La ciència i la vida


Justament avui he acabat de llegir l’edició en català del llibre La ciència i la vida de Valentí Fuster i José Luís Sampedro. Reconec amb una mica de vergonya que el  tenia pendent de llegir des de feia bastant de temps. Valentí Fuster (1943), cardiòleg i investigador, és director de l’Institut Cardiovascular de l’hospital Mont Sinaí de Nova York, Molt reconegut i guardonat. José Luís Sampedro (1917), catedràtic jubilat d’Estructura Económica, escriptor i membre de la Real Academia Española. Tots dos ben coneguts i admirats. Aquest llibre és el fruït de les converses  —en presència d’Olga Lucas—que van tenir lloc al parador de Cardona, l’agost del 2007. L’amistat d’aquests dos “savis” va tenir com a inici quan el doctor Fuster va salvar la vida a J. L. Sampedro a l’hospital Mont Sinaí.

Un llibre força interessant i recomanable de debò. Parlen de l’infart, desenvolupament, coneixement, poder, vellesa, dogma, càncer, globalització, tècnica, mort, valors, barbàrie, vida, esperit, salut, comunicació, ciència, desordre, saviesa, irracionalitat, humanisme…

Olga Lucas diu d’ells; “ si hagués de triar una sola paraula per definir Valentí Fuster i José Luís Sampedro, ells i les seves converses, optaria per saviesa”.

Si em permeteu un apunt de tipus personal, us diré que conservo un entranyable record de J. L. Sampedro dels temps d’estudiant a l’antiga  Facultat de Económiques de Madrid, allà per l’any 1965. Sampedro era el catedràtic d’Estructura Econòmica de segon curs. Quan entrava a la classe el silenci s’estenia al instant, era una glòria escotar-lo. Les seues classes magistrals, més enllà de l’estructura econòmica, sempre hi eren plenes. Les seves paraules van ser un imprescindible substrat per a la meua formació.

Els bancs de la UE s’han de recapitalitzar

Els líders europeus van acordar d’obligar els bancs de la UE a augmentar el seu capital abans de juny de 2012 per protegir-se contra pèrdues de qualsevol reestructuració del deute grec i intentar contenir la crisi financera de la regió. Els bancs espanyols seran els més afectats, atès que hauran d’incrementar el seu capital core en 26.000 milions, perquè el seu índex de capitalització ha de augmentar del 7 al 9 per cent.

Tal vegada perquè avui plou o per algun altre motiu, me proposo explicar-vos, de la manera més senzilla i entenedora possible, el que vol dir tot això. Ja hem disculparan els que entenen una mica d’economia si la meua explicació és massa simplista i poc acadèmica. El meu objectiu no és pas altre que això que sembla tan complicat ho entengui tothom.

Bé, per començar hem d’entendre que el negoci dels bancs i caixes no és altre que agafar diners amb una mà, pagant el mínim possible d’interès, i deixant-lo amb l’altra mà cobrant el màxim possible d’interès, amb una petita precaució, que aquells als qui se’ls deixen els podran tornar a la fi del termini pactat. S’entén, doncs, que la major part dels diners que deixen els bancs no són d’ells. Ara bé, una petita part —relativament—de tot allò que deixen si és d’ells. És tracta del capital que han posat els accionistes, més els beneficis que no s’han repartit i algunes reserves extraordinàries que han guardat per si les coses venen maldades. Això és el capital core o capitalització del banc. Fins ara, la suma d’aquests imports, segons la normativa, havia de ser al menys el 7 % de tots els préstecs de tot tipus concedits pel banc. Queda ben clar, doncs, que quant més capitalitzat està un banc  —té més percentatge de capitals propis sobre  els aliens—  millor podrà suportar els períodes de crisis. El que passa és que el banc perdrà rendibilitat.

L’altre dia, reunits els líders de la UE, decidiren que  un 7 % era poc i que havien d’augmentar l’índex de capitalització fins al 9 %. I això és tot. I com s’ho faran els bancs espanyols?: augmentaran el capital demanant-lo a particulars o als fons europeu, repartiran menys o cap dividend i sumaran al capital les obligacions convertibles, etc. Malgrat el seu empipament, diuen que no els serà difícil portar-lo a terme. Les conseqüències per a l’economia són una altra cosa que no pretenc explicar en aquesta ocasió.

