Reunió amb la Comissió Europea de Llengües

Reunió de la Comissió Europea de Llengües regionals i minoritàries amb representants de les associacions defensores del català a la Franja

 El passat dia 7 d’aquest mes de juliol es van reunir a la Facultat de Filosofia i Lletres de Saragossa membres de la Comissió Europea de Llengües regionals i minoritàries (Sra. Simone Klinge) amb els representants de les associacions culturals de la Franja, Artur Quintana, Ramon Sistac, Màrio Sasot i Antoni Bengochea. Es tractava de copsar l’estat real del català a l’Aragó. Van parlar també amb Carme Alcover com a representant del Govern d’Aragó. Fins a l’u de setembre se’ls haurà d’enviar un informe sobre les actituds i actuacions del nou Govern.

La Comissió havia estat prèviament a València i Palma. També s’havien d’entrevistar amb representants del Govern Central a Madrid.

De ben segur que allò que va manifestar la Sra Rudi, presidenta de la DGA en el seu discurs a les Corts d’Aragó: “el Govern ha de remetre a la Cambra Legislativa un projecte de llei de reforma, que al mateix temps que anul·li la normalització de català i aragonès, «protegeixi i desenvolupi l’ús de les modalitats lingüístiques pròpies»”; serà el primer material per a l’informe a enviar a la Comissió Europea de Llengües minoritàries i regionals.

“Versos en color” a la Setmana Cultural de la Torrocella / Torrecilla

 Des del 25 al 31 d’aquest mes de juliol tindré esposada a la Sala d’Exposicions de l’Ajuntament de la Torrocella/Torrecilla de Alcañiz, la meua col·lecció d’obra plàstica “Versos en color”. El dia 25 a les 8 de la tarda tindrà lloc la inauguració. I aprofitaré l’avinentesa  per a donar a conèixer als amics de la Torrocella el llibre Si les pedres parlaren…/Si las piedras hablasen…, il·lustrat magníficament per Jesús Pallarès, amb unes paraules de presentació d’Artur Quintana i la lectura d’algún poema de les ermites per part meua.

Desde el 25 al 31 de este mes de julio tendré expuesta en la Sala de Exposiciones del Ayuntamiento de Torrecilla de Alcañiz, mi colección de obra plástica “Versos en color”. El día 25 a las 8 de la tarde tendrá lugar la inaguración. Y aprovecharé la ocasión para dar a conocer a los amigos de Torrecilla el libro Si les pedres parlaren…/Si las piedras hablasen..., ilustrado magníficamente por Jesús Pallarés, con unas palabras de Artur Quintana y la lectura de algún poema de las ermitas  por mi parte.

PDF: Versos en color

PDF: Versos en color (castellano)

Rudi anuncia una nova llei que derogui la normalització del català i l’aragonès

La candidata a la Presidència del Govern d’Aragó ha anunciat que remetrà a les Corts un projecte de reforma de la Llei de Llengües que derogui aquells aspectes que «imposen l’anomenada normalització del català i l’aragonès». Rudi, en el seu discurs d’investidura pronunciat a les Corts d’Aragó, que demà previsiblement li atorgaran la seua confiança com a presidenta de l’Executiu, ha assegurat que el seu Govern ha de remetre a la Cambra Legislativa un projecte de llei de reforma, que al mateix temps que anul·li la normalització de català i aragonès, «protegeixi i desenvolupi l’ús de les modalitats lingüístiques pròpies».

Protegirà i desenvoluparà aquesta nova llei les modalitats lingüístiques del castellà d’Aragó? Què sap la Sra. Rudi de normalització lingüística i de modalitats lingüístiques? Què sap la la Sra. Rudi del saber científic? I dels drets de les llengües minoritàries? Tot és pura demagògia, analfabetisme lingüístic, odi a la veritable diversitat lingüística i politització de la cultura.

Todo sigue igual

 (Article publicat a La Comarca d’Alcanyís, el divendres 8 de juliol)

                                                                                                                                           ” José Miguel Gràcia*

He estado un par de semanas haciendo turismo por tierras rusas, en donde no llegaban noticias sobre España, ni las buscaba demasiado, debo confesar. No obstante, en el viaje de regreso y cuando hacíamos escala en el aeropuerto de Munich, intenté encontrar algún periódico español, cosa que no conseguí. Tantos millones de hablantes de castellano y ningún periódico español en este aeropuerto europeo…, pensé. Una vez sentados en el avión, destino a Barcelona, la compañía alemana nos ofreció unos cuantos periódicos, entre los cuales había unos pocos de Barcelona tanto en castellano como en catalán, el avión había realizado previamente un vuelo desde Barcelona,  lo cual explica la existencia de estos periódicos a bordo. Tomé uno de ellos y empecé a leerlo con fruición intentando encontrar noticias y hechos nuevos sucedidos durante el viaje. Mi gozo en un pozo, poco habían cambiado las cosas: las mismas declaraciones sobre la crisis, los tópicos de siempre sobre su solución, los mismos comentarios sobre los “indignados” que aún se manifiestan o se mueven, los mismos conceptos sobre los políticos —más críticos con los de izquierdas y mucho menos con los de derechas—, algún escándalo financiero nuevo para no perder el ritmo, los ataques del PP, por cualquier cosa, al candidato del PSOE, y pocas cosas más.

Dicho todo lo anterior he de confesar que me he guardado intencionadamente para el final y para sustanciar estas líneas, algo de lo nuevo que observé en las informaciones que leí aquella mañana y que va a crecer en progresión geométrica en el futuro: son las declaraciones de los nuevos gestores de las instituciones, ganadores en las pasadas elecciones, sobre la catastrófica situación de las finanzas de las correspondientes instituciones que van a gobernar. No seré yo quien intente decir lo contrario, aunque sería conveniente matizar los hechos y situaciones. Todas las declaraciones que leí durante el viaje y todas las que vengo escuchando, son como un eco que se repite amplificándose o como imágenes reflejadas en múltiples espejos cóncavos. La única y gran causa de las apremiantes necesidades de tesorería y de las abultadas partidas del pasivo de los balances de ayuntamientos e instituciones comarcales, provinciales y autonómicas, ha sido motivada porque los anteriores gestores gastaron demasiado y eso es malo, muy malo, dicen los nuevos gestores. La única medicina propuesta son los tijeretazos en todas las partidas. Pues bien, a mi modesto entender, la causa fundamental no fueron los gastos, salvadas las excepciones que las ha habido, sino la caída en picado de los ingresos desde hace un par de años y ¡lo que vendrá en el futuro! Este es el punto de las responsabilidades. ¿Era previsible su desarrollo? ¿Alguien lo dijo públicamente? Bien pocos o casi nadie.

Cuando se dice únicamente que la medicina debe ser  la reducción de gastos, los ciudadanos deben ser conscientes que ello equivale a decir que se va a deteriorar el servicio de limpieza municipal, que las obras de mejoras urbanísticas van a mermar sustancialmente, que habrá menos policía municipal, que se reducirán los festejos y los actos culturales, que habrá un deterioro en las instalaciones públicas, etc. etc. Y en otros niveles: que la carretera nueva no se hubiese hecho, ni tampoco el polideportivo —maldita la falta que hacía en algunos pueblos—, ni la piscina; que los servicios de salud hubiesen empeorado antes —aplazamientos de intervenciones, aumento de listas de espera, menos hospitales—; que las guarderías casi gratuitas tal vez no existirían y que se habrían cerrado más escuelas en los pueblos pequeños; que sería más difícil entrar en la Universidad; que no habría ayudas para la dependencia, etc., etc., y etc. Todo lo que he dicho, o gran parte de lo que he dicho y otras mil cosas más harán tambalear el estado del bienestar, o tal vez desaparecer por la aplicación de unas políticas tan ultraliberales y cortoplacistas.

Nadie o casi nadie habla de la posibilidad de nuevos ingresos, ni de aumentos de la fiscalidad, ¡que va!, los hay tan osados que dijeron que si estuviesen en el poder  rebajarían impuestos. ¿Cómo? ¿Y a quien?

Y de las grandes reformas que precisa este país nuestro, descentralizado en teoría; de la inutilidad de instituciones centralistas; de la imposibilidad de mantenimiento de las estructuras viarias irracionales; de la reducción de la diplomacia en la Unión Europea; de un Senado que no representa a nadie, ni sirve para nada; de la lucha contra el fraude fiscal; de la necesidad de capitalización de nuestras empresas; del desplazamiento —que no solidaridad— de recursos económicos “in eternum” de unas regiones a otras; de la astronómica deuda del Ayuntamiento de Madrid que vamos a pagar entre todos,  por ejemplo; ¿qué dicen y qué dirán los nuevos gestores?

                                                                                                                             *Escritor”

Cervesa Moritz a Brussel·les

Cervesa a Brussel·les?

Moritz envia un camió a Brussel·les amb una cervesa etiquetada en català per a cada parlamentari europeu.

