Presentació de Licantropia a Queretes

A la vila de Capçades, perdó, de Queretes, el diumenge 31 de març, a les 19 hores, s’hi presenta la novel·la Licantropia de Carles Terès. Serà Artur Quintana el que farà la presentació, amb la mestria que ens té acostumats.
Cartell presentació

Assemblees d’ASCUMA

El diumenge 24 de març van tenir lloc al local de l’Associació, a Calaceit, les Assemblees Generals, Ordinària i Extraordinària d’ASCUMA, segons el següents ordres del dia:

GENERAL ORDINARIA
1. Obertura de l’assemblea. Informe de la Presidència sobre l’activitat realitzada durant l’any 2012.
2. Maria Dolores Gimeno, com a Vocal responsable de publicacions, parlarà dels libres publicats o en procés en el moment.
3. L’Hipòlit Solé, com a Tresorer, donarà a conèixer les xifres econòmiques.
4. Aprovació, si s’escau, del balanç de situació, del balanç de pèrdues i guanys i de la memòria econòmica de l’any 2012.
5. Projectes per a l’any 2013.
6. Precs, qüestions i cloenda de l’Assemblea.

GENERAL EXTRAORDINÀRIA
1. Candidats a càrrecs de la nova Junta Directiva.
2. Votació i elecció de la nova Junta.
(Va cessar com a vocal Ramon Royo, el qual va estar substituït per Juli Micolau)

Al pròxim número de Temps de Franja es publicarà un resum dels temes tractats i acords presos.
Amb un dinar de germanor es va tancar la jornada.

Objectiu del PP-PAR: carregar-se el català

El govern del PP-PAR, com ja sap tothom, té un clar objectiu, carregar-se el català, també l’aragonès, sota la vergonyosa i demagògica excusa de protecció de les varietats lingüístiques aragoneses. Que sabran ells de varietats lingüístiques! Per això aprovaran una llei, de la qual, el principal objectiu és la derogació la llei vigent. Per això han anul·lat els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero —els han fusionat i els han deixat sense dotació. Per això han anul·lat les 29 subscripcions de Temps de Franja. Per això la portaveu de cultura del PP ha dit que la implantació de la llei actual costaria 35 milions d’euros i 30 més cada any. On és la vergonya? On és el sentit comú? I la ciutdadania, restarà tan tranquila? Massa “cachirulos” i ben poca autoestima lingüística.

De tot allò, els mitjans de comunicació s’han fet ressó ampliament, a l’Aragó en alguns casos, i a Catalunya, la majoria.

Com a exemple aquí teniu el que ha publicat Vilaweb.

Se n’ha anat Bebo Valdés

Llàgrimes negres plora un piano a Estocolm.
Cap a l’infinit dos llargues mans, mans en colom
El Carib i el món resta ple de son, jazz i fusió.
Noranta quatre anys des de Cuba al nord.
I segueix la música
amb Chucho i Chuchito.
I l’Orquestra “Sabor”
del passat al present
de mil pianos
i mans
de Bebo
i re
cor
d
s

.

–

Escolteu Bebo i Cigala en “Lágrimas negras”

Escolteu Bebo Valdés Trio en “Lamento cubano”

Veieu la película de Trueba i Mariscal, homenatge a Bebo, “Chico y Rita” (Si la pelicula no comença del principi, arrossegueu el marcador del temps a l’esquerra)

D’on no n’hi ha, no en pot rajar

(Columna de Lo Cresol del dissabte al Diario de Teruel)

Es pot estar en gran desacord amb algú i mantenir una conversa llarga i raonada sobre temes d’importància amb arguments i contraarguments. Pot haver-hi intents d’aproximacions per ambdues parts amb èxit o sense èxit. Tot i que, en la majoria dels casos tancarem probablement la conversa en les mateixes posicions de partida. Ara bé, si el nivell de coneixements i lògica dialèctica  de cadascú dels intervinents són similars, tal vegada els quedarà algun dubte o petit pòsit de les raons del contrari.

Quan el contrari s’enfronta carregat de prejudicis envers el tema que volem tractar, fent ostentació de la seua seguritat en brandar raons d’aquesta mena: això sempre ha estat així, ho sé ben bé per pròpia experiència, les raons científiques no serveixen per explicar tot el que passa, els sentiments van més enllà de la raó, qui por estar en contra de la tradició i altres semblants; enraonar no serà més que una pèrdua de temps. Si hi sumem a les posicions i ostentacions anteriors del contrincant, una clara motivació ideològica o política que enteranyina o dirigeix els seus subterfugis, més que una pèrdua de temps, la conversa o discussió esdevindrà només una malastrugança. També es pot donar el cas que la persona que tinguem enfront, estigui mancada de coneixements suficients del tema, inclús de bona fe, però fermament influenciada per altres —com els que he descrit abans. Perdrem el temps també.