Si ho heu entès jo em sentiré feliç.

Premi Guillem Nicolau 2011


Encara hi resten uns quinze dies per presentar treballs per al Premi Guillem Nicolau d’aquest any. Crec que és força important i necessari que els nous dirigents del Departament de Cultura d’Aragó es trobin en un bon nombre d’aspirants sobre la taula. Això podria fer-los desistir d’aplicar l’apartat 3 de l’article 4 de la convocatòria, en el que es diu que es condiciona la concessió del premi a l’existència de crèdit en el pressupost del 2012.

Recordeu que tots els premiats fins avui, si han passat ja tres anys d’ençà la concessió del guardó, es poden presentar novament.

Bases del premi aquí

ETA: el principi del final


Ben conegut és que ETA,  l’organització terrorista basca —d’organització armada es qualifiquen ells i les forces abertzales— va anunciar el dijous 20 d’octubre el cessament definitiu de la seua activitat armada en un comunicat enviat a Gara, Berria, la BBC i The New York Times, tres dies després de la Declaració de Sant Sebastià. Aquest és un fet d’extraordinària importància i tan i tan desitjat des de feia molt de temps. ETA diu que no matarà ni extorsionarà més. La Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià, al meu entendre, va ser un acte demanat per ETA per internacionalitzar la decisió que ja tenien presa, i a la vegada, un acte per al consum intern de la banda.

Ningú ho dubta,  la situació de quasi derrota total —policial, judicial i moral— era un fet d’abast públic, a la qual han contribuït de forma important l’actitud i l’acció de l’Estat francès. No és un fet casual que aquesta decisió d’ETA s’hi hagi produït a les acaballes de la legislatura de Rodriguez Zapatero i un mes abans de les eleccions, òbviament. També penso que la fracassada negociació última del 2006 alguna cosa a tingut a veure amb l’actuació d’ETA en aquests moments. Aquella data va ser el punt de partida de l’abandonament massiu, per raons morals i per cansament, de l’aixopluc, actiu o passiu, d’una part important de la ciutadania basca envers ETA, L’eficàcia policial l’ha anat restant forces actives i el rebuig ciutadà l’impossibilitava la renovació del seus membres, i alhora, els moviments abertzales guanyaven protagonisme al temps que se n’adonaven que ETA només era una càrrega. Sense la gran i arriscada aposta de Zapatero en la negociació del 2006, l’èxit policial i el paper del abertzalisme; la situació d’ETA seria ben diferent, vull dir que estaríem més lluny del seu final.

El govern que surti de les properes eleccions es trobarà sobre la taula —bé, ja hi són ara— tres problemes principals que haurà de resoldre amb molta cura, responsabilitat i sentit d’estat: els presos d’ETA, el tractament de les víctimes i el lliurament de les armes i dissolució de la banda. Considero que les veus que es faran sentir al Parlament basc i al Parlament espanyol sobre el dret a decidir s’hauran d’escoltar seriosament, perquè sigui una realitat la tan desgastada frase: sense violència tothom té dret a defensar qualsevol idea. Hi ha una temença al País Basc entre els partits polítics d’àmbit espanyol i el PNV de que els resultats de Bildu-Amaiur siguin tan importants como per a poder formar grup propi al Parlament espanyol, i ser la força més votada al País Basc. Si així fos, algú ja ha gosat dir que el pròxim lehendakari podria ser un abertzale.

El nou govern espanyol, sorgit el 20 de novembre, vulgui o no vulgui, es trobarà la pilota a la seua teulada i haurà d’encetar, com a prova de bona voluntat, la tasca d’apropament dels presos d’ETA al País Basc i altres accions, ben fàcils aplicant-hi la Llei Penitenciària. Com quasi segur serà el PP l’executor, no li vindrà de nou, atès que ja es va fer en temps d’Aznar, quan ETA era un Moviment d’Alliberació Basc. La caverna mediàtica madrilenya, que tan indignament brama contra el PSOE per la declaració d’ETA, no restarà callada davant Rajoy, i li faran arribar les factures dels llargs períodes de defensa aferrissada, promoció i aixopluc del PP i de Rajoy últimament. Rajoy es pot trobar entre l’espasa i la paret, tot i que, podria donar-se el cas d’un canvi de consignes per raons més o menys espúries i entrar en sintonia. La dreta en general es ben disciplinada i accepta de bon grat els canvis en els principis utilitaris de la política, potser perquè no van sobrats de dubte metòdic i de raonament  crític.

