Ramón Meseguer: el poeta i dramaturg

Al Centre Aragonès de Barcelona, el passat dia 27 de juny, es va presentar l’obra poètica i teatral, Elegía por una sociedad maligna/Vozfulguravoz (poesia) i Pasta viviente/Tu voz y tu presencia (teatre)  de Ramón Meseguer Albiac, professor universitari, doctor en filosofia i psicòleg clínic-psicoanalista, de mare de Nonasp i sempre vinculat amb aquesta vila franjolina, traspassat el 2012. Molts llibres havia publicat en vida, referents a la seua professió, però mai d’estricament literaris. Tots els apunts i notes —quaderns— que va deixar escrits Ramón Meseguer han estat revisats i recopilats  per part de Merxe Llop —de forts lligams familiars amb Ramón Meseguer—, i fruit d’aquells treballs són les publicacions que es van presentar, editades per Gara d’Edizions.

Merxe Llop exercí de introductora i coordinadora de l’acte, al qual assistiren força amics, companys i interessats per l’autor. No mancaren familiars i persones de Nonasp.

El psiquiatra Roberto Goldstein, amic i company de l’autor es va referir a la especial relació que va mantenir amb Ramón Meseguer, per la qual cosa va tirar mà dels records i d’un ample anecdotari, sempre tendre, proper i imaginatiu.

José Toledo, psicoanalista i poeta, i també ben coneixedor de l’autor, va fer un profund anàlisi literari de les obres que es presentaven, incardinat a la personalitat psicoanalítica de Ramón Meseguer. Com a prologuista dels dos llibres, José Toledo diu, referint-se al llibre de poemes: “Se enfrentó a su propio cajón de basura, cual antaño hiciese Froid, al ir desvelando su inconsciente y fue mucho más intransigente consigo mismo que con los demás”. I del llibre de teatre: “Nuestro Ramón, excelente creativo y no menos sagaz psicoanalista, maestro de la gran parte de los entresijos del alma humana, nos muestra en esta ambiciosa y brillante obra de teatro los múltiples personajes que habitan en el interior del hombre, los que son psicoanalizados y cuestionados sistemáicamente, hasta que van rindiendo sus defensas una tras otra, gracias a la contundencia y precisión de sus interpretaciones.”

Un audiovisual amb imatges de l’autor, música de guitarra i poemes recitats pel propi autor va posar la fi a l’acte. Després unes copes de vi garnatxa de terres aragoneses.

Declaració de la Junta de Govern de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes

La Junta de Govern de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes va fer fa pocs dies una manifestació sobre la marginació i discriminació de la comunitat lingüística catalana

Llegiu Declaració aquí

NOTA: “L’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) és una associació que té la finalitat d’aplegar a tothom qui s’interessi per la llengua i la literatura catalanes i de fomentar les diverses manifestacions de la cultura d’expressió catalana. Es creà oficialment a Cambridge el 1973, encara que l’origen fou la celebració a Estrasburg d’un col·loqui sobre lingüística catalana el 1968. A causa de la conjuntura política, no fou legalitzada a Espanya, sinó que té la seu teòrica a Amsterdam i fou reconeguda de bon començament per la Reina dels Països Baixos.

L’AILLC organitza cada tres anys un col·loqui internacional sobre temes relacionats amb la filologia catalana i en publica les actes; també publica semestralment des del 1980 la revista científica Estudis de llengua i literatura catalanes, amb ajut de la Fundació Congrés de Cultura Catalan i conjuntament amb les altres associacions de catalanística, i distribueix entre els membres informació regular sobre sessions de treball i sobre publicacions de l’especialitat.” (Segons la Viquipèdia)

El divorcio no es cosa de dos

(Article a publicar a La Comarca d’Alcanyís)

“José Miguel Gràcia*

Para formar una pareja, es decir, cualquier tipo de matrimonio o unión estable de convivencia es necesario el consentimiento o la determinación de las dos partes. Estoy seguro que todo el mundo estará de acuerdo con esta afirmación, por supuesto, si excluimos de la misma las sociedades primitivas, feudales o de ancestrales tradiciones que no tienen en cuenta los derechos de la mujer. No entran en mi razonamiento este tipo de sociedades.

Por el contrario, cuando un miembro del matrimonio o de la pareja quiere divorciarse o separarse, no necesariamente buscará el acuerdo de la otra parte, porque el desamor o la falta de entendimiento, o incluso la intolerancia, no se suelen producir en ambas partes de la pareja, ni con la misma intensidad, ni en el mismo momento, ni la causalidad es equivalente en ambas partes. En los casos excepcionales, cuando la voluntad de separación o divorcio se produce por igual en ambos lados, el problema lleva implícito ya una fácil solución. La ley, más allá del acuerdo entre las partes, servirá para establecer el equilibrio económico de derechos y responsabilidades en conflicto, y también la fijación de los derechos  y responsabilidades en cuanto a los descendientes, si los hubiere.

Lo expuesto hasta ahora es tan solo un ejemplo de lo que quiero tratar a continuación: cuando un colectivo importante de ciudadanos de un país, afincados en unos territorios concretos, con unos sentimientos y símbolos identitarios mayoritariamente aceptados, con unos intereses económicos bastante coincidentes entre ellos —al margen, claro está, de los de la clase social—, con una cultura y lengua propias, con una percepción de que no son bien tratados ni comprendidos por la otra parte de ciudadanos y territorios; ¿deben tener derecho a decidir democráticamente su futuro? ¿Pueden decidir por mayoría significativa separarse o “divorciarse”? ¿Inclusive, aún no siendo ciertos una pequeña parte o una gran parte de los supuestos que les hacen sentirse diferentes o maltratados, deberían tener derecho a poner a prueba su voluntad a través de las urnas? Mi contestación a todas estas preguntas queda explicitada mediante el título de este escrito, pero añadiría más: “el divorcio es cosa de uno”.

Si el miembro de la pareja, que no siente deseos de separarse, se dedica a propagar la mala conducta del otro miembro y a afear su comportamiento, blandiendo principios naturales o legales, lo más probable será que haga aumentar los deseos de separación. El horizonte del divorcio se irá acortando. ¿No sería, tal vez, más racional y efectivo que la parte que no desea el rompimiento de la pareja, se dedicase a hacer ver al otro que ambas partes van a salir perdiendo, que siempre queda una posibilidad de convivencia, que incluso el amor se pude recomponer? No crean que se me olvida que en un proceso de separación, la racionalidad es escasa.  Quiero dar un paso más en mi razonamiento. En el supuesto de que, tras un período, llamémosle  de reflexión o negociación, se llegase a una teórica recomposición de la pareja, por la que una de las partes tolerase una mayor dejación de derechos o sentimientos, ¿cree el lector que estaría garantizado por mucho tiempo el futuro de la pareja?  ¿Son justas o deseables este tipo de recomposiciones? Y otro paso más. Convendrá conmigo el lector que si tras un deterioro significativo de la pareja, se llega a una posterior reconciliación, tal vez este acontecimiento feliz, ha podido imposibilitar un futuro más feliz de ambas partes por caminos separados.  Cierto es también, que se da más de un caso de parejas que se rompieron y volvieron a juntarse, hecho no aplicable a colectivos nacionales o países.

Soy consciente de que se puede calificar mi ejemplo de especulación interesada, no obstante, nadie me podrá rebatir que el transcurrir del tiempo sin abordar con claridad y decisión la solución de los problemas de una pareja de personas o de dos colectivos nacionales, con ansias de divorcio o separación, no hace más que agravar el tema y hacer más difícil la solución del conflicto.

No hace falta que le diga al lector a que pareja o colectivos de nuestro país me refiero. Como los caminos de los sentimientos y del amor son inescrutables, el divorcio, desgraciada o afortunadamente, solo es cosa de uno, por mucho que sus consecuencias afecten a las dos partes.”

 

Un relat de Marta Momblant Ribas

Marta Momblant va escriure el 2009 per a “Galeria ebrenca” el relat La Invocació de les Aigües. “…Tres rius baixen. Tres rius com tres germans, saltironen, serpegen, s’afonen i emergeixen. …” Ara podeu llegir-lo aquí

Llegir el relat (en issuu)

(en pdf)

Enllaçats per la llengua

Aquest any, per Sant Joan, la flama arriba des del cim del Canigó. És la festa que enllaça tots els territoris de parla catalana, de Salses a Guardamar i el Carxe, i de Fraga a Maó i l’Alguer.  pdf

Només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana

Einstein va dir: “Només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I no n’estic tan segur de la primera”. Per tant estava ben segur de la infinitud de l’estupidesa humana. Quan el PP i el PAR van aprovar la Llei de Llengües d’Aragó, en la qual s’anomena al català com a “Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental”, còmicament coneguda com a LAPAO, ens va semblar que era impossible superar aquesta estupidesa amb relació a la lingüística. Estàvem equivocats, no recordàvem la sentència de Einstein. Recentment el Partit Popular, continuant amb els seus atacs descarnats contra el català i passant-se pel forro dels pantalons qualsevol raó acadèmica, vol aprovar a les Corts Valencianes una proposició “no de llei” d’urgent tramitació per exigir a la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua el reconeixement “del valencià en la seva categoria de llengua o idioma propi dels valencians”, amb una argumentació tan còmica com delirant. Afirmen que el valencià és una evolució de l’ibèric que va tenir després aportacions fenícies, gregues i llatines. El document diu també que  “en la cultura ibèrica trobem els valencians el germen de la nostra actual, plasmada de manera fefaent en els documents arqueològics que es van descobrint: festes, costums, folklore, economia, religió, societat i llengua.”

Crec que la base de les afirmacions del document del PP l’han trobada al plom ibèric de Iàtoba (València) que encapçala aquest post. Si el mireu bé potser hi trobareu semblances interessants entre el valencià i l’iber. Hom diu que aquest plom era una inscripció d’una Falla del segle IV abans de Crist. El plom està mig fet malbé i fos per l’efecte de la Cremà. Tot i que, l’explicació es complica, perquè el tipus d’escriptura del plom de Iàtoba és quasi idèntic al d’un altre plom, del mateix segle, trobat a Ullastrell (Girona).

De Frankfurt a la LAPAO

Reprodueixo un article de Joan F. Mira, escriptor, antropòleg i sociòleg valencià. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i president d’Acció Cultural del País Valencià. L’article és força il•lustratiu de l’actitud dels castellanoparlants enfront del català i en comparació a altres països.

“De Frankfurt a la LAPAO

Joan F. Mira.

Potser, com tantes vegades, un seguit de petites històries contades mostra millor l’estat d’una qüestió que qualsevol intent d’explicació teòrica. I si acompanyem les històries amb algunes dades numèriques, ja ens podem estalviar més consideracions. Històries com aquestes: a la Goethe Universität de Frankfurt vaig assistir, fa molts anys, a l’obertura de la seua Biblioteca Catalana i, fa pocs anys, a la inauguració de la nova seu, amb 40.000 volums, en l’edifici central de la mateixa universitat. A la Universitat de Cracòvia he tingut llargues converses amb grups d’estudiants graduats: converses sobre literatura catalana, en català impecable. A la Universitat de París-Sorbona he fet, en català, conferències-col·loqui a estudiants francesos. A la Universitat de La Sapienza de Roma he parlat, en català, de traduccions literàries en una aula (petita) plena d’estudiants locals. No sé si podria fer la mateixa cosa a Sevilla o a Valladolid. A la Universitat de Bari dedicaren una jornada a la versió italiana de Borgia papa. A Madrid, quan aparegué Borja papa en castellà, un llibreter amic em va dir que en demanaria dos exemplars per amistat, però que els clients, en veure que l’autor es deia Joan, amb “o”, ni tocarien el llibre: si s’hagués dit Jean, John o Giovanni, cap problema, digué. Al Regne Unit hi ha 18 universitats amb ensenyaments de llengua i filologia catalana, amb 1.084 estudiants. A Alemanya, 24 universitats amb 1.463 estudiants. A França 13 universitats amb 1.035 estudiants. A Itàlia 13, amb 565 estudiants. Als Estats Units 13, amb 458 estudiants. I després de la República Txeca, d’Hongria i de Sèrbia, amb uns 200 estudiants en cada país, arriba per fi el Regne d’Espanya on (fora de l’àrea catalanoparlant, òbviament) hi ha només 187 estudiants de català, en 4 universitats. Vostés mateixos poden traure les pròpies conclusions. Per acabar-ho d’adobar, el mateix dia que vaig llegir aquestes dades, el parlament d’Aragó decidia que el català parlat en la franja que va de la Ribagorça al Matarranya no és ni s’ha de dir català, sinó Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental, còmicament coneguda com a LAPAO. Així és, estimats compatriotes, i de tot plegat ja he dit que no en faré cap interpretació o teoria. Si no els agrada, canvien de país. O de polítics.”

(Llegit)

Presentació de l’obra poètica i teatral inèdita de Ramón Meseguer

Merche Llop Alfonso, pedagoga i escriptora, ha recopilat l’obra poètica i teatral inèdita de Ramón Meseguer Albiac —doctor psicoanalista i poeta aragonès que va traspasar l’any passat. Merche Llop juntament amb José Fernandez Toledo, psicoanalista i poeta, i Roberto M. Goldstein, psicòleg clínic i psicoanalista, presentaran  l’obra del doctor Meseguer que ara s’ha publicat. L’acte tindrà lloc al Centre Aragonès de Barcelona, c/ Joaquín Costa, 68, el dijous 27 de juny a les 20 hores.

Nota: Meche Llop recopila la seua obra inèdita ja que té tot el material que va deixar manuscrit. El pare de Ramón Meseguer era de Mont-roig, de Ca lo Moliner, i la seua mare, germana de la iaia de Merche Llop, de  Nonasp. El pare era cap d’estacio i anava canviant, és per la qual cosa que en Ramón va nàixer a Quinto d’Ebro En Ramón parlava i escrivia en alemany (la seua llengua preferida) francés, català, castellà, anglés, llatí i grec antic. Llegia poesia dels clàsics en la seua llengua.

Curriculum

Aiguaiva en lluita

Segurament molts de vosaltres ja coneixereu el projecte d’una presa de laminació sobre el riu Bergantes i els impactes ambientals i de altres tipus que produiria —llegiu plec d’al·legacions. El poble d’Aiguaiva s’ha aixecat en lluita contra la construcció d’aquesta presa. A fi i efecte de coordinar les accions per a la desestimació del projecte s’ha creat la Plataforma “El Bergantes no se toca”, la qual demana l’ajut de particulars i institucions de tota mena.

Més avall trobareu el plec d’al·legacions que s’hauria de signar.

 “Instruccions de la Plataforma per signar el document d’al·legacions

La plataforma “El Bergantes no se toca” ha elaborat les al·legacions amb la col·laboració d’altres col lectius:

Tots els que resideixen fora d’Aiguaviva  poden descarregar-les i signar el document després d’omplir-lo amb les vostres dades i enviar-lo per correu ordinari a l’Ajuntament (Ayuntamiento de Aguaviva, CP 44566) (Teruel), per a què allí siguin rebudes FINS DIMECRES 19 DE JUNY, aquest inclòs.

Sabem que és molt poc temps, però us demanem que li doneu la màxima difusió possible.
Moltes gràcies.”

Alegaciones Presa Bergantes Junio 2013-1

Noticia La Comarca

Notícia El Periódico

Diario de Teruel

Sortir de la crisi

(Publicat al Diario de Teruel, columna Lo Cresol, el dissabte 8 de juny del 2013)

“El curt espai d’aquesta columna pot semblar tan insuficient com impropi per a tractar d’un tema de la complexitat de la crisi econòmica, tot i que, a vegades, cal  sintetitzar al màxim per poder veure, no tot el bosc, si no només els arbres més grans del bosc. Ras i curt, només conec dues formes per poder créixer econòmicament i reduir l’atur, condició necessària per deixar enrere o superar la crisi: augmentar les exportacions i/o incrementar el poder adquisitiu dels ciutadans.

Exportar no és gens fàcil, més encara, molt difícil. Es necessita un bon producte i de preu competitiu, i a més, un mercat amb poder adquisitiu suficient. En aquests moments, quan la crisi econòmica s’estén per tota la UE, i els països emergents inunden el món de productes, l’increment de les exportacions, passa a ser gairebé una quimera.

El primer efecte de les retallades, que en la majoria dels casos es converteixen en nous acomiadaments o reduccions de sous i pensions, és la reducció del poder adquisitiu dels ciutadans, altrament dit, un encongiment de la demanda interior, la qual cosa produeix decreixement econòmic i atur. La crisi s’aguditza.

És ben cert que el dèficit públic no pot continuar als nivells actuals, però si només es brandeixen les retallades per reduir-lo, és gairebé pitjor el remei que la infermetat. Aquest és el gran error: quan es calcula la futura reducció del dèficit sumant les retallades —reducció de personal, baixada de sous i pensions—, om oblida del seu efecte negatiu, el qual, de vegades, potser superior, per la depressió de la demanda interna, a l’estalvi previst. La reducció del dèficit públic en situació de forta depressió econòmica, precisa de terminis llarguíssims i retallades de despeses molt selectives. Per què no es va incloure a la Constitució Espanyola un topall de l’atur, en compte d’un topall del dèficit públic? El FMI diu ara que es va equivocar amb Grècia al no avaluar els efectes negatius de l’austeritat, perquè tot ha empitjorat en aquell país. No trigaran massa a fer el mateix comentari respecte a Espanya. Ai! si no fos pel turisme…”