Nits blanques (V) Fusta i natura

Nits blanques (V) Fusta i natura

9610 km2 de llac i al fons l’illa de Kizhi, un museu estatal d’història, arquitectura i etnologia. Fusta antiga de la República de Kavlia. Hi ha una espectacular església, tota de fusta sense un sol clau, amb 22 cúpules esglaonades conformant una piràmide que cerquen el cel tan llunyà com la fe actual dels russos. És l’església de la Transfiguració construïda per un arquitecte anomenat Nestor. Bufona per totes les cares per donar gust a tothom. Al nostre pas, les gavines es mostren properes i una d’elles demana càmeres i atenció. Tot el conjunt ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. La visita paga la pena.

I el poble de Mandrogui que s’anunciï com d’artesans és de debò una recent creació per als turistes, tot i que l’entorn natural és bellíssim. Durant la Segona Gerra Mundial —aquí l’anomenen la Gran Gerra Pàtria— el poble va estar arrasat pel foc.  Construccions en fusta de recent factura i alguns restes antics, tot tipus d’objectes típics a la venda, un museu-botiga de vodka i el que vulgueu. Uns llarguíssims pavellons amb llargues taules per a barbacoes.

Vladimir Putin, quan era president va visitar el llogaret. Els vilatans, diguem-ne, el promotor privat del negoci li va regalar una casa que visita, segons ens informaren, en alguna ocasió.

La pròxima parada i ja definitiva serà Sant Petersburg.

Nits blanques (IV) Uns versets des de la coberta


Nits blanques (IV) Uns versets des de la coberta

Mentre el Rus navega
uns turistes canten
—les gavines criden—
i els de proa callen.

Uns beuen cervesa,
uns compren matriuixkes,
uns parlen i riuen
i uns baixen i pugen.

Estones de música
tan russa com clàssica
i classes de rus
i estones de plàstica.

Jo escric aquest versos
de curta volada,
com no sóc gavina
i tinc curta ploma…

I passen esglésies
pels ulls dels turistes.
Els fidels no hi caben
perquè són petites.

De popa a la proa,
de la proa a popa,
un llibre a les mans,
un somni, una copa.

Passen els paisatges
de verdors estètics,
i unes datxes velles
d’il·lusions pretèrites.

Quan el temps s’hi allunyi
per ignotes rutes,
restarà un silenci
d’aigües molt profundes.