacions dels violents per la victòria del Barça. La prevenció hauria estat clara: no deixar apropar-se els culers o els violents al centre de la plaça, o el que és més fàcil, enretirar les bombones de butà

        Ningú ha estat capaç d’entendre el motiu final i principal de la violenta actuació de les forces de la policia. De fet van crear un greu problema on no n’hi havia cap.

        On era la proporcionalitat de la força o violència emprada, quan alguns mossos van colpejar una i una altra vegada els concentrats que restaven seguts a terra amb els braços aixecats o amb diàfana actitud de resistència passiva?

        O els comandaments dels mossos no van tenir la capacitat de controlar l’actuació, o el que és pitjor, que els agents de primera línia es limitaven a executar les ordres. M’agradaria que no fos cert això últim.

        Amb relació a l’eficàcia, l’operació no ha pogut ser més maldestra i ineficaç: el grup de manifestants van tornar a corre-cuita al centre de la plaça Catalunya només marxar el mossos, a les dues hores la plaça era un formigueig de gent que s’anava instal·lant, per la tarda hi era gairebé plena i per la nit rebotida com mai havia estat. Tot un èxit.

        Sincerament crec que estan avergonyits, tant el president com els altres membres del Govern, per la qual cosa minses han estat les explicacions, o han esdevingut justificacions que ni ells mateixos les creuen —el senyor Trias de CiU, guanyador de l’alcaldia de Barcelona, ha estat molt crític—, tot i que el senyor Puig segueix sense rastre de penediment o autocrítica, és mes, les seues declaracions estan plenes de prepotència i irreflexió. Recordeu els atacs del senyor Puig a l’anterior conseller de l’Interior, senyor Saura?  Eren altres temps. Ara, la victòria del Barça ha apaivagat les crítiques.

IV Fira Cerç de Massalió

La Fira Cerç es celebrarà enguany el dia 4  de juny.

2. De les fonts: el reproductor digital

(Continuo explicant el meu equip de música)

        Com a segona font en el meu equip tinc un reproductor SACD (Super Audio Compact Disc), de la marca japonesa ESOTERIC —d’estètica inconfusible— compatible amb CD (Compact Disc) i també amb CD-R/RW. El SACD utilitza un sistema de codificació d’àudio digital que es diu Direct Stream Digital (DSD), desenvolupat per Sony, que codifica digitalment, emmagatzema i reprodueix la música bit a bit, amb una freqüència de 2.822.400 mostres per segon. En el CD (Compact Disc) les mostres són de blocs de 16 bits i la freqüència de mostreig és de només de 44.100 mostres per segon, altrament dit, la freqüència del SACD és 64 vegades més gran que la del CD. El resultat del SACD és un so més real, més natural, més musical… Om diu que s’apropa força al so del vinil. En Espanya ha quallat ben poc el SACD, per tant no és pas fàcil trobar discs d’aquest format. Normalment tots els discs SACD porten enregistrades dues capes: la primera per al SACD i multicanal, i la segona per al CD.

        Les mecàniques de la firma japonesa ESOTERIC son d’excel·lent qualitat i la secció electrònica es concentra en un circuit de dos convertidors amb capacitat de tractament de 32 bits, que a més de permetre maximitzar la resolució i l’espaiament del senyal musical, proporcionen a l’usuari una sèrie d’opcions de processat especialment suggerents per tal d’adaptar als seus gustos personals la qualitat sonora d’enregistraments en CD, SACD o qualsevol altre suport. L’aparell pesa un 18 kilos.

        Té tres entrades digitals, una de les quals és USB.

        Té quatre sortides: balancejades, no balancejades, sortides digitals òptiques EIAJ-TOSLINK i coaxial S / PDIF.

        Un dels inconvenients més importants de la lectura digital és l’efecte jitter (fluctuació en anglès) que es pot definir com la variabilitat temporal durant l’enviament de senyals digitals, una lleugera desviació de l’exactitud de la senyal de rellotge. El jitter sol considerar-se com un senyal de soroll no desitjat. Això pot afectar tant a l’amplitud com a la freqüència i la situació de fase. El jitter és la primera conseqüència d’un retard del senyal. En un aparell  CD o SACD és molt important la minimització de l’esmentat efecte, per a lo qual és imprescindible que l’aparell disposi d’un bon rellotge de quars.