Sota el lema “Beure una cervesa catalana és beure una cervesa europea”, l’empresa vol “recolzar la llibertat de fer servir l’ús del català com a llengua pròpia en l’etiquetatge dels seus productes”.

Amb motiu de l’aprovació al Parlament Europeu del nou reglament sobre els productes alimentaris, l’empresa Cerveses Moritz ha enviat una ampolla de cervesa etiquetada en català per a cada parlamentari europeu per reivindicar “el dret d’etiquetar en la llegua pròpia de Catalunya”. “No pretenem liderar cap causa però trobem lògic que un producte que es distribueix a Catalunya estigui etiquetat en català”, ha explicat Albert Castellón, director general de la companyia, que ha afegit que “etiquetem en català perquè és l’idioma propi del país en el qual té origen, la seu social i gairebé el cent per cent del mercat”.

Sota el lema “Beure una cervesa catalana, és beure una cervesa europea”, l’empresa, que va rebre el Premi a la Normalització Lingüística en el món empresarial atorgat per Pimec l’any 2007 i el Premi Pompeu Fabra el 2010, vol recolzar la llibertat de fer servir l’ús del català com a llengua pròpia en l’etiquetatge dels seus productes.

La notícia en: tribuna.cat

A banda de la notícia jo puc afegir que és una bona cervesa, podríem convenir que és una cervesa de cap de setmana, perquè és un xic cara  —0,80-0,90 euros per ampolla de 33 cm3—, però comparable a altres cerveses especials, espanyoles o d’importació, en preu i qualitat. Com a curiositat us diré que està el·laborada a Saragossa amb mètodes tradicionals, a la Fàbrica d’Ambar (La Zaragozana), encara que l’origen de marca, la propietat, la seu social i la comercialització són a Barcelona. En els seus orígens es fabricava a la Ronda de Sant Pere de Barcelona i desprès, crec,  a Cornellà.

Nits blanques (VI) Sant Petersburg

 

Nits blanques (VI) Sant Petersburg

 No cal dir que la gran perla de Sant Petersburg és el palau de l’Hermitage —palau d’hivern dels tsars— i que per a veure’l amb certa calma ferien falta moltes hores. Si nosaltres només en vam estar unes tres, no cal dir tampoc que només veuríem el més important i a corre cuita. Va ser com un extractat catàleg. El jade, lapislàtzuli i la malaquita converteixen l’abundància en vulgaritat.  En hi ha tant d’impressionisme a l’Hermitage que un pot arribar a pensar que ben poc en deu de quedar a la resta del món.

Com si no hi hagués prou amb la bellesa de la ciutat de Sant Petersburg, als seu voltants es troben uns altres gran palaus. Al palau de Caterina, residència d’estiu, darrera una façana de blau i blanc de més de 300 metres hi trobareu immensos salons i menjadors, carregats d’or i barroc, tota la “grandeur” de Caterina.

El palau neoclàssic de Pau —regal de Caterina al seu fill— és ben diferent amb jardins tipus anglès, una “petita” extensió de 300 Ha. Segons queda reflectit a les dependències del palau, la dona de Pau era culta i de molt bon gust i amb facilitat per a concebre fills, ja que en tingueren ni més ni menys que onze. Pau morí molt jove.

I qui no en tingui encara prou amb els palaus que he dit, pot visitar el de Peterhof, la residència preferida de Pere I, dins d’una superfície superior a 1000 Ha. Un sumptuós complex d’edificacions, parcs, escultures, fonts, cascades i daurats.

Aquesta Venècia del nord, Sant Petersburg, no es pot definir, només cal visitar-la i admirar-la, paga la pena.

Dels russos en podríem parlar en una altra ocasió. De les russes només dos paraules: passejant per l’avinguda Nevski he vist les noies més guapes, més abrinades, més roses, més senzillament i estèticament abillades i amb els talons de les sabates més alts que mai no havia vist.

I fins aquí arriben els apunts del viatge.

(Per al pròxim viatge, que no sé quan serà, prometo prendre i escriure menys notes. En aquest n’he fet una mica massa, oi?)

Nits blanques (V) Fusta i natura

Nits blanques (V) Fusta i natura

9610 km2 de llac i al fons l’illa de Kizhi, un museu estatal d’història, arquitectura i etnologia. Fusta antiga de la República de Kavlia. Hi ha una espectacular església, tota de fusta sense un sol clau, amb 22 cúpules esglaonades conformant una piràmide que cerquen el cel tan llunyà com la fe actual dels russos. És l’església de la Transfiguració construïda per un arquitecte anomenat Nestor. Bufona per totes les cares per donar gust a tothom. Al nostre pas, les gavines es mostren properes i una d’elles demana càmeres i atenció. Tot el conjunt ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. La visita paga la pena.

