ETA: el principi del final


Ben conegut és que ETA,  l’organització terrorista basca —d’organització armada es qualifiquen ells i les forces abertzales— va anunciar el dijous 20 d’octubre el cessament definitiu de la seua activitat armada en un comunicat enviat a Gara, Berria, la BBC i The New York Times, tres dies després de la Declaració de Sant Sebastià. Aquest és un fet d’extraordinària importància i tan i tan desitjat des de feia molt de temps. ETA diu que no matarà ni extorsionarà més. La Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià, al meu entendre, va ser un acte demanat per ETA per internacionalitzar la decisió que ja tenien presa, i a la vegada, un acte per al consum intern de la banda.

Ningú ho dubta,  la situació de quasi derrota total —policial, judicial i moral— era un fet d’abast públic, a la qual han contribuït de forma important l’actitud i l’acció de l’Estat francès. No és un fet casual que aquesta decisió d’ETA s’hi hagi produït a les acaballes de la legislatura de Rodriguez Zapatero i un mes abans de les eleccions, òbviament. També penso que la fracassada negociació última del 2006 alguna cosa a tingut a veure amb l’actuació d’ETA en aquests moments. Aquella data va ser el punt de partida de l’abandonament massiu, per raons morals i per cansament, de l’aixopluc, actiu o passiu, d’una part important de la ciutadania basca envers ETA, L’eficàcia policial l’ha anat restant forces actives i el rebuig ciutadà l’impossibilitava la renovació del seus membres, i alhora, els moviments abertzales guanyaven protagonisme al temps que se n’adonaven que ETA només era una càrrega. Sense la gran i arriscada aposta de Zapatero en la negociació del 2006, l’èxit policial i el paper del abertzalisme; la situació d’ETA seria ben diferent, vull dir que estaríem més lluny del seu final.

El govern que surti de les properes eleccions es trobarà sobre la taula —bé, ja hi són ara— tres problemes principals que haurà de resoldre amb molta cura, responsabilitat i sentit d’estat: els presos d’ETA, el tractament de les víctimes i el lliurament de les armes i dissolució de la banda. Considero que les veus que es faran sentir al Parlament basc i al Parlament espanyol sobre el dret a decidir s’hauran d’escoltar seriosament, perquè sigui una realitat la tan desgastada frase: sense violència tothom té dret a defensar qualsevol idea. Hi ha una temença al País Basc entre els partits polítics d’àmbit espanyol i el PNV de que els resultats de Bildu-Amaiur siguin tan importants como per a poder formar grup propi al Parlament espanyol, i ser la força més votada al País Basc. Si així fos, algú ja ha gosat dir que el pròxim lehendakari podria ser un abertzale.

El nou govern espanyol, sorgit el 20 de novembre, vulgui o no vulgui, es trobarà la pilota a la seua teulada i haurà d’encetar, com a prova de bona voluntat, la tasca d’apropament dels presos d’ETA al País Basc i altres accions, ben fàcils aplicant-hi la Llei Penitenciària. Com quasi segur serà el PP l’executor, no li vindrà de nou, atès que ja es va fer en temps d’Aznar, quan ETA era un Moviment d’Alliberació Basc. La caverna mediàtica madrilenya, que tan indignament brama contra el PSOE per la declaració d’ETA, no restarà callada davant Rajoy, i li faran arribar les factures dels llargs períodes de defensa aferrissada, promoció i aixopluc del PP i de Rajoy últimament. Rajoy es pot trobar entre l’espasa i la paret, tot i que, podria donar-se el cas d’un canvi de consignes per raons més o menys espúries i entrar en sintonia. La dreta en general es ben disciplinada i accepta de bon grat els canvis en els principis utilitaris de la política, potser perquè no van sobrats de dubte metòdic i de raonament  crític.

Sigui qui sigui el nou govern, es veurà obligat a negociar, diguem-ho suaument, a concretar i resoldre amb ETA —tal vegada indirectament— les seqüeles dels procés de desarmament i d’altres temes que aniran sortint. Cas de no fer-ho, les conseqüències serien imprevisibles, per a ambdues parts.

També la Justícia haurà de revisar algunes sentències i actituds actuals. Per exemple: sense violència, quin sentit té l’empresonament d’Arnal Otegui i altres? Es podrà aplicar la Llei de Partits Polítics com ho han fet fins ara?

I sobre les víctimes què es pot dir que no s’hi hagi dit?: mereixen tota la protecció, ajuda i reconeixement de tota la ciutadania i se’ls ha de tenir presents sempre. En algun moment  ETA haurà de reconèixer, al menys, tot el dolor que els ha provocat. Hi sortiran també les víctimes de l’altra banda, alguna n’hi ha. L’equilibri del govern en aquest tema haurà de ser tan subtil com eficaç. Em costa establir el paper de les víctimes en tot el procés de negociació ja obert, per tant em faré meues les paraules de  dues de les víctimes, Rosa i Eulàlia Lluch, filles de Ernest Lluch, que traspuen per tots els pors del seu cos valentia, generositat i cap ressentiment, qualitats impossibles de demanar a tothom. Ambdues han manifestat: “Les víctimes hem de ser generoses”. “ETA ha de reconèixer que ha provocat molt i molt de dolor, però les víctimes no han de tenir cap paper en el procés, perquè sense el cap fred no es poden prendre decisions”. “Pensem que els presos haurien d’estar a prop dels seus familiars” Està ben clar que el xoc que les produiria l’assassinat del seu pare no el podran superar totalment mai, però la seua actitud de debò les ajuda dia a dia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: