Preguntes carregades de respostes


No creieu que l’Unió Europea no pot romandre mols més de temps, essent-hi únicament una unió monetària i no pas una unió fiscal i econòmica? Són compatibles amb aquests avanços els governs de dretes que dominen gairebé tots el països europeus? És pot progressar amb un egocentrisme de tant curta volada?

No penseu que a les manifestacions d’indignats, empipats o irats hi ha més persones d’esquerres o progressistes que de dretes tradicionals o sobrevingudes? Serà efectiu aquest gran moviment sense carregar-se d’ideologia i sense lideratges atractius i competents? I si fessin un pensament de com és pot conquerir el poder, encara que només fos com a exercici? Quan es diu que tots els polítics són iguals, es pensa que la classe política és el reflex de la societat i per tant que també tothom som iguals? I si les seues peticiones fossin menys òbvies, però més radicals. Si fossin realistes demanarien l’impossible, oi? No penseu que el temps de les rebaixes arribarà quan siguin al poder? Mentre tant per què no sumien que ja tenen el poder al seu abast? I si quan el tinguin se’ls ha esgotat el temps de somiar?

Si l’estat del benestar ens ha portat a l’augment progressiu de les despeses socials, per tant, a posar fora de capteniment el dèficit públic —com una insuportable massa d’“experts” s’encarrega d’anar repetint dia rere dia— com és que els països més desenvolupats d’Europa són capdavanters en serveis socials i benestar? I si els motius de la crisi fossin altres? Ens hem oblidat del bons escombraries, de l’especulació financera i immobiliària, de la llibertat infinita i gratuïta dels moviments de capitals, del creixement irracional…, i etcètera? I els africans què ens diuen de tot allò? Aquells que recomanen la venda dels béns públics per sortir-ne de la crisi, no recomanaran més tard o més aviat la venda o enclavatge de les persones?

Si el problema més gran que tenim és l’atur, perquè des de la gran majoria d’instàncies econòmiques, tècniques, polítiques i acadèmiques es recomana o s’exigeix només retallades de despeses, sous i plantilles que al capdavall només produiran més atur i despesa social? On s’amaguen les polítiques de progressivitat fiscal i les taxes ecològiques i d’estalvi energètic, les idees dels bons emprenedors i el pensament racional?

Com les causes “fonamentals” de la productivitat de les empreses són els baixos costs de la mà d’obra, algú es capaç d’explicar-nos per què les empreses instal·lades a Alemanya, França i altres països nòrdics són més productives que aquelles altres que hi són a països on els costs laborals per hora treballada són gairebé la meitat? Com es comptabilitzen els efectes de l’organització interna del treball i el volum d’inversions de racionalització?

Per què hem de suportar un euro tant sobrevalorat que impedeix les exportacions cap els EEUU i afavoreix, per contra, les importacions? No serà que a Alemanya i França ja els va bé perquè tenen Europa al seu abast?

Per què… i per què?
Teniu uns dies per pensar-ho  i contestar-vos. Compte que  a la terra li queden tant sols uns quants milions d’anys de vida:
primer escalfada,
després refredada
i amb dues glaciacions
pendents encara.

Feliç solstici d’estiu,
bones fogueres de Sant Joan
i bon mig cap d’any!

Anuncis

Lo Pasqual i la Felisa

Lo Pasqual i la Felisa a l’estudi fotogràfic d’Alcanyís, l’any 1920 (Punxeu a sobre de les fotos un parell de cops per veure-les més grans)

Segons notícies, ni la banda que porta el Pasqual, ni l’armilla, ni la cadena, ni el cigar eren d’ell

Uns records

S’apropen les festes de “La Vaquilla del Ángel” de Terol i esperonat per un comentari que ha fet aquí al meu bloc el meu amic Rafael —habitual visitador i comentador —he cercat i he trobat unes fotografies, de fa molts anys —més properes a 50 que a 40—  d’unes festes de “la Vaquilla” que vaig/vam gaudir quan no sabíem que era la joventut perquè la portàvem a sobre i no la podíem veure. Tot i que ara tampoc puc veure amb netedat què és la vellesa, tal vegada perquè també la porto a sobre, encara que gairebé només sento el seu pes físic.
José Luis Sampedro diu que ja sent l’olor a sal perquè s’apropa al mar. Jo el veig el més jove de tots els joves.
Si em permeteu i aprofitant l’avinentesa us incloc uns versets meus de fa uns anys, els podria escriure ara mateix:

Guaito el passat
i m’envolto de nuesa.
Penso un instant
i els trossos de futur
em creixen a les mans.

Aquí teniu les dues fotografies d’anys i estats diferents: una de dia, l’altra de nit; una de ben sobris, l’altra no tant.

Anècdotes electorals

(Lo Cresol, Diario de Teruel)

         En aquest breu espai de la columna us contaré unes anècdotes o fets “curiosos” del dia de les eleccions i, més encara, dels actes de nomenament dels nous alcaldes. Em referiré al Matarranya i al Baix Aragó. A la Codonyera es va prolongar tant el recompte del vots que va ser l’últim municipi en enviar els resultats a Terol, i tot perquè l’alcaldessa elegida —del PAR— va impugnar el fet que el vot d’una persona impedida i en cadira de rodes, se’l va donar al seu fill —del PSOE—i aquest el va introduir a la urna. El PAR portava més de quaranta vots de diferència. Van estar a punt de fer intervenir la Guàrdia Civil. Mentre es produïen les votacions, la mateixa candidata del PAR s’havia encarat a una persona gran perquè anava a votar acompanyada d’un familiar —del PSOE—, recriminant-li que el dia d’avanç li havia promès el vot a ella. Quina cara!

        A Bellmunt, tots els regidors elegits —dos del PP, dos del PSOE i u del PAR— es van posar d’acord per votar el cap de llista del PP.  Ara bé el més curiós va està que l’alcalde elegit va fer tot el seu parlament en català, s’entén en català de Bellmunt, circumstància que mai s’havia dotat a aquella vila, i ben poc habitual en cap altra, i encara més estrany, que ho fes un representant del PP, la qual cosa el dignifica. L’envio la meua modesta, però sincera felicitació.

        A Calaceit,  amb quatre regidors del PSOE, quatre del PP, però amb menys vots, i u d’Esquerra Republicana, aquest últim increïblement va votar el candidat del PP. Un maridatge sorprenent, impossible d’entendre. Només que hagués votat en blanc, l’alcaldia s’hauria quedat en mans del PSOE. Què es pot pensar?

        A la Freixneda, quan semblava que els dos regidors del PSOE i els dos del PAR havien arribat a un acord per guanyar l’alcaldia al PP — tres regidors—, una regidora del PSOE va votar al PP i després va dir que s’havia equivocat. L’elecció d’alcalde està en suspens i a l’espera d’estudi per part de la Junta Electoral. Distracció o penediment?

        L’alcalde d’Aiguaviva no es va presentar, ni a la elecció ni a prendre possessió. A la tercera va ser la vençuda. Quin rostre!

        Pel fet que, cada vegada més, els alcaldes dels pobles no resideixen habitualment al propi Municipi, se’n podrien omplir unes quantes de columnes.

                                                                                                         José Miguel Gràcia

Rendistes i capitalistes dirigeixen el món

 

Des de fa bastant de temps, tal vegada anys,  he anat escrivint modestament sobre les causes de la crisi econòmica i les seues conseqüències, gairebé sempre en desacord, així m’ho sembla, amb la majoria d’allò que s’escriu i es comenta als mitjans de comunicació per part dels experts i no tant experts econòmics, polítics i dirigents amb poder econòmic destacable; també m’he manifestat en desacord amb moltes de les mesures que apliquen els governs occidentals per sortir-se’n de la crisi. Com les mesures que s’hi apliquen gairebé sempre produeixen efectes negatius, l’argument majoritari és que les mesures no han estat prou contundents, i la medicina és més del mateix. Els dos únics medicaments específics són les retallades de despeses i la eliminació de drets laborals, i el resultat és més atur de persones grans i de joves, sobre tot d’aquestes últims. Mesures i resultats —no sé si ho veu la majoria de la gent— segueixen comportaments d’allò més clàssics i ortodoxes de política econòmica que jo vaig estudiar. Serà que les coses han canviat massa d’ençà les escorrialles dels seixanta?   Y més llenya al foc: es consideren com a besties negres la inflació —sigui gran o petita— i la pujada d’interessos, oblidant que uns interessos un xic més alts i una inflació controlada poden empènyer lleugerament el carro de l’economia. És d’una vilesa extrema responsabilitzar els treballadors de la crisi —sous i negociació col·lectiva. I una cosa més i fonamental dels objectius de les polítiques econòmiques emprades: la defensa del sector financer per a què no caigui ningú i costi el que costi; un sector financer, del qual, els més poderosos es mouen amb plena llibertat pel món com volen i on volen, no tenen cap responsabilitat dels enrenous que produeixen, producte de les operacions especulatives, i a sobre, donen lliçons, perdó, obliguen als dirigents polítics a portar a terme la política econòmica que els convé a ells, als grans financers vull dir. Per exemple quants milers de milions no hauran sortit de Grècia cap a la City, Nova York…, o arreu del món? Quants d’aquests milions no tornaran a Grècia per obtenir substanciosos  interessos, amb la garantia de que si no els hi paga Grècia, ho haurà de fer la Unió Europea? Que importa que Grècia no se’n surti… Després de Grècia ja en vindran uns altres. Y la Unió Europea cada cop més descomposta, més egoista, més de dretes.

        Aquest matí, anava donant-li voltes a les  meues discrepàncies amb tants i tants que diuen coses tant diferents sobre la crisi que fins i tot he arribat a pensar per uns instants si no estaria jo equivocat, o el meu discurs podria tenir un tuf demagògic,  però mireu per on, he llegit al diari “ARA” un article de  Paul Krugman, publicat abans al “The New York Times” que s’ajusta com un guant a la mà en tot allò que vaig escrivint, o jo m’ajusto a la mà d’ell, esclar; la qual cosa m’ha donant nous ànims per escriure aquestes línies i seguir amb les meues discrepàncies i lluites intel·lectuals.

        Molt recomanable la lectura de l’esmentat article. Punxeu aquí:Paul Krugman

Junta d’Ascuma a Calaceit

El diumenge dia 12 de juny es va reunir la Junta d’Ascuma, sota la presidència de Josep Maria Baró, a la seua seu social de Calaceit amb l’assistència del tots els seus membres. Es van prendre acords força importants com: el funcionament de les exposicions, la creació de una nova col·lecció sobre temes històrics,  el nomenament de representants de l’Associació en diferents territoris, els actes de la Trobada a la Freixneda, la nova situació per les reduccions de les subvencions per motiu de la crisi i altres.

Per a veure més fotografies:  web d’Ascuma

Una perla des de València

A propòsit del post que vaig penjar ahir, m’ha arribat una perla lingüística traqueal que podria complementar els meus cometaris. No puc resistir-me a donar-vos-la a conèixer  als que visiteu aquest bloc. Vosaltres mateixos podreu qualificar-la. Llegiu també el comentari que va incloure ahir al post un vell amic meu.

“From: David Valls Lanàquera

To: migjorn@googlegroups.com

Sent: Friday, June 10, 2011 4:51 PM

Subject: [migjorn] Valencià i altres pecats

 Este matí, a les 10 en punt, passava jo per enfront de l’hospital clínic de València. Just eixia de fer un examen, pel que només portava damunt la meua carpeta i la cartera. Com que ahir aní a la manifestació en contra del decret de Font de Mora, m’havien donat una pegatina de “sí al valencià” que a molts us sonarà, i la vaig enganxar a la meua carpeta. Hui la portava al braç, deixant a la vista la pegatina, quan un xic d’uns 30 anys que venia enfront meua se m’ha encarat i m’ha dit (literalment): “bff… te arrancaría toda la tráquea”. Cap de tots els vianants que hi havia s’ha alarmat, tot i que aquell lamentable personatge s’havia expressat clarament i a bon volum de veu (no ho havia pensat, m’ho havia dit obertament a mi). Quan per fi aconseguisc assimilar el sobtós comentari, continuava la seua marxa fent gestos i rumiant tòpics anticatalanistes ja massa coneguts.

 Acte seguit m’he posat a repassar quin era el meu delicte. Al cap i a la fi no duia cap símbol polític, a no ser que es considere polític estar a favor del valencià en este país — que sí, dissortadament ho és. Fins ara havia escoltat moltes històries de gent “no-molt-afí” als ideals valencianistes, però he de confessar que la visceralitat del comentari (¿arrencar-me la tràquea? ¡Mare de Déu quina ocurrència!) afegit al fet que semblava un xic d’aparença ben normal, m’ha sorprés. Evidentment m’he hagut de tranquil·litzar. Al cap i a la fi no em queda més remei que xuplar-me la ràbia cap a dins i continuar intentant trobar-li el trellat a esta lamentable anècdota… ¿Com és possible que en el segle XXI encara passen estes coses? ¿Com es pot tolerar?…

 Salutacions,

David Valls Lanàquera.”