Una mentida que sembla veritat

(Article publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de novmbre del 2012)

Si dic que al nostre país hem gastat el que no teníem o més d’allò que teníem, de ben segur tothom hem donarà la raó. És més, probablement afegiran: quina veritat més gran acabes de dir! Quanta raó tens…! Doncs no, no tinc ni gens ni mica de raó. Si em gastat el que hem gastat és perquè teníem els diners o algú ens els va deixar. Només es poden gastar les quantitats que estan al nostre abast. Ho veureu amb un exemple: una persona amb grans propietats immobiliàries o d’altre tipus que no pot vendre ni hipotecar pels motius que siguin i les seues expectatives de rendes futures són mes bé minses, difícilment podrà obtenir diners per comprar alguna cosa. Per contra, una persona sense propietats, però que mostra grans possibilitats de rendes futures, no li mancaran prestamistes d’acord amb el seu estatus.

Què va passar al nostre país? Doncs bé, quan la gent volia comprar un pis, els bancs i caixes li obrien les portes i li oferien una hipoteca inclús superior al valor del pis, suposant que la podrien pagar o en cas contrari es quedarien amb el pis que ja valdria molt més. Es van equivocar en tot i per tot. Quan un constructor o promotor necessitava diners per tirar endavant una obra o projecte, les portes dels bancs s’obrien automàticament. Pensaven que no tindrien cap problema per cobrar el deute, els solars i els pisos pujaven com l’escuma. Ben equivocats estaven. Tot era benefici, primes, comissions i festa.

Quins han estat els responsables de la disbauxa i quins l’haurien de pagar: les persones que es van comprar un pis per viure, mitjançant una hipoteca? Els especuladors que compraven, venien i guanyaven? Els constructors i promotors que es van folrà? Els bancs i caixes que deixaven diners a dojo? Els bancs estrangers que deixaven diners a dojo als bancs espanyols? Ara ho estem pagant entre tots, tan se val qui fos l’equivocat o culpable. Si no ho féssim seria pitjor, diuen els governs, els tècnics, Brussel·les, el BCE, etc., etc. I si el poble algun dia s’empipa de debò?Cap persona no es pot gastar els diners que no té.

                                                                                                 José Miguel Gràcia