2012 in review

Aquest és l’informe del 2012 que em fa WordPress del meu bloc. Podeu donar-li una passada per veure les  dades més importants

The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2012 annual report for this blog.

Here’s an excerpt:

4,329 films were submitted to the 2012 Cannes Film Festival. This blog had 23.000 views in 2012. If each view were a film, this blog would power 5 Film Festivals

Click here to see the complete report.

Anuncis

Mitjans de comunicación públics sota el PP

No és el primer cop ni serà l’últim que els mitjans de comunicació públics sota governs del Partit Popular es deterioren significativament. Tothom recorda la TV espanyola de Urdaci en el govern d’Aznar. Quan els temps eren de vaques grasses el Canal 9 (TV de València) i TeleMadrid, per citar dos exemples, es van engreixar fins a límits insospitats sota un ferri control ideològic, a banda d’una vulgarització dels continguts.

Quan han arribat les vaques magres, els ERO i les tisorades a les despeses han estat espectaculars. Quedi el que quedi d’ambdues televisions, romandrà el control ideològic i informatiu i la manca de qualitat.

Si ens fixem en la TVE i en la RN, malgrat que aparentment les retallades no han estat tan visibles, la qualitat ha minvat significativament, producte de la substitució o eliminació de professionals de vàlua, dels controls de la nova direcció política i també de les retallades. Els resultats son ben visibles: desculturització del programes i vulgaritat creixent, informatius enllaunats i sense protagonisme de la pròpia redacció i una clara  tendenciositat en el moment de l’emissió dels flaixos introductius. Els resultats quantitatius es demostren en la caiguda  de les audiències. La RN ha caigut al voltant del 15 per cent i els informatius de TVE s’han ressentit tant que la direcció de TVE s’ha vist obligada a fer canvis en els presentadors, tot i que el pitjor està per arribar. Com a exemple del que passa he rebut una comunicació dels treballadors de RN que podeu veure tot seguit. No conec la representativitat dels signants, però com a mostra es prou significativa.

Declaració Colectiu Salvemos RNE

Siguem realistes, demanem l’impossible

(Article enviat al Diario de Teruel, en versió castellana, per a la seua publicació)

“José Miguel Gràcia *

El conseller aragonès d’Obres Públiques, en referir-se al cop de porta de fa uns dies de la UE amb relació a la Travessia Central dels Pirineus, va dir que era “un pas endavant”. Un pas endavant sí que ha estat, però per donar-se novament de nassos contra el mur dels Pirineus. I encara amb els nassos sagnants s’enardeix el sentiment popular dient: anem camí de l’èxit. Quin èxit?

Ja fa un munt d’anys que escric sobre aquest tema per manifestar que, es digui el que es digui, la TCP és un projecte inviable per diversos motius, no sé quin d’ells més important. És un projecte car, molt car; possiblement hi podria esdevenir una atemptat ecològic, no té el suport de cap estudi seriós de rendibilitat, no el vol l’Estat francès; mai no ha estat considerat per la UE com un projecte prioritari, tot el contrari, sempre l’ha rebutjat; faria encara més irracional el sistema radial espanyol —Madrid km zero—; Portugal, ni vol ni pot invertir en vies de comunicació cap a Madrid —seria molt més racional fer-ho per Ciudad Real i Albacete a València; etc.  Suposo que el lector pensarà, lògicament, que amb aquesta sèrie d’inconvenients i obstacles ja tinc prou raons per justificar la meua posició sobre el tema, doncs bé, no és així, del moment que em resta per dir el més important.

Els grans fluxos mundials de comerç estan canviant significativament dia rere dia, i més que ho faran en el futur. El gran volum intracomunitari i entre Europa i els EUA està donant pas als corrents d’Europa i els EUA amb l’Extrem Orient —ara la Xina, Corea del Sud, Singapur i alguns altres —i potser aviat, Índia, Brasil i altres països de Sud-amèrica. Pel que fa al flux de l’Extrem Orient amb Europa, el camí més curt és el pas pel Canal de Sues cap a la Mediterrània, abans Mare Nostrum i aviat Mare Omnium. Tres ports de la Mediterrània seran vitals per a la recepció i enviament de productes a (o des de) Europa: Marsella, Barcelona i València. Possiblement la seua complementarietat o especialització seran les seues característiques més importants. El gran Corredor Mediterrani serà tan urgent com necessari, i les vies de connexió amb aquest corredor —espanyoles i europees— la seua inevitable conseqüència

Amb tot el que he dit abans vull posar de relleu la manca de lògica i el fracàs segur de la lluita per la TCP, objectiu que mantenen el Govern d’Aragó, les forces polítiques i gran part de la societat aragonesa. Per tot això, no vaig pas mancat d’indignació, revestida de tristesa, quan penso que un poble enganyat o desinformat no és el millor passaport per al futur.

Desitjo que el poble d’Aragó, protagonista del seu destí, dediqui tots els seus esforços a la causa del seu desenvolupament mirant cap a la Mediterrània i, per proximitat, a Catalunya i València. No és qüestió d’ideologies, ni de fílies ni fòbies, és la visió del futur i de l’economia global. Als nostàlgics de la història els aniria com anell al dit una mini resurrecció de l’antiga Corona d’Aragó. Per Aragó seria la seua gran oportunitat. I si malgrat tot, la majoria dels aragonesos segueixen donant l’esquena al Mediterrani i reivindiquen la Travessia Central cap a Madrid, sempre els restarà la satisfacció “insatisfeta” de voler contribuir a la vuitcentista idea centralista d’Espanya. I si algun dia, grans trens buits recorren el camí Madrid-Saragossa-els Pirineus i viceversa, sempre es podran omplir d’ideologia integrista i centralista o de funcionaris i polítics a la recerca d’un lloc de treball “estable” al km zero. Som a Paris del 68 o a l’Aragó del 2013?

                                                                                    *Economista i escriptor”

90.000 visites fins avui

90.000 visites

Han passat cinc anys d’ençà de l’obertura del bloc i heu fet més de 90.000 visites als meus 840 posts i pàgines. Moltes gràcies! Seguiré amb la plaent  tasca en tant  no em manquin les vostres visitacions i el vostre suport. Des de la punta del Barranc de Figuera podeu veure la Codonyera, Santa Bàrbera i un llarg horitzó

Felicitació de Nadal

Per a tots lectors i amics:

Bon Nadal

La burbuja de la indignación

No passar res

Article publicat a “La Comarca” d’Alcanyís

La burbuja de la indignación

                                                                                                     José Miguel Gràcia

¿Quien no recuerda los tiempos felices de la burbuja inmobiliaria? Qué pocas personas pronosticaron su estallido. Recuerdo muy bien las cosas que tuve que escuchar cuando escribía que los precios de la vivienda no podrían subir eternamente y que algún día estallaría aquella burbuja. Ahora, no encontraremos a nadie que no lo hubiera previsto y avisado. ¿Qué ironía? ¿Pero, hemos aprendido algo del pasado reciente?

Una nueva burbuja se está creando, una burbuja no monetaria, pero no por ello menos peligrosa. Se trata de una burbuja de indignación social, mucho más allá del movimiento de los indignados del 15M, ya que esta vez agrupa a la mayor parte de los ciudadanos. De motivos, andamos sobrados. El PP se presentó con un programa político que iba a arreglar el paro en cuatro días, que no iba a subir los impuestos, que no iba a tocar las pensiones, que la prima de riesgo de la deuda española se iba a reducir milagrosamente, etc., etc. Solo un año en el poder y han incumplido absolutamente todo lo que prometieron. Y lo han hecho sin pedir perdón, con engaños y altanería, como obtuvieron mayoría absoluta… Piensan que la democracia se acaba votando cada cuatro años, y como el pueblo lo aguanta es que debe ser así…  Que España, por el camino que vamos y ayudada por la UE, va hacia un abismo económico, es un hecho que solo un irredento optimista, o alguien que no “piense ni lea ni vea ni oiga ni coma ni beba”, y el Gobierno y sus palmeros mediáticos, pueden negar.

Y no acaba aquí el desastre, en lo puramente económico que ya es bastante, sino que en estos últimos doce meses, el PP, a la vez que ha ido desmantelando económicamente los tres pilares básicos del Estado del bienestar —educación, sanidad y protección social—, ha ido conculcando, o intenta conculcar, derechos civiles y derechos democráticos por doquier, mediante decretos-leyes y cambios legislativos anunciados. Basten como ejemplos la pérdida de derechos laborales por la salvaje reforma laboral; la erosión de los derechos de la sanidad pública; el control de los medios de información públicos; el desamparo de las personas dependientes; el control ideológico, religioso, lingüístico y uniformador de la educación a través de la reforma de la Ley; el desprestigio de las autonomías para allanar el camino de su recentralización; la implantación de las tarifas judiciales y los cambios en el Código Penal y tantas otras cosas más. Se están cargando, como mínimo, el espíritu constitucional, y por qué no, algunos derechos constitucionales.

Hasta ahora Rajoy y su gobierno han obtenido las ubérrimas cosechas de protestas y enfrentamientos de los sindicatos, de los profesores, de los médicos y sanitarios, de las universidades, de los jueces, fiscales y abogados, de los investigadores, de la mayoría de la población catalana y de tantos otros colectivos. Ahora bien, los ciudadanos en general, aunque más indignados cada día, aguantan estoicamente la crisis y la pérdida real de democracia, tal vez por miedo, tal vez por atoramiento. Las preguntas que me hago, las mismas que hago al lector son: ¿hasta cuando mantendrán este comportamiento los ciudadanos? ¿Cuántos miles de parados por encima de los 6’5 millones se soportarán? ¿Será crítico el momento en que superemos el 27-30% de desempleo total o el 60% de jóvenes sin empleo? ¿Y cuando alcancemos los 2,5 millones de parados sin subsidios? ¿Y cuando 2’5 millones de niños queden por debajo del umbral de la pobreza? ¿Cuántos derechos más habrán de pisotear? El rumbo seguro que llevamos es hacia la explosión de la burbuja de la indignación general. Y entonce todo será llanto y crujir de dientes. La única incógnita es el cuando. Sea cuando fuere, otra vez pillara desprevenida a una gran parte de la sociedad.

Cuando las leyes se hacen contra el pueblo, el pueblo, al final, se levanta contra las leyes. Cuando el empobrecimiento y la desesperanza sobrepasan un nivel crítico, el comportamiento del pueblo es impredecible. Resta siempre la posibilidad, o tan solo la esperanza, de que en algún cruce de caminos tomemos otra dirección. Dudo mucho que lo pueda o sepa hacer Rajoy.”

El PP i el PAR rebutgen les esmenes a la Llei de Llengües

No és pas sorprenent que el ple de les Corts d’Aragó hagi rebutjat les dues esmenes a la totalitat, presentades per CHA i IU al projecte de llei d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó, incloent la d’IU, a més, un text alternatiu.
L’esmena a la totalitat de la CHA ha estat recolzada per aquest grup i pel PSOE i IU, amb 27 vots, i rebutjada pels grups que sostenen el Govern autonòmic, PP i PAR, que han sumat 34 vots, i la d’IU ha rebut el vot a favor del propi grup i de la CHA (set vots) i en contra el del de PP, PAR i PSOE (56 vots). El grup socialista ha rebutjat la cooficialitat que recollia el text alternatiu presentat per IU.

Tindrem una Llei de Llengües que li nega el nom a les pròpies llengües, que no protegeix ni promou absolutament res, de modalitats lingüístiques d’un no res, que no tindrà ni mestres ni alumnes, sense cap lingüista, ni filòleg, ni cap universitat, ni cap escriptor que la reconeguin, y amb les acadèmies i institucions europees en contra. Un sin sentit, un disbarat, construït a base de pura ideologia i resentiment de la dreta més arcaica,  i prenyada d’analfabetisme i d’un ferotge anticatalanisme. Requiescat in pace llengua aragonesa  i català a la Franja. Visca els dret a la incultura!

Si perdem l’Estat del benestar, els drets laborals, els socials i els econòmics, per què no havíem de perdre els lingüístics?

Aragó capital Madrid i maleït sigui el Mediterrani! Un bon “cachirulo” escalfa força a l’hivern.