Romà Vallès, “Memòria 88”

L’Espai Volart 2 (Fundació Vila Casas), al número 22 d’Ausiàs Marc de Barcelona, acull des del 19 de gener la Mostra “Memòria 88” de Romà Vallès (Barcelona, 1923). De ben segur que molts lectors coneixen que  Romà Vallès és un dels grans exponents del moviment informalista català, emergit allà pels anys cinquanta. Inexplicablement, la magnitud i qualitat de l’obra d’aquest pintor mai no ha estat prou reconeguda per les sales oficials. I com a circumstància més particular, no vull deixar d’esmentar la gran vinculació que manté Romà Vallès amb Calaceit i amb el Matarranya en general.
Ricard Planas i Glòria Bosch, historiadors i comissaris de l’exposició, han fet una acurada selecció d’obres del pintor amb la col·laboració d’Isabel Vallès. El visitant, mitjançant l’observació dels diferents treballs de l’artista i de les diverses tècniques artístiques —collage, dibuix, fotografia, etc.—, pot adonar-se dels camins, de la trajectòria i de las convergències y divergències des de la primerenca producció a la més recent.
A “Memòria 88” hi trobem quadres de la SÈRIE “El mundo roto” i homenatges i autoretrats (del 2011) de la SÈRIE “Heràclit”. Glòria Bosch escriu amb relació als autoretrats “Mentre observo, brollen paraules i fonen en un sol gest l’espai amb la pintura, les textures que ens permeten accedir no tan sols a la matèria sinó a la riquesa d’un món viscut”… “La absència d’una biografia escrita li provoca aquesta necessitat de plantejar determinades circumstàncies vinculades al flux de l’existència.”… “Un d’aquests autoretrats ens parla de les dones que l’han marcat i l’han fet com és, que s’integren com diferents elements de la memòria”.
Des dels seus 89 anys, Romà Vallès es qüestiona la validesa de tots els seus esforços i energies gastades: “… en el fons sóc un romàntic i em justifico, però si ho hagués invertit en negocis seria milionari…” “Encara necessito remenar pintura…” “I penso que és trist trobar-se amb gent que no té cap interès, que passa de tot, perquè a part de la matèria tenim els sentiments…”
Recordo ara amb agradívola nostàlgia la 17a Trobada Cultural del Matarranya, l’any 2007, i el seu cartell anunciador. Aquells poms de flors blaves, grogues i vermelles que el pinzell de Romà Vallès havia deixat amorosidament amb gran mestria i sentiment sobre el llenç de lli impol·lut. I també la inoblidable visita que vam fer al castell de Vall-de-roures, on el pintor ens va passejar amb il·lusió per  la seua exposició “Arquitectures còsmiques”. Aquells grans quadres abstractes ens vam parlar, un matí d’agost, de la seua tècnica, de la seua motivació, del color, de la composició, de les textures… amb paraules, mai millor dit, del seu propi autor. Tot un plaer.
L’exposició a l’Espai Volart romandrà oberta al públic fins a les darreries del mes d’abril. Si teniu ocasió de visitar-la, aneu-hi a gaudir una bona estona. Paga la pena.

José Miguel Gràcia

Anuncis

Un aniversario y ¡a la porra la crisis!

(Article pendent de publicar a “La Comarca” d’Alcanyís des de fa unes setmanes)

“José Miguel Gràcia

Créanme si les digo que me sobran ganas a espuertas para escribir sobre la crisis económica. De los recortes y medidas tan desagradables que tuvo que tomar Rodríguez Zapatero, obligado por los “mercados”, los Merkozy y otros parientes. Y no digamos ¡lo que me gustaría hablarles! de los flagrantes y desvergonzados incumplimientos de las promesas electorales de Rajoy, del rosario de medidas que ha tomado y de las que tomará, del abismo en el que estamos cayendo, etc., etc. Me niego a seguir, y por ello acabo con lo más alarmante y peligroso de todo: Zapatero no acabó de creerse las medias que aplicó, pero Rajoy y todo el PP las han convertido en su credo y en su única política. ¿Se le ocurrirá a alguien del gobierno encender una cerilla para alumbrarnos en la oscuridad del pozo en el que estamos cayendo? Me temo que la crisis será como esas pilas que duran y duran…Pero por hoy ya basta, ¡a la porra con la crisis económica!
Hemos abierto la puerta de un nuevo año, un año de conmemoraciones de centenarios y unas bodas de plata de un medio tan cercano como es el que soporta estas líneas. Confieso de entrada que el recuerdo de los hechos que tan gustosamente describiré a continuación no es mío en su mayor parte. Trataré de espigar unas cuantas ideas y conceptos salidos de la ágil pluma de Ramón Mur, periodista y escritor, de memoria inagotable y que ha escrito en su bloc personal —“Entre páginas”— dos “post” que son el motivo de estas líneas. Así empieza Ramón Mur: “In illo tempore, en aquel preciso tiempo de 1987, nació una gran aventura informativa, periodística, en el Bajo Aragón. Este 2012, recién estrenado, será año de centenarios: el sexto de la Concordia de Alcañiz y Compromiso de Caspe (1412), el quinto de la Conquista de Navarra (1512), el segundo de las Cortes de Cádiz (1812) y el primero de la constitución en Alcañiz de la Sociedad Fomento del Bajo Aragón (1912). Para muchos, este nuevo año es también el de las bodas de plata o XXV aniversario del comienzo de aquella gran aventura que fue la aparición de La COMARCA/Periódico Independiente del Bajo Aragón”.
Aquellos eran tiempos de la primera alcaldesa de la historia de Alcañiz, Mari Sol Navarro, tiempos en los que Darío Vidal insistía en la necesidad de tener un periódico en Alcañiz, tiempos de tertulias intelectuales y gastronómicas en casa de Enrique Trullenque y Úrsula Pellicer, en vida del irrepetible Mariano Romance Roda. Y en aquellos tiempos, por consenso social, nació el periódico de Alcañiz y del Bajo Aragón al que se bautizó con el mismo nombre  —La COMARCA—, que un siglo antes había fundado Don Eduardo Jesús Taboada.  La iniciativa social se fraguó, incluso, en alguna asamblea popular en el Teatro Municipal. Por citar algunas individualidades hay que pensar en Enrique Trullenque, José Ignacio Micolau, Darío Vidal, José María Pascual y tantos otros. La primera redacción se instaló allá entre la Plaza de Toros y la Ciudad Deportiva y se imprimía en Teruel. De las primeras plantillas cabe recordar a María José Villanueva, Carlos Muñoz, Luis Rajadell, María Ángeles Moreno y Esther Esteban, y colaboradores como Miguel Caballú y algunos más  Después apareció el ciudadano argentino Juan Carlos Álvarez que le dio un cariz más empresarial.  El proyecto estuvo pendiente de un hilo en diversas ocasiones, pero sobrevivió. La ciudad demandaba información local veraz y pluralidad ideológica, conceptos que nunca sobran.
A mediados de los 90 pasó a ocupar unos bajos de la Plaza del Mercado, y por allí desfilaron, en su plantilla o como colaboradores, unos cuantos profesionales. A los citados anteriormente, cabe añadir a Jesús Lasala, Javier Vilchez, Carmen Secanella, Santiago Lorén, Edilio Mosteo, el colectivo “Viles i Gents”… El mismo Ramón Mur se ocupó de la dirección algún tiempo.
La COMARCA comenzó publicándose quincenalmente, después semanalmente hasta llegar a las dos ediciones por semana como en la actualidad. Los últimos lustros de vida de La COMARCA, formando parte del grupo de medios informativos del mismo nombre, están más presentes en la mente de todos, y precisarían de un gran espacio, incluso para una sucinta referencia.
Desde estas modestas líneas me permito proponer al “Grupo la Comarca” que en este año 2012 organice algún acto —aunque fuese modesto por mor de la maldita crisis— conmemorativo de los cinco lustros de vida de este periódico, que pudiera reunir el máximo de personas que pasaron, de una forma o de otra, por el mismo, juntamente con todos los que conforman el grupo actualmente. Es posible que mi propuesta sea considerada como una obviedad, dado que ya está en los planes de la Gerencia y Dirección. Si así fuese, lo celebraría y, por si acaso, pido disculpas por mi atrevida impaciencia.”

La venda dels béns de Sixena va ser legal


(Agència Efe. Saragossa 25-01-201)

El ple del Tribunal Constitucional ha admès el recurs interposat pel Govern català contra l’aplicació del dret de retracte plantejat des d’Aragó sobre les peces del patrimoni historicoartístic del Monestir de Sixena (Osca) venudes a partir dels anys vuitanta a la Generalitat de Catalunya.
La sentència, que posa fi a un conflicte de competències plantejat des d’Aragó el 1998, argumenta que l’aplicació d’un dret de retracte sobre els béns en conflicte hagués suposat una extralimitació del Govern aragonès en l’exercici de les seues competències i un detriment de les que corresponen a Catalunya.
El tribunal considera que en el conflicte plantejat prevalen els drets de Catalunya, ja que és a aquesta Comunitat a la qual correspon exercir la competència sobre béns patrimonials dipositats en el seu territori amb independència del seu lloc d’origen.
Contra la sentència del tribunal, encapçalat pel president del TC, Pascual Sala, s’han emès dos vots particulars de quatre dels magistrats, per als quals el conflicte no té rellevància constitucional.
“Així —diu el TC—, mentre el Govern de la Generalitat de Catalunya ha actuat respecte d’uns béns que estaven ja en el seu territori procedint a la seua adquisició i actuant a favor de la seua protecció, el Govern d’Aragó va exercir el dret de retracte com una manera per procurar el retorn dels mateixos al seu territori “.
Recorda també el tribunal que la funció que compleix el retracte en la legislació del patrimoni històric és garantir la protecció de béns, una tasca que “compleix” el Govern català.
Els béns en conflicte, entre els quals hi ha peces d’especial significat històric, van ser venuts per l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, que ocupava llavors les dependències del cenobi, en dues operacions realitzades el 1983 i 1992 que va supervisar el llavors bisbe de Lleida Ramon Malla.
Enrere resten totes les declaracions dels ajuntaments i Govern d’Aragó, manifestacions populars i tanta innecessària crispació ciutadana. Tant de bo s’hi hagués arribat a un acord sobre una mesa de negociació, en relació als béns de Sixena i de tots els altres provinents de les parròquies de la Franja. Només per avorriment he deixat d’escriure envers aquest tema i la seua solució negociada.

Entre la ciència i la paciència

Mig llegit, mig pensat, amb una barreja d’humor, com tot:

■ D’ençà dels orígens de l’home fins avui, hi ha hagut en tot el món més de 100.000 religions, totes verdaderes per als seus fundadors i seguidors. La qual cosa vol dir que la religió ha estat i encara és l’error i engany més gran de la humanitat. Tal vegada, en aquest cas, error i veritat són sinònims. Compreu-vos un diccionari de sinònims i afegiu-l’hi aquests.

■ Si els neutrins fossin més ràpids que la llum, segons es va donar a conèixer el passat setembre, d’acord amb l’experiment de la col·laboració OPERA, l’ombra podria anar més ràpida —0,002 per cent— que la llum. S’hauria de corregir la teoria de la relativitat d’Einstein. La ciència sempre ha anat avançant error rere error. La incertesa és el motor dels grans descobriments. Qualsevol dia ens hi podem trobar amb la nostra ombra de cara.

■ Si la millor medicina per combatre l’atur són les retallades i una llei que faci més fàcil l’acomiadament, llavors, és que els aturats ocupen llocs de treball de debò. Baixem els sous a la meitat i establim el lliure acomiadament i tothom tindrà treball, fins i tot els jubilats. El país i tots els ciutadans ens n’anirem tan lluny, que no restarà ningú per tancar la porta del no-pais.

                                                                                                                                             J. M. Gràcia

Urdangarín i la infanta

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de gener del 2012)
Eren com una pluja fina el possibles càrrecs contra Iñaki Urdangarín fins el 29 desembre quan el jutge va aixecar el secret del sumari del cas Palma Arena, i el va encausar. A partir d’aquesta data, la pluja ha esdevingut tempesta. Les notícies periodístiques sobre el cas no paren dia rere dia: Andreu Manresa, el periodista que més ha escrit del cas, va dir que “les empreses d’Urdangarín eren una fàbrica de fer diners”. “El govern valencià va pagar a Urdangarín 3,5 milions d’euros”. “El govern balear li va pagar 1,4 milions sense justificar”. “L’expresident del València es va sentir obligat a donar diners a Urdangarín”, etc., etc.
Recentment, i de la anàlisi del sumari, els mitjans de comunicació ens informen de què la infanta Cristina està prou implicada en l’afer del seu marit. Per exemple: l’empresa immobiliària Aizoon, propietat de la infanta, va rebre tres milions d’euros de Nóos en 2004 i 2005; al mateix temps que Urdangarín es va pagar a sí mateix cinc milions d’euros, desviats de Nóos, bona part dels quals procedents d’administracions públiques.
Un advocat ha denunciat la infanta perquè els fets poden constituir delicte de frau, malbaratament de fons públics i falsedat documental. Cal recordar que fins el 9 de setembre Aizoon estava domiciliada al carrer d’Elisenda Pinós de Barcelona,  la casa —de sis milions d’euros— propietat de Urdangarín i la infanta. El dia set s’havien escorcollat els locals de Nóos. La mansió de Washington del matrimoni es va reformar amb diners públics d’Aizoon. Així estan les coses.
Arribarà la justícia fins al fons per esclarir tots els fets i jutjar les responsabilitats de ambdós cònjuges? Han prescrit, prescriuran o deixaran prescriure els possibles delictes? A més, sembla ser que Urdangarín no va abandonar els seus negocis ni tan sols quan va ser enviat als Estats Units. Hem de pensar que la Telefònica no li pagava prou? Des del dia 9 passat, Urdangarín ja hi és a Barcelona preparant la defensa.
Cal demanar que s’apliqui la llei al Duc de Palma i a la infanta Cristina com si els fets haguessin estat comesos per qualsevol persona normal. I el sumari no s’hauria de tancar amb ells i les altres persones també ara encausades, si no que hauria d’abastir els càrrecs polítics o funcionaris públics de les institucions que van pagar les quantitats suposadament fraudulentes.

José Miguel Gràcia  

El CINGA FORUM’12 a mitjan de març

El dies 10, 16 i 17 de març tindran lloc a Fraga unes “Jornades per la dignificació de la llengua” com a contingut del CINGA FORUM’12.

(Veieu un avanç de programa a Cinga Fòrum)

El nou president del parlament europeu és partidari del català

Martin Schulz, socialista alemany ha estat nomenat nou president del parlament europeu per majoria absoluta, amb 387 vots. Schulz relleva el conservador polonès Jerzy Buzek i serà president de l’eurocambra durant dos anys i mig. Amb Schulz, l’ús del català als plens del Parlament Europeu és una mica més a prop, ja que s’ha compromès amb els diputats Ramon Tremosa i Raül Romeva a tornar obrir el debat a la mesa i portar-lo a votació.
Vidal-Quadras ha vetat fins ara l’ús de la llengua catalana a Estrasburg, al•legant “dificultats tècniques”. En aquest moment no té tan fàcil la vicepresidència de la cambra.

Amplia notícia: VilaWeb