Sobre les pintures de la Sala Capitular de Sixena

Sala Capitular després de l’incendi (foto de Gudiol)

Josep Gudiol i Ricart (Vic, 1904-Barcelona, 1985) historiador de l’art i arquitecte va fotografiar les pintures de la Sala Capitular de Sixena el març de 1936. Pocs mesos després, la setmana de 8 d’agost, el monestir va ser incendiat i saquejat per milicians anarquistes. Josep Gudiol el va visitar poc temps després y aquesta es la descripció del propi Gudiol: “El monestir era un munt de runes cremades. Les portes del pati, obertes de bat a bat, descobrien la magnífica portalada romànica amb els arcs ennegrits i les portes destrossades; el cor de l’església i els altars, cremats o estellats. En el creuer apareixien escampats per terra els cossos momificats de Sança d’Aragó i la seva filla Dolça, fundadores del monestir; al seu voltant hi havia els cossos dels cavallers de Muret. De miracle, el foc havia respectat les caixes de fusta policromada que havien contingut els cossos d’algunes abadesses nobles del s. XV. Vaig travessar corrent les ruïnes del vell claustre per fer cap a la famosa Sala Capitular del s. XII: no vaig poder contenir les llàgrimes davant les cendres d’un dels més bells monuments del món. El bellíssim enteixinat àrab que cobria la sala era una capa de cendres entre la runa del sostre caigut. Els arcs de policromia brillant eren una ruïna grisa i negra que destacava sobre el cel. El foc havia transformat les meravelloses composicions que pocs mesos abans semblaven acabades de pintar en unes figures monocromes gairebé invisibles. La majoria havien desaparegut en caure l’arrebossat de la paret i la pedra quedà nua i ennegrida. Després de la impressió rebuda en veure Santa Maria del Mar incendiada, aquesta ruïna de Sixena fou la impressió mes forta que vaig tenir en aquests tres anys de tragèdia.”

        “Vaig parlar amb el comitè de Vilanova de Sixena, el qual ens lliurà unes pintures gòtiques recollides del monestir. Ens assegurà que els autors de l’incendi era gent desconeguda. Em digueren que estaven disposats a ajudar-me a salvar les pintures de la sala capitular. Els vaig prometre que tornaria aviat per evitar que el poc que quedava es perdés definitivament”

        D’ençà de setembre del 1936, i atesa la dificultat de no trobar cap tècnic oficial de l’Ajuntament o Diputació de Barcelona per arrencar les pintures que restaven —molt malmeses—, el més aviat possible, el mateix Josep Gudiol, ajudat per Robert i Llopart i la pròpia gent de la vila, se n’ocupà de la delicada obra, perduda malauradament tota la policromia dels frescos.

Aiguaiva: catifes reivindicatives

(Fotografia de La Comarca)

Aprofitant la tradicional mostra de catifes, festivitat de Sant Agustí —28 d’agost—, la plataforma “Lo Bergantes no se toque” d’Aiguaiva, va demostrar una vegada més que gairebé tota la vila està en contra de l’embasament o presa de laminació que la “Confederación Hidrogràfica del Ebro” vol construir al riu Bergantes. A les escales de la Plaça, un nombrós grup de persones segudes van corejar eslògans en castellà: “Lo Bergantes no se toque”, “Riu sí, presa no”, “No ens miris, uneix-te”A una gran inscripció es podia llegir “Aigua, patrimoni, natura, llegat, fauna, aigua, flora i vida”. A les entrades de la Plaça hi havia catifes de serradures de colors —com totes—, però amb inscripcions, aquesta vegada sí, en català: “No me tocos lo riu” i “Salven lo nostre riu”. Entre altres coses, el portaveu de la plataforma, Aitor Clemente, manifestà que volen crear un fons fotogràfic per a utilitzar-lo en exposicions i en possibles edicions gràfiques.

 (Fotografia del Diario de Teruel)

El pou de Santa Mònica

Una tarda de principis d’agost vam anar des de la Codonyera a refrescar-nos una mica, sota l’ombra arrodonida dels pins i de la allargassada dels alts xiprers, del Santuari de Santa Mònica de Fòrnols. Les informacions turístiques solen descriure el paratge i els edificis així: “El Santuari de Montserrate està enclavat a la part alta d’una vall que acaba als peus del nucli urbà de Fórnols. Es tracta d’un conjunt de construccions entre les quals es troben l’església, el claustre i diverses dependències al seu voltant i un pou.
L’església es troba situada a l’extrem nord-oest del conjunt, presenta una sola nau amb capella adossada al mur nord, el temple s’obre al flanc nord del claustre del qual es conserven els flancs sud i part de l’est, oest i nord, en l’extrem nord-est es conserven la casa del mitger, a la qual s’accedeix des del pati…”

De la visita que vam fer, vull destacar només el pou, que es troba en un estat de mitja ruïna, la qual cosa potser el fa més interessant encara, per la seua estètica, el verdor vegetal superficial de l’aigua  i l’espectacularitat de les teranyines que pengen de les parets.  Com a mostra vaig fer unes fotografies. Només en penjo una d’un alt xiprer viu, una altra d’un alt xiprer mort i les del pou, més espectaculars.

(No oblideu de clicar sobre les fotos per veure-les millor)

L’home om

Del poemari D’arbres, fruits, flors i llavors

L’home om

I va restar tot sol dempeus al buit de l’arbre
que l’estultícia humana havia desarrelat.

Fora, les despulles de l’om blanc hi dormien indolents
mentre l’herba ho vestia tot d’un verd sagnant e irreverent.

Fusta vella d’om, no t’esbargeixis que l’hivern s’apropa
i en perdre la roba, et veuran les teves impudícies!

L’home solitari era dins de casa mirant per la finestra
el caos d’amuntegament i boscany.

Un dia s’adonà que la finestra era tancada.

Un altre dia que ni tan sols hi tenia finestra.

I un altre que havia perdut el temps: la vida i l’esperança.

Un consell: si no aprens de tapaforats
                     mai podràs obrir-te una finestra.

Cadena humana a la Franja

                                            (Foto de Francesc Mar)

Problemes amb la Guàrdia Civil en la cadena humana de la Franja

Han intentat impedir el pas entre el Principat i la Franja, identificat persones i multat cotxes que portaven el CAT.

(Notícia completa a VilaWeb)

Calaceit i Caseres units contra la LAPAO

Cadena humana contra la LAPAO a la Franja

Aquest vespre una cadena humana pretén unir, a través del pont sobre el riu Algars, els municipis de Caseres (Terra Alta) i Calaceit (Matarranya). Aquesta cadena duu per lema ‘Cadena per la unitat de la llengua’ i pretén mostrar el rebuig conjunt del territori a l’aprovació de la reforma de la llei de llengües de l’Aragó, que denomina el català de la Franja com a llengua pròpia de l’Aragó oriental (LAPAO).
Els actes començaran a les 17.00, amb una reunió de la territorial de l’ANC a Calaceit, i és previst que la cadena es faci a les 20.00. Calen entre 200 i 300 persones per formar aquesta cadena.
La nova llei de llengües es va aprovar a les corts aragoneses el 9 de maig amb els vots a favor del PP i el Partit Aragonès (PAR), tot i l’oposició ferma de la resta de formacions polítiques i d’entitats acadèmiques i culturals de tot el país. (Notícia a Vilaweb)

Arbre

Del poemari Arbres, flors, fruits i llavors…

Arbre

Pel maig és la flor,
la gla a la tardor,
capçades fent bosc,
les branques carbó.

Escorces
clivellades,
fulles
dentades,
d’anvers
verd fosc,
revers
blanc pèl.
Treball del fuster,
eines del pagès.

Una almosta de glans
amb cúpula escamada
que no punxa el dies,
ni el cor, ni la cara.

Al recer de la història
i de l’avenir incombustible,
presència dins i fora
i fins i tot a Collserola.

La molsa al tronc:
l’escorça i la nostàlgia…

Les serves

Del poemari “D’arbres, flors, fruits i llavors”

Les serves

Dolces,
negres,
blanes
serves.

Bocins de nit caiguts del cel
es fan serves al setembre,
i així, pels uixos treuen el cap
les estrelles.

Els aspres sentiments dels homes,
abans pertanyien als servers i a l’hivern
intermitentment.

Avui, emperò, ens arriba cada dia
un allau de competitivitat i de fals èxit:

ni dolç
ni negre,
ni bla
de serves.

El temps s’abilla per a quan el no-res
es consideri la qualitat de l’amargor.

La figuera i jo

Del poemari D’arbres, flors, fruits i llavors…

La figuera i jo

A l’ombra de figuera:
silenci d’una idea.
Veig mosques xuclant dolç,
mirant des de la dreta.

Centenari del bar “La Plaza” de la Codonyera

He traduït al català de la Codonyera un escrit que m’ha enviat Javier Pallarès Bonfil, on explica la història entranyable del bar “La Plaza” de la Codonyera, fundat pel seu besavi, Vicent Sanz, lo tio Jota, recordant que el bar, aquest any, ha complert els cent anys. Algunes coses de les que parla, jo les he viscudes i les recordo prou bé. Recordo les primeres gasoses de boleta de vidre que vaig prendre al bar, els primers vermuts y copes d’anís. Recordo també quan feien sessions de cine a la planta baixa, quan lo tio Elías omplia els sifons, protegit amb una careta. I ja més properament, quants dinars haurem fet al restaurant del bar de “La Plaza” la meua família per l’estiu? Quants pastissos de l’Alicia…? Que us podria dir del txirigol de la tia Rogelia! Quantes vegades ens hem xuclat els dits amb els plats del Juanjo, els caps de setmana?… M’agradaria que aquets cent anys fossin només els primers.

Les fotografies les he tretes dels llibres de Miguel Sanz i José Ramón Molins, La Codoñera en su historia.

 “Lo bar “La Plaza” cumplix 100 anys.

                                                                                                                                                                                       Javier Pallarés Bonfil.

Ni uno més, ni uno menos, són los que ha complit, este 2013, lo bar “La Plaza” de la Codonyera, un bar que va empeçar anomenant-se Bar-Barberia i, posteriorment Cafè-Bar hasta desembocar en el seu nom actual quan ma mare, l’Alicia, va pendre lo relleu de son pare, lo meu aguelo Elias.

L’estableciment fundat pel meu bisaguelo Vicent Sanz ha set testigo mut dels aconteciments polítics i econòmics més importants del siglo XX i de lo que duguem del present. Des de la Gran Guiarra del 1914 a la Guiarra Mundial del 1940, passant pels propis de la vida espanyola com va ser la monarquia d’Alfonso XIII; la dictadura del General Primo de Rivera; la proclamació de la II República Espanyola, lo 1931; la Guiarra Civil, que encara que va dividir lo lloc en dos, la Barberia-Bar va seguir sent lo punt de trobada d’unos i altres; la dictadura del General Franco i la coronació del rei Juan Carlos de Borbó que va culminar en la instauració al nostre país del sistema democràtic actual. Tots los partits de l’arc parlamentari s’han citat al bar “La Plaza” per celebrar la victòria o comentar la derrota segon los anave a les urnes. Fet que posa de relleu lo que ha significat i lo que significa pels vecinos de la Codoñera lo bar “La Plaza”.

Comentat l’entorn en què se movie lo bar passo a narrar l’origen del mateix. Corrie l’any 1912 quan Vicent Sanz Gazulla se va casar en la Quitèria Paricio Celma. Un any después, al 1913, compren dos cases que limiten una amb l’altra i de les dos ne fan una. A la planta baixa instal·len la barberia i a la superior lo bar. Los dies de festa la barberia se convertie en un saló de ball pels joves, mentre que el bar passave ixe dia a ser un puesto per la gent gran del lloc.

En el transcurs del temps lo Vicent Sanz, patriarca de la saga, se jubile i se fa càrrec del bar lo seu fill Manuel que va estar duguent-lo quatre anys. Pren lo relleu al 1952 la filla de Vicent Sanz, Rogelia Sanz Paricio i el seu home Elias Bonfil Funes, és dir, els meus aguelos, ajudats per la seua filla Alicia, la meua mare, que tenie en aquells moments 12 anys. A la mort de son pare, lo 1975, ma mare, casada ja en mon pare Francisco Pallarés Pallarés, va assumir les riendes del negoci. Un negoci que s’havia vist ampliat a finals dels anys 50 per la instal·lació d’un locutori per al lloc per part de Teléfonica al pis superior, i aixina l’ús del bar va quedar reducit a la part inferior, en ma mare al frente del bar; allí se va instal·lar tamé l’Estanc que a dia de vui seguix funcionant. Lo negoci se va ampliar en la posada en marxa de la primera Casa Rural de la Codonyera. Han passat los anys i ma mare està jubilà i sic jo lo que duc l’estableciment en l’ajuda ocasional dels meus germans la Elisa i l’Alberto, així com el meu cunyat, cuiner de professió, que ha revolucionat la nostra cuina menuda. En este impàs s’ha mort la meua aguela, la tia Rogelia, com se la coneixie al meu lloc. La popularitat del bar La Plaça per la comarca ha fet que moltes colles d’amics, com una de la Ginebrosa, celebren cada any un dinar, com també grups d’aficionats al ciclisme que fan realidat lo ditxo aquell de “parada i fonda” per a degustar los  plats que prepare ma mare, de la qual són famosos, entre los comensals, los “aus estrelats de l’Alicia” i lo pastel de la casa.

Vull  comentar tamé que durant molts anys los fins de setmana i festius, lo bar se convertie en un “casino menudet” a on, pràcticament la majoria dels hòmens del lloc, s’aparellaven  per a les partides de guinyot tan populars en esta part del Baix Aragó.

I res més, només donar les gràcies a tots los vecinos i als seus antepassats per haver fet possible que lo bar “La Plaza” complixque  los seus primers cent anys.”