        Els interessats en conèixer els productes ESOTERIC entreu aquí

(El que he publicat, fins ara, del meu equip de música ho veureu a la pestanya l’equip de música)

Entrevista amb el senyor Isidor Marí

A primers de juliol, la revista Temps de Franja publicarà una entrevista —de recomenada lectura— amb el senyor Isidor Marí, director de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Us avanço unes fotografies fetes durant la conversa que vaig mantenir amb el senyor Marí a la seu de l’IEC.

Isidor Marí Mayans (Eivissa, 1949), llicenciat en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, va estar professor de la Facultat de Filosofia i Lletres a les Illes Balears (1972-1980), on dirigí el departament de Llengua Catalana. En el transcurs dels anys, el seu interès passà de la cultura popular a la sociolingüística. Del 1980 al 1996 treballà al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya com a cap de servei d’Assessorament Lingüístic i com a sotsdirector general de Política Lingüística. Des de 1989 és membre de la Secció Filològica de l’IEC i l’any 2007 va rebre el Premi La Lupa d’Or de l’Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana. El 2010 és elegit president de la Secció Filològica de l’IEC.

Cal fer esment també a la seua important faceta com a músic. Ha actuat en solitari i com a component dels grups “Isidor i Joan”, “Uc” i “Falsterbo Marí”.

Entre les seues obres destacarem: L’estandardització de la llengua catalana (1981), La nostra pròpia veu (1984), El debat autonòmic a les Illes durant la Segona República (1991), Un horitzó per a la llengua (1992), Conocer la lengua y la cultura catalanas (1993), Plurilingüisme europeu i llengua catalana (1998), La cultura en Eivissa i Formentera (2001) i nombroses obres col·lectives de1983 fins a 2006.

La seua discografia es compon: amb el grup “Uc”, Cançons d’Evissa, En aquesta illa tan pobra, Una ala sobre el mar i Toc i repicó. Amb “Falsterbo Marí”, Salta un ocell i Cor de crom, i en solitari, Ansa per ansa.

L’Institut d’Estudis Catalans es troba ubicat a l’antiga Casa de Convalescència, un edifici del segle XVII construït gràcies a la generositat de Pau Ferran. Situat a l’esquerra de la Rambla, al cor del Raval de Barcelona, forma part del gran conjunt sanitari integrat per l’antic Hospital de la Santa Creu, que també comparteixen l’actual Biblioteca de Catalunya i el Col·legi de Cirurgia, posteriorment, Facultat de Medicina i ara seu de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

José Miguel Gràcia

Blau, blau i blau

Blau, blau i blau:

les gavines omplen el cel, la terra

i el mar.

Declina rosa, rosae

i algunes clapes vermelles encara hi són

al Principat.

Tots els colors del verd

i ara el de Bildu

al País Basc.

Atur, atur i atur;

totxos, totxos i totxos

de Nord a Sud

Imputats? Gürtel? Processats?

Madrid? València?

Balears?

L’Ebre blaveja content

cap a Llevant.

Tots els governs es semblen

als seus votants.

Del groc al violeta

Després d’alguns comentaris d’amics i visitants del bloc sobre anteriors fotografies que vaig penjar fa un temps, m’he decidit a ensenyar-vos unes altres. Espero us agradin. (Punxeu a sobre d’elles per engrandir-les)

Poca radicalitat en les protestes

        Amb els lemes “DEMOCRÀCIA REAL JA”—millor hauríem de dir en català, “DEMOCRÀCIA REAL ARA”— , “PROTESTA D’INDIGNATS” i amb altres afirmacions similars s’hi estan produint una sèrie de concentracions i protestes en llocs cèntrics de Madrid, Barcelona, Granada, València, Alacant, Palma de Mallorca, Màlaga i altres ciutats importants. Han estat vitals per a l’èxit d’aquestes concentracions, les xarxes socials, i molt especialment el twitter, tan a l’abast de tothom i tan utilitzat en els temps presents.  Ja era hora que el joves reaccionessin davant dels efectes de la crisi galopant que estem suportant: atur, retallades de sous, retallades en sanitat, cultura i educació, pèrdua de drets i mancança d’oportunitats; altrament dit, sacsejades violentes i continues a l’estat del benestar que tant ens ha costat aconseguir. Segons he pogut arreplegar, les reivindicacions més utilitzades en les concentracions i manifests, en son aquestes: “No volem pagar la vostra crisi”, “Menys despeses militars i més despeses socials”, “Nova llei electoral”, “Prou de corrupció política”, “Per la renda bàsica universal”, “Al poble el que és del poble”, “Polítics al servei dels ciutadans”, “Per una llei electoral justa” “No volem ser mercaderia en mans de polítics banquers”, etc., etc.