Sigui qui sigui el nou govern, es veurà obligat a negociar, diguem-ho suaument, a concretar i resoldre amb ETA —tal vegada indirectament— les seqüeles dels procés de desarmament i d’altres temes que aniran sortint. Cas de no fer-ho, les conseqüències serien imprevisibles, per a ambdues parts.

També la Justícia haurà de revisar algunes sentències i actituds actuals. Per exemple: sense violència, quin sentit té l’empresonament d’Arnal Otegui i altres? Es podrà aplicar la Llei de Partits Polítics com ho han fet fins ara?

I sobre les víctimes què es pot dir que no s’hi hagi dit?: mereixen tota la protecció, ajuda i reconeixement de tota la ciutadania i se’ls ha de tenir presents sempre. En algun moment  ETA haurà de reconèixer, al menys, tot el dolor que els ha provocat. Hi sortiran també les víctimes de l’altra banda, alguna n’hi ha. L’equilibri del govern en aquest tema haurà de ser tan subtil com eficaç. Em costa establir el paper de les víctimes en tot el procés de negociació ja obert, per tant em faré meues les paraules de  dues de les víctimes, Rosa i Eulàlia Lluch, filles de Ernest Lluch, que traspuen per tots els pors del seu cos valentia, generositat i cap ressentiment, qualitats impossibles de demanar a tothom. Ambdues han manifestat: “Les víctimes hem de ser generoses”. “ETA ha de reconèixer que ha provocat molt i molt de dolor, però les víctimes no han de tenir cap paper en el procés, perquè sense el cap fred no es poden prendre decisions”. “Pensem que els presos haurien d’estar a prop dels seus familiars” Està ben clar que el xoc que les produiria l’assassinat del seu pare no el podran superar totalment mai, però la seua actitud de debò les ajuda dia a dia.

El Corredor Mediterrani

El passat 21 de setembre escrivia jo al Diario de Teruel l’article “Travessia Central: una quimera” en el que deia, entre altres coses,: “Teniendo en cuenta la inexistencia de un corredor ferroviario en el Mediterráneo; el peso económico presente y futuro de esta amplia parte de España; la comunidad de intereses de una parte de Andalucía, Murcia, Valencia y Cataluña; las exportaciones agrícolas; el número de habitantes —no olvidemos que son votantes—; las importantes relaciones económicas actuales; etc.; ¿no hacen sospechar al lector cual será el corredor que se decidirá primero?  ¿Qué pasará con la TCP?: ustedes mismos”.

Ahir dia 19, la Comissió Europea va avalar la proposta del Ministeri de Foment d’incloure el Corredor Mediterrani (CM) a la Xarxa Transeuropea de Transports. També han quedat inclosos quatre corredors més dins del territori espanyol, “café per a tothom”.

En el veredicte fet públic per la Comissió Europea s’aclareixen alguns dubtes. Un dels principals era saber si s’incloïa tot el recorregut fins a Andalusia. La resposta és afirmativa. El traçat va de la frontera francesa, passa per Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant, Múrcia, i una vegada allà connecta amb Almeria per l’interior. Una de les reclamacions del lobby ferroviari Ferrmed era arribar a Algesires per la costa, però Brussel·les considera que no es poden finançar projectes paral·lels.

El Govern espanyol ha plantejat a Brussel·les per al període 2014-2020 (malgrat que l’autoritat comunitària assenyala el 2030), una despesa global de 49.809 milions d’euros per a tota la xarxa en què hi ha els cinc corredors. No obstant, el mediterrani (com ha passat en els últims anys, sobretot perquè era un dels eixos amb més necessitats) és el que s’emportarà el percentatge més elevat, al voltant d’un 35% del total, uns 19.400 milions.

La xarxa global, segons informacions d’El Periódico de Catalunya, es tracta d’una espècie de segona divisió de les xarxes de transports. El calendari per a aquests projectes s’allarga fins al 31 de desembre del 2050.

