Concòrdia, compromís i esvaïment del Regne d’Aragó

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de febrer del 2012)

        Estic escrivint un llarg article sobre els béns de Sixena, i només començar a preparar-lo llegeixo que la secular decadència del Monestir de Santa Maria de Sixena començà amb els Trastàmara, després hi vingueren les desamortitzacions i al 1936, l’incendi i la destrucció. Al veure escrit “dinastia dels Trastàmara”, automàticament penso en Martí I l’Humà, l’últim rei del Regne d’Aragó que morí l’any 1410 sense descendència. Cap commemoració s’ha fet honorant l’últim monarca aragonès. Com va escriure Ramon Mur: “Martí I l’Humà, humà, però oblidat”. I sense solució de continuïtat penso en la Concòrdia d’Alcanyís del 1412 i després en el Compromís de Casp. Aquest any, per a commemorar el 600 aniversari de la Concòrdia, s’ha celebrat el 15 de febrer el Ple de les Corts d’Aragó a Alcanyís i una recepció al Parador de la Concòrdia, “por todo lo alto” —com es va dir des de l’Ajuntament d’Alcanyís—, amb la participació de totes les institucions: el Justícia d’Aragó, les Corts, la Comarca i l’Ajuntment. Tothom va parlar dels valors del diàleg, del seny i la justícia que des de la concòrdia va acabar en el compromís, tot i que, ningú se’n recordà de lloar l’últim rei d’Aragó, Martí l’Humà, però sí de reconèixer l’exemple, com va dir la senyora Rudi, que van donar tant la Concòrdia com el Compromís en el reconeixement dels drets dels aragonesos. Em pregunto, quins drets dels aragonesos va mantenir Ferran d’Antequera? Recordo ara també un article d’Artur Quintana que qualificava el Compromís de Casp com a “farsa o nyap monumental”, i afegia, “com és ben sabut” Els Trastàmara van estendre les lleis castellanes per Aragó, Catalunya i València, fent desaparèixer part de la cultura i de la llengua: l’aragonès i el català van quedar relegats com a llengua del poble, de la plebs, i el castellà, s’imposà com a llengua de la cort i la noblesa. Sis cents anys han passat i segueix la imposició lingüística, si més no, igual o encara més aferrissada per part, incomprensiblement, d’una part important de la societat aragonesa.

                                                                                                    José Miguel Gràcia 

Anuncis

Descansi en pau la Llei de Llengües

Segons l’Heraldo (veieu pdf de sota) el PP, es vol carregar la Llei de Llengües. Vol suprimir el reconeixement com a llengües pròpies del català i l’aragonès. Tant un com l’altre quedaran esborrats del text legal. El castellà serà l’única llengua oficial i tot el demés seran modalitats lingüístiques.

Se eliminaran les acadèmies del català i l’aragonès. Se eliminarà la possibilitat de què els ciutadans es puguin dirigir a les institucions, tant oralment com per escrit, en català o en aragonès en les corresponents zones de cada llengua. Això si, no es derogarà la Llei. Quines penques! I que diu el PAR?

Sembla que volen presentar el text al Consell Superior de Llengües en breu. No tinc cap mena de dubte sobre el dictamen del Consell. Si no els fan cas haurien de dimitir tots d’una.

Tot val quan es té la majoria política. Quina desgràcia!

A baix la ciència! Visca la incultura i la rancúnia!

S’ho carregaran tot!

Si us plau, feu circular la notícia!

pdf Heraldo

Gibraltar espanyol!

Amb motiu del viatge de Rajoy a Londres i la hilarant reivindicació del “Peñon”, no he pogut menys de recordar un cantant i una cançó de l’any 1966. El cantant és José Luis Martínez Gordo, nascut el 1936 a Jaén, conegut artísticament com “José Luis y su guitarra”.
La reivindicació de l’espanyolitat de Gibraltar ha estat un tema recurrent cada cop que alguna cosa anava malament al país. Una efectiva cortina de fum que distreia el personal d’altres temes en temps de Franco. La batussa de la policia del dilluns a València també em va recordar aquells temps.
José Luis, compon i canta un tema per als anals de la música de cantautors. Amb unes certes reminiscències de música de pel·lícula de l’oest en la instrumentació, recorre la història de Gibraltar des del 1704 i el tractat d’Utrecht de 1713 fins al segle XX, per demostrar com els pèrfids fills de la Gran Bretanya s’havien apalancat per la cara la sobirania gibraltarenya. “Esta es la verdad, la pura verdad, sobre Gibraltar” canta la tornada.
Una cançó que el “jienense” José Luis, imbuït de patriotisme, podia haver-se estalviat, tot i que, en el seu moment, va ser lloada per unanimitat com una mostra de la sana valentia dels cantants espanyols.
Escolteu-la, aquí teniu uns links de la cançó. Passareu una estona divertida. Al final teniu també la cançó mes coneguda de “José Luis y su guitarra”, per a compensar.

