Convents: a casa tenim molt per arreglar

Últimament hem pogut llegir en alguns mitjans de comunicació aragonesos, informacions sobre el perill de ruïna total en que es troben alguns convents d’Aragó. Un d’aquest es el Convent del Pilar, en Javierregaray (Vall d’Hecho) com ho denominen les guies turístiques que encara el citen, que és de propietat privada. Quan els seus propietaris, “han intentat reconstruir-lo en alguna ocasió”, han abandonat aquest propòsit davant el descomunal desemborsament que suposaria. Les males herbes porten dos cents anys creixent sense control en aquest convent mercedari i la vegetació ha camuflat gran part de les seus estances.

Un altre és el monestir cistercenc de Santa Fe, al costat de Cuarte de Huerva (Saragossa), podria acabar reduït a un munt de ruïnes a causa del preocupant abandonament i deteriorament que pateix des de fa anys, tot i ser Bé d’Interès Cultural (BIC) des de 1979. Amb una superfície emmurallada de més de quatre ha, aquest monestir, que manté la mateixa estètica que els saragossans de Veruela o de Rueda, va ser construït sobre un altre anterior, del qual no queden restes visibles, entorn de l’any 1739, com s’hi  indica a la inscripció de la porta principal. Arran de la desamortització de Mendizábal, va ser adquirit per la família Jordana de Pozas el segle XIX, uns anys després que fos parcialment destruït per les tropes napoleòniques, que es van assentar al monestir durant la Guerra de la Independència.

La combinació de propietaris públics i privats ha impedit que la Cartoixa Baixa de la Concepció, al barri saragossà del mateix nom, sigui avui un informe munt de runa. Al costat del restaurant, que amenaça ruïna i està tancat, es troben l’hostatgeria i la procura. Més enllà, la porteria que ha estat restaurada i el refectori que és utilitzat per l’Ajuntament en ocasions assenyalades i també espera una reforma. L’església, de l’arquebisbat de Saragossa, és objecte d’una conscienciosa recuperació que està tornant a la vida els frescos de la nau.

        Dos exemples molt més propers els tenim al Baix Aragó i al Matarranya amb dècades i fins i tot segles d’abandonament. El Convent del Desert, entre la Torre de Villella i Calanda, n’és un. Cenobi d’estil barroc de carmelites descalços de propietat privada, és enmig del no res, allunyat de qualsevol nucli habitat. Segons informacions de l’alcalde de la Torre de Vilella “l’any 2003 el consistori va intentar comprar-lo, per convertir-lo en un centre d’interpretació, però els seus titulars van demanar 420.000 euros i al final se’l va quedar una empresa de Casp per només 102.000 euros” Recordo que quan era molt petit, tots els de casa vam fer una excursió fins on es podia arribar en carro: un mas que treballava la família dels Capes de la Codonyera. Recordo també una inscripció que hi havia a la porta de una cel·la “Si un descalzo se condena, doblada serà su pena” No la vaig entendre gaire, ara menys encara. Si l’infern és etern, com es pot condemnar dues vegades eternament?

I per acabar, tot i que segur que n’hi ha molts més de convents en ruïnes, faré esment al convent o santuari  de Nostra Senyora de Gràcia o Mare de Déu de Gràcia que es troba al terme municipal de la Freixneda, a la comarca del Matarranya. Sembla que aquest convent de frares mínims no es va arribar a acabar mai.

A casa tenim molt per arreglar.

                                                                                                          José Miguel Gràcia