El PAR vol fer oficial el català a l’Aragó

El títol només és un somni d’una nit d’hivern, d’aquest fred hivern, una febrada freda. Quin desencís, oi?

Els del PAR sempre hi són al poder. Si no pacten amb el PSOE, pacten amb el PP. Estan en majoria, però on és la seua ideologia? Ah! la seua ideologia és la de ocupar càrrecs, sempre al poder. I si els vota una part del poble, per alguna cosa haurà de ser… . El poble mai s’equivoca, doncs, que bé. Com els diu que els farà més poliesportius, més carrers, més camins, més carreteres, més jardins, més grans scales, més fàbriques…, doncs, que bé. Què se n’ha fet de l’autoestima? De qui?

Són tots, són molts, són pocs, els que volen eliminar el català de la Llei de Llengües? Van més enllà que el PP. Encara que no saben, ni parlar ni escriure aragonès, ni català, diuen que a l’Aragó es parla aragonès  per tot arreu. Per la mateixa raó podrien dir que a l’Aragó no es parla castellà. Per a què volem la ciència quan disposem d’una bona ignorància? La ciència és cara, la ignorància ve de naixement. Els acadèmics, els lingüistes, els filòlegs, què en saben del aragonès oriental? En tot cas sabran de llengües en general. Si el poble mai s’equivoca, i no sap escriure la seua pròpia llengua, serà perquè és una altra. Seriosament, per què no fan cas aquestes organitzacions orientalistes i anticatalanistes al magnífic alcalde de Pena-roja i president de la Comarca del Matarranya? Costa creure que sigui del mateix partit, oi?

Mireu la notícia de l’Heraldo aquí. Els de l’Heraldo no saben escriure la paraula Franja, per això l’anomenen com a Zona Oriental, la resta és la Zona Occidental, vull dir la Franja de Ponent de l’Aragó. Tot un somni d’hivern: freda febrada d’un febrer fredeluc per una febrerada orientalista, parista i heraldista.

Antoni Tàpies morí ahir

Gran mestre, el més radicalment català i a la vegada més universal, lluitador per la democràcia, cronista de la realitat, pensador i escriptor. Els seus quadres avantguardistes no són pas abstractes, perquè són línia, matèria i terra. La seua pintura no és per a ser explicada és per  sentir-la. Amb el seu traspàs comença la seua llarga vida.

Un gra de sorra com a homenatge: del meu poemari Vers a vers a Barcelona, enfront de la seua Fundació, el cal·ligrama “Núvol i cadira”.

Els VIII premis Vila de Pena-roja


Fusta de cirerer de la jove estudiant de batxillerat tarragonina Irene Martí Gil ha estat el relat guanyador de l’edició d’enguany  dels premis del VIII Concurs de Relats Curts Maties Pallarès concedits per l’Ajuntament de Pena-roja. L’acte de lliurament dels guardons, tant el de pintura com el de narrativa, al que van assistir els tres autors guanyadors, va celebrar-se el 20 de gener, festa d’hivern en el municipi matarranyenc. El segon premi ha estat per al professor, originari de Montalbán, Gregori Royo Bello, resident al País Valencià, amb la narració Esto es un atraco. L’autor del relat situa l’acció del robatori en una entitat financera del Matarranya. En el mateix acte cultural també es va concedir el premi del VIII Concurs de Pintura Desideri Lombarte que va guardonar l’artista barcelonina resident a Fondespatla Íngrid Tusell amb l’obra Burbujas para un rinoceronte. Pintora que participa en l’exposició col·lectiva Matarranya Art i que s’ha pogut veure una mostra de la seua obra al castell de Vall-de-roures fins a final de febrer. Enguany el nombre de relats i de pintures presentades ha estat molt important, un centenar de textos, tant en català com en castellà, i vint-i-dos obres plàstiques que ha fet molt difícil la selecció per la qualitat de les obres recollides.

(Texte de Carles Sancho)

¿Y después de los recortes, qué?

(Publicat avui al Diario de Teruel)

“Los recortes producen contracción de la demanda interna, la contracción de la demanda produce decrecimiento, el decrecimiento genera paro, y éste, más de lo mismo: la pendiente decreciente de la recesión se acentúa inexorablemente.  A pesar de que la secuencia es de una evidencia que abruma, y que la demostración de que los reiterados recortes generalizados son contraproducentes es más palpable día a día, la gran mayoría de la sociedad se empeña en no saberlo, unos cuantos callan y asienten, y otros tratan de ocultarlo porque su credo ultraliberal les obliga a predicarlo y a aplicarlo. Pero no tardará mucho tiempo en que el coro de voces de los que pensamos que el combate contra la crisis económica —freno del paro y moderación del déficit público— precisa de otras muchas medidas diferentes de los recortes, se hará sentir en nuestra sociedad. Aunque también podría suceder que la concienciación social generalizada llegase demasiado tarde, cuando las constantes vitales del enfermo podrían estar en unos niveles tan bajos, que cualquier medicina fuese incluso peor que la enfermedad. Para que esto no suceda, nuestro país, y, por supuesto el resto de Europa, no debería dejar pasar un día más. Mi pesimismo en este punto es más que evidente.
Nadie puede poner en duda que la gestión de la crisis, desde las propias instituciones europeas, así como desde la casi totalidad de los gobiernos, ha sido dubitativa, irresponsable y equivocada en la mayoría de los casos. En la Europa que ha ido girando hacia la derecha, producto del efecto pendular por la pérdida de confianza en la izquierda o el centro izquierda, con razón o sin ella, han triunfado las ideas uniformadoras de un capitalismo que se está devorando a si mismo al aceptar la desregulación financiera más absoluta y el olvido de su motor principal de desarrollo económico, la disponibilidad de dinero en un amplio abanico de las clases sociales. Sin incremento del poder adquisitivo interno, ni hay consumo ni ahorro. Con disminuciones del poder adquisitivo general se abre la puerta a la recesión. Europa ha venido echándose piedras a su propio tejado, aunque es verdad que, por decantación, los tejados de algunos países están más llenos de pedruscos.
¿Y después de los recortes, qué? No tardaremos en verlo. Eso que llamamos “los mercados”, las agencias de rating, el mismo Fondo Monetario Internacional, los “expertos” altos financieros, cuando vaya quedando poco que recortar, nos dirán que lo más importante para medir la calidad de la deuda de los países es su capacidad de crear empleo y su menor tasa de paro.  Y llegados a este punto, España va a recibir en los dos carillos, dada nuestra insoportable e indignante tasa de desempleo, que al paso que vamos podría llegar a los seis millones en breve. Nadie recordará que la anterior medicina que ordenaban era el recorte de gastos, la mutilación del Estado del bienestar y el freno de las inversiones.
El previsible futuro próximo se atisba muy poco ilusionante, a decir verdad, descorazonador. La Unión Europea y todos los estados han hecho dejación de casi todo su poder político y económico en aras de la globalización y de la libertad más absoluta de los movimientos de capital. Con la derecha vamos hacia el caos.
Tal vez podría llegar un viento de esperanza, si nuestra vecina Francia se decidiese este año a cambiar de presidente, y el señor François Hollande y los socialistas franceses llegasen al poder con ideas renovadas y con la señera de la defensa del Estado del bienestar. Sería, más que el “mayo del 68”, una nueva revolución francesa incruenta, sin toma de la Bastilla, ni del Palacio de las Tullerías. El nuevo lema de la República francesa bien podría ser; “Liberté, égalité, fraternité et raisonnabilité”. ¡Con lo bien que rima la última palabra, lástima que sea poco utilizada en francés!

                                                                                                                                                      José Miguel Gràcia

pdf de l’article

El PP eliminarà l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania

José Ignacio Wert, ministre d’Educació, Cultura i Esports espanyol ha anunciat que suprimirà l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans i la substituirà per la d’Educació Cívica i Constitucional, amb l’excusa d’eliminar l’adoctrinament  i evitar la “divisió” de la societat i el món educatiu. Tanta subtilesa per no dir que els mestres de l’escola pública no poden formar els alumnes en valors morals i socials, això queda reservat només als pares i, per suposat a l’Església Catòlica; la qual cosa no té res a veure amb l’adoctrinament dels nens, oi? No sé perquè hem de filar tan prim si després ja tindran la desinformació de les cavernes mediàtiques i les escombraries de la televisió.
La nova assignatura ha de proporcionar, segons el ministre espanyol, un coneixement de la Constitució Espanyola “com a norma suprema que ordena la nostra convivència, la comprensió dels seus valors, de les regles de joc, a partir de les quals es conforma una societat democràtica i pluralista, així com la història de la Unió Europea de la que Espanya forma part”. Només li ha faltat dir que la Constitució Espanyola es conforma com un conjunt de valors eterns i intangibles.
També ha anunciat una “important reforma” de l’educació secundària que vol portar al Congrés al pròxim període de sessions. Es tracta de l’eliminació del quart d’ESO i l’ampliació a tres anys del Batxillerat. Així l’ESO passaria a tenir tres cursos, un menys que fins ara, i el Batxillerat s’ampliaria un curs per tenir-ne també tres. Aquest canvi està produint un fort rebuig entre la comunitat educativa, perquè portarà més complicacions del que sembla. Em temo que alguna cosa poc clara porta amagada la reforma envers l’escola privada.
Nou govern, nou pla educatiu. S’acabaran alguna vegada els canvis en els plans