L’energia del futur?

(Article que es publicarà en castellà en un mitja de comunicació)

                                                                                                         ” José Miguel Gràcia

         Any rere any, els grans països en desenvolupament —Xina, Índia, Brasil, Sud-àfrica … — estan demandant més i més energia. Els països desenvolupats —Amèrica del Nord, Europa, Japó, Corea del Sud i altres —, difícilment reduiran el seu consum. La conseqüència lògica no serà altra, a banda dels problemes de contaminació i reescalfament terrestre, que l’adveniment d’una gran crisi energètica. No ens hi oblidem que les energies fòssils tendeixen a la seua extinció i les alternatives creixen molt lentament. La crisi econòmica que patim endarrerirà més el seu desenvolupament i posada en pràctica. La pregunta que a tots ens ve al cap és: quin és el futur de l’energia?

        A continuació i des dels meus minsos coneixements tècnics, intentaré parlar d’un gran projecte mundial que s’està desenvolupant, el qual ens obre una porta a l’esperança sobre l’energia del futur. Es tracta, ni més ni menys, de copiar el procés energètic solar. És el procés de fusió d’àtoms lleugers com l’hidrogen, que res té a veure amb l’energia nuclear que coneixem, ni amb la radioactivitat. La immensa quantitat de calor que es desprèn de la fusió seria aprofitada en grans centrals per produir electricitat. El nom del projecte o gran experiment mundial es diu ITER, i el seu objectiu és demostrar la viabilitat tècnica i econòmica de la fusió com a font d’energia.

        Per fer-nos una idea de la dificultat de la imitació del procés solar, només cal pensar que la fusió solar es produeix a una temperatura de 15 milions de graus centígrads. El problema fonamental, per tant, és el de construir un recinte que pugui albergar i contenir tan enormes quantitats de calor. Per resoldre el problema, ITER està construint a França una planta experimental basada en què uns grans electroimants puguin retenir la calor del plasma per a la fusió sense tocar les parets del recinte, a part d’un gavadal de cares i complexes solucions tecnològiques.

        La matèria principal per a la fusió és l’hidrogen, l’element més abundant de l’univers, que suposa més del 75% de la seua massa. A la Terra el tenim en gran abundància a l’aigua, tot i que, ara per ara, s’hi obté més fàcil i econòmicament dels hidrocarburs.

        En el projecte participen, la Unió Europea amb un 45%, la República Popular de la Xina, Japó, Índia, la República de Corea, la Federació Russa i els Estats Units, amb un 9% aproximadament cadascú. Més de la meitat de la població mundial participa en el projecte. Les aportacions dels països es realitzen, fonamentalment, en espècie: cada país construeix una part del projecte que formarà part de la planta de Cadarache (sud de França). L’empresa que gestiona la contribució d’Europa al projecte és “Fusion for energy” (F4E), i la seua seu corporativa es troba a Espanya, més concretament al districte 22 @ de Barcelona, on treballen unes dues-centes persones.

        Les persones de la meua edat no hauríem de dipositar massa esperança de conèixer els resultats del projecte, perquè l’evidència de la seua viabilitat s’assolirà cap als anys quaranta o cinquanta d’aquest segle. Si l’experiment reeixís, la mateixa planta experimental de França podria procedir a la següent fase de producció d’electricitat, i després li seguirien noves centrals elèctriques de fusió, de manera que s’aconseguiria la resposta global al desafiament global d’assegurar la sostenibilitat dels recursos energètics del nostre planeta. Que així sigui, dins de trenta o quaranta anys. I que vosaltres ho veieu.”