Si voleu un clar exemple de tot allò que he dit, penseu en la quantitat d’hores que molta gent hem dedicat, parlant i escrivint, a la discussió del nom de la llengua de la Franja —el català—, a explicar la seua història, a defensar el dret dels parlants, a la demanda de la seua oficialitat amb una llei de llengües, etc. etc. I després de tot, quina llei tindrem? Recordeu els vergonyosos fets de la Codonyera?

Potser convé ben sovint, estalviar el temps de les discussions per a dedicar-lo als fets, perquè “d’on no n’hi ha, no en por rajar” i “a cada bugada es perd un llençol”.

José Miguel Gràcia”  

La demagogia de la portaveu del PP

La senyora de la foto, María José Ferrando, portaveu del grup parlamentari del PP a les Corts d’Aragó va preguntar el dilluns passat als aragonesos si “estaríen disposats a pagar de la seua butxaca, mitjançant impostos, el que ens costarien les esmenes que PSOE, CHA i IU han presentat al projecte de Llei de Llengües d’Aragó”.

En roda de premsa, Ferrando va indicar que per posar en marxa les propostes “estaríem parlant de que el primer any ens costaria al voltant de 35 milions d’euros, però després, anualment, serien uns 30 milions de despesa”. “Convé o és necessari fer aquesta inversió?”, va dir. “Estan disposats els aragonesos a malgastar els seus diners en més de 1.400 traductors de català i de la fabla? El PP creu que no i així ho mantindrem”, va asseverar. Va detallar Ferrando que serien necessaris “més de 24 milions de despesa en traductors de fabla i català, més de 5 milions d’euros per retolar la porta de cada administració, hospital, carrer, cada imprès i segell del Govern d’Aragó, cada paper oficial, absolutament tot”, va remarcar.

A més, s’haurien de destinar “més de 3 milions a retolar tot el que tingui a veure amb accidents geogràfics, construccions, totes les carreteres, les autovies, cada barranc, riu, església, ermita, monuments o lloc geogràfic d’interès”, lo qual “ens sembla desgavellat i un malbaratament”. “S’amplirien de pinganillos les administracions)

El desgavell és tot el que va dir la senyora Ferrando, un insult a la inteligència, i el més gran malbaratament és el pagament del seu sou i dietes, i de tots els polítics que pensem com ella. Per què no pregunta al aragonesos si estan d’acord amb aquests pagaments de sous? El que va dir la portaveu del PP és una fantasia demagògica, altrament dit, és una mentida, pròpia dels que estan en contra de la cultura y de les llengües minoritàries d’Aragó, el català i l’argonès. El seu anticatalanisme no té límits. Davant de tan gran disbarat, no hi cap cap mena de raonament possible, és una pèrdua de temps.

Com anècdota faré esment als 1400 traductors que va dir farien falta, quan el Google fa totes les traduccions gratis i a l’instant.

La CHA i IU abandonaran la ponéncia si el PP no canvia Mª José Ferrando.

El “corralito” a Europa

Ja ha arribat el “corralito” a Europa. Recordo que en aquestes mateixes dates, l’any passat quan visitava Buenos Aires, en més d’una ocasió, comentant la situació econòmica d’Argentina i d’Espanya, em van comentar d’aquella manera tan especial que parlen els argentins: “Vos no lo podràs creer, pero asi comenzó la crisis en este país y aquellos boludos nos metieron en el “corralito”. (El terme va ser encunyat pel periodista econòmic argentí Antonio Lage l’any 2001, quan tenia una columna econòmica al programa de Daniel Lage. A Argentina es coneix com a corralito un tipus de gàbia encoixinada i tancada amb una xarxa, l’estructura pot ser de canelles o fusta, en el qual es col·loca al nadó perquè descansi o jugui de manera segura, sent-li impossible escapar d’aquest) (Viquipèdia).

Certament que el “corralito” que ha arribat a Europa ha estat un “minicorralito” i  al país més petit de la UE, Xipre. Serà un cas que no es repetirà en cap altre país, o potser serà el principi d’un gran “corralazo” mediterrani? Han passat tantes coses en el nostre país que no podien passar!

Tots els xipriotes han vist de sobte com, dels seus comptes bancaris, en desapareixia entre un 6,7% o un 9,9% dels diners i no poden moure diners com a mínim fins dimecres. Com reaccionaran la resta del europeus? Es produirà una reacció massiva de retirada dels diners dels bancs? Tots el Govern europeus s’han esforçat en dir que aquesta mesurà no es pot aplicar a cap altre país? Tan segurs estan que no s’aplicarà a la veïna Grècia? I desprès? A la vella Europa l’Estat del benestar era intocable. Recordeu el programa electoral del PP: “baixarem els impostos”, “no tocarem les pensions”, “reduirem l’atur”, “farem augmentar la credibilitat espanyola a la resta del món”, “no farem cap amnistia fiscal”, “no donarem diners als bancs”, “no abaratirem l’acomiadament” “no reduirem les despeses d’ensenyament, de sanitat, ni socials”, “no aplicarem el copagament” “no ens queixarem de l’herència rebuda”… I què més?

El Corredor “Madriterrani”

Porto escrivint sobre el tema de la Travessia Central Pirenaica (TCP) i el Corredor Mediterrani (CM) uns quants anys y sempre he manifestat la inviabilitat d’aquella per diverses raons: mai ha quedat demostrada la seua rendibilitat per la elevadíssima inversió que implicaria, França no té cap interès en la seua realització i sempre ha estat rebutjada per la UE o l’ha deixada ad calendas graecas. I, malgrat l’aparença, Aragó sortiria guanyant amb el corredor Mediterrani, si sabés utilitzar la seua situació estratègica. I el centre-sud d’Aragó, província de Terol inclosa, molt més encara. La cohesió territorial política no compta quant la Comissió Europea tracta d’aquests temes perquè ha de prioritzar els recursos i ha de cercar la rendibilitat.

El Corredor Mediterrani és, des de l’octubre del 2011, oficialment una prioritat de la Comissió Europea pel 2030. Com a eix ferroviari de mercaderies Brussel·les subvencionarà el CM (centre d’Europa, Barcelona, Tarragona, València, Cartagena i Almeria. I des d’Almeria, passant per Granada hauria d’arribar a Algesires. Només s’esmentava la connexió Algesires-Madrid-Saragossa i el Corredor del Nord a molt més llarg termini i es descartava la Travessia Central.

El dilluns passat la ministra de Foment, Ana Pastor, va signar a Brussel·les un acord amb els seus homòlegs italià, francès, eslovè i hongarès per impulsar el transport ferroviari a Europa mitjançant un “Corredor Mediterrani” que aparentment oblida Castelló i Tarragona i que passa per Madrid i Saragossa. En una nota del Ministeri de Foment parla ja de licitació d’obres. El resultat és la conversió del corredor Mediterrani en el Corredor “Madriterrani”  (així l’anomena l’economista Germà Bel). El secular despropòsit espanyol de voler fer passar tot per Madrid torna a prendre embranzida. No hi ha remei, Espanya és Espanya i Madrid és Madrid. “Si no quieres caldo, taza y media).

Estructura radial igual a centralisme i irracionalitat. Estructura rectangular igual a descentralització i racionalitat. En Espanya, la cohesió territorial ha estat sempre un concepte més polític que econòmic, més encara, només polític.

Imatges i més informació a Wilaweb

Carles Terès a la SER

El passat dissabte dia 9, al programa “Punt de llibre” de la Cadena SER-Radio Barcelona, la periodista Pilar Argudo va mantenir una llarga entrevista amb Carles Terès i Jordi Ledesma (Cambrils), tots dos autors amb la seua primera novela. Carles Terès amb Licantropia i Jordi Ledesma amb Narcolepsia. Tota l’entrevista és prou interessant i variada.

Escolteu l’entrevista aquí  (comença realment al minut 9, podeu avançar amb el ratolí sobre el gràfic dels minuts)

La DGA nega el català i l’aragonès, la Diputació de Lleida promou l’aranès

El govern d’Aragó (PP-PAR) ha convertit en un no res els premis literàris d’Aragó, en retirar-los la dotació económica, i a més, el Guillem Nicolau i Arnal Cavero, en ser fusionants i privats de la llengua en que es convoquen —català i aragonès—, pràcticament han estat esborrats. La parella PP-PAR ha deshonorat la cultura i ambdues llengües pròpies d’Aragó. Tot ben lògic, és el que volien.

L’exemple contrari el trobem a l’Istitut d’Estudis Illerdencs de la Diputació de Lleida quan convoca els Premis IEC 2013 (Xen prèmi del raconte en occitan)

 “La Fondacion Publica Institut d’Estudis Ilerdencs de la Deputacion de Lhèida,  lo Conselh Generau d’Aran e la Cadièra d’Estudis Occitans de l’Universitat de Lhèida lançan la desena edicion del Prèmi del Raconte en Occitan.

Reglament

1.

Per concórrer al Prèmi, los trabalhs devon remplir las condicions seguentas:

a) Èsser inedits e escriches en occitan. Los trabalhs deuràn respectar la normativa establida per Loís Alibèrt dins sa Gramatica Occitana.

b) Aver una longor minimala de 100 paginas e maximala de 200 paginas, al format DIN A4, amb la polissa Times New Roman, còrs 12 e espaci simple. Lo document deu èsser escrich sus una sola fàcia.

c) Aver pas ganhat un autre prèmi, ni esperar tanpauc lo verdicte d’autres prèmis.

2.

S’establís un sol prèmi indivisible de 5000 èuros, somés a las retengudas fiscalas fixadas per la lei.

3.

Pagès Editors SL publicarà e distribuirà l’obratge ganhaire e ne cedirà 15 exemplars a l’autor. Lo contracte d’edicion, signat per l’autor e l’ostal d’edicion, serà en acòrd amb las disposicions legalas en vigor. Per la primièra edicion, los dreches d’autor son ja compreses dins la soma del prèmi…”   Premis IEI 2013