La  Unió Europea ha situat en aquest segon sac d’inversions, atès l’elevat cost del projecte i el greus impactes al medi ambient, la Travessia Central del Pirineu (TCP), que consisteix en un ramal que parteix de Saragossa i, travessant la serralada a través d’un túnel d’uns 40 quilòmetres de longitud, arriba al territori francès a l’altura de Pau aproximadament.  L’elevat cost del projecte ha portat Brussel·les· a posar-lo al segon sac, gairebé la deixat ad calendas graecas.

L’executiu europeu haurà de finançar entre el 10 i el 30 per cent de tots els projectes.

No he entès mai l’interès dels governs d’Aragó i de gran part de la població de voler optar per la Travessia Central (Madrid-Saragossa-Pirineus), amb tant poques possibilitats de portar-se a terme, negligint la gran importància que tindrà per l’Aragó,  el Corredor Mediterrani. El despenjar-se d’aquest projecte ha estat un error que pot portar conseqüències força negatives. Quin volum de mercaderies/exportacions podrien anar de Madrid a Saragossa i viceversa? Al menys dins de la nova xarxa, ara aprovada o avalada, hi ha prevista la connexió de Saragossa a Tarragona, això sí, provenint de Madrid. Es diu que la radialitat desapareix en aquestes noves vies, però per anar al nord des del sud es passa per Madrid i Lisboa quedarà també connectada amb Madrid per anar al Mediterrani. De fet segueix present encara la radialitat pel km cero, com sempre.

En l’article meu esmentat no feia referència a un fet importantíssim que ja es dóna i que anirà augmentant en el futur. Es tracta de la gran corrent comercial que arriba als ports de la Mediterrània, via canal de Suez, de la Xina i Extrem Orient amb destí la Península i tota Europa Central i del Nord. Per què no utilitzar els ports de Marsella, Barcelona, Tarragona i València i enviar les mercaderies per ferrocarril a la resta de Europa, estalviant la travessia d’envoltar la Península per anar a descarregar-les als ports d’Anvers, Rotterdam i Hamburg?  I també la corrent inversa. Ésclar, per això fa falta el Corredor Mediterrani i el seu prolongament per tota França.

Una cosa més: en el fons s’ha volgut donar gust a gairebé tothom. Faran falta grans dosis de sentit comú i racionalitat en els pròxims deu o vint anys.

Con recortes hacia el abismo

 

(Publicat avui al Diario de Teruel)                                                                            

José Miguel Gràcia

Nada es más evidente que los generalizados ajustes de gastos, recortes o como le quieran llamar, en cualquier organismo público, producen paro directamente, o reducen la disponibilidad económica de los ciudadanos, siendo su primer y rápido efecto la depresión de la demanda. Las empresas, grandes o pequeñas, ven disminuidas sus ventas y han de ajustar su producción reduciendo sus plantillas hasta llegar incluso al cierre en algunos casos: paro y más paro como resultado.

 Los recortes en gastos y en servicios públicos —educación, sanidad, pensiones…— tan en boga y tan celebrados en estos momentos, dinamitan el Estado del bienestar, indignando a los ciudadanos o por el contrario, produciendo una especie de depresión colectiva por haber vivido mejor de lo que podíamos, según defienden los ideólogos de la derecha pura o los pusilánimes de la izquierda. Y lo curioso del caso es que el Estado del bienestar es un muy buen camino para conseguir una alta ocupación en un país desarrollado.

Ralentizar o aplazar sine die las inversiones públicas estratégicas y los gastos de I+D es la mejor manera de hipotecar nuestro futuro. Hablo de inversiones verdaderamente estratégicas y no de obras descabelladas de rentabilidad más que discutible o nula.

Los efectos de los recortes en cadena sobre la reducción del déficit público son, en la mayoría de los casos, aparentes, volátiles o temporales. Sus efectos se anulan progresivamente por sus consecuencias negativas sobre el consumo, lo que comporta también menor recaudación de impuestos y un mayor incremento de las personas con derecho a la prestación de desempleo y evidentemente no cotizantes. No tendría razón en lo que digo si los recortes solo afectasen a productos importados sin ningún valor añadido local. ¡Y si fuese más fácil exportar…!

¿Conoce el lector algún sistema más efectivo para generar confianza y animar el consumo entre la ciudadanía que el incremento de dinero en las manos de los ciudadanos? ¿Para qué sirven las reformas laborales y los planes de formación, si los ciudadanos no podrán comprar lo que las empresas producirán? ¿Qué sentido tiene en estas circunstancias subvencionar la creación de empleo? ¿Qué empleo? Disculpe el lector si abuso de las simplificaciones, pero a veces son necesarias para evitar que los árboles nos impidan ver el bosque.

Como en este mundo, que yo sepa, milagros no hay, y menos en la economía, ¿qué hacer para frenar y reducir en lo posible o “imposible” el déficit público tal como nos lo mandan los mercados financieros globalizados que disponen libérrimamente del dinero de aquí y de allá? En primer lugar, opino que recortar el déficit y pagar las abultadas deudas es una labor de varios ejercicios, mejor aún,  de muchos ejercicios. Intentar hacerlo en un corto espacio de tiempo, lo diga quien lo diga, es arrastrar a un país hacia una espiral centrípeta de decrecimiento, cuyo destino, en el mejor de los casos, es el estancamiento o el decrecimiento y el aumento del paro.

Dando por supuesto que los gastos más superfluos e innecesarios hay que evitarlos tanto en los periodos de crisis como en los de bonanza, la única manera coherente y racional de atacar el déficit público es hacerlo con firmeza, pero con racionalidad y prudencia a través de acciones diversas. La más importante y efectiva no puede ser otra que el aumento de los ingresos, digámoslo sin miedo, aumentar los impuestos. Los impuestos son diversos y de efectos también diversos, por lo tanto habrá que aumentar sobre todo aquellos que progresivamente graven las mayores rentas o las mayores capacidades de consumo (IRPF, sociedades, impuesto sobre el lujo, sobre intereses, sobre el tabaco, sobre los carburantes, sobre el patrimonio o la riqueza…). Incomprensiblemente se eliminó o se redujo a la mínima expresión el impuesto sobre sucesiones, que habría que volver a implantar. Que hay que luchar contra el fraude: por supuesto. Que habrá que retocar el IVA: puede que también. Que habrá que desincentivar el abuso de algunos servicios públicos mediante alguna cuota que tenga en cuenta el nivel de renta: pudiera ser necesario. Que los ayuntamientos han de buscar nuevos ingresos entre los habitantes del lugar, al acercar los costes de los servicios al cobro de los mismos: está al caer.

 Cuantos más recortes se hagan y por más tiempo, más difícil será salir de la crisis,  y el aumento de los impuestos deberá ser más grande. No habrá otro remedio para salir del pozo de la involución o del abismo. Gobierne quien gobierne después del 20 de noviembre (parece decidido que será el PP, si la demoscopia no falla o sucede algo extraordinario) el camino ya está marcado. La diferencia entre un gobierno y otro será la situación en que pudiera quedar el Estado del bienestar, producto de la insistencia, o no, en los recortes y de la  política de privatización de los servicios públicos. Nos jugamos más de lo que parece. Al tiempo. Mientras tanto quédense con lo siguiente: Sin impuestos no hay Estado. Sin impuestos consistentes y progresivos no hay Estado del bienestar.

pdf de l’article

La DPT rebaixarà els seus pressupostos del 2012 entre un 15 y un 20%

La Diputació Provincial de Terol (DPT) afrontarà per al 2012 uns pressupostos “d’ajust” amb una retallada entre el 15 i el 20 per cent, a causa fonamentalment de la minoració d’ingressos procedents de l’Estat. Així ho va assegurà ahir la presidenta de la Diputació de Terol, Carmen Pobo, en una roda de premsa en què ha comparegut acompanyada per la diputada delegada d’Economia i Hisenda, Emma Buj, per donar a conèixer la situació econòmica en què es troba la institució provincial. El “principal problema” de la Diputació de Terol, han precisat, “és el deute a llarg termini que hipoteca greument la seua actuació futura”. Dels ingressos corrents de la Diputació de Terol, el 90 per cent aproximadament provenen del Fons de Compensació i dels tributs cedits de l’Estat.

La retallada dels pressupostos de la DPT coincideix amb la reducció de les despeses del 17 per cent a l’Instituto de Estudios Turolenses que va anunciar la seua directora.

Amb retallades generalitzades de despeses al voltant del 20 per cent, el país se’n va en orris en molt poc temps. I aquesta és la política del PP…