I el poble de Mandrogui que s’anunciï com d’artesans és de debò una recent creació per als turistes, tot i que l’entorn natural és bellíssim. Durant la Segona Gerra Mundial —aquí l’anomenen la Gran Gerra Pàtria— el poble va estar arrasat pel foc.  Construccions en fusta de recent factura i alguns restes antics, tot tipus d’objectes típics a la venda, un museu-botiga de vodka i el que vulgueu. Uns llarguíssims pavellons amb llargues taules per a barbacoes.

Vladimir Putin, quan era president va visitar el llogaret. Els vilatans, diguem-ne, el promotor privat del negoci li va regalar una casa que visita, segons ens informaren, en alguna ocasió.

La pròxima parada i ja definitiva serà Sant Petersburg.

Nits blanques (IV) Uns versets des de la coberta


Nits blanques (IV) Uns versets des de la coberta

Mentre el Rus navega
uns turistes canten
—les gavines criden—
i els de proa callen.

Uns beuen cervesa,
uns compren matriuixkes,
uns parlen i riuen
i uns baixen i pugen.

Estones de música
tan russa com clàssica
i classes de rus
i estones de plàstica.

Jo escric aquest versos
de curta volada,
com no sóc gavina
i tinc curta ploma…

I passen esglésies
pels ulls dels turistes.
Els fidels no hi caben
perquè són petites.

De popa a la proa,
de la proa a popa,
un llibre a les mans,
un somni, una copa.

Passen els paisatges
de verdors estètics,
i unes datxes velles
d’il·lusions pretèrites.

Quan el temps s’hi allunyi
per ignotes rutes,
restarà un silenci
d’aigües molt profundes.

Nits blanques (III) Aigües dolces, ribes verdes

I tal com estava previst navegarem el canal de Moscou, part del riu Volga, el canal del Bàltic, el llac Ònega, el llac Làdoga i el riu Neva, obrint i tancant, i pujant i baixant descloses. (El vaixell Russ sempre content pensant que des del fons de la terra hi podrà fregar algun dia el blau del cel d’uns dies interminables. També té moments de tristesa i melangia quan es sent colgat al fons de la desclosa —com poc avanç d’Uglitx on ha de descendir 12 metres—, tot i que, tot d’una, en ascendir canvia el semblant amb la rapidesa d’un salt de carpa). Les gavines amb crits o rialles tractaven de pescar el que sortís dels brolladors del fons de la desclosa.

Arribarem a Uglitx, on s’acabà la dinastia dels tsars amb l’assassinat del jovenet Príncep Dimitri —fill d’Ivan el Terrible—, degollat davant la seua mare pels sicaris de Boris Godonov. I vingueren uns quans hòmens del poble i en mataren uns quants dels altres. En vingueren molts més dels de Godonov i en mataren milers del poble. Cada any, l’herba cobreix inexorablement de verd obscur la sang, i a l’hivern, la neu s’esforça en fer el mateix. Aneu quant aneu no veureu la sang del petit Dimitri, però l’església de Sant Dimitri Ensangonat n’és el testimoni.

El campanar de Kaliasin ha crescut sobre l’aigua.

A Iarioslavad, les filles del Governador, d’ençà més de dos cents anys ens hi esperaven per ensenyar-nos la seua mansió, vestides de festa amb colors pastel i pentinats lluents. Que joves, que esveltes, que maques que són les filles del Governador! Tots els antics governadors i la noblesa, des del marcs dels quadres —antigues i daurades finestres— ens observàvem amb sorpresa i enveja. No arribo a entendre el per què! Un piano i un violí omplien de clàssica harmonia musical tota l’estança. Al carrer, la calma entrecreuava el temps i la llum del riu, i els turistes compraven i compraven de tot allò que mai comprarien al seu país.

Bona nit! Добрый вечер! (Dobrii betxer)

Nits blanques (II) Més fotografies de Moscou

En tinc moltes més de fotografies de Moscou, per això aquí us ensenyo una petita selecció. No penseu que són les més representatives d’aquesta ciutat, tal vegada les menys, però a mi agraden per anecdòtiques o singulars. Espero les gaudiu també vosaltres. No deixeu de punxar-les per veure-les a més grandària amb comentaris inclosos. Si no us canseu seguiran més comentaris del viatge i també més fotografies.

Gràcies!  Спасибо! (Spasiba!)