Versió completa

Una actuació en directe

Mariquilla, una de les cançons més conegudes

Declaració del Consell de Llengües d’Aragó

“EN EL DÍA INTERNACIONAL  DE LA LENGUA MATERNA.

21 de febrero de 2012.

En el mundo globalizado en el que vivimos cada vez adquieren más importancia las lenguas que favorecen la comunicación universal. La utilidad e importancia de tales lenguas queda fuera de discusión, como también está claro que, hoy por hoy, el idioma que goza de una proyección más internacional es el inglés (como en otro tiempo lo fue el francés –al menos, en el ámbito de las relaciones diplomáticas- o el latín –lengua utilizada en la educación y en la producción científica y humanista hasta el siglo XVIII e incluso más adelante-). Los países más avanzados, y los que pertenecen a las llamadas economías emergentes, se esfuerzan en adoptar, en sus sistemas educativos, medidas eficaces para lograr que sus ciudadanos aprendan una lengua que les permita comunicarse con los del resto del mundo y que facilite la interrelación en el terreno de la medicina, la ciencia, la técnica, las humanidades, el comercio, la gestión de la información, etc. Un ciudadano del mundo actual no puede quedarse al margen de lo que sucede en el planeta por desconocer el medio lingüístico en el que, de modo cada vez más habitual, se hace perceptible dicha realidad. Y, lo que es más importante aún, no puede quedarse al margen de ser operativo, de actuar, en dicho mundo, si desconoce el código que puede permitirle ser comprendido fuera de su propio país.

Pero, si ye zierto o que se remata de dizir, no ye menos zierto que a clau d’a comprensión d’o mundo, d’a creyazión d’ideyas, d’a comunicazión interpersonal, de toz os ochetibos que son estatos siñalatos como metas ta o desembolicamiento umano, no se troba propiamén en l’alquisizión d’una luenga global, sino, en primer puesto, en o desembolicamiento armonico e reflesibo d’a propia luenga materna. As luengas “beiculars” cumplen una funzión importán, pero a luenga materna ye a que incorpora á o indibiduo en a bida: a que, de berdá, li premite construyir o suyo mundo interior, a que lo ensiere en a cultura de sus pais, d’a tribu suya, d’o suyo país, y en a istoria d’ixas reyalidaz. Cuanta más atenzión s’atorgue a ra luenga materna, millor parato ye o ser umano ta comprender-se, ta comprender o suyo rolde más zercano, e, dende astí, ta replecar atros mundos.

Por atro costato –lo emos socherito–, con zercustanzias istoricas dreitamén relazionatas con a distribuzión d’o poder en o mundo, as que determinan a importanzia relatiba d’as luengas en iste. Por ixo, son as luengas en ellas mesmas as que condizionan a suya echemonía, sino que son os grupos de fabladors os que pueden combertir á una luenga en global, en funzión d’a importanzia d’os logros que aduban. Una cudiadosa educazión en a luenga materna determina, pues, antiparti, a capazidá ta espresar de traza apropia as ideyas e os sentimientos, a capazidá d’argumentar e d’esfender-se, a capazidá de creyar: o logro  –en a mida que ixo ye posible– d’a libertá. Un buen dominio e un conoximiento reflesibo d’a luenga materna fazilitan muito l’aprendizache d’as demás.

En el Dia Internacional dela Llengua Materna, els ciutadans aragonesos s´han de sentir especialment privilegiats, ja que en la seua Comunitat conviuen varietats lingüístiques que remeten a tres dominis lingüístics romànics- com dialectes històrics del llatí-, afins i, alhora,  diferenciats: aragonès, castellà i català. Hem de saber aprofitar aquesta riquesa lingüística de manera sàvia i responsable. En primer terme, hem de conèixer-la: no som “monolingües”. No podem dixar morir aquelles formes lingüístiques que es troben en condicions més precàries (les varietats aragoneses, sobretot). Alhora, podem i hem de propiciar que l’estudi del castellà (llengua comuna de tots els aragonesos i materna per a la majoria) s’enriqueixi amb la comparació entre sistemes lingüístics diferents que formen part de la nostra Comunitat. El respecte cap als nostres conciutadans aragonesos ens obliga moralment, en fi, a conèixer la pluralitat lingüística d’Aragó (per asimètrica que resulti): només el que es coneix es pot estimar.

El Presidente del Consejo Superior de Lenguas de Aragón

José Bada Panillo”

Dades sobre l’estat del català

Segons el recent informeCAT de la “Plataforma per la Llengua”, el català és una llengua mitjana d’Europa i no minoritària. Si es compara amb altres llengües, trobem com a resultat que és una llengua dinàmica, en expansió i de notable presència en àmbits diferents. Gairebé 10 milions de persones parlen català i el 91 per cent del seu domini lingüístic l’entén. Es troba entre les 100 llengües més parlades al món i és la 14a més parlada de la Unió Europea. El català és la 8a llengua més activa a la xarxa si tenim en compte l’índex de penetració d’Internet (amb relació al número de parlants), més de 2 milions d’internautes consumeixen webs en català i el 2011 va haver-hi 1 milió de descàrregues de programari en català. Hi ha altres avanços: 3 milions i mig de teleespectadors ja miren televisió en català regularment, i els lectors de diaris en català, un sector que fins fa relativament poc comptava amb molt poca oferta en llengua catalana, ja freguen el milió de persones. El català és la 22a llengua més traduïda de les prop de 7.000 que es calcula que existeixen al món. Un altre dels objectius de l’informe és trencar tòpics al voltant de l’ús social de la llengua: per exemple, en l’informe s’evidencia que als territoris de parla catalana ja es parlen 271 llengües, una xifra que trenca el mite del bilingüisme i la dicotomia català-castellà. Aquest són uns exemples de les dades positives

Ara bé, l’informe assenyala com a puts negatius: només el 3% de les sessions de cinema a Catalunya són en català, malgrat que el 24% dels espectadors catalans prefereix visualitzar pel·lícules doblades i subtitulades en llengua catalana. Només un 6% de les joguines que es venen a Catalunya inclouen el català. Dels 30 productes més venuts a l’Estat, només 1 es distribueix a Catalunya amb l’etiquetatge en català. 199 lleis obliguen a etiquetar en castellà a Catalunya i només 2 en català. Només el 14 per cent de les sentències dels tribunals es redacten català  i 1,5 per cent en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Aquest seria un extracte de les 50 dades de l’informe.

Us deixo una pregunta per a reflexionar: quines series les dades sense la immersió lingüística a les escoles?

pdf informeCAT-1

Enèsima ofensiva política contra el català a l’Aragó

Per a comentar la notícia que podeu llegir en el pdf que penjo a sota, no malgastaré moltes paraules. Fruit de l’anticatalanisme visceral, de les idees dretanes que s’estenen com a taca d’oli, de l’impúdic aprofitament polític i de la manca d’instrucció i autoestima, s’ha encetat una nova campanya contra la llengua pròpia de la Franja. El PAR n’és el responsable. Podrien dedicar els seus esforços a combatre la crisi econòmica, però això no dóna vots i se’n ha de saber.

notícia El Punt Avui

Europa: un suïcidi col·lectiu

El grans tècnics en economia han fet un gran descobriment: “El retrocés interanual de l’economia espanyola durant el quart trimestre de l’any passat va ser conseqüència de la caiguda experimentada pel consum familiar, i a la major desacceleració de la despesa en consum de les institucions sense fins de lucre al servei de les llars. La despesa en consum final de les administracions públiques es va mantenir en una taxa negativa del 3,6%, la mateixa que en el tercer trimestre” La qual cosa vol dir que havent-s’hi deprimit el consum tant, el creixement de  l’atur és la conseqüència. Quin descobriment tan gran han fet tantes i tantes ments privilegiades!

I quines son les mesures per a corregir  el desastre? Els governs d’aquesta Europa —no oblidem, en mans de la dreta—, tenint en compte allò de pecat confessat mig perdonat, haurien de dir: ens estem equivocant hem de canviar d’estratègia. Tot el contrari, ara us passarem per la pedra, diuen o pensen, i el PP a Espanya agafa la iniciativa i segueix retallant. Dóna un pas endavant i anuncia una agressiva —així ho diuen— reforma laboral que reduirà els sous, anul·larà drets, facilitarà l’acomiadament i crearà inseguretat.  I de l’ocupació, què? No, no, això no va així, diuen. Amb aquesta llei, el primer que aconseguirem, és augmentar  l’atur, no ho dic jo, ho diuen ells. Temps vindran, quan la meitat ja estem morts, l’altra meitat, amb unes bones i fermes bases de creixement, estarà tota ocupada. Ara bé, a llarg termini tots morts, com va dir Keynes.

Replantegem el tema seriosament: per a combatre l’atur (més de 5 milions), s’imposa una reforma laboral que dóna les màximes facilitats als empresaris per acomiadar els treballadors, i no una reforma empresarial. No són les empreses les que creen i destrueixen llocs de treball? El primer efecte de la reforma serà la generació d’atur. No és tot una bogeria? Com s’entén, si amb la llei que teníem es van poder crear tants llocs de treballs en temps de la bombolla  immobiliària, ara hi ha que canviar-la? On hi era la rigidesa del mercat laboral, quan teníem el percentatge més alt de treball temporal? On hi era la rigidesa amb cinc, o camí dels sis, milions d’aturats?

Una cosa ha quedat força clara: la reforma ha agradat a les organitzacions empresarials —no crec que a tots els empresaris—, als grans líders europeus, als pensadors neoliberals. Garantia total de no efectivitat, millor encara, de ser contraproduent. Mireu Grècia, Irlanda, Portugal, cada dia pitjor. El camí d’Itàlia, el d’Espanya i els dels altres està ja marcat, si no canviem radicalment. El suïcidi col·lectiu d’Europa s’apropa més dia rere dia, és fa més evident. Els Estats Units s’han espolsat la crisi, Europa la fet seua.