        Si recordem els eslògans del maig parisenc del 68 —tal com, “Siguem realistes, demanem l’impossible”— convindrem que, per ara, no són gaire radicals les peticions dels joves espanyols, diria més, les trobo de volada curta i gairebé conformistes. Que menys que, des del jovent, demanar un canvi radical de model econòmic financer, social i polític…! De ben segur que seria més lògic en el context actual de la crisi. No tinc cap mena de dubte que, les demandes dels joves concentrats, alguns partits polítics podrien fer-se-les seues. Que menys que voler ser els protagonistes del gran canvi! Em temo que no ho demanen, ni desitgen ser-ho, els joves, vull dir.

        D’altra banda, no m’ha agradat ni gens ni mica quan afirmen que “som apartidistes i asindicalistes”. Malgrat que volen dir, crec, que no prenen partit, em sembla una afirmació un xic perillosa, o tal vegada ingènua, i no vull pensar que pogués ser d’arrel “pasota”, àcrata, o pitjor encara, d’imperceptibles ressonàncies totalitàries, no volgudes, però traspuades per manca d’anàlisi política. Penso que per aconseguir els grans objectius hi ha que prendre partit, reafirmar una ideologia i uns principis. Si els partits o sindicats existents no s’ajusten a aquestes noves demandes, o des de dins hom intenta canviar-los, o s’haurien de crear de nous.  La seqüència hauria de ser: ideologia, model, compromís i lluita. Potser en demano massa…, oi? L’important és començar, pensareu alguns. Tant de bo que els fets esboirin els meus dubtes.

        Em temo que, en intentar desincentivar el vot a gairebé tots els partits, aconsegueixin desmotivar més encara els votants d’esquerres i, de retruc, en surti beneficiada la dreta. Temps al temps.

Andorra acull el RECERCAT 2011

(El Principat d’Andorra és un dels estats més petits del món amb 468 km2 i uns 85.000 habitats —dels quals, 32.000 són de nacionalitat andorrana— tot i que és també el més gran dels sis microestats europeus. Situat, com sabem, als Pirineus entre Espanya i França, limitant amb Catalunya al sud i amb els departaments francesos dels Pirineus Orientals i d’Arieja al nord. Malgrat que els catalanoparlants som uns deu milions, Andorra és l’únic estat on la llengua catalana és l’única oficial.)

        A les deu del matí del plujós dissabte 14 de maig, a la plaça dels Coprínceps de les Escaldes-Engordany, els senyors i senyores: Xavier Tudela, responsable de l’Organització de la Capitalitat de la Cultura Catalana, Àngels Mach, presidenta de la Societat Andorrana de les Ciències, Josep Santesmases, president del CCEPC, Maria Carme Jiménez, directora de l’IRMU i altres representants del Comú, van obrir les jornades, organitzades per l’IRMU (Institut Ramon Muntaner) i pel CCEPC (Coordinadora dels Centres d’Estudis de Parla Catalana). En uns instants tots els assistents és van moure d’un estand a l’altre pels diferents espais dels Centres d’Estudis, a la Carpa de la Fira, cercant informació i repassant les publicacions.

        A les onze començà la primera presentació a la sala d’actes del Comú a càrrec del Sr. Miquel Font, president de l’Associació de Pagesos i Ramaders d’Andorra, el  qual parlà d’allò que encara resta d’economia agrària a Andorra —el tabac i les trufes, entengueu patates— i de la ramaderia; i Pep Riera, ex-dirigent d’Unió de Pagesos, molt crític amb les polítiques agràries del Principat i esperançat amb el futur de les explotacions ecològiques. Després hi tingué lloc la taula redona moderada per la Sra. Àngels Mach: la Sra. Eva Perisé ens obrí el nostre interès i les portes de la Vall Fosca; el Sr. Albert Moles ens introduí en la història del FEDA (Forces Elèctriques d’Andorra) amb les seues fites més importants; intervingué també el Sr. Arcadi Castilló; i finalment el Sr. Carles Riba, president del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, va parlar del consum mundial d’energia, de les seues reserves, de la necessitat d’estalvi i del “futur si no negre, ben obscur”.  L’estalvi esdevindrà la primera energia alternativa del futur.

        Conclogué l’acte amb el lliurament dels Premis Recercat 2011 per part del Sr. Xavier Tudela i el Sr. Lluís Puig, president de l’IRMU, que va cloure l’acte. Els premiats d’enguany han estat el Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca i mossèn Benigne Marquès que intervingueren amb paraules d’agraïment pels guardons.

        Amb visites a la Carpa de la Fira, passejos pels carrers comercials de les Escaldes-Engordany i Andorra la Vella, i entre els xàfecs intermitents, típicament pirinencs, la tarda esdevingué nit fosca. A dos quarts d’onze, ens vam trobar el gruix dels representants dels Centres d’Estudis, al Santuari de Meritxell (Canillo) —incendiat l’any 1972 i restaurat segons projecte d’interpretació actual del romànic de Ricard Bofill, i no mancat de polèmica al seu moment— per gaudir de l’exposició “El món agrari a les terres de parla catalana”. Exposició que ens hi facilita el coneixement històric del sector agrari de manera documentada i amena amb una impagable col·lecció de fotografies.

        El dia 15 s’aixecà amb un lluminós cel blau que omplia de matisos el verd de les muntanyes. I vam sortir al carrer. I vam pujar a dalt del camí hidroelèctric d’Engolasters, deixant enrere l’Església romànica de Sant Miquel, d’alt campanar que fa nou-centes anys que gaudeix de la magnífica vista panoràmica i que amb la seua desproporció fa empetitir la nau i l’absis. Uns quants del grup, tombaren a la dreta en compte de l’esquerra, feren el cim i tocaren la neu. La majoria vàrem visitar la  casa dels antics guardes de la pressa i l’antiga vagoneta, únic transport durant molts d’anys. El grup motriu —motor, engranatges, sirga i fre— resten vius i engreixats, tot esperant un nou viatge de la vagoneta que no arribarà mai. El temps i la modernitat se’n cruspiren els rails. Ufana la presa, viva i productiva, dona la força de l’aigua als alternadors de la central, a baix, on el Museu de la Electricitat ofereix una nova proposta per conèixer el món de la electricitat.

        Dos dies intensos i d’agradables contactes personals.

                                                                                                      Josep Miquel Gràcia

Incongruències periodístiques

(Columna de Lo Cresol del Diario de Teruel del dissabte 14 de maig del 2011)

       ” Ja hi som dins d’una altra campanya electoral. Els periodistes protesten, com sempre, pel fet de què no poden informar dels actes segons criteris d’interès noticiable —diuen—pel fet de què han de respectar l’informació enllaunada dels actes, que els lliuren els aparells de propaganda de cada partit. La llei parla de principis de pluralisme polític i social i d’igualtat, proporcionalitat i neutralitat informativa, en quant als mitjans de titularitat pública, i després de la reforma última, també resten obligats els mitjans privats.

        Si els mitjans de comunicació privats —propietat i periodistes— fossin realment plurals ideològicament o hi hagués de totes les tendències, i el mitjans públics no estiguessin de fet controlats pels governs, jo estaria d’acord amb la reclamació dels periodistes. Les coses, però, no van per aquest camí, tot i que, el cas de TV3 és un exemple paradigmàtic de pluralitat informativa, a les antípodes dels informatius del senyor Urdaci, d’infaust record, a TVE del PP, i de Canal 9 i Telemadrid en els temps presents. Que passaria si no existís regulació informativa de la campanya electoral? De dubte, jo no en tinc cap. I el lector? No hi ha més cera que la que crema.

        Ara bé, si els periodistes volen reivindicar i dignificar la seua funció, per què no posen en pràctica a la primera ocasió que tinguin, el lògic principi de llibertat de fer preguntes, força necessària per la salut de la democràcia? Els hi ofereixo una idea que la podrien dur a terme el més aviat possible: quan algun polític o membre de qualsevol govern autonòmic o local convoquin als periodistes per a alguna declaració pública, la primera condició que haurien d’imposar és la llibertat de fer preguntes, i al declarant, l’obligació de respondre’ls. En cas contrari no haurien d’assistir a l’acte com a protesta, o aixecar-s’hi i marxar en el moment d’incomplir-ne la condició.  I per descomptat, no haurien de publicar la informació lliurada. Veurien el periodistes com canviarien els partits polítics. Si no ho fan així, que no es queixin. Cal dir, però, que qui paga mana, per tant, la propietat dels mitjans té tanta culpa o més que els periodistes.

                                                                                                      José Miguel Gràcia”