Salvador Espriu, Raimon, Miró y Fuster

P1040584

Quan vaig al centre de Barcelona, plaça de Catalunya i voltants, gairebé sempre dono una passada pel carrer Tallers i entro en alguna de les botigues d’antics vinils —de segona o tercera mà, però ara també de nous, normalment de jazz, reeditats recentment. El dissabte 13 de juliol, en una d’aquestes habituals visites, vaig trobar l’LP de Raimon, Cançons de la roda del temps. No cal dir que després de la sorpresa, la troballa m’encomanà una gran alegria. No tenia el disc —aquest estava en tan bon estat que potser no estava ni estrenat— i tres dies abans havia estat el centenari del naixement de Salvador Espriu. L’any 1966, Raimon havia posat música a dotze poemes d’Espriu, Cançons de la roda del temps, del llibre El caminant i el mur. Joan Miró va pintar la magnífica portada i Joan Fuster va escriure la glossa de la contraportada. En voleu més encara? El disc es va posar a la venda el 1967, ara fa 46 anys. L’any següent, Raimon cantaria a la Facultat d’Econòmiques de Madrid, quan jo estava a punt d’acabar la carrera. També vaig ser al concert, i com si fos ahir, recordo amb molta emoció l’acte.

Retornant al disc, vull destacar la claredat, energia i especial cadència de la veu del primer Raimon. En escoltar “Cançó de la mort a l’alba”, “Cançó del capvespre i alguna altra, meditacions líriques del pas del temps i la mort, no es pot menys de reviure el crit reivindicatiu de “Al vent” o “Diguem no”. Segur que Raimon no pensaria en aquells moments, que la cançó “Inici del càntic”, amb  la qual va cloure el disc, com un tornar a començar la roda del temps, s’havia de convertir en una de les més sol·licitades i aplaudides en gairebé tots els concerts. “Ara digueu: la ginesta floreix…, ara digueu…, ara digueu.”

                                                                                                         Josep Miquel Gràcia

P1040588P1040585

Advertisements

Una resposta

  1. Hola José Miguel. Has posat el dit a la nafra!. Aquest disc que comentes m’ha acompanyat quasi tota la vida i ho segueix fent.El tinc des que es va editar i, com ja sabem, no va tenir la popularitat de les cançons mes “épiques” del tàndem Espriu-Raimon. És curiós, però aquesta meditació del pas del temps i sobretot de la mort sempre m’ha produït més ganes de viure i energia renovada per fer coses. Vaig copiar els poemes en una llibreteta i els vaig portar a la butxaca de la camisa durant tot el servei militar, que vaig fer a Canàries. Em van servir també per mantenir el lligam amb el meu mon que havia deixat a Barcelona. Crec que només per aquest recull l’Espriu mereixia el Premi Nòbel i, el què no li pot negar ningú és la condició de clàssic i que perdurarà molt de temps. Inexplicablement, en tots els actes, edicions, comentaris que es fan aquest any, no es menciona aquesta joia, al menys que jo sàpiga…
    Salut, música, poesia i pintura… ART!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: