Los Draps deixen els escenaris

Mitjançant el Facebook, el passat dia 19, Los Draps van comunicar que deixaven les actuacions públiques després de gairebé dues dècades, agraint de debò el suport de tots el seus seguidors. La notícia ha estat confirmada en diferents mitjans de comunicació pels seus components. El motiu principal no és altre que el problema de compaginar vuit agendes, tal com ells ho deixen clar, i que el ventall d’interessos dels diferents membres s’ha obert massa.  La bona notícia és que no tanquen definitivament el projecte. En qualsevol moment poden tornar a reaparèixer. Tant de bo que així fos. No cal dir que Los Draps han estat uns dels grans referents del Matarranya i de tot l’Aragó de parla catalana, i de molt més. Gràcies per les vostres cançons i per la aferrissada defensa de la nostra llengua!

Comunicat:

“Los Draps s’ho dixen!

Sí. Mos ho dixen. Després de moltes setmanes donant-li voltes a què ere millor pel present i el futur de la banda, Los Draps hem decidit fer una parada pel camí i continuar per separat. Han estat molts anys passant-mos ho de puta mare, disfrutant del directe, coneixent moltíssima gent i posant lo dit a la llaga quan la majoria parave el cul. Però arribe un moment en que tot projecte col•lapse, sature, i per molt que ho intentes només te poses pals a les rodes. Per això este descans, una parada que si no fos per la gent que mos heu seguit durant tants d’anys, segurament hagués arribat molt més prompte. Diuen que és una llàstima acabar amb un projecte quan li has dedicat tant de temps, il•lusió i mals de caps. Però la dificultat de compaginar vuit agendes, l’interès del projecte a parts desiguals pels membres del grup, lo col•lapse creatiu i les distàncies geogràfiques han motivat esta decisió. És una notícia trista, més per a natres que per ningú. Però que sapigueu que si no fos per tots vatres, esta història encara s’hagués dil•luit molt abans.

Mil gràcies per fer-mos cas!

Mil gràcies per ser diferents!

No descartem trobar-nos una altra vegada pel camí, però fins entonces:

Hasta sempre, companys!”

Dos handbolistes a la Zarzuela

Des de fa uns dies volia escriure unes quantes línies sobre la impossibilitat d’Amaiur de  formar grup propi al Congrés dels Diputats per l’oposició del Partit Popular—una decisió més que política, revestida amb una justificació pseudojurídica—, i veient l’article de Ramon Mur que va escriure al seu bloc “Entre pàginas”, penso que és prou clar i amb un xic humor, i per això  el tradueixo i el penjo aquí  al Finestró tot seguit, encara que ja fora de data:

““Majestat, jo vaig ser company del seu gendre en la selecció espanyola d’handbol”. És poc probable que el portaveu de la coalició Amaiur saludés així el rei Joan Carles  quan va ser rebut pel monarca en audiència privada. La cosa no està per a orgues a la Zarzuela. La setmana va començar amb el handbolista Iñaki Urdangarin en primer pla, gairebé repudiat per la família reial i va continuar amb un altre handbolista, el de Amaiur. Xabier Mikel Errekondo va ser un esportista professional de primera línia. Va jugar en tots els equips de l’elit handbolista del moment —Bidasoa d’Irun, Teka de Santander, Balomnano Ciudad Real, Portland San Antonio de Pamplona i Ademar de Lleó—, en tots, menys en el Barça. A més, Errekondo va formar part en nou ocasions de la selecció espanyola de l’esport que es juga a set i amb la mà.

A Amaiur, aquesta nova formació política, no li han concedit, almenys de moment, disposar de grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Per decisió de la Mesa de la Cambra, sancionada amb els vots a favor del PP, que són majoritaris a tot arreu en aquestes hores de la malmesa democràcia espanyola, els bascos d’Amaiur, amb més representants que el mateix PNB, déu n’hi do!, amb el 25% dels sufragis de la Comunitat Autònoma Basca i amb el 14,86% a Navarra, han estat desterrats al grup mixt per “empestats”. Mentrestant, el PNB seguirà amb el seu tradicional grup parlamentari perquè els seguidors de Sabino Arana, encara que “estranys a Madrid”, que escrivís Iñaki Anasagasti, fan menys pudor que els abertzales de centreesquerra.

Això de desterrar empestats dóna moltes pistes i vots al PP a la major part d’Espanya. Sobretot si aquell que exhala olors gens aromàtics és perquè fa olor a terrorista o és amic d’etarres. Tot i que, en Amaiur hi ha fills ideològics del lehendakari Carlos Garaikoetxea Urriza, cofundador d’Eusko Alkartasuna-EA. D’excessiva maldat seria acusar Garaikoetxea tan sols de consentidor del terrorisme etarra. Ni avui ho és ni ahir ho va ser. Per tant, resulta una mesura injustificada i vergonyosa sense cap mena de dubte aquesta de repudiar a Amaiur per la seua suposada i pudent relació amb el terrorisme etarra.

Tal vegada perquè  Errekondo i Amaiur han de pagar igual càstig que l’altre handbolista de la setmana. Perquè el que sí fa pudor, de veritat, és el rotllo de corrupció de l’exjugador del Barça i de la selecció espanyola d’hanbol. I és pudent, Urdangarin, per sospitós d’haver-se enriquit a costa del bé aliè. Hi haurà què esperar el veredicte dels tribunals, però la sospita és més que fundada, amb un procés ja obert. El que no s’entén és que a Errekondo i els seus companys se’ls obligui a escarmentar en cap d’altri, el d’Iñaki Urdangarin, el pare del qual és, per cert, militant del PNB i tan basc com Errekondo.”

En el missatge de Nadal del rei va haver-hi una implícita referència als fets.

El Consell Superior de Llengües en punt mort

És ben coneguda la situació en què es troba el Consell Superior de Llengües d’Aragó. El seu president, José Bada, y molts dels seus membres, es mostren preocupats i a la vegada decebuts —alguns d’ells gairebé tips— per la indiferència de la consellera de Cultura, Dolors Serrat —catalano-parlant, nascuda a Ripoll— la qual fins avui no s’ha dignat ni tant sols contestar els escrits del president demanant-li una reunió, tot i que fonts properes a l’executiu aragonès han indicat que la possibilitat de reunir-se en dates del pròxim any està present a la Conselleria, així de “concret”.  Sis mesos han passat de la pressa de possessió del govern PP-PAR, sis mesos sense poder fer res per a desenvolupar la Llei. Si per al funcionament del Consell es necessités una quantitat d’euros de certa importància, la DGA hi tindria la perfecta coartada per deixar aparcat ad calendas graecas el desenvolupament de la Llei, al·legant manca de pressupost. Com no és així, perquè els consellers no tenen cap remuneració i amb els mateixos funcionaris de la Conselleria n’hi ha prou per tirar endavant els treballs a que obliga la Llei, no diuen absolutament res. I a més, resta l’espasa de Damocles de la derogació parcial de la Llei, tal com el PP ho ha anat anunciant. Caldria recordar que el PP no es va dignar ni tan sols designar el membre del Consell, d’acord amb la Llei. Ara bé, si el govern del PP-PAR volgués modificar la Llei, hi hauria de demanar el dictamen previ d’aquest Consell consultiu, i si així no ho fes, la seua actuació estaria fora de llei, fora de la lògica i del sentit comú. I per completar el cercle d’indiferència envers el tema, estan encara pendents de ratificar per part del govern, els membres de les dues Acadèmies, la del aragonès i la del català. Tinc la temença de què algun membre del Consell de Llengües pugui prendre aviat la decisió de presentar la seua dimissió en sentir-se oblidat i menyspreat. Tant de bo la santa paciència no els abandoni encara.

La Gran Bretanya és una illa

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de decembre del 2011)

“Esclar que geogràficament ho és, no obstant, jo em vull referir a la seua tendència a voler ser-ho políticament i econòmicament. Només quan els anglesos hi veuen o intueixen que el seu aïllament els pot perjudicar, obren alguna escletxa, sense arribar mai a porta o finestra, per à que entri el continent a l’illa, o ells —o els seus productes— puguin sortir més fàcilment. Col·locant pals a les rodes de la CEE, ara UE, la Gran Bretanya ha estat capaç d’obtenir substanciosos profits, i mantenir-los en el temps. Són diferents, ho volen ser, i no només per conduir per l’esquerra. El més recent exemple el trobem en l’actitud prepotent i obertament interessada i egoista del seu primer ministre David Cameron amb el seu desmarcatge de la resta del 26 països de la UE. Va dir a la Càmara dels Comuns: “Tinc molt clar que es pot ser membre compromès i influent de la UE, però al mateix temps, romandre fora dels acords que no protegeixin els nostres interessos” Això s’explica dient que no vol estar a les verdes, però sí a les madures. I les madures són, entre altres coses, el manteniment dels “mercats financers” a la City —12 per cent del producte interior anglès. De moment a Cameron no li ha sortit massa bé la jugada perquè Alemanya i França l’han plantat cara, i alguns membres dels seu partit, els lliberals i molt especialment el líder de l’oposició, Edd Miliban, han criticat amb diferents graus d’intensitat la seua actuació, al adonar-se de què Cameron s’ha passat.

La UE hauria d’aprofitar l’avinentesa per a no posar-li les coses fàcils a la Gran Bretanya, és més, si de debò donés al Banc Central Europeu l’estatus i funcions que la raó i la necessitat reclamen, la City veuria perillar una gran part de la seua activitat financera, que tant de mal està fent a un bon grapat dels països de la UE. Només amb una taxa —de la qual els “illencs” no volen ni sentir-ne parlar— que gravés els moviments de capitals, més enllà de l’economia real, veurien ressentir-se una important quantitat d’empreses financeres que omplen els gratacels de la City.  La UE no hauria de fer marxa enrere en cap cas i si la Gran Bretanya vol baixar-se del carro, que ho faci.

                                                                                                       José Miguel Gràcia”

Bones festes!

Amigues i amics:

El meu sac

Són massa curts els anys?
Són massa llargs?
Ni curts, ni llargs,
només són anys.

O potser ni són anys
els anys passats…

És un segon més llarg,
si  no ha passat,
que un sac a vessar d’anys,
però d’anys passats.

Porto a les espatlles el meu sac,
està molt ple i no em pesa tant.
Serà futur? Serà passat?
Seran segons? O seran anys?

J. M. Gràcia (Desembre 2011)

S’ha mort Cesària Evora

La cantant Cesaria Evora s’ha mort avui als 70 anys a l’Hospital Baptista de Sousa, a l’illa de Sao Vicente de Cap Verd. La causa de la mort, que ha confirmat el ministre de cultura capverdià, Mario Lucio Sousa, ha estat una “insuficiència cardiorespiratòria aguda i una tensió cardíaca elevada”, segons fonts de l’hospital.

La meua petita oda a Cesària

Descansa en pau Cesària
a Sao Vicente de Cap Verd.
Descansa en pau Cesària,
ens deixes la teua “morna” eternament,
que és fado portuguès
i modinha brasileira,
un xic de tango i un plor angoleny
i alguna cosa més.
Reina de peus descalços,
de càlida veu i ritme misteriós,
deixes unes illes orfes
i un oceà plorós.
Amb una sola cançó teua
en tenim prou,
i si volem escoltar-te
a Mindelo només cal anar,
i malgrat que de tant voler als altres
el teu cor ha esclatat,
“Sodade” i “Miss Perfumado”
per les tavernes del port
sempre s’escoltaran.

Escolteu la cançó “Sodade” (És una actuacio en directe que paga la pena)

També “Petit pays”

“Miss Perfumado”

“Sangue de Beirona”

i “Angola”

Moltes gràcies Cesària!!!

Carles Terès guanyador del Premi Guillem Nicolau

Ahir es van fer públics els guanyadors dels premis literaris del Govern d’Aragó. Les obres Licantropia (en català), Desmemoria (en castellà) i Chuecos Florals (en aragonès)  han estat proposades pel jurat per ser guardonades amb els premis Guillem Nicolau, Miguel Labordeta i Arnal Cavero 2011, respectivament.

El Guillem Nicolau ha estat per a Carles Terès, amb l’obra “Licantropia”, la qual narra una història d’”enllobament” d’uns personatges —l’empremta dels quals ha perdurat en els seus descendents— que recorda els relats basats en la tradició oral, sustentats en el col·lectiu imaginari del nostre territori.

El jurat considera que l’obra és mereixedora del premi perquè “la tradició i la innovació conviuen en una fabulació plena d’imaginació i interès a través d’una estructura narrativa travada i rica”.

Terès Bellès, Carles (Barcelona, 1962), dissenyador gràfic de formació i ofici, de pares d’Estopanyà (Ribagorça) i Queretes (Matarranya), resideix a Alcanyís i Torredarques (Matarranya) de 1993 ençà. Soci d’ASCUMA, i membre de la Junta en anys passats. Col·laborador habitual, des de 2003, de Temps de Franja, ha publicat narracions en català a Sorolla’t i en la revista infantil, editada a Barcelona, Cavall Fort. És membre del col·lectiu d’articulistes Viles i Gents. Manté el bloc  L’esmolet.

La Capella Sixtina

Si alguns teniu la sort d’anar aquests Nadals a Roma, és ben probable que visitareu la Ciutat del Vaticà i molt especialment la Capella Sixtina. A la resta, la gran majoria, va dirigit aquest post. Al final d’aquestes línies teniu un link per entrar de forma virtual a la Capella Sixtina. No és el mateix que visitar-la físicament, però déu n’hi doret el que es pot gaudir amb aquesta visita virtual. A l’esquerra de la imatge, quan s’hi entra, hi trobareu un “+” i un “–“ per apropar-nos i allunyar-nos, i movent la fletxa del ratolí es pot visitar la volta, els altars, els murs i el terra. Podeu passar una estona força agradable. Penseu que quan es fa una visita de presència real, hi ha sempre molta gent i no es pot parar, la qual cosa impedeix veure la majoria de les escenes i detalls. Per a més inri en aquestes dates fa molt de fred a Roma. Qui no es consola és perquè no vol.

Miquel Àngel (Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni), nascut a Caprese Michelangelo (Itàlia) el 6 de març de 1475, i mort a Roma el 18 de febrer de 1564.

Va ser un escultor, pintor, poeta i arquitecte renaixentista.

Durant més de setanta anys el seu treball es va realitzar a Florència i Roma, que era on vivien els seus grans mecenes, la família Mèdici de Florència, i els diferents papes romans. Va ser el primer artista occidental del qual van publicar dues biografies en vida

Volta de la Capella Sixtina (de la Viquipèdia)

L’any 1508, el papa Juli II va manar –més que encarregar– a Miquel Àngel la realització dels frescos que havien de cobrir la volta de la Capella Sixtina al Vaticà. El projecte del papa era la representació dels dotze apòstols, que Miquel Àngel va canviar per un de molt més ampli i complex. Sobre la part central de la volta va representar nou escenes del Gènesi, cada una envoltada per quatre joves nus (ignudi), juntament amb els dotze profetes i les sibil·les i, una mica més avall, la representació dels avantpassats de Crist. Totes aquestes escenes estan diferenciades magistralment mitjançant la imitació d’arquitectures simulades

Va començar la feina el dia 10 de maig de 1508, tot rebutjant la col·laboració de pintors experts en frescos; també va desestimar les bastides que ja havia col·locat Bramante i en va fer posar de noves. Mentre treballava en el seu primer fresc (El diluvi), es va florir la pintura, cosa que va alterar els colors i el dibuix, i va haver de recórrer a Giuliano da Sangallo per la seva solució i tornar a començar; Miquel Àngel va haver d’aprendre a força de sofriment la tècnica del fresc, ja que, segons Vasari, calia: “…enllestir en una única jornada tota l’escena… L’obra s’executa sobre la calç encara fresca, fins a concloure la part prevista… Els colors aplicats sobre un mur humit produeixen un efecte que es modifica quan s’asseca… El que ha estat treballat al fresc queda per sempre, però el que ha estat retocat en sec es pot treure amb una esponja humida…”

La superfície pintada en un dia s’anomena jornada; l’escena de la Creació d’Adam, una de les més espectaculars de la volta, es va realitzar en setze jornades.

L’artista també va estar sota la tensió de les contínues discussions amb el papa, les presses per acabar la pintura i els pagaments que no rebia. Finalment, la gran obra de la pintura de la volta va estar acabada l’octubre de l’any 1512.

Després va pintar el Judici Final…

Entreu a la Capella Sixtina: aqui

Un bon cava per a les festes

S’apropen les festes —Nadal, Cap d’any, Reis…— i qui més qui menys ens agrada prendre unes copetes de bon cava, i si és brut nature millor que millor. La “pàtria” del cava sense cap dubte és Sant Sadurní d’Anoia, allà hi són la gran majoria de les grans marques i també de les mitjanes i petites. En conec una, potser la més petita en producció, però amb un passat força llarg a les seues espatlles. Es diu “Comte de Valicourt” o “Conde de Valicourt”, com vulgueu, a la qual acostumo a comprar unes quantes ampolles cada any. Han passat gairebé trenta anys d’ençá que un dia vam entrar a aquesta petit cava i vam comprar una ampolla. Cal dir que és un bon cava, a mi m’agrada el “Coupage Alícia, el “Majestuoso” i com molt especial i diferent el “Pas de sucre”. Tots ells són un coupage de raïms xarel·lo, macabeu i parellada. El primer té un tast afruitat i fresc, el segon és més cremós i el tercer és potent i original i sense rastre de sucre. Els preus oscil·len entre els 8 i 13 euros. Si us agrada el cava amb personalitat, el Comte de Valicourt no us decebrà. Com he dit abans, la producció és petita, per això el seu sistema de venda és a la botiga o per comanda directa de la bodega a casa vostra. Els seus propietaris el Martí i l’Alícia, la seua dona, us atendran diligentment i us destaparan una ampolla al moment d’entrar a l’establiment del carrer Sant Antoni, núm 33.

Aprofitant la visita d’enguany he fet unes quantes fotos més del poble, de les qual en penjo també tres o quatre. Ha estat un dia d’increible cel blauíssim, per tant, les fotografies només fan que reflectir la realitat.

Si voleu més informació: Conde de Valicourt

http://catavinos.wordpress.com/2009/11/15/bodega-conde-de-valicourt/

http://www.enoturismoatuaire.com/2010/12/conde-de-valicourt.html

Consellers de Sanitat d’Aragó i Catalunya reunits a Saragossa

                                                                    (Fotografia de l’Heraldo)

Ahir dia 9, es van reunir a Saragossa dues comissions tècniques de sanitat, una d’Aragó i l’altra de Catalunya, presidides pels consellers respectius, al objecte de resoldre els problemes “teòrics i puntuals” d’atenció sanitària a aragonesos de la Franja a l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida, i tractar de trobar una col•laboració entre ambdues comunitats.
Després de la reunió, el conseller català, Boi Ruiz, va declarar que “el sistema administratiu en què s’està treballant inclourà contraprestacions econòmiques o de serveis, però no tarifes”, i va afegir que “no volia anticipar res per deixar treballar a la comissió”.
El conseller aragonès, Ricardo Oliván, va dir que la comissió tractarà d’”elaborar un marc que pugui ser un germen per extrapolar aquest plantejament sanitari a l’àmbit nacional, previ acord amb el ministeri”, i va afegir que “s’està parlant d’incloure en aquesta balança alguna qüestió no sanitària, com l’afluència de ciutadans de la Franja a Lleida i els beneficis que suposa per a la ciutat”
Tot amb tot, sembla que en aquests moments no hi ha cap problema d’atenció sanitària de ciutadans de la Franja a l’Hospital Arnau de